XXX

Després de la meva entrevista amb la Virgínia vaig passar moltes hores barrinant el dilema moral en el qual em trobava: lliurar directament les fotos als Mossos o retornar-les a la vídua, cerciorant-me que ella les portaria a la comissaria, cosa gens fàcil. Però en aquest segon cas, hauria d’anar a casa seva i no tenia ganes de tornar-hi, i demanar-li a Calvo que m’hi acompanyés era excedir-me. Com a jubilat immiscir-se en el cas quedava fora de les seves atribucions actuals, i podia voler ficar-s’hi a fons. Al Jaume, que era i segueix sent, per naturalesa, tafaner, potser el divertiria conèixer madame, però tampoc em semblava apropiat que vingués amb mi. També ell m’havia insistit que, donat el caire que estava prenent l’assumpte, amb intent d’agressions pel mig, deixés plantada la vídua i no li retornés res de la quantitat a compte. Me la mereixia amb escreix.

Aquella tarda, Juanito, el cambrer, a més de donar-li records per a mi, li havia assegurat: «Amb aquests ulls que s’han de menjar els cucs he vist com la policia treia caixes del despatx i com també un equip de televisió ho filmava». Gràcies al seu amic cambrer, el Jaume m’anticipava el que l’endemà publicaven els diaris. Tots coincidien a donar la notícia amb titulars semblants, «La policia confisca la documentació de l’empresa Tibidabo Assessors», per afegir que els seus dos socis majoritaris, acusats de frau fiscal i blanqueig de diners, seguien en parador desconegut. A El Periódico de Catalunya es recollia per primera vegada que un dels seus empleats s’havia suïcidat, sense al·ludir al fet que es tractava de Solivellas. Però cap mitjà prenia en compte que l’exsecretària havia estat acoltellada. Una guinda macabra que pertanyia al mateix pastís, per molt que tal cosa fos o no fruit de l’atzar.

Em vaig adormir dient-me a mi mateixa que tant si portava jo els CDs a la comissaria com si ho feia la vídua, la qüestió de la devolució dels diners era cosa a part. Encara que no anés a casa seva, hi havia moltes maneres de fer-los-hi arribar. Però, d’altra banda, considerava que me’ls podia quedar. No es mereixia que li’n retornés ni una part. Cap quantitat podria compensar-me mai de la mort del meu gos.

Em vaig despertar amb el cap pesat, trobant a faltar el Jimmy i donant voltes una altra vegada a si havia de portar els CDs, els caganers i l’informe de l’antiquari no a casa de la meva clienta, més ben dit exclienta, sinó a la comissaria de Vallcarca, on treballava el noi Benítez, quan el comissari Calvo m’avisés, cosa que em semblava estrany que no hagués fet encara. Però abans havia de fer dues coses: parlar amb la Montsina, d’una vegada per sempre, i també amb el Jordi. Em deia a mi mateixa que havia de fer-ho, per molt que em costés, per la pobra Liu.

Vaig perseguir el Jordi a través del mòbil de manera inútil i fins i tot vaig trucar a la pastisseria, però em van dir que no hi era. No sé si es tractava d’una mentida o veritablement no havia anat a treballar. Potser havia començat a gaudir dels sis mil euros amb bona companyia i s’havia agafat vacances.

Amb la Montsina vaig tenir més sort. Va acceptar veure’m aquell mateix dia. Era a Barcelona amb els seus sogres ensenyant-los el Quadrat d’Or i podia deixar-los una estona amb el seu promès i fer-me un forat. Li vaig dir que estaria encantada de conèixer el Guillermo William, i si s’esqueia també els seus pares. Jo els convidava a berenar. La Montsina no em digué ni sí ni no, es va limitar a riure.

Em va citar al bar del Majestic, un lloc que m’encanta, i que solia freqüentar amb l’Ángel, l’únic ligue ric i generós que he tingut a la vida. Jo, per desgràcia, hi vaig poc perquè els preus estan pels núvols, malgrat que inclouen un pianista que toca As times goes by, la melodia de la cançó de Casablanca, una pel·lícula que al meu ex li encantava i per això la vaig veure amb ell diverses vegades, i un servei que fa esforços per ser acurat especialment si demanes xampany en comptes de cava.

Vaig arribar amb temps. M’interessava veure entrar la Montsina, observar-ne els moviments abans que em veiés, captar si el seu aire des del principi era suspicaç, si semblava nerviosa o relaxada, aspectes importants en la meva feina per extreure’n després les conclusions pertinents.

El te que vaig demanar s’havia quedat gairebé gelat perquè feia almenys mitja hora que esperava la filla de la vídua, sense que hagués tingut el detall d’ avisar-me que es retardava. Vaig pensar que quan fes l’últim glop demanaria el compte i me n’aniria. Però abans li trucaria i li deixaria, en el cas força probable que no em contestés, un petit speech gravat: el meu temps valia tant com el seu i, a més, el seu desinterès em donava encara raons més poderoses per deixar en mans de la policia el cas Solivellas i enviar-los a tots allà on no plou, a tots menys a la xineta, esclar.

Just en aquell moment, amb trenta-cinc minuts de retard, va aparèixer, demanant disculpes. En comptes del Quadrat d’Or havien anat al Park Güell i no trobava taxi. I sí, podia haver avisat, és veritat, però es va posar tan nerviosa que se’n va descuidar. Va baixar caminant un bon tros i quan finalment va enxampar un taxi hi havia un embús horrorós a la Ronda etcètera, etcètera.

Excusar-se en el trànsit de les ciutats és un clàssic dels impuntuals que conec bé i que resulta molt fàcil d’evitar. La solució està a sortir amb temps, si es pot, és clar, i la Montsina em sembla que podia. Però vaig donar per bones les excuses per no embolicar-la més i vaig anar directa al gra, després que cridéssim el cambrer i ella demanés un gintònic de Beefeater, al qual també em vaig apuntar…

—Quin ensurt el de la nit que van entrar a emportar-se els caganers… —li vaig dir quan vaig veure que es tranquil·litzava. Fos perquè m’havia fet esperar en excés o perquè jo la feia posar nerviosa, no parava de moure’s a la butaca, creuant i descreuant les cames una vegada i una altra i tocant-se els cabells amb la mà dreta, com si volgués cerciorar-se que no s’havia quedat calba.

—A què et refereixes? —em va preguntar, sorpresa.

—A què em refereixo? La teva mare em va dir que van forçar la porta, us van ruixar amb un esprai i es van endur la col·lecció de caganers.

—Ah, sí, però jo no em vaig adonar de res. Estava morta perquè havia arribat del viatge i quan vaig tocar el llit em vaig adormir de seguida.

—No vas notar res? En despertar-te, tenies la gola seca, el cap pesat, com si haguessis begut molt i estiguessis ressacosa?

—No. Em vaig despertar com sempre. Va ser la meva mare la que em va explicar què havia passat, després vaig veure el manyà. La meva mare, pels volts de les vuit, va entrar a la meva habitació per preguntar-me si sabia alguna cosa del Jordi. Sempre igual. Encara que no ho sembla, el Jordi és el seu predilecte.

—No, no ho hauria dit mai. Jo creia que et preferia a tu i a la Liu, esclar. Que maca i espavilada que és!

Em vaig referir a ella, en primer lloc per cortesia, i vaig posar èmfasi a parlar de la Liu per si podia observar el més petit punt de gelosia, però no, al contrari.

—Sí, és maquíssima, el millor de la casa. Han tingut molta sort amb ella. Si no fos per ella, s’haurien divorciat.

—No s’avenien?

—Gens. T’ho deu haver explicat, no li importava que tothom ho sabés.

—Per què?

—El meu pare era autoritari, antipàtic, gasiu amb tots, excepte amb la petita Liu. Estava obsessionat amb ella. Ens deia que faria com en Woody Allen, que quan creixés es casaria amb ella.

—Vaja, d’això la teva mare no me n’havia dit res… Podia ser una broma, jo em volia casar amb el meu pare quan era petita. —Vaig deixar anar la confidència, absurda perquè la comparació distava molt de ser correcta i la Montsina, que no tenia un pèl de tonta, ho va advertir:

—No és el mateix, els nens no tenen apetències sexuals, són innocents. Els grans sí. I ell, ell…

La frase es va quedar en l’aire, sense concloure. Va fer un glop de gintònic. Jo vaig esperar que continués parlant quan deixés la copa a la taula, però no, va romandre callada. Em vaig adonar que ho estava passant malament. Però, encara que em sabés greu, em va semblar que no em quedava altre remei que insistir-hi si volia aclarir definitivament si Solivellas era un pedòfil. Vaig fer un glop llarg de gintònic mentre buscava les paraules menys ofensives.

—Tu creus que el teu pare se sentia atret per la Liu?

Em va contestar en un murmuri:

—Sí, n’estic segura. —I després, fent una pausa i a punt de plorar va afegir—: També per mi, fins als set anys, després li vaig semblar massa gran.

—La teva mare ho sabia?

—Pocs dies abans de la mort del pare vam tenir una llarga conversa i l’hi vaig explicar tot. L’hi vaig explicar perquè vigilés de prop la Liu. Quan jo era petita la seva obsessió per mi, els seus amanyacs i petonejos eren considerats producte de l’amor d’un pare per una filla, però hi ha certes maneres d’amanyagar que puc assegurar-te que no tenen res a veure amb l’afecte innocent. Només que llavors no me n’adonava.

—Mai en vas parlar amb ell?

—L’hi vaig recordar després que em prohibís sortir amb el Guillermo. «Encara et vull per a mi», em va dir, «i no li penso donar la meva filla a un sudaca de merda». Vaig amenaçar amb denunciar-lo…

La Montsina es va tapar la cara amb les mans, suposo que per evitar que es veiés que dues llàgrimes li lliscaven per les galtes. Vaig murmurar una excusa:

—Perdona’m, em sap greu fer-te passar una mala estona, de debò.

Certament, em sentia força incòmoda, sense saber què fer. Van transcórrer uns minuts que em van semblar eterns fins que va descobrir el seu rostre. Es va treure un mocador de la bocamàniga del jersei i se’l va passar per les galtes. Tenia els ulls encara ennuvolats.

—Perdona’m —em va dir en un murmuri—, però últimament no puc evitar-ho, no puc deixar de plorar quan me’n recordo.

—Perdona’m tu a mi. —Vaig esperar que s’asserenés una mica abans de continuar preguntant-li. Les seves respostes em permetien esbrinar moltes coses en les quals abans no havia caigut i vaig insistir—: El vas denunciar?

—No, no en vaig ser capaç, el Guillermo William em va dir que ho fes i potser ho hauria fet si les coses no s’haguessin precipitat.

Altre cop es va cobrir la cara amb les mans. Vaig comprendre de sobte per què havia evitat veure’m. Em vaig posar en el seu lloc i la vaig compadir.

—Perdona’m, Montsina, de debò, no saps el greu que em sap fer-t’ho passar malament —vaig tornar a repetir-li.

—No et preocupis, a més ja no importa, ja no. En el fons era un desgraciat, un malalt. Saps? Vaig haver d’anar al psiquiatre i això m’ha ajudat. No és que ara el perdoni i encara menys que el justifiqui. És mort, ha pagat pel que va fer.

—La teva mare diu que no es va suïcidar.

—La meva mare vol cobrar l’assegurança. Mira si era mala persona que va canviar la pòlissa per deixar-la sense res… Ho hem sabut després. La mare estava segura que cobraria un bon pessic. La vident l’hi va pronosticar. Tot el que ella li diu va a missa.

—Per què creus que van robar la col·lecció de caganers?

—No ho sé. La meva mare deia que eren molt valuosos, però a ella no se li pot fer cas, pren massa tranquil·litzants, beu per animar-se una mica i es torna agressiva. M’ha dit que et va tirar un got al cap, com va fer una vegada amb el meu pare, encara que ell li havia pegat un cop de puny. Ah, i m’ha demanat que la disculpis, que no l’abandonis, que està desconcertada, m’ha explicat que li han enviat uns CDs, que no li has dit què hi ha, només que són fotos… i que els qui els envien demanen diners per no fer-les córrer. Quines fotos són?

—Fotos pornogràfiques —vaig dir sense atrevir-me a afegir que eren de nens. Però ella ho va deduir.

—Porc —va dir—, brut… fotos de nens?

—Sí, de nens i nenes orientals.

—De la petita Liu, ben segur, pobrissona.

—Sí, també n’hi ha de la petita.

—Pobra Liu, me l’emportaria amb mi, perquè jo me’n vaig de casa. Deixo Manresa, no vull tornar-hi mai més. Me’n vaig a Colòmbia amb el Guillermo. Em caso demà al matí a l’Ajuntament de Cabrils. L’alcalde és amic meu i demà passat agafem l’avió. La mare encara no ho sap. No l’hi he dit. No s’ho mereix, ni tan sols ha volgut conèixer els meus sogres. Hauràs de desconnectar el telèfon perquè no et doni la llauna. No vull saber el que farà quan comprovi que he marxat… Jo si fos tu abandonaria el cas, perquè si segueixes, encara que de manera inútil perquè el forense va determinar que el pare es va suïcidar, no et deixarà viure. Millor que l’aguanti la vident.

Després de l’afirmació, va fer el darrer glop de gintònic i es va aixecar per marxar.

—T’he citat aquí perquè és l’hotel dels meus sogres, que deuen estar a punt d’arribar. Per sort, no saben res del suïcidi, només que el pare ha mort fa poc i que la mare està tan malalta i deprimida que per això no els pot rebre a casa ni tan sols passar un moment per aquí a saludar-los.