XI

No havia tornat al bar des de la nit en què el Jaume m’hi va portar per primera vegada, feia poc més d’una setmana. La meva aparició va causar força estranyesa en la clientela de la tarda, però no al Juanito, el cambrer, que es va dirigir a mi, encantadíssim.

—Sap la notícia? —em va dir mentre es passava l’índex pel coll i de la gola li sortia un so gutural difícilment reproduïble, un jeggggg, perllongat com l’inici d’una gàrgara.

—Sí —li vaig contestar—, pobre Solivellas. Suïcidat o qui sap si assassinat…

—Liquidat —sentencià ell, contundent—. Senyoreta, m’alegro de veure-la. Què li ve de gust?

—Sorprèn-nos, Juan —va dir el Jaume—, a veure si l’encertes.

—Doncs vostè, senyor, té cara de voler un cacaolat amb un dònut i la senyoreta una copa de cava amb uns canapès. Jo d’això en dic el tentempié de les set. O no ho són?

En efecte, eren les set i set minuts. La referència als dònuts em va portar de seguida a la meva visita frustrada d’aquella mateixa tarda. Encara no havia tingut temps d’explicar-li’n res al Jaume. Només li havia telefonat per dir-li que seguia amb el cas i que necessitava veure el cambrer per si per casualitat sabia res de la telefonista. El Juanito continuava amb la seva xerrameca:

—Sempre que serveixo dònuts me’n recordo del pobre Solivellas. Encara no he llençat la pàgina de La Vanguardia amb la seva esquela. La tinc aquí —i la va treure de sota la barra i me la va mostrar.

Vaig llegir-la: la seva desconsolada esposa i els desconsolats fills feien saber la defunció d’en Robert Solivellas i Pujolí a amics i coneguts, anunciant l’hora del funeral. Anava a retornar-li el full del diari al cambrer quan vaig fixar-me en una altra esquela de mínim format també referida a Solivellas: «La colla per la defensa dels caganers dels Països Catalans plany la mort d’en Robert Solivellas i Pujolí i convoca els socis a una reunió urgent». Però no s’esmentava ni el lloc ni la data de la reunió urgent. Es devia a un lapsus de la persona que havia redactat el text?, o potser al fet que els membres de la colla sabien perfectament a on havien d’acudir i quan? Al Jaume li va cridar molt l’atenció. La va mostrar al Juanito, que no hi havia reparat, malgrat haver llegit tres o quatre vegades l’esquela de la família. Li hauria agradat anar al funeral però no podia perdre tantes hores. No tenia ni idea que Solivellas formés part d’«una colla per la defensa dels caganers dels Països Catalans», deia, pronunciant la frase amb el seu tancat accent de Sevilla, i tampoc se li hauria ocorregut que els caganers estiguessin en perill, si per Nadal en venien a molts llocs, fins i tot ell n’hi havia comprat un al seu nen, perquè el posés al pessebre.

L’esquela dels defensors dels caganers estava en clau, això em semblava evident, però no vaig voler dir-li res al cambrer, que no va servir al Jaume ni el dònut ni el cacaolat anunciats, sinó un whisky i unes ametlles salades, i a mi, els canapès i el cava.

—Sap res nou de Tibidabo Assessors? Pels jutjats expliquen que no tornaran a obrir —vaig aprofitar per preguntar mentre em servia el cava.

—Res, per aquí no han tornat. Tampoc és que vinguessin gaire. El que més, el mort.

—Eren pocs, oi?

—No l’hi puc dir, però crec que sí. Almenys, per fora l’oficina no semblava gran, no és com la d’aquests —i va mirar al Jaume—. Allà sí que són legió.

—Hi treballaven dones, a Tibidabo Assessors? —em vaig atrevir a preguntar, com qui no vol la cosa.

—Ni idea. Ja li dic que únicament coneixia el suïcidat, l’únic que de vegades esmorzava aquí. Als altres els vaig veure algun cop amb ell, però crec que ni els reconeixeria.

Decididament el sabelotodo ho ignorava tot de la telefonista i és probable que no l’hagués vista en sa vida. Però no importava, si estava en nòmina a Tibidabo Assessors no era gaire difícil saber on parava. En el cas contrari, gairebé impossible. No obstant això, la meva caminada des del carrer Verdi no havia estat en absolut inútil. L’esquela dels caganers em permetria segurament estirar un fil que hauria de conduir-me a una bona troca. El que em semblava incomprensible, igual que al Jaume, és que la vídua no me n’hagués dit una paraula.

—Segur que com a bon català Solivellas era aficionat a tota mena de manifestacions folkloriconacionals —va apuntar el Jaume—, i els caganers en són una. Fins aquí, res de particular. T’adverteixo que hi ha esqueles molt curioses i defensors dels assumptes més variats: de l’ase català al caragol de l’Empordà o el bolet del Montseny. A mi no em sembla tan estrany.

—A mi sí, encara que és veritat que a Solivellas li agradaven els caganers, a casa seva en una vitrina en guarda una col·lecció important, representen els pròcers de les Bases de Manresa, potser hi ha el teu avi, amb el cul a l’aire. A Sitges en vaig veure uns altres i a la casa de la secretària també n’hi ha.

—Una afició compartida… Pel que fa al meu avi, un respecte, noia.

Li vaig explicar al Jaume la depriment entrevista amb la cunyada de la secretària i li vaig jurar que no tornaria a tastar mai més els dònuts. D’on devia procedir aquella falsedat i qui ho devia fer córrer?

Em vaig acomiadar del meu amic cap a les vuit. Sense casc no podia acompanyar-me. Vaig agafar el 34 a la Diagonal. Tenia certa pressa per arribar a casa. Estava cansada i encara havia de treure a passeig el Jimmy.

L’endemà vaig intentar compaginar el seguiment del plom de l’executiu amb la investigació de qui havia posat l’esquela en nom de «La colla per la defensa dels caganers».

Després de comprovar que a La Vanguardia es negaven a donar-me cap dada per telèfon, em vaig dirigir a la delegació publicitària que el diari tenia en aquella època al barceloní carrer Pelai i on, en una promiscuïtat veritablement extraordinària, s’admetien plegats anuncis sexuals i esqueles. Cosa que em va cridar l’atenció, ja que en la mateixa cua darrere d’una velleta desconsolada i de dol rigorós, esperaven dos travelos vestits de tigresses, molt interessats/ades en la manera més eficaç i estalviadora d’oferir els seus serveis mitjançant les pàgines de contacte del diari. L’empleada que em va atendre, després d’haver departit una estona amb les tigresses, aconsellant-les sobre la supressió d’articles i preposicions en pro dels adjectius, es mostrava poc propícia a haver de buscar les dades que em permetrien identificar «la colla» i vaig haver de mostrar el meu carnet professional perquè a la fi es molestés a fer un petit passeig visual per la memòria de l’ordinador en el qual es guardaven les referències de tots els anunciants durant tres mesos. Del cas que m’ocupava amb prou feines havien passat dues setmanes, de manera que la perquisició era francament facilíssima.

Vaig dubtar, davant la mala cara de l’empleada, si alegrar-l’hi amb una propineta, però no m’hi vaig atrevir. Els assalariats de La Vanguardia, em vaig dir, deuen ser tan respectables com el mateix diari. Respectables i en el fons eficaços perquè la senyoreta en qüestió no va trigar més de deu minuts a constatar que l’esquela havia estat posada per fax a les 20.30 h del 16 de l’XI, això és l’endemà del dia que vàrem trobar mort Solivellas, i el remitent era una raó social, «La colla dels defensors dels caganers», i per tant portava el corresponent CIF, que vaig copiar per tractar d’identificar-la en el registre de societats. Vaig demanar després les referències de l’altra esquela, la de la família; l’havia posat el fill de Solivellas, el Jordi, des del telèfon del domicili familiar a les nou de la nit del mateix dia 16 de novembre. Als subscriptors, ells ho eren, se’ls permetia fer-ho així.

Amb les dades obtingudes a La Vanguardia vaig començar intentant saber qui eren els integrants de la «Colla per la defensa dels caganers» o «dels defensors dels caganers», ja que apareixien anomenats de les dues maneres, imaginant que es tractava d’un grup de bromistes o, almenys, amb un accentuat sentit de l’humor, una miqueta negre, per descomptat, perquè em resultava difícil imaginar que hi hagués persones disposades a prendre’s de debò una lluita semblant quan al nostre voltant hi ha infinites barbaritats a les quals oposar-se i mil batalles a favor dels ancians desatesos o els nens maltractats. Vaig començar les indagacions de la manera més fàcil, consultant internet, on no apareixia cap referència a tal nom i sí, en canvi, nombroses als artesans que fan les figures. Immediatament em vaig posar en contacte amb cadascun d’ells per si coneixien l’existència de l’associació. Però les meves perquisicions van ser debades, ja que a ningú li sonava que cap entitat dediqués el mínim esforç a la promoció d’aquelles figures de fang. Cosa que hauria estat digna d’agrair, d’altra banda, en salvaguarda dels llocs de treball i de la difusió d’una tradició tan popular com, pel que sembla, autòctona.

Em vaig encaminar després al registre de societats. Encara ara em ressonen a les orelles les riallades de l’empleat que em va atendre, abans d’assegurar-me que no hi havia res inscrit amb un nom de tant impacte. Com podria no recordar-ho? Una societat mercantil és una cosa seriosa, va sentenciar, després d’haver controlat una mena de xisclets riallers d’allò més contagiosos. Segur que m’havien pres el pèl, degué pensar, veient la meva desolació, ja que només el registre de la societat em permetria arribar de manera ràpida als presumptes camarades de Solivellas. Tal vegada de la meva cara de decepció va deduir que com a detectiu privat no em guanyava la vida.

Tibidabo Assessors, empresa per la qual després vaig preguntar, sí que havia estat inscrita amb tots els ets i uts, però la informació coincidia exactament amb la que jo ja tenia i que m’havia proporcionat Holmes&Holmes a través del correu electrònic quan encara m’encarregava del cas per compte de l’agència. Havia estat fundada el 1995 per dos socis, Llorenç Blanch Martínez i Antonio Pérez de les Heras. Al moment de la inscripció oferien serveis de consultoria a empreses relacionades amb exportacions i importacions. El capital social declarat era de quatre-centes mil pessetes.

Estava a punt de marxar quan el funcionari va decidir sortir al carrer a fumar un cigarret. Home caritatiu, en fer-se càrrec que en aquella època jo era una mena d’horrible sac d’ossos però ja amb un inici de cel·lulitis, horror —que aviat em portarà a fer la competència a la senyora Solivellas— em va convidar a esmorzar un parell d’ensaïmades i va insistir perquè me les mengés. La veritat és que no m’agraden gaire perquè, en efecte, engreixen. I jo volia mantenir-me prima per a la resta dels meus dies. Fins i tot pensant en la mort, preferia ser un cadàver prim que un de gras. Els cadàvers grassos, a més de poc manejables, solen ser objecte de burla per part de forenses, policies i detectius, incloent-hi la meva modesta persona —sempre pensava en els equilibris que els havia calgut fer per poder-se tallar les ungles dels peus, per exemple. A molts se’ns han escapat comparacions odioses a la vista de les seves tones de greix, si semblen porcs degollats o monstruosos hipopòtams de cúbit supí.

Però no em vull estendre en apreciacions banals. Matías Montes va insistir, davant de la barra del bar que fa xamfrà amb la seva oficina, que em mengés les dues ensaïmades assegurant que eren biodegradables en extrem i molt ecològiques.

Montes era i és un tipus simpàtic, aviat ho vaig descobrir, encara que d’entrada no m’ho semblés. Els seus riures contagiosos em van sonar una miqueta displicents, com si volgués advertir-me que prendre’s de debò una colla per la defensa dels caganers era una estupidesa de l’alçada de la torre Foster. No seria sincera si no digués que em va ajudar molt en la meva recerca. O potser és millor que puntualitzi que em va ajudar desinteressadament amb l’única fi de ficar-se al llit amb mi, cosa a la qual vaig accedir, encara que després hagués de penedir-me’n molt, especialment d’haver-ho fet a casa seva i no a casa meva, i em va seguir ajudant després d’haver complert els seus desitjos fins avui mateix.

El Matías és un tipus legal i una mica gras, a conseqüència que tot ho considera biodegradable i aquí s’equivoca, ja que els seus noranta i molts quilos demostren amb proves fefaents tot el contrari.

Bé, com deia, «La colla per la defensa dels caganers» no existia, almenys com a societat. Gràcies al Matías vaig saber que el CIF havia estat falsificat, o, més ben dit, per posar l’esquela havien utilitzat un CIF fraudulent, lligat a una empresa que va fer fallida i va deixar força deutes. L’empresa venia ordinadors per internet i es quedava la pasta, segons constataven les nombroses denúncies a les quals Montes va tenir accés, i això em va portar a una primera conclusió: la colla no era una societat anònima, ni pagava impostos. Era qualsevol altra cosa, però què? una secta?, un club secret? Es tractava d’un grup delictiu? I què tenia a veure amb tot això, Solivellas?