XII

Vaig telefonar a Montserrat Bofarull per explicar-li que la secretària, segons la seva cunyada, era fora de Barcelona i per oferir-li el resultat de les meves perquisicions sobre l’esquela de «La colla per la defensa dels caganers», i sobretot per preguntar-li per què ella no me n’havia dit res.

Li vaig anunciar que passaria a veure-la. Aquella mateixa tarda havia quedat amb l’amic del seu marit a Terrassa i quasi em venia de camí anar després a Manresa. Tenia intenció de demanar-li que em permetés examinar la col·lecció de caganers que guardaven a casa, no fos cosa que allà pogués trobar-hi alguna de les pistes per resoldre el cas.

Feia temps que no anava a Terrassa, una ciutat que havia freqüentat de nena perquè la germana de la meva mare s’havia casat amb un ferroviari català que era d’allí i molts diumenges agafàvem el tren per anar a veure’ls. Per això, malgrat el canvi que hi ha hagut en els últims anys, vaig reconèixer els carrers per on vaig passar fins a arribar a casa del senyor Pujades, al número 14 del carrer de la Creu Gran, i en reconèixer-los —els meus oncles vivien molt a prop, casualment al mateix barri—, em vaig adonar que molts edificis havien estat restaurats i altres derruïts per construir-hi pisos bastant més alts que les cases baixes que abans ocupaven solars contigus. També, a Terrassa, com ara passa a qualsevol lloc d’Espanya, potser amb excepció del llogaret de la meva mare, vaig poder observar que les persones amb qui em creuava no eren d’aquí, sinó de lluny, potser de Gàmbia, Bolívia, Romania, l’Equador o el Marroc. Terrassa, també en aparença, podia considerar-se, com Manresa o Sabadell, una ciutat cosmopolita, encara que això només pogués aplicar-se als ciutadans d’arreu que cobraven i segueixen cobrant sous de tercera.

Joan Pujades m’esperava en un saló amb la llar de foc encesa, flanquejada per dos llargs ullals d’elefant. A les parets hi havia diversos trofeus de caça: cérvols de cornamenta força corbada i senglars amb aspecte de pocs amics que, malgrat estar dissecats, imposaven respecte amb les seves bocasses obertes, de les quals sobresortien uns ullals feréstecs.

—Vaig ser caçador, i dels bons —em va dir com a salutació, quan una noia sud-americana em va introduir en el vedat de les seves nostàlgies cinegètiques—. Li agrada la caça o la de-detesta? —em va preguntar a continuació, com si de la resposta depengués la seva presumpta simpatia per mi, mentre m’oferia la mà.

—No he caçat mai, no puc contestar-li.

—Llesta, la no-noiaaa… —I va deixar anar una riallada.

Llavors em vaig adonar que Joan Pujades era una mica tartamut i em va semblar una miqueta colèric o almenys rondinaire. Portava una mena de batí curt sobre un jersei esportiu, pantalons de pana i sabatilles. Degué considerar que la meva categoria era mínima i em va rebre de manera casolana, encara que potser havia estat la senyora Bofarull que, quan el va avisar que jo l’aniria a veure, li digué que em podia tractar, com feia ella, amb tota confiança.

—Vostè dirà —i m’assenyalà una butaca vora de la seva, situada al costat del finestral que donava a una terrassa alegre, plena de plantes.

Em vaig asseure com ho hauria fet una novícia de les d’abans, amb els genolls ben junts i una mà sobre l’altra. Portava una faldilla curta i sabia que si creuava les cames deixaria a la vista les meves cuixes i qui sap si el senglar que tenia al davant, malgrat semblar també dissecat, no estaria una miqueta famolenc. Vaig pensar que si era tan íntim de Solivellas havia de començar donant-li el condol. Tal vegada en recordar el seu amic es posaria sentimental i es relaxaria una mica, perquè el notava en guàrdia. Ho vaig fer, però no va servir de res. Devia sentir-se tan incòmode en la meva presència com jo en la seva, i per això de seguida vaig anar al gra:

—Com deu saber, Montserrat Bofarull m’ha contractat perquè no creu que el seu marit se suïcidés. Vostè què n’opina?

—Que es va penjar, igual que el seu pare.

—No sabia que el seu pare s’hagués suïcidat. La seva dona no m’ho va dir.

—Potser el Robert no l’hi havia explicat. D’aquestes coses procurava no parlar-ne i és comprensible. La Montserrat és una be-beellíssima persona però no ha descobert la pólvora. A més, no s’avenien gaire, algunes vegades el Robert va pensar a demanar el divorci, li feia més cas a la seva tarotista que a ell.

—Hi havia algú més? Una altra persona, per part del Robert, vull dir…

—No ho sé. Només puc dir-li que feia un temps que estava de-deprimit, l’empresa passava per dificultats, no havia tingut altre remei que invertir tots els estalvis per imposició del Blanch a Tibidabo Asessors. Només convertint-se en soci, Blanch li garantia el futur, i quina altra cosa podia fer? On li ha-haaguessin ofert un lloc de treball als cinquanta-cinc anys? A més, Blanch l’acusava que per culpa seva la Generalitat i l’Ajuntament havien deixat d’encarregar-los serveis.

—Era veritat?

—No ho crec. Ell alguna vegada havia ficat la pota, però no era per això, sinó perquè Blanch va començar a relacionar-se amb empreses estrangeres sobre les quals queien sospites de blanqueig de di-di-ners i, quan això va saltar a la premsa, per precaució, les institucions no van voler tenir més tractes amb Tibidabo Assessors, que va haver de buscar-se altres clients.

—Quan va ser això?

—Uns tres anys abans de la crisi, va ser llavors quan em va parlar de la possibilitat que creéssim ju-juunts una nova empresa d’importació i exportació. Ell tenia contactes fora, i els podia aprofitar, però jo no ho vaig veure clar, la veritat. Volia importar ma-material per a hostaleria, llençols i estovalles molt més barates a la Xina, on havia viatjat unes quantes vegades, i distribuir-los aquí. A Barcelona seguien obrint-se hotels, a cada cantonada n’hi ha vint-i-cinc o més, en això tenia raó. La ciutat fins i tot ara fa olor sencera de turistada, no ho ha notat? De vegades arriba fins aquí, fins a Terrassa, la puta o-olooor. He perdut altres facultats, però no la de l’olfacte. Ja li he dit que vaig ser caçador, ensumava els senglars gairebé a tanta distància com la Hilda, la meva perdiguera preferida.

Vaig assentir somrient abans de preguntar:

—I què pensava exportar?

—Peces de cotxes i ca-caamions procedents dels desballestaments, que aquí no valen res. Assegurava que precisament d’això hi havia força demanda en països asiàtics, que es podien aprofitar els viatges de tornada dels contenidors omplint-los d’aquesta ferralla. Després se li va ocórrer una altra idea i aquesta sí que la va posar en pràctica. Importar figures de pessebre. Sortien molt més barates que les dels nostres artesans i fins i tot va intentar que els xinesos aprenguessin a fer caganers. Deia que seria magnífic que els caganers conquerissin els mercats internacionals, seria una bona ma-maanera que Catalunya deixés la seva empremta al món. Sé que va viatjar a Nàpols per trobar-se amb artesans d’allà i animar-los que introduïssin els caganers entre les seves figures. Va tenir-hi diverses reunions, segons em va dir, fins i tot amb algun dels mafiosos que controlaven l’assumpte de les importacions napolitanes a qui calia untar. Jo no em vaig animar a secundar-lo. Vaig agrair que em parlés tan clar però li vaig dir que no. Es va enfadar i durant una temporada vam deixar de tractar-nos. Vaig saber per uns co-cooneguts que intentava tirar endavant el negoci amb un soci xinès que crec que el va estafar. Encara que tampoc n’estic segur.

—Es van tornar a veure? Va fer les paus amb vostè?

—Sí, ens vam tornar a veure. I me’n recordo molt bé perquè va venir amb una altra proposta: fundar un partit polític.

—Què diu! Volia fundar un nou partit polític?

—Sí, i en tenia el nom: Catalans de Soca-rel, i un grup que pel que sembla li donava suport, més catalanistes que Pujol i que Carod plegats. Era un gran patriota, això sí. Havia après tot so-so-lettt a escriure en català. Ja sap vostè que Franco ens va prohibir la nostra llengua, no ens l’ensenyaven a les escoles, ell era un dels pocs que escrivia bé.

—De debo? La nota de suïcidi estava plena de faltes d’ortografia —vaig dir-li mentre li mostrava la fotografia que li havia fet amb el mòbil—. Potser té raó la seva dona, potser el van matar.

Va mirar la nota i com si parlés amb ell mateix, va exclamar:

—Pobre noi!

Després, dirigint-se a mi, va assentir, encara que no vaig saber si havia detectat les errades.

—Doncs és estrany, sí. Encara que m’imagino que si et vols matar és perquè has perdut l’oremus i tot t’és igual. Es po-posava nerviós quan els altres escrivíem malament. Abans, a l’estiu, era costum enviar postals als amics quan viatjaves i ell se’n reia, de les meves faltes.

—Guarda alguna postal d’ell?

—Sí, aquí mateix. La vaig trobar just ahir, dins d’aquest llibre. Una novel·la estupenda, Incerta glòria, l’estic rellegint. Miri, és d’una vis-vis-ta del Canigó —i em va mostrar una postal que va treure del llibre.

La vaig llegir; es referia, amb expressions trivials i circumspectes, en un català llibresc, una mica grandiloqüent, al seu viatge. Li vaig demanar si podia fer-li una foto, volia ensenyar-la al Jaume, més expert que jo en matèria d’ortografia catalana. A mi, que ja vaig aprendre el català a l’escola, em va semblar que, en efecte, no tenia ni una falta, al contrari de les dues frases del seu comiat.

—Expliqui’m el que recordi sobre el partit. No m’hauria imaginat que el senyor Solivellas tingués vel·leïtats polítiques. Catalans de Soca-rel, era el nom?

—Sí, sí. Li agrada? CDS, és molt fàcil de memoritzar, a tothom sol agradar-li la música i compra CDs.

—I què va passar? El van crear? Vostè el va ajudar?

—Sí, per compromís i per veure com reaccionaven els bancs. En realitat només li vaig oferir els contactes per demanar finançament. No em vaig equivocar; la Caixa i el Banc de Sabadell, tan ca-ca-talans, a l’hora dels préstecs no ho van tenir clar. En realitat, van pe-pensar que era millor continuar avalant els partits consolidats, com CiU i Esquerra Republicana. Si el nostre havia de prendre clientela a Convergència i a Esquerra, no els sortia rendible, els afebliria tots dos, i per molt que jo ajudés, era el ric de la colla i sóc vidu, sense fills, no trauríem ni un trist diputat, i va abandonar el projecte.

Acabava de sentir la paraula colla. Tenia a veure, el nou partit, amb «la colla dels caganers»? L’hi vaig preguntar. No tenia ni idea de què era i tampoc s’havia fixat en la petita esquela. El que sí que podia assegurar-me és que al seu amic li agradava qualsevol manifestació catalana que tingués a veure amb el folklore. Pertanyia a una sèrie d’associacions com la dels amics de l’ase català, l’associació d’amics del bonsai, la Societat Gnòmica, la dels antics escoltes, i no sé quantes més.

—I vostè?

—Jo només a la d’antics escoltes. Precisament ens vam conèixer quan érem molt joves al Centre Excursionista de Manresa i ens vam fer amics. Pobre Robert, no va tenir una vida fàcil, va passar privacions, no va poder anar a la universitat. Potser si hagués entrat al se-se-minari l’hauria encertat més, però va aparèixer la Montse, llavors era primatxona i agraciada, ja ho veu, en què ens converteix l’e-e-dat. Jo també estic fet un carcamal. I ara, si em disculpa, acaba d’arribar el fisioterapeuta.

En efecte, havia sentit el timbre de la porta i segons després els passos de la noia sud-americana i unes veus al rebedor.

—Una última pregunta, si em permet —li vaig dir mentre m’aixecava—. Pel que sembla últimament van intentar fer-li xantatge. En sabia res?

—No, ni idea. Però ja sap allò de caldera vella, bony o forat.

El senyor Pujades ni tan sols es va aixecar quan jo ho vaig fer per marxar. Tampoc s’havia mogut quan vaig entrar. No obstant això, ara s’excusava i fins s’atrevia a tirar-me una floreta:

—Mereixeria que l’acompanyés fins a la porta, però les ca-caames em fallen. Si pogués valer-me i vostè volgués, la convidaria a sopar. L’edat m’ha anat llevant moltes coses, menys el bon gust. És una dona atractiva. Li desitjo sort.

Era un tipus estrany, Joan Pujades, i tal vegada perquè tinc afició als rars, em va caure bé. De jove devia ser ben plantat i seductor. Encara conservava els ulls com sagetes del caçador que fou.

Pensant en Solivellas, sens dubte un pobre diable, un perdedor nat, vaig anar cap al cotxe aparcat a la Rambla d’Egara i vaig agafar l’autopista cap a Manresa. De moment les meves perquisicions no em proporcionaven gaires èxits. Excepte la intuïció que en la colla dels caganers hi havia la clau.