XVII

El passeig amb el Jimmy va ser breu. El costum de les nostres sortides solia acoblar-se al meu temps lliure i per això teníem diversos itineraris previstos, més llargs o més curts, segons la meva disponibilitat, que, últimament, des que la família Solivellas s’havia immiscit en la meva vida, era escassa. No obstant això, encara que no triguéssim més que un minso quart d’hora, deixava que el gos escollís arbre, saludés els seus congèneres, especialment si eren femenines, i en algun tram destinat als vianants anés sense lligar per poder moure’s a plaer. Per això, quan tombàrem la cantonada de Canet amb Major de Sarrià, el vaig deixar lliure.

Dubtava entre aprofitar aquella estona per trucar a la meva clienta des del mòbil o esperar a veure altre cop el CD, no fos cas que no m’hagués fixat en algun detall fonamental. Distreta en els meus pensaments no vaig fer cas d’un tipus que des de lluny gesticulava i cridava. Només em vaig adonar que es dirigia a mi quan el vaig tenir al davant perquè va començar a insultar-me per portar el gos sense lligar. Suporto molt malament els energúmens de qualsevol classe, però encara pitjor els que odien els gossos. El seu coeficient mental és cent vegades inferior al d’aquests darrers, molt més intel·ligents.

—Puta cabrona —em va etzibar—. Lliga el gos —va continuar—, puta cabrona.

El Jimmy, en veure que aquella bèstia de dues potes es dirigia a mi amenaçant-me, se’m va acostar corrents amb afany protector i li va ensenyar les dents grunyint desafiant-lo. Va ser pitjor perquè va encendre encara més la ira, per descomptat injusta, de l’insultador vociferant:

—Et conec i sé qui ets, puta cabrona —em va dir parat al meu davant i assenyalant-me com si el seu dit fos el de Colom—, sé on vius i et denunciaré a la Guàrdia Urbana. A veure si acabem d’una vegada amb els porcs —i es va tombar cap a la dreta per assenyalar una merda solidificada que hi havia al mig de la vorera—. Us penseu que el carrer és vostre, cagant-hi, bruts, incívics, malparits.

—No és del meu gos —li vaig dir—. No és d’ara, és antiga, nosaltres acabem de sortir.

Em vaig penedir de seguida d’haver-li donat explicacions perquè això el va enfuriar més.

—Truja, et conec, porca. Recull la merda ara mateix o… —i em va ensenyar el puny tancat apuntant a la meva cara.

Vaig haver d’estirar el Jimmy perquè no el mossegués i tots dos sortírem de quatres, però no em vaig poder contenir:

—La merda la recollirà ta mare, fill de puta, perquè te la mengis.

Em vaig tornar a penedir de seguida de no haver callat. Prou pena tenia la seva mare a aguantar aquell boig i a sobre jo la insultava. A més, gairebé m’havia posat a la seva altura amb les meves paraules.

Vaig tornar a casa sentint-me malament. Primer per la meva visceralitat tan a flor de pell i després pel fet de comprovar de manera directa que la intransigència unida a l’agressivitat genera bogeria. Però hi havia, a més, un tercer motiu que, de sobte, em va començar a inquietar: si era veritat que sabia on vivia, qualsevol nit me’l podria trobar esperant-me a la porta.

L’única cosa positiva d’aquell passeig van ser les moixaines i llepades del Jimmy. Sens dubte s’havia adonat que me l’havia jugat per ell. Quan arribàrem, li vaig servir el seu pinso preferit. A mi l’altercat m’havia tret la gana, i a més no tenia esma de fer-me ni una miserable truita amb pa amb tomàquet, que era un dels meus sopars solitaris predilectes. Vaig obrir la nevera i vaig agafar un iogurt.

Vaig trucar a la meva clienta, volia preguntar-li sobre la Liu. De fons podia sentir el plor de la petita superposant-se a les veus d’un programa televisiu dels que tracten de les vísceres i protuberàncies situades cintura avall i que sense cap dubte entretenien les solituds de la vídua.

—Perdona —em va dir—, vinc de seguida, l’Elenita acaba de despertar-se. Des que el seu pare no hi és ha tornat a tenir malsons.

Vaig percebre les manyagueries i dolçors vocals de la senyora Solivellas, fins i tot les notes d’una cançó de bressol, i em va semblar que la nena es tranquil·litzava i tornava a adormir-se. Ja només m’arribaven els crits d’alguna abandonada banyuda des del televisor. La senyora Bofarull va tornar al telèfon.

—Li passa sovint?

—El què?

—A la Liu, els malsons, pobrissona.

—Quan la vam portar es despertava tremolant de por, de vegades cridava desprevorida, espaordida… Es diu així, no?

—Sí, espaordida. A quina edat la van portar?

—Als dos i mig, però semblava d’un, tan diminuta i primeta, ja n’hi ensenyaré fotos.

Sense necessitat d’ham havia picat. De seguida va canviar de conversa per anar al gra.

—Què has trobat? Què hi ha al CD? Què volen?

—Encara no ho sé. La trucava precisament per dir-li que el meu ordinador no és compatible, que no he pogut obrir el CD. Demà des de Holmes&Holmes, on hi ha ordinadors molt més moderns, ho intentaré. Si és que puc fer-ho, sense que s’adonin que treballo per a vostè.

—No m’enganyis, si et plau. Estic preparada per a qualsevol cosa.

No sé mentir, ho faig malament, tinc, entre molts altres, aquest defecte, o potser, entre les poques, aquesta virtut. Per això vaig haver de fer esforços per continuar enganyant-la i quedàrem que l’endemà li trucaria quan pogués veure què hi havia al CD.