II

Vaig acompanyar la senyora de Solivellas al departament de comptabilitat, el petit despatx de la Marga, secretària i el que calgués d’Eureka Catalunya, receptora, en conseqüència, del xec que la nostra clienta hauria d’omplir en concepte de dipòsit. Allà la vaig abandonar, després de fer-li dos petons i donar-li ànims. Segur que el desaparegut tenia alguna raó poderosa per ocultar-se, li vaig dir per consolar-la una mica, encara que no sabia ben bé si aquesta raó poderosa, que jo intuïa fresca i de cames llargues, prima i jove, tal vegada una mica putosa, als antípodes de la meva clienta, podria molestar-la encara més. Però no, «Déu la senti», va dir compungida i de seguida va afegir que em pregava molta discreció en contactar amb l’oficina del seu marit.

Vaig deixar que fos la Marga qui l’acompanyés fins al bany —si de nou l’efecte purgant o purgatiu-purgatori es manifestava—, o directament a la porta de l’ascensor i l’acomiadés perquè faltaven cinc minuts per a les set i jo desitjava amb totes les meves forces connectar amb l’oficina on treballava o almenys havia treballat Robert Solivellas i Pujolí abans que l’últim empleat apagués el llum. La meva intenció era parlar amb la secretària del desaparegut. Atenent els desitjos de dissimulació de Montserrat Bofarull, deixava en darrer terme que em passessin amb els directius. Però quan vaig marcar el número ja no hi havia ningú. Un contestador automàtic em va donar la benvinguda en tres idiomes, català, anglès i castellà, per aquest ordre. L’empresa, encara que no era una multinacional ni de molt, operava a l’estranger, d’aquí la necessitat de les referències horàries de l’oficina i els desitjos d’un bon dia —have a nice day, calc de l’educació ianqui que hem començat a importar, insistint per dues vegades en els bon dia que desitgem a tutti quanti, ja que en la nostra salutació ja està implícita la fórmula americana—. En fi, hi havia, és clar, la possibilitat de deixar un missatge, però no ho vaig fer. Com que no podia dir hola, sóc Elena Martínez Castañeira, detectiu privat, i vull parlar al més aviat possible amb tots els companys del desaparegut perquè tinc la necessitat urgent de saber si Solivellas està en el seu seny i per això precisament ha decidit volatilitzar-se o si, per contra, ho ha abandonat tot perquè s’ha tornat sobtadament no boig sinó entenimentat, vaig penjar.

Vaig recollir els meus estris, vaig fer fotocòpies del dossier «Cas Solivellas», incloent-hi les fotos, m’ho vaig ficar a la bossa cartera i vaig decidir agafar el tren cap a Barcelona, on visc, al carrer Canet, del barri de Sarrià.

Puntualitzo que encara que el districte Sarrià-Sant Gervasi és dels més elegants i cars de Barcelona, el meu pis és vell i ni tan sols està restaurat. En l’època en què el meu exmarit el compartia amb mi s’encarregava dels arranjaments imprescindibles i del bricolatge urgent, però quan, en separar-nos, vaig començar a viure sola amb el Jimmy, un fox terrier que no ajudava gens, més aviat desajudava, tot va començar a anar de cap per avall.

La veritat, tinc poc temps per dedicar-lo a la casa. La relació que mantinc amb les eines i els estris domèstics d’emergència és deplorable. Encara que la clau anglesa mereixeria un monument, com suggereix Juan José Millás, que és el meu columnista preferit. Té raó, Millás. A l’inventor de l’eina —sembla que fou un anglès— haurien d’haver-li atorgat el títol de Sir. El seu nom hauria de figurar al costat del d’Edison i Ford però també vora el d’aquell senyor del submarí, un tal Cubí?, que sempre confonc amb Cajal i a Cajal amb Servet.

Malgrat l’admiració per la clau anglesa, la relació que mantinc amb les eines és deplorable. M’odien tant com jo a elles. Suposo que per això les aixetes degoten, les portes no tanquen bé, la dutxa està embussada i la cisterna del vàter fa un soroll infernal perquè no encerto la soleta precisa ni la dosi de rosca correcta, etcètera, etcètera. Ja sé que hi ha solució per a tot i que trucant a un lampista i a un fuster casa meva milloraria molt, però cap d’ells està disposat a visitar-me després de les vuit del vespre, que és quan solc acabar la meva jornada laboral. Per això segueixo esperant que el meu ex comparegui un bon dia amb la clau anglesa que tants miracles fa. Bé, retorno al que explicava.

Aquell dia, malgrat estar molt cansada, vaig decidir posar-li la corretja al Jimmy i endur-me’l fins a travessera de Gràcia, cantonada amb el carrer de Muntaner, per veure, si més no per fora, el lloc on treballava Solivellas, al mateix temps que cansava una mica el gos i jo m’entretenia alternant amb altres amos. No hi ha res com un gos per entaular relació amb desconeguts, amb els quals, d’entrada, es té una clara afinitat canina, cosa que uneix molt. Per cert, em vaig descuidar de preguntar a la meva clienta si tenien gos i si aquest trobava a faltar el desaparegut, però ja tindria temps de sobres per saber això i tot el que necessités conèixer l’endemà, quan tant els budells destarotats com les capacitats expressives de Montserrat Bofarull haguessin tornat a la normalitat.

Mentre baixava per la Via Augusta, pensava en les raons per les quals la senyora de Solivellas em demanava que dissimulés en contactar amb l’oficina del seu marit. Estava segura que m’amagava informació, cosa absurda, ja que poc podria ajudar-la si no coneixia tota la veritat. Em semblava, a més, incongruent que si des de divendres no sabia res del seu home s’hagués limitat a telefonar a l’empresa i s’hagués conformat que ningú no li contestés al llarg de quasi una setmana. Alguna cosa estranya devia passar a Tibidabo Assessors perquè només respongués un contestador. També em semblava ridícul que pensés fer referència a l’afonia del marit en lloc de dir la veritat sobre la desaparició.

Allò de l’afonia no hauria quedat malament en altres circumstàncies, ja que justificava que Solivellas no hagués dit ni piu, que no hagués trucat directament des del mòbil al despatx, o des del telèfon fix i sense fil que tots tenim a casa —ja no s’estila parlar amb una mena de boa contusionada lligada des de l’auricular a la base— però alhora resultava quasi grotesc, ja que tard o d’hora la senyora Bofarull hauria de reconèixer que havia mentit. No ho havia fet, segons hauria d’admetre’m després, tant per salvar l’ocupació del marit com per la pròpia reputació.

Acceptar la desaparició com una fugida era acceptar també que al front li apuntessin un parell de bonys laterals que ben aviat tothom observaria com dues banyes prominents. El fet de no donar senyals de vida no significava, bé l’hi van dir els Mossos, que el seu marit estigués mort, sinó simplement absent i callat, potser a Manresa mateix o a qualsevol altre lloc. La llibertat de moviments està garantida per a qualsevol ciutadà i és un dret constitucional. Això ho sap qualsevol, de la mateixa manera que el dret d’aparcar en zona no regulada per cap parquímetre, mentre el cotxe no molesti. Per què, i aquesta és una altra, on era el cotxe de Solivellas? La família havia contactat amb cap de les empreses encarregades de dur a terme la recerca? I què opinaven els fills sobre la desaparició? Era imprescindible que m’entrevistés amb ells.

Anava cabdellant i descabdellant tot això mentre arribàvem a la cantonada de la Via Augusta amb el carrer Muntaner. Jo caminava abstreta en el cas Solivellas i el Jimmy, després de marcar terreny en diferents arbres, s’havia enfrontat a diversos congèneres —haig d’admetre que els fox terriers són un xic bregosos i una mica tarambanes— i fins i tot havia provat de deslligar-se de la corretja, estirant amb força per intentar passar a l’altre costat, tot just identificar una gossa en zel que passejava per la vorera del davant. Per més que érem en un tram en què la Via Augusta es fa menys augusta i més angosta, entre els carrers Amigó i Santaló, la circulació intensa em va impedir sentir els comentaris que em feia l’amo de la desitjada gossa, de la mateixa raça que el Jimmy. Pel seu somriure amigable, vaig suposar que m’enviava el seu consentiment. Però jo sóc molt selectiva tant per a mi com per al meu gos i no em venia de gust que aquesta trobada casual dels fox terriers, de vorera a vorera, entre un mar de trànsit, acabés en una instantània consumació amorosa al mig del carrer. El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per al teu gos, em deia sempre, i procurava complir-ho.

Vaig haver d’abraçar-me a un fanal per no ser arrossegada pel boig de quatre potes amb el qual convivia i que en més d’una ocasió, quan la testosterona se li disparava, em superava. Gràcies a un paio que em va ajudar a aguantar la corretja no vaig acabar a terra.

Quan vam aconseguir que el Jimmy es calmés i vaig poder observar bé el meu salvador, em vaig adonar que per l’alçada, edat mitjana, faccions amb orelles excel·lents, recordava la fotografia de Solivellas, i, encara que en ma vida ni jo ni tan sols el meu cap, Mateu Puigcercós, amb la seva llarga experiència, ni el meu segon cap, Mateu Puigcercós i Callicó, amb el seu olfacte de perdiguer, havien resolt un cas amb tanta celeritat, no vaig voler desaprofitar l’ocasió per dir-li:

—Moltes gràcies, senyor Solivellas. —Per si fos ell i se sentís acorralat o almenys identificat.

Però no, no ho era:

—Es confon, senyoreta —em digué en castellà—, no em dic Solivellas. El meu nom és Rodríguez Cereceda, Emiliano, per servir-la, i sóc de Zamora. He vingut a vendre mel de l’Alcarria als de Caprabo. Estic de pas per Barcelona, en aquest hotel —va dir, mirant cap al City Senator, que és al costat de l’Institut Nord-americà, a la dreta de la Via Augusta. Després va continuar—: M’agraden els gossos. Si vol acompanyar-me a prendre alguna cosa, en aquelles terrasses, estaré encantat. —I va assenyalar cap a la plaça Molina.

Li vaig donar les gràcies. Ja he dit que amb gos es lliga molt, però només hauria acceptat una cervesa si en comptes del solitari apicultor s’hagués tractat del desaparegut que la casualitat posava davant els meus ulls.

Vaig seguir pel carrer Muntaner avall, amb ganes de mirar aparadors. Una afició que vaig heretar de la meva mare, que procedia d’un llogaret gallec on no n’hi havia cap i, quan als setze anys va venir a Barcelona per treballar de mainadera en una casa del passeig de Gràcia, es va quedar bocabadada en veure per primera vegada aquelles gàbies de vidre, plenes de llums, que tancaven tresors, i mai va poder evitar seguir contemplant-los. Però els aparadors del carrer Muntaner a aquelles hores estaven o apagats o enreixats i amb prou feines convidaven a la seva contemplació, per això, sense entretenir-me, vaig seguir baixant fins a Travessera. Vaig comprovar la numeració a la cantonada per saber si havia de prendre la dreta o l’esquerra. Era l’esquerra, a l’edifici que quedava, casualitats de la vida, al costat del de Cercle de Lectors —avui seu de l’editorial Penguin Random House—, on treballava el Jaume, un gran amic meu, a qui sempre acabava demanant auxili, tant per als diners prestats com per a l’acaronament regalat.

Qui sap si ell no coneixeria, almenys de vista, el desaparegut. Potser quan li ensenyés la fotografia podria identificar-lo. Tal vegada coincidien en el bar de la cantonada a l’hora del cafè matiner. Em vaig plantar davant la discreta placa daurada on es llegia Tibidabo Assessors SL, segon pis, i vaig trucar al timbre. Ningú no va contestar, cosa, d’altra banda, normal perquè eren les nou ben passades d’un divendres. Després vaig treure el mòbil de la butxaca de l’abric i vaig telefonar al meu amic.

Amb Jaume Vallirana sempre parlo en català, cosa per la qual també puc estar-li agraïda, ja que la gent té tendència, probablement per educació, a contestar-te en castellà quan nota que el teu accent no és autòcton. Però el Jaume no ho fa. Ell mateix ho justifica dient que «és de la ceba» i recorda que el seu besavi, un altre Jaume Vallirana, però amb barret de copa i bastant més capital que el del seu nét, era un pròcer notable de la Lliga que tenia contractada una intèrpret per poder seguir parlant català quan havia de fer-ho amb algú que només parlés castellà.

Com sempre, vaig haver de repetir la trucada dues vegades més, perquè si no identificava l’emergència —dues de llargues i una de curta— com si fos l’avís d’enfonsament immediat del Titanic, no contestava al telèfon.

—Què et passa, perruca de plata? Necessites un préstec? —em va preguntar quan va despenjar, amb el seu humor habitual.

—Necessito veure’t ara mateix, Jaume, i no és perquè em deixis diners.

—Una urgència de llit? T’adverteixo que estic cansadíssim, i que tinc son.

—No pateixis —vaig riure, recordant com són de febles i mandrosos, en general, els homes, almenys els que m’havien tocat a la rifa fins aleshores—. Vull ensenyar-te unes fot…

No em va deixar acabar.

—Les de la teva boda? —va preguntar amb sorna—, o les últimes del Milú?

—Ets un poca-solta. I ja t’he dit que no li diguis Milú. Necessito saber si coneixes un paio que ha desaparegut, s’ha volatilitzat, i que treballava molt a prop d’on tu escalfes la cadira. Tinc unes fotos seves, voldria que les veiessis ara. Si no has sopat et preparo alguna cosa a casa, o et compro foie, jabugo i torta del Casar si encara és obert el Tívoli, sóc a la Travessera amb Muntaner.

—Val més que ho compris tot al Tívoli, tanquen a les deu, sempre és més segur. Afegeix canelons i corre que ja vinc.

No sé per què, en general, els catalans són tan amants dels canelons, potser perquè els recorda els diumenges de la infantesa a casa de l’àvia o perquè catalans i canelons sonen gairebé igual.

Vaig pujar pel carrer Muntaner tan ràpid com vaig poder per arribar a les delicatessen del Tívoli, gairebé a la cantonada amb Via Augusta, abans que tanquessin. Per entretenir-me i fer pràctiques anava mussitant en veu baixa: «Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat», que em solia fer repetir el Jaume a manera de salutació, per tractar que assimilés la meva fonètica gallegocastellana a la catalana. Durant la guerra de Successió els barcelonins sabien si els que entraven a Barcelona eren catalans o castellans fent-los dir de pressa aquest embarbussament. «Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat». «Els catalans i els catalons menjaven canelons», vaig afegir, al final, com a tornada.

La parella d’avis que es va creuar amb mi entre els carrers Laforja i Marià Cubí em va mirar més alarmada que condescendent. Va ser ella qui va exclamar:

—Pobre gos, amb aquesta boja!