XXXV

Al Blai li van caure vint anys, la pena màxima, i al Jordi, força menys, sis. Quan els van comunicar el veredicte, els okupes que eren a la sala insultaren el tribunal, xiularen i picaren de peus. Al xivarri de dins la sala es van sumar altres grups que esperaven fora i que havien portat xiulets.

El Blai va escoltar la sentència llançant improperis i com a traca final, de sobte, es va aixecar i, abans que la policia el fes recular, va fer cinc passes endavant per dirigir al jutge un gargall que, amb precisa eficàcia, li va anar a parar a la galta. Mentre la seva senyoria, amb una infinita cara de fàstic, es netejava amb un mocador mullat dins la copa d’aigua que tenia al davant, el Blai, emmanillat, sortia de la sala entre dos policies.

El Jordi no va manifestar res, es va mantenir impertorbable, com si els anys de condemna els hagués de complir un aborigen d’Austràlia del qual no havia sentit parlar mai. Va ser la seva mare la que va protestar, i, plorant i cridant, de seguida que va sortir de la sala, va culpar l’advocat de Manresa, Ramon Creus, per la seva poca habilitat en la defensa. Una habilitat que, per contra, havia mostrat amb escreix en passar-li la minuta. Curiosament no es va ficar amb el tribunal, tal vegada perquè en ells no havia invertit ni un cèntim d’euro.

Jo vaig tenir més sort que el tal Creus, malgrat la por que vaig passar quan la vaig veure entre el públic. Temia que m’ataqués, feta un obelisc, com alguna vegada li havia sentit dir, en comptes de basilisc. I d’acord amb els seus compliments a l’advocat, em reclamés a mi també els diners que m’havia pagat.

Durant el primer matí del judici, la vídua ni em va mirar. Tal vegada no em va veure, encara que crec que sí perquè ens creuàrem en entrar. Es va asseure a la primera fila destinada al públic, al costat de la seva acompanyant, una dona alta, malgirbada i molt pintada que vaig suposar que era la seva pitonissa de capçalera per les ganyotes de desgrat que vaig notar en el Jordi quan es va fixar en ella.

En canvi, el segon dia, quan el fiscal m’interrogava, la Montserrat Bofarull em va dirigir unes quantes mirades assassines. Mentre jo declarava es va mocar diverses vegades amb gran baluern i va tossir de falset. Com que no podia tirar-me res al cap protestava d’aquella manera. Quan vaig acabar, i vaig tornar al meu lloc, em va somriure burlescament i es va portar l’índex al lòbul esquerre i el va moure en un gest amb què abans la gent solia assenyalar que algú estava com una cabra.

S’havia aprimat moltíssim i ja no portava cap model de Miró Fashion, ni de Talla Moda. També havia abandonat el dol. Vestia amb tons llampants, cosa que em va semblar inadequada per assistir a un judici en el qual el seu fill ben probablement seria condemnat.

El primer dia s’havia posat un vestit de color de pèsol acabat de collir, cenyit, amb arracades i collaret de maragdes. No sé si falses o autèntiques perquè de joies no hi entenc. El segon, es va atrevir amb el vermell flama infernal d’un vestit jaqueta, no sé si per consell de Rebollar, que vestia de groc. Semblava que tractessin, amb els tons de les seves indumentàries, de tributar honors a la senyera catalana o a la bandera nacional espanyola, ja que comparteixen colors. M’imagino, però, que el motiu d’haver escollit el vermell i el groc tenia a veure amb consideracions de la vident sobre quins tons serien els més escaients per influir en l’ànim del jurat de manera positiva per les intencions de la seva clienta. I tal vegada fou així. Potser el Jordi a la presó era molt més controlable i menys molest per a la seva mare que lliure.

Em preguntava en quant havia augmentat la pena el fet que haguessin mort el meu Jimmy i em contestava que segurament gens. Entenc que matar el caporal Montoya era un delicte cent mil vegades més gros que deixar-me a mi sense el meu company, però la mort del meu gos era per a mi imperdonable i rumiava de quina manera els ho havia de fer pagar.

La gent no entén fins a quin punt la relació amb les mascotes és sovint equiparable amb la que es manté amb la família o amb els amics més íntims i que la pena per la seva mort, el dol que els fem i el seu record és tan o més gran per un animal irracional que per un de racional, de vegades molt menys intel·ligent, fidel i bo. Aquest punt de vista meu, que només comparteixen aquells sortosos que han conviscut amb gossos, gats o cavalls, per no fer massa llarga la llista, són potser els únics que entendran fins a quin punt desitjava que s’obrís una altra causa contra el Jordi Solivellas i el Blai Puig. Per això em vaig jurar que havia d’aportar totes les proves que a parer meu incriminaven els dos amics en l’assassinat de Solivellas.

Vaig comptar amb l’ajut enorme de Melquíades Álvarez, de qui Rafael Calvo estava una mica gelós, potser només perquè jo no li havia demanat a ell que m’introduís en la comissaria de Bolívia i potser també perquè s’adonava que pintava ja poc en la policia i molt menys encara entre els Mossos d’Esquadra. Calvo pertanyia al passat, a l’època de la dictadura franquista. La policia autonòmica menyspreava els col·legues del temps de la dictadura per repressors i molts dels nous integrants dels cossos de seguretat de l’Estat preferien oblidar-los. Qui sap si això explicava que el noi Benítez, el que valia un potossí, ni tan sols s’hagués posat en contacte amb el comissari jubilat. Tot i que en el fons me’n vaig alegrar.