X

Vaig seguir trucant a casa de la secretària sense que ningú contestés. En el mòbil que m’havia donat la Montserrat algú em va explicar que havia connectat amb una perruqueria de senyores. Potser el número havia pertangut a la tal Mònica, però ara ja no, ara era de Bons Pèls, en podia estar segura. Encara sort que la Montserrat m’havia proporcionat l’adreça particular de la secretària Ribó. La guardava anotada a l’agenda des que havia assistit amb el seu marit a la festa d’aniversari. La senyora Solivellas s’havia encarregat que a la pastisseria fabriquessin, amb gran suculenta cura, el pastís que li havien regalat entre tots, amb cinc espelmes en comptes de cinquanta, una per assistent, va puntualitzar en explicar-m’ho, per més que aquestes cinc espelmes cantessin la Traviata, el brindis de la qual el meu exmarit m’havia gairebé obligat a degustar: «Libiamo, libiamo ne’lieti calici che la bellezza infiora. E la fuggevol, fuggevol ora s’inebrii a voluttà. Libiamo ne’dolci fremiti che suscita l’amore…».

Aquest cinc construït amb màniga pastissera i solidificat amb un setinat de merenga em va semblar d’una evidència demolidora. Si es considera una descortesia preguntar l’edat a les senyores, encara més ho és exhibir-la en un pastís. Montserrat Bofarull no va estar gens encertada. Però gràcies a aquella celebració vaig poder saber on vivia, cosa que no hauria passat sense l’encàrrec del pastís.

En fi, em vaig encaminar al barri de Gràcia, al carrer Verdi, que conec bé perquè sovint vaig als multicines. La casa, molt vinguda a menys, encaixonada entre blocs molt més alts, tenia únicament dos pisos i cert aire de xalet de la menestralia, de torre, o millor torreta, a la qual probablement havien pres la part de jardí per fer-hi apartaments. Semblava una edificació de principis del segle XX, de l’època en què Gràcia ja havia estat annexionada, a pesar seu, per la gran Barcelona, que tot ho engolia.

Vaig trucar des del portal a l’únic timbre de l’intèrfon que hi havia però no vaig haver d’esperar que m’obrissin. Vaig poder entrar perquè algú havia deixat la porta ajustada. Segons constava a l’única bústia, Mònica Ribó vivia al segon pis. Millor per a les meves natges, vaig pensar, tractant de buscar la part positiva de l’assumpte.

Mentre començava a pujar, homenatjant Serrat, «Hoy puede ser un gran día», vaig sentir que a dalt s’obria una porta i que una veu enfurismada, més aviat de falset, preguntava:

—Butà? —i afegia en to recriminatori—: En bona hora!

Vaig haver d’aclarir el malentès:

—No sóc el butaner. Que hi és, la senyora Ribó? Necessito parlar un momentet amb ella.

Vaig accelerar el pas, per arribar abans que em tanquessin la porta als nassos. Però no, vaig tenir sort. «Hoy puede ser un gran día, planteátelo así», seguia jo amb Serrat mentalment, perquè sense preguntar-me ni qui era ni què volia em permetien pujar.

—Espero el butà des d’abans-d’ahir. Vostè creu que hi ha dret? D’aquí a no res no podré ni dutxar-me ni cuinar. Mentre aquí al davant viuen catorze podrits marroquins en dues habitacions, fent soroll de dia i de nit i ningú els fa fora.

Suporto molt malament aquesta mena de comentaris, però em vaig empassar el meu. No podia entrar demanant guerra, ni tan sols controvèrsia. L’escala s’anava fent més estreta a mesura que s’empinava i era plena de taques d’humitat a les parets escrostonades. No conduïa al palau de Versalles precisament… Em vaig oblidar de Serrat al primer replà quan pel buit de l’escala vaig veure una sabatilla bastant avariada, d’un marró lleig, més aviat excremental. Em va sorprendre que Mònica Ribó calcés aquella mena de sabatilles. M’havia equivocat de casa? Vaig accelerar el pas. Davant meu tenia una dona de mitjana edat, d’aspecte vulgar, desendreçada. Portava una bata llarga de boatiné i un davantal nuat a la cintura. Li faltaven uns quants rul·los per compondre una caricatura perfecta de si mateixa.

—És Mònica Ribó, vostè? —li vaig preguntar.

—No, és la meva cunyada. Estic aquí cuidant la seva mare, que era la meva sogra, perquè ella pogués marxar uns dies de viatge.

Em va xocar que esmentés la sogra en passat, vaig suposar que era vídua o que estava separada i volia deixar clar que no tenia cap vincle amb la mare del que va ser el seu marit, però no em vaig atrevir a esbrinar-ho.

—He trucat aquí i també al mòbil de la Mònica infinites vegades i ningú no m’ha contestat. Sap on és i quan torna? Sóc assistent social —vaig mentir, encara que no sé si era necessària l’excusa, perquè em va semblar que a la senyora en qüestió li faltava un bull i tant li era que jo fos detectiu privat o privada, testimoni de Jehovà en missió evangelitzadora o ensinistradora de pitons a domicili.

—No me’n recordo si a Bagdad o a Bangkok.

—No és el mateix, deu ser Bangkok, perquè Bagdad no és en aquest moment una destinació turística gaire recomanable.

—Això, Bangkok, és a Colòmbia, veritat?

—No, Bogotà pertany a Colòmbia. És la capital —vaig afegir, desconcertada davant tanta confusió geogràfica.

—Aleshores és a Bogotà, sí, esclar. M’havia fet un embolic, com que totes aquestes ciutats comencen per B i jo m’entretinc amb els mots encreuats per activar el reg sanguini.

Vaig preferir callar perquè el que tenia a la punta de la llengua era que la seva teràpia podia considerar-se un fracàs en vista de la seva confusió memorística, i em vaig limitar a assentir amb el cap.

—Però passi, passi, no es quedi a la porta.

La vaig seguir a través d’una mena de distribuïdor que donava a una saleta o potser menjador, al centre del qual hi havia una taula coberta amb un hule i, al costat, en una cadira de rodes becava una senyora molt vella que semblava treta directament de la tomba, com si traficar amb difunts fos una especialitat de la casa.

Feia olor de tancat, de càmfora, barrejada amb medicines de xarop apegalós amb un post a pixum. Ho vaig detectar de seguida. El meu nas de sumillera sol reconèixer sempre els destil·lats d’orins. Deu ser, em dic, a causa del meu contacte amb els pessebres de les vaques gallegues de l’àvia.

La cunyada em va oferir una cadira, l’única lliure, en les altres dues s’hi amuntegaven roba blanca i bolquers de plàstic. Una vitrina gran, d’estil modernista, cobria una paret. Dins s’acumulaven plats, andròmines més o menys decoratives, les típiques noses, alguns llibres i fins uns quants caganers, probablement regal de Solivellas, barrejats amb figures de pessebre. Em van cridar l’atenció els quatre sant Joseps, amb la seva vara, posats en fila índia, i els cinc bous, col·locats de la mateixa manera, i el totum revolutum que en un cantó del moble compartien atrotinats guarniments nadalencs amb bens, gallines, ànecs i pastors gairebé tots manxols, tolits i fins i tot escapçats. Ni rastre de la Verge ni del Nen Jesús.

Davant de la vitrina, a l’altre costat de l’habitació, hi havia una taula camilla. Estava coberta amb uns faldons, que em van semblar fets amb escapolons de casulles morades, coronats per un gran tapet de punt de ganxet, fistonat per uns cignes del mateix material, els colls dels quals havien perdut el midó, i definitivament torts, agonitzaven, Déu sap des de quan. Al costat de la camilla esperava una post de planxar oberta.

—Perdoni el desordre. Però anava a planxar, prefereixo fer-ho aquí, a la saleta, perquè no es pensi que he marxat —va dir, assenyalant l’anciana—. Ja ho veu, quin panorama! M’he quedat aquí per fer-li un favor a la meva cunyada, que, entre el problema de la feina i l’agreujament de la mare, no podia més. Jo no sé què farà la pobra per buscar una feina nova, amb cinquanta-cinc anys. Ningú la voldrà, a la seva edat.

—No és fàcil amb la crisi. Podrà cobrar l’atur…

—L’empresa ha fet fallida, els amos han fugit i un dels que coneixia l’entrellat de l’assumpte, s’ha suïcidat. I sap com ho va fer? Igual que el cardenal que es va penjar d’un clau del pont de París… o del Tibet de Roma… Ara no me’n recordo. O no va ser de Roma?

Suposo que es referia a l’executiu de la Banca Ambrosiana, encara que no fos cardenal i el pont londinenc fos el del Tàmesi. No demanava ajuda en el seu tràfec geogràfic perquè encara que semblava preguntar-me, ni tan sols va esperar que li contestés i va continuar:

—Pocs tenen el valor de suïcidar-se i d’altres ni tan sols són capaços d’intentar-ho. Ja ho veu, a aquesta més li valdria…

I va assenyalar la vella, que va rondinar, qui sap si en forma de protesta, i es bellugà inquieta. Potser, encara que tingués els ulls clucs i simulés estar amb un peu al nínxol, ens sentia perfectament. La cunyada va mirar l’exsogra i després va seguir:

—Diuen que estava nu i que tenia un dònut sec a cada orella. Segons la Mònica li deien l’Orelles, a l’oficina. Vostè ho sabia?

—No —vaig contestar—, no ho sabia.

Davant els meus ulls va tornar a aparèixer la imatge del penjat i em vaig estremir. Allò dels dònuts em semblava un detall deplorable. A qui se li hauria ocorregut afegir una falsedat tan grotesca? Vaig preferir no preguntar-l’hi, encara que vaig suposar que la informació o era un invent d’aquella pobra desgraciada o una falòrnia de Mònica Ribó.

—Tenia bona relació amb el Solivellas, la seva cunyada?

—Últimament no, però abans sí. Jo crec que a la meva cunyada li agradava el Solivellas, però que al Solivellas no li agradava la meva cunyada… O era a l’inrevés? —I se’m va quedar mirant, amb un somriure estúpid, i després, baixant la veu, va prosseguir—: I sap per què? Perquè a ell les dones no li agradaven.

—Doncs jo he sentit rumors que sí que li agradaven —vaig dir per dir alguna cosa, i vaig afegir—: seria fàcil saber si van tenir alguna cosa a veure comprovant quin tipus de roba interior emprava la seva cunyada. Era de La Perla?

—D’on?, de quina perla parla? De perlé? No ho sé —va concloure i, aixecant-se, va sortir de la saleta dient—: Ara mateix ho sabrem.

La situació era d’allò més absurda, jo fent-me passar per assistent social i preguntant detalls sobre Solivellas i coneixent els seus gustos sobre roba interior, però a la cunyada no li va semblar estrany o va voler entrar en el joc i prendre’m el pèl. Jo me’l vaig deixar prendre. Vaig sentir que obria la porta d’una habitació. Després m’arribà el xerric d’un calaix. De seguida va tornar a la saleta amb uns quants sostenidors i calces, usades i fins i tot apedaçades, pobres i lletges que, més que de cotó, semblaven de porexpan rugós. Sens dubte constituïen un antídot contra la luxúria.

Em vaig aixecar. Tenia ganes de marxar, necessitat de sortir al carrer de seguida. La dona impedida es movia inquieta i respirava amb dificultat, a punt de patir una crisi a la qual no em venia de gust assistir. No comprenia com Mònica Ribó es fiava de la seva cunyada, que estava com una cabra, o pitjor encara, tenia demència senil. Li vaig deixar el telèfon i li vaig demanar que quan arribés la viatgera es posés en contacte amb mi. Li vaig donar les gràcies i amb un furiós atac de pressa vaig sortir corrent. Des del replà em va cridar:

—Si veu aquest informal de pakistanès faci-li tururut de part meva.

—A qui? Quin pakistanès? —li vaig preguntar des de baix.

—A qui vol que sigui, al babieca del butà, que em té farta.

Babieca! Havia dit babieca, va ser l’única cosa bona. M’ho deia el meu avi, el de la Manxa, afectuosament, quan em renyava per fluixa i mandrosa. Mai no ho havia tornat a sentir a ningú.

Tenia ganes de caminar però la temptació de parar-me contínuament per tafanejar en els aparadors de les botigues de Gràcia era massa forta. M’encanten els barris de Barcelona que encara conserven el caràcter de poble que van tenir durant el segle XIX i part del XX, i el de Gràcia és, sens dubte, un dels més característics. Els noms dels seus carrers i places, Llibertat, Pi i Margall, Federica Montseny, o Torrijos s’avenen encara amb l’aire progressista de la majoria dels seus habitants. Vaig accelerar el pas per anar cap a la travessera de Gràcia. Si volia seguir estirant les cames no tenia altre remei que oblidar-me de mirar cap als costats, calia només caminar endavant, com quan a l’institut, per celebrar el final de curs, ens feien desfilar als acords de la marxa d’Aïda, abans de pujar a l’escenari per executar una taula de gimnàstica rítmica.

Volia arribar puntual a la meva cita amb el Jaume. M’esperava a l’oficina de Cercle de Lectors per anar al bar Sancho, amb la intenció de preguntar per la telefonista a Juan sabelotodo. No el vaig fer esperar ni un segon. Vaig demanar que l’avisessin, em vaig ficar al lavabo contigu al hall. Havia de transformar-me ràpidament en la procuradora dels tribunals. En una bossa portava la perruca, les ulleres i una caçadora de color festuc, regal de la meva cosina Clara, que em queia com un cul, i les potingues del maquillatge. Quan vaig sortir convertida en una altra, el Jaume ja era a baix.

—No sé si atrevir-me a sortir amb tu —em va dir—, o més val que telefoni a l’Almodóvar.