XIII

Mentre enfilava la carretera de Manresa no podia deixar de pensar en el contrast ofert entre la postal i la nota. Si aquesta era autèntica, per què no la va escriure a mà?, em preguntava amb insistència, i per què hi havia tantes faltes si Solivellas no en feia ni mitja?

Vaig trobar la Montsina sortint del portal de casa seva. Amb prou feines havia parlat amb ella, dues paraules el dia del funeral. Li vaig dir que volia veure-la quan li vingués bé, que m’interessava saber la seva opinió sobre la mort del pare. Es va posar a plorar. Fent embuts em va dir que no s’avenien gens, que en els últims mesos la situació era tan tibant que ella se n’havia anat a viure amb el seu xicot a Calafell, on volien muntar un petit restaurant, cosa que encara havia enfuriat més Solivellas perquè detestava el Guillermo. Segons la Montsina, només pel fet que era un «sudaca».

—Un sudaca de la mè, el va començar a anomenar despectivament de seguida que va saber que sortia amb mi. Abans no, abans, quan pensava que li podia ser útil perquè treballava en una empresa d’importació amb la qual va pensar a associar-se, ni tan sols va esmentar que no era d’aquí. Fins i tot el va portar a casa perquè celebrés amb nosaltres Sant Esteve.

Vaig pensar que potser la Montsina tenia raó d’haver-se’n anat de casa. Si va decidir tornar fou perquè finalment va fer cas de les nombroses trucades de sa mare i dels seus missatges dramàtics explicant-li que el seu pare havia desaparegut. Jo li volia preguntar què pensava sobre la hipòtesi del suïcidi, o si, per contra, com la meva clienta, creia que es tractava d’assassinat. Però aquell no era el moment més oportú. Necessitava que es tranquil·litzés. I vam quedar per veure’ns al cap de dos dies. Ella havia de fer uns encàrrecs a Barcelona i li anava bé que ens trobéssim a la cafeteria Mauri a les sis. També li vaig dir que m’agradaria parlar amb el seu xicot. Suposava que era el noi maco, alt i molt fort que, agafant-la per la cintura, es va emportar la Montsina de l’església, el dia del funeral. Em va cridar l’atenció, però, que no s’assegués al seu costat al primer banc. Tal vegada ho havia disposat així la senyora Solivellas a causa de la mania que li tenia el marit o potser havia estat ell mateix que, per prudència, havia optat per buscar un lloc discret. Em va semblar que a la Montsina no li havia agradat gens que a mi m’interessés parlar amb el Guillermo.

—No deus sospitar que perquè és colombià és un assassí, eh? —em va preguntar amb una estranya mirada, en la qual es barrejaven l’hostilitat i el desafiament.

—Però, què dius? —li vaig contestar amb una pregunta—. Ser o no ser de tal o qual lloc no és indici de res —li vaig dir rient, alhora que vaig afegir—: mentre no es demostri el contrari, i per a això fan falta proves.

—El meu pare no el podia veure només perquè no és d’aquí i a més deia que era negre, imagina’t. Que quina vergonya embrutar la nostra sang, que no volia néts que s’enfilessin als arbres com mones. El Guillermo és morè, però d’aquí que sigui negre hi ha tanta distància com de Barcelona a Medellín, on ha nascut.

—Per descomptat —vaig afegir—, jo no ho diria per res, que és negre… A més, com si els negres no fossin en general força atractius. A mi el Guillermo em va semblar que estava per sucar-hi pa, si vols que et sigui sincera —li vaig dir amb complicitat.

—La meva mare a estones ens culpa a mi i a ell de la mort del pare, diu que el vam matar a disgustos, quan qui els hi donava era ella, sempre discutint…

—No s’avenien?

—Gens ni mica, es toleraven i de vegades ni això.

La Montsina estava altre cop a punt de plorar i vaig mirar de calmar-la, amb els tòpics amables que col·lecciono per a aquests casos. En acomiadar-nos li vaig demanar una altra vegada el telèfon del seu noi. Va vacil·lar abans de donar-me’l. Finalment me’l va dictar perquè jo me’l guardés al mòbil. No sé per què vaig tenir la impressió que s’equivocava intencionadament. I ho vaig confirmar després de provar de trucar moltes vegades a un número que, segons l’enregistrament que em van escopir a cau d’orella, no existia.

La Montserrat Bofarull, de verd rabiós, amb la seva indumentària xinesa, em va obrir la porta.

—Acabo de trobar-me amb la Montsina —li vaig dir—. Com està? La veig inquieta.

—Pendent del seu noi, que ara pel que sembla se’n vol tornar a Colòmbia. I el que em temo és que ella se’n vol anar amb ell. Si el seu pare aixequés el cap! Els fills! Tu en tens?

—No —li vaig contestar lacònica. No em venia de gust donar-li motiu perquè prosseguís amb consideracions que em sabia de memòria. Vaig optar per canviar de conversa, segura que picaria l’ham entusiasmada—: Li porto una notícia que li agradarà. Crec que la nota que vam trobar sobre la taula del menjador de l’apartament de Sitges no la va escriure el seu marit.

—També ho pensava, i saps per què? Perquè ell sempre donava la culpa de tot als altres i em semblava rar que als seus últims moments no ens culpés dels seus mals. L’hi vaig dir a la policia, això prova que el van matar, però no em van fer cap cas. El forense defensa el contrari, em van contestar, el seu marit, el pobre, es va suïcidar.

—Vaja. Jo he deduït que la nota no l’havia escrit ell per una altra raó, perquè estava plena de faltes d’ortografia i ell no en feia cap, segons m’ha explicat el seu amic.

—D’això, ni idea. No m’hi vaig fixar mai. Jo no sé escriure en català i quan érem nòvios ens escrivíem en castellà. T’ensenyaria les cartes si les guardés però les vaig cremar totes, aquí.

Com sempre m’havia fet passar al saló i va assenyalar la llar de foc, en l’interior de la qual no hi havia troncs ni capfoguers sinó uns ullals d’elefant en què no m’havia fixat fins aquell moment. La meva consciència animalista es va regirar, ella va semblar notar-ho:

—Aquestes banyes les va portar un dia el meu marit, les hi havien regalat, em va assegurar, valien molt i com que amb prou feines enceníem la llar de foc, va decidir que les poséssim aquí.

No li vaig dir el que pensava, no li vaig dir que es tractava d’ullals. Si a ella li semblaven banyes devia ser per alguna cosa. A punt vaig estar de deixar anar una riallada, però em vaig contenir.

—Senyora Solivellas —li vaig dir posant-me seriosa, mentre m’asseia al sofà color de rosa—. No puc creure que vostè no sàpiga qui són aquests tipus que han posat una esquela amb el nom del seu marit, convocant a un homenatge. Si haig d’ajudar-la m’ha de dir la veritat.

—No intento enganyar-te —em va dir, mentre estrenyia la cinta amb la qual es lligava el quimono verd lloro, com si de sobte li vingués una esgarrifança—, jo tampoc ho sé. Tenim una col·lecció molt valuosa, ja t’ho vaig dir. Ens l’han volgut comprar en diverses ocasions, però no l’hem volgut vendre. No sé si t’ho vaig comentar… Potser el meu marit es relacionava amb altres col·leccionistes. Algunes peces estan repetides i tal vegada desitjava canviar-les per unes altres. No sé què dir-te. Tampoc jo m’havia fixat en l’esquela, si t’haig de ser sincera. I hi ha una cosa més. Anit, passades les dues de la matinada, van trucar per telèfon. Com que no puc dormir vaig despenjar de seguida espantada perquè el Jordi estava assajant i la Montsina encara no havia tornat, i com que les desgràcies mai vénen soles vaig pensar el pitjor, sense recordar-me dels xantatgistes. Després d’uns minuts sense dir res, van deixar anar quatre paraules: «Prepara’t pels caganers», i van penjar.

—Ha de denunciar als Mossos el fet, senyora Solivellas, cregui’m. Jo tractaré de posar-me en contacte amb algun expert perquè examini la col·lecció, per fora i per dintre. Potser és més important el continent que el contingut, tal vegada amaguen alguna cosa.