XXXII

Vaig intentar localitzar Rafael Calvo però no contestava al telèfon i vaig desistir de preguntar-li si coneixia ningú a la comissaria del carrer Bolívia. Tanmateix, els seus contactes no funcionaven gaire bé. El noi Benítez encara no ens havia donat cita. Per tant, vaig decidir anar-hi sola. Em semblava que calia, en primer lloc, informar els Mossos de les amenaces del Blai Puig i de la sospita força fundada que ell i el Jordi havien entrat a casa meva i m’havien matat el gos.

L’inspector que em va atendre, va rebre de grat el que li vaig dir. Blai Puig s’havia passat les hores escopint gargalls i insultant els mossos que s’acostaven a la seva reixa. No era precisament algú que mogués a compassió, em va advertir. Tot al contrari.

—No és cap angelet. És una mala bèstia. El pitjor i més agressiu dels okupes tancats.

A l’inspector Melquíades Álvarez, un tipus jove i força ben plantat, li agradaven els gossos i de seguida va deduir que qui és capaç de matar un gos és també capaç de matar una persona. Jo pensava el mateix. Per això no em va ser gens difícil fer-lo partícip de la meva sospita: Jordi Solivellas i Blai Puig havien mort el pare del primer. Li vaig dir que estava pendent que el laboratori m’enviés el resultat de l’anàlisi que li havia sol·licitat: si hi havia ADN humà a la saliva del Jimmy, l’ADN no podia ser sinó de les persones que havia mossegat en defensa pròpia. Obtenir mostres de l’ADN del Jordi i del Blai seria molt senzill. Ell mateix les podia prendre. Només caldria comparar-les.

Com que em va semblar que li vaig caure bé, li vaig explicar que per mi el crim del carrer de Verdi i el de Solivellas guardaven relació. Li vaig parlar dels caganers i de les figures de fang repetides a casa de Mònica Ribó i de les destrosses caganeres de casa de la senyora Bofarull. Em va escoltar amb atenció i per això vaig anar des de la comissaria a casa a buscar els caganers que m’havia quedat i els CDs pedòfils.

Em semblava que Melquíades Álvarez era una bona persona de les que te’n pots refiar i no em vaig equivocar. Potser em va inspirar confiança el seu accent gallec. Procedia d’un poblet de Lugo i com els meus pares, els seus havien arribat a Catalunya buscant El Dorado o almenys una vida millor, com la buscava la Montsina a l’altre costat del mar. D’aquí no res volaria amb el seu marit cap a Colòmbia, allunyant-se dels horrors familiars, rumb a la tranquil·litat, és un dir, que li oferia el seu nou país. En el nostre, ho anava comprovant a través de la finestreta del taxi en què vaig creuar Barcelona dues vegades, del Poblenou a Sarrià i de Sarrià altre cop al Poblenou, els carrers eren plens de guarniments de Nadal i llums multicolors.

No eren anys de bonança. La bombolla immobiliària, la corrupció, a més de l’atur, havien fet estralls, però calia dissimular, almenys durant les festes; malgrat la crisi, calia animar la gent. En algunes balconades i finestres escalaven els Pares Noel de peluix, comprats en general als basars xinesos, que també venien pessebres i, per descomptat, caganers fabricats a la Xina, en competència deslleial amb els dels nostres artesans i firaires. Aquests ja havien instal·lat les parades a la plaça de la Catedral i es queixaven de la disminució de vendes, com tants altres petits comerciants, per culpa de la importació massiva de productes orientals. De sobte em vaig adonar que no havia tret el pessebre, ni havia sortit a comprar l’arbre, cosa que acostumava a fer acompanyada del Jimmy. Aquell any el meu Nadal seria trist, molt trist.

Quan vaig tornar a la comissaria del Poblenou, vaig explicar fil per randa a l’inspector la visita a la secretària i li vaig dir que en una vitrina guardava cinc sant Joseps i quatre bous. L’hi vaig comentar, per si a la comissaria de Vallcarca, a la qual pertanyia el districte de Gràcia, on era destinat l’introbable Benítez, també els havia cridat l’atenció.

Melquíades Álvarez em va prometre que ho esbrinaria de seguida i va cridar un subordinat alt i fort, amb pinta de jugador de rugbi i veu de locutor, perquè es posés en contacte amb els que havien fet l’atestat de l’homicidi de Mònica Ribó i els demanés que li enviessin per internet les fotos de la vitrina que m’interessaven.

—Per què et sembla tan important que les vegi? —em va interrogar al seu torn Álvarez.

—Pel que puguin contenir. Quin interès poden tenir cinc sant Joseps iguals i quatre bous si no és pel que hi ha dins?

El noi alt fort va ser molt eficaç. Va tornar gairebé de seguida amb una informació interessant i dues fotos impreses:

—El pis estava regirat, la vitrina oberta, els objectes tirats per terra, però no es veien figures de pessebre de cap mena. Tampoc caganers.

—Potser les van robar —vaig apuntar—, i si és així, crec que el cas de Solivellas i el de la secretària estan relacionats.

Tots dos policies em van escoltar i van prendre notes. També es van quedar amb els CDs.