VII

Havia quedat aquell dilluns per acompanyar la meva clienta a la comissaria, però abans vaig anar a parlar amb el director de Holmes&Holmes. Volia explicar-li com havia anat evolucionant el cas des del divendres 12 de novembre i contrastar la seva opinió amb la meva. A més, necessitava demanar-li que mobilitzés els seus contactes a la companyia de telèfons. Esbrinar els números dels presumptes xantatgistes podia ser-nos de gran ajuda. Per la meva banda em calia ratificar què havia passat amb Tibidabo Assessors.

Anava, doncs, cap al despatx de Holmes&Holmes situat a la rambla de Catalunya, perquè a qui volia veure no era al director de la manresana Eureka sinó al seu pare, amo i fundador de Holmes&Holmes, quan va sonar el mòbil.

—Elena? Sóc la Montse Solivellas, la filla de la Montserrat Bofarull. Ja sé que m’ha telefonat i que m’ha deixat encàrrecs. Perdoni si no li he contestat, no tenia cobertura. Estava en un poble perdut i acabo de tornar. Li telefono de part de la meva mare. Tenim un apartament a Sitges i uns veïns ens han avisat que, pel que sembla, passa alguna cosa. La meva mare està baixant a Barcelona en tren i m’ha demanat si pot acompanyar-la a Sitges, li fa por anar-hi sola per si té a veure amb la desaparició del papa.

Vaig ajornar la meva cita amb l’amo de Holmes&Holmes i me’n vaig anar a Sants a esperar el rodalies de Manresa i agafar després el de Sitges. La Montserrat, amb un abric negre que li quedava estret i una enorme bufanda grisa, insistint en el dol premonitori, venia molt alterada.

—Em temo el pitjor —em va dir—. No he volgut que la Montsina, que acaba d’arribar, avisi el seu germà, fins que…, al cap i a la fi és el seu pare.

—Què ha passat a l’apartament? Què li han dit?

—Ha estat la veïna del pis del costat. Ha pujat aquest cap de setmana a Sitges, com sempre, amb el seu marit i les criatures, i els ha semblat que el replà feia molt mala olor i que la pesta sortia de casa meva. Ja els he dit que hi ha una conducció del baixant general d’aigües brutes que passa per la paret mitgera, però ella ha insistit.

—Bé, dona, no s’alarmi.

—Un any vam haver de desratitzar. Anàvem poc a Sitges i unes rates van niar al sofà de la saleta. Mai vam saber per on havien entrat.

—Fa molt que no hi van?

—Jo, més de dos mesos.

—I el seu marit sol anar-hi?

—Sempre porta una clau a la guantera del cotxe. Però no ho sé.

—No se li va ocórrer pensar que potser s’hi havia instal·lat aquests dies? Hauria hagut de comprovar-ho.

—Francament, no ho vaig pensar. Només ara se m’ha acudit.

—Aviat sortirem de dubtes —vaig dir jo per dir alguna cosa—. Com està la Liu? —vaig preguntar per canviar de conversa.

—L’Elenita és una monada, dolça, afectuosa. La pena és que també creixerà. Tots creixen. La Montsina també era una nena meravellosa i ara, en canvi, s’ha embolicat amb un noi de fora i vol casar-se. El meu marit està furiós, li ha dit que la deshereta si segueix amb ell. Creixen i canvien.

Va pronunciar aquesta obvietat amb infinita pena. Segur que el poca-solta del seu fill també havia estat un nen diví.

Vaig evitar fer-li preguntes que poguessin turmentar-la més. I encara que en tenia algunes d’imprescindibles entorn de les trucades, els talonaris i llibretes d’estalvis de Solivellas, les vaig deixar per a més endavant. Amb prou feines parlàrem durant la resta del trajecte. Em semblava que la meva clienta resava a la seva patrona, perquè alguna cosa mussitava molt baixet i no es dirigia a mi. Jo, per contra, tenia ficada en el cap la tonada espantosa d’una de les cançons que interpretava la banda del Jordi, que havia escoltat a internet primer i després en el concert: «Perquè era merda. Ell, tot ell era merda. Només merda. La pitjor, la més putrefacta. Merda. Merda. Merdaaaaaa». Érem molt prop de Sitges, a l’últim túnel, abans d’arribar a l’estació, quan la Montserrat va començar a plorar.

—No sé si seré capaç d’entrar a casa —va dir amb veu entretallada.

—No vol que avisi la policia?

—Diran que sóc una boja o una ximpleta si el que trobem és només una rata morta.

I xarrupant els mocs i eixugant-se les llàgrimes vam baixar del tren i anàrem cap al seu apartament, situat en una urbanització de la zona limítrofa amb la platja de Sant Sebastià i la del Balmins, a l’avinguda Roig Raventós, cantonada Ramon Planas.

Quan arribàrem, la senyora de Solivellas va voler que miréssim primer en el pàrquing de l’edifici per comprovar si el cotxe del seu marit era allà. En veure que no hi era, va semblar que es tranquil·litzava una mica. Tampoc no l’havíem vist aparcat a fora. Pujàrem des del garatge fins a la darrera planta. En efecte, la veïna tenia raó. L’olor repugnant procedia del pis propietat dels Solivellas. Per desgràcia vaig reconèixer de seguida la pudor de descomposició característica dels cadàvers, una mica dolça i nauseabunda.

Vaig demanar la clau a la Montserrat i li vaig dir que es quedés al replà, que no entrés fins que jo l’hi digués. Però no em va fer cas i es va desmaiar sobre una cadira oportuna en veure el mateix que jo: del ganxo del qual abans penjava una làmpada d’aranya molt grossa i pesada, que havia estat dipositada curosament en un racó, una corda sostenia pel coll el cadàver d’un home que havia començat a descompondre’s. Nu de cintura en amunt, portava una mena d’eslip, semblant a un tanga femení i uns tristíssims mitjons negres, arrugats i caiguts als turmells. A uns quants centímetres apartat dels peus un tamboret oferia, és clar, la hipòtesi del suïcidi. D’altra banda, l’habitació, una sala d’estar menjador, que s’obria a una terrassa per on penetraven tots els blaus lluminosos de la Mediterrània, apareixia en un ordre perfecte. Sobre la taula hi havia una nota escrita en un ordinador: «No vusqueu culpables. Men vaix d’aquest mon perqué no pug més». Em va cridar l’atenció que hi hagués tantes faltes, encara que als últims moments un no es deu sentir amb forces per passar el corrector de català.

Vaig treure el mòbil de la meva bossa i vaig fotografiar la nota, també el cadàver i diversos detalls de l’habitació. Després em vaig posar uns guants d’un sol ús. En aquella època en portava sempre un parell impol·lut al fons de la bossa, encara que raríssimes vegades l’havia hagut d’emprar. Ara es presentava l’ocasió. Em vaig alegrar de ser tan previsora.

Vaig entrar a la cuina i vaig buscar pels armaris alguna ampolla d’una graduació alcohòlica forta per fer-li empassar un parell de glops a qui ja definitivament era la desgraciada vídua de Solivellas. Però no en vaig trobar cap. Vaig mirar a la saleta, la figura del penjat tapava amb el cos el moble bar. Vaig haver d’anar amb compte en obrir-lo. Vaig escollir una ampolla de vodka, la graduació és força contundent. Vaig tornar a la cuina i vaig abocar-ne una mica en un got, l’hi vaig donar a olorar i després, tapant-li els ulls amb un drap d’eixugar coberts que vaig agafar d’un calaix, vaig procurar que begués i quasi arrossegant-la, la vaig treure al replà. Vaig tancar de cop, vaig recollir la clau que havia quedat posada fora i així com vaig poder, després de bufetejar-li la cara amb certa contundència, vaig aconseguir que reaccionés i ens vam ficar a l’ascensor.

El meu professor predilecte, el més perspicaç i humà dels que vaig tenir, deia sempre que un detectiu, igual que un policia, s’ha d’ocupar primer dels vius, perquè els morts poden esperar. Els morts mai no tenen pressa. També aquesta vegada vaig seguir el seu consell.

Montserrat Bofarull necessitava ajuda urgent. Al proper hospital de Sant Pere de Ribes treballa un metge amic meu. Li vaig telefonar i li vaig demanar que enviés una ambulància. Em va fer cas de seguida i fins i tot va evitar que hagués de posar-me primer en contacte amb el 112, ho va fer ell per mi. Vaig endur-me, gairebé arrossegant-la, la senyora Bofarull del lloc i de la curiositat que sempre desperta l’arribada dels sanitaris sobre quatre rodes. Amb l’ajut de dos turistes que passaven, la dipositàrem en un banc, l’únic de l’avinguda Roig Raventós, just davant de l’entrada del cementiri. Per fortuna l’ambulància no va trigar. Quan se la van emportar vaig trucar a la policia. Després a la Montsina, perquè anés a buscar la seva mare als Camils de Sant Pere de Ribes. No em vaig atrevir a dir-li quina havia estat la causa de la indisposició. Ella tampoc m’ho va preguntar. Ja tindria temps d’assabentar-se’n. Finalment vaig telefonar a Holmes&Holmes. L’ocasió s’ho valia.

Vaig tornar a l’apartament i mentre esperava els Mossos, posant els cinc sentits a no tocar res, i lamentant haver hagut de fer-ho abans per reanimar la meva clienta i poder emportar-me-la d’allà, vaig rellegir la nota que justificava el suïcidi, que no estava signada ni datada. Cosa que em va cridar l’atenció. Potser no l’havia escrit Solivellas, i si era així era fàcil deduir l’obvietat, almenys aparent, que la mort del penjat no havia estat voluntària, que no es tractava d’un suïcidi sinó d’un crim.

Intentava evitar el rostre de Solivellas, lívid i pudent, perquè no comparegués en els meus somnis ni es filtrés davant els meus ulls a l’hora de l’amor, com un advertiment de mort i podridura. M’havia succeït durant mesos amb la cara desfeta d’un noi al qual li havien aixecat la tapadora del cervell, als urinaris d’una discoteca. Tractava de mirar cap a fora, cap a la platja propera, la seda mòlta de la sorra i el mar suau d’aquell matí, aliens a la mort, a l’horror dels últims minuts de Solivellas, i em preguntava qui i per què havien carregat el seu cos, potser ja difunt, tal vegada escanyat, abans de ser penjat, perquè la llengua, obscena, grossa i gairebé tan monstruosa com les seves orelles, seguia fora de la boca. Vaig estar a punt d’obrir, d’airejar aquella morgue, però em vaig contenir.

Malgrat l’olor irresistible, vaig entretenir-me a buscar detalls que em poguessin ajudar a saber què havia passat amb Solivellas. Vaig entrar al bany: en una lleixa, a manera de decoració, hi havia una sèrie de caganers que tant agradaven a la família. Però aquests em van semblar de rabiosa actualitat. Vaig reconèixer Pujol, Maragall, Carod, i vaig notar que alguns estaven trencats i havien estat encolats. A les tres habitacions, els llits estaven fets excepte en la de matrimoni, en què hi havia proves evidents que algú l’havia usat per dormir, o per a altres necessitats. Sobre una cadira hi havia roba amuntegada, sense doblegar. Probablement el divendres de la seva desaparició Solivellas s’havia refugiat a l’apartament. Potser la seva dona ho sabia i no volia dir-ho, intentant protegir-lo. Però, de què? De la presó? Del cap de Tibidabo Assessors? Dels seus clients? No havia aconseguit posar-me en comunicació amb la secretària durant el cap de setmana i tampoc ara. Ningú contestava al telèfon i en l’empresa el mateix enregistrament en tres idiomes advertia de l’horari, que no es complia, ja que era dilluns, dia laborable, i no dissabte ni diumenge.

Finalment, després de no trobar res que em servís per a les meves perquisicions, vaig considerar més prudent tancar l’apartament i esperar la policia a baix, al costat del jardí comunitari que donava accés a l’entrada, en el qual ara jugaven alguns nens, probablement acabats de sortir d’escola, vigilats per les mares. M’hi vaig acostar per preguntar-los si coneixien els Solivellas. Només una de les tres dones creia saber qui eren, les altres dues no en tenien ni idea. La comunitat era molt gran i tal vegada els Solivellas no eren dels més assidus. A més, elles no pertanyien a la mateixa escala que el difunt perquè no comentaren res sobre la mala olor que havia alertat els veïns més propers, que ja no eren a Sitges, havien tornat a les seves primeres residències.

Ningú no havia sortit dels habitatges contigus mentre la Montserrat i jo érem allà ni tampoc quan jo vaig tornar a pujar. Ja es posaria en contacte amb ells la policia.

Per un moment vaig pensar a trucar al Jordi, però em vaig contenir, tan sols vaig telefonar a l’hospital. La meva clienta havia estat atesa, però encara estava en estat de xoc. Per la meva banda, tractaria amb la policia que no hagués de tornar a identificar el cadàver allà, i quan, després de l’arribada del forense i del jutge, els Mossos es fessin càrrec de la situació, aniria a Sant Pere de Ribes.

Si Solivellas s’havia suïcidat, no caldria investigar res més, almenys per la meva banda. Els motius que poden portar-nos al suïcidi són molts i diversos. Algú va dir que l’únic tema d’interès per a la filosofia, que per a mi són paraules majors, és, precisament, el suïcidi. Contra la temptació de desaparèixer hi ha l’instint de viure que batega en tots els éssers. Quan es produeix una descompensació s’inverteix la tendència i la finestra des de la qual contemplem el món i per on entra la llum, es converteix en un trampolí que ens impulsa directes cap a la mort.

Els «bons» suïcides, aquells que pensen en familiars i amics i els estimen, miren d’anar-se’n d’aquest món emprenyant al menys possible i s’eliminen amb pastilles, en habitacions de pensions econòmiques o luxosos hotels, depenent del peculi, pagats per endavant. Els dolents moren intentant culpabilitzar de la seva mort com més gent millor i de vegades fins i tot ho aconsegueixen. Sovint, els molt malparits, ho planegen tot perquè resulti com més desagradable millor per als pretesos culpables, com si el seu cadàver fos l’àcid corrosiu amb el qual tractessin de desfigurar el rostre de tots els seus.

Si en el cas de Solivellas acceptàvem la hipòtesi del suïcidi, no hi havia dubte que era un mal suïcida, un suïcida pervers. El seu cos bambolejant, penjant d’una corda força gruixuda, era un plat de digestió difícil per al familiar que se’l trobés. I, a més, quin d’ells podria seguir anant a aquell apartament, sabent el que hi havia succeït? Solivellas devia detestar el lloc tant com a la seva família, que, de ben segur, posaria el pis en venda a bon preu per no haver de tornar a trepitjar-lo mai més. O almenys jo, si fos ells, ho hauria fet.