XXXIX

El matí següent de l’entrevista amb la vídua, Manuela Vázquez va comprovar que als CDs hi havia fotografies de pornografia infantil. Pel que sembla, Solivellas estava especialitzat en nens orientals. La sotsinspectora em va trucar perquè l’ajudés a identificar la petita Liu. Jo, al meu torn, vaig telefonar a la Virgínia. Desconeixia si els aparells de la policia per al visionat de fotos eren tan bons com el seu i volia cerciorar-me que ens permetria usar el que tenia a la consulta si era necessari. A més, la meva amiga estava interessadíssima en el cas Solivellas.

Aquell mateix dia, que, en efecte, va ser un gran dia per a la recerca, el laboratori dels Mossos va comunicar a la Manuela que al pot guardat al lavabo hi havia una mescla de benzoïlmetilecgonina, nom científic de la cocaïna, barrejat amb bicarbonat, una mescla estranya, ja que la coca se sol adulterar amb sucre, lactosa, cafeïna o levamisol (un desparasitant per a animals, nociu per a les persones), però no amb bicarbonat de sodi, que s’empra per blanquejar les dents. Potser per aquest motiu el pot amb totes dues substàncies era al bany. Per a què ho devia guardar, Solivellas? Aconseguia col·locar-se raspallant-se les dents?

També aquell gran dia, Esteban Pons va visitar l’onzè videoclub de la llista. Era a Viladecans. Ho va fer una miqueta desanimat i fins avergonyit, ens va dir després, perquè en els dos anteriors tant l’amo com l’empleat a qui s’havia acostat l’havien tret quasi a puntades de peu de la botiga en sol·licitar, en veu baixa, fotografies infantils, i només en mostrar la placa policial li havien demanat disculpes.

Al videoclub Peter Pan el van atendre d’una altra manera, amb summa amabilitat. Allí s’havien especialitzat en vídeos domèstics i escenes infantils i hi havia diversos clubs d’intercanvi que es reunien al seu local. Pons era prou perspicaç per deduir que sense al·ludir a la pornografia, amb la referència a escenes infantils l’estaven posant sobre la pista. Els interessats solien passar per allà, per la rebotiga, els dijous a la tarda. Hi havien instal·lat un gran projector per a diapositives i una pantalla que facilitava el visionat familiar a un preu mòdic.

Pons es va presentar el dijous vinent. Va pagar vint euros i va passar a un cubicle on mitja dotzena d’homes contemplaven fotos ampliades fins i tot de bebès nus davant els quals uns tipus abjectes es masturbaven. El mosso va haver de fer esforços per aguantar sense vomitar el visionament d’immundícies per a tarats. Empassant-se el fàstic, va esperar que acabés la sessió. Ja faltava poc quan va poder contemplar una sèrie de fotos molt semblants a les que havia vist en el CD de Solivellas: nens i nenes asseguts en orinalets fent les seves necessitats. La fi de festa d’aquella sessió pertanyia a «La colla per la defensa dels caganers», com podia llegir-se sota algunes fotografies. Es tractava d’un grup de pedòfils copròfils.

Just a punt que comencés l’intercanvi del material exposat, Pons va emprar discretament el seu mòbil per demanar reforços a comissaria. Volia que a més de mitja dotzena de mossos, li enviessin un furgó on cabessin els pornògrafs i l’amo del negoci, un cop detinguts.

Anoto que els pedòfils van ser hàbilment interrogats —la frase la solia fer servir el meu pare, tal vegada perquè era tòpica en època de Franco—. Alguns eren vells coneguts de la policia, com l’amo de Peter Pan, un tal Juan Expósito, que havia estat involucrat en tripijocs amb venda de cocaïna i a qui, pel que semblava, Solivellas devia diners. Ell s’havia encarregat de portar al laboratori les fotos lliurades per Solivellas, fer les còpies en els CDs i passar-les als que estaven interessats en nens orientals, i Solivellas no li havia pagat mai la comissió, que ascendia a un bon grapat de milers d’euros. Ell havia posat la petita esquela a La Vanguardia, com a avís als copròfils; volia saber si li devien diners a Solivellas, i si era així, recuperar d’aquesta partida la seva part. També havia enviat una còpia de dos CDs a l’adreça postal de Solivellas. Si les imatges es feien públiques enfonsarien el seu bon nom i el de la seva família, a la qual no va importunar més perquè va cobrar la seva inversió pel mateix mètode del xantatge a dos clients que tenien deutes amb Solivellas. Assegurava, però, que les trucades amb amenaces no eren seves. Amb el seu historial, poca importància tenia carregar també amb aquesta minúcia, per això Manuela Vázquez va creure que deia la veritat.

L’amo de Peter Pan sabia d’on procedien les imatges obtingudes per Solivellas: la majoria, dels orfenats xinesos que va visitar quan la seva dona es va obstinar a adoptar una criatura, unes altres eren d’aquesta, de la seva pròpia filla. Hi havia un CD en el qual tots els nens xinesos estaven asseguts en orinals —degué arribar al centre mentre aquests feien les seves necessitats— i degué pensar que les fotos podien ser comercials.

Juan Expósito i Solivellas es coneixien des de temps enrere, des d’abans que aquest obrís el videoclub, per això quan el va inaugurar l’hi va fer saber. I segons Expósito, va ser a Solivellas a qui se li va ocórrer l’especialització en pornografia infantil. La idea del negoci, que anava vent en popa, era seva.

A la colla per la defensa dels caganers pertanyien algunes persones —potser hauria d’escriure alguns degenerats o tal vegada només malalts i uns altres barruts immorals— que no van ser detingudes de manera immediata perquè aquell dijous de juny de 2014 no eren a la rebotiga del videoclub. Delatats en els interrogatoris dels que sí que hi eren, foren portats a comissaria, els Mossos els pogueren atrapar dies després.

L’afer va sorprendre tothom, especialment els mitjans de comunicació sensacionalistes, que li van treure molt de suc. Hi havia, a més, involucrats dos logopedes i un mestre de parvulari que s’havien aprofitat del fet d’estar en contacte amb nens petits. Part del material de pornografia infantil confiscat a Peter Pan procedia d’una guarderia lligada a un important col·legi professional.