XIX

Camí de Manresa no feia altra cosa que pensar en la vídua i en el seu capteniment, que des que em va contractar no m’havia semblat de fiar. M’havia amagat coses i fins i tot m’havia posat obstacles en l’assumpte de l’examen dels caganers. Només davant l’amenaça de deixar el cas havia permès que me n’endugués unes mostres, que, d’altra banda, ella havia escollit i jo no havia tingut temps de mirar. Eren sobre la taula del menjador del meu apartament al mateix paquet en què me’ls havia donat. A la tornada de Manresa, abans d’emportar-me-les a la botiga del meu amic l’antiquari, les desembolicaria per veure-les.

Solem viure de manera accelerada i jo, per la meva professió, encara més, però des que m’havia fet càrrec del cas Solivellas l’accelerament s’havia multiplicat per cent i la meva vida s’havia convertit en un anar i venir continu de Barcelona a Manresa, amb l’agreujant que a Holmes&Holmes no m’havien encarregat res que tingués a veure amb el Bages sinó amb Barcelona, i trobar-me algú de l’oficina manresana no em venia de gust. Jo portava l’assumpte del suïcidat pel meu compte, a esquena d’ells, cosa que no els hauria agradat, ja que en principi Montserrat Bofarull va requerir els serveis d’Eureka. Diguem que va tractar primer amb l’empresa i potser pensarien que jo amb males arts els havia pispat un client, encara que no fos així. Al contrari. La vídua m’havia escollit saltant-los a ells i em preguntava per què. No era per estalviar, perquè el que a mi m’havia ofert era el mateix que li cobrarien a Eureka. Era perquè jo li havia semblat de fiar? Segurament, però tant de fiar em podia considerar a través d’Eureka com de manera directa, em deia. La raó devia ser una altra i em semblava conèixer-la: si havia escollit entendre’s amb mi era perquè li devia haver semblat més fàcil poder-me contactar sense intermediaris. Degué suposar que de la mateixa manera que tenia a sou la vident, m’hi podia tenir a mi. En certa manera, ja ho havia aconseguit.

Jo acabava de cobrar tres mil euros per endavant més mil cinc-cents que ja m’havia pagat en fer-me càrrec del cas i sobre els quals no m’havia demanat justificant de despeses, encara que jo havia anat guardant tiquets, factures i comprovants per donar-los-hi. Per a mi la vídua era un negoci rendible per més que m’ocupés full time, això és les vint-i-quatre hores del dia, ja que ella no reparava a donar-me la llauna quan li venia de gust. Fins i tot demanant-me opinió sobre assumptes del tot aliens al cas. Per exemple, si considerava que la roba de Talla Moda d’El Corte Inglés li escauria millor que la de la seva dissenyadora predilecta, Elena Miró, els models de la qual últimament no li agradaven gaire, els trobava poc originals, repetitius.

Va voler que l’ajudés a escollir alguns vestits per a ella i uns altres per a la petita Liu i em va insistir, pesadíssima, perquè l’acompanyés a la Roca del Vallès en el meu cotxe ja que ella no conduïa, o si ho preferia, en l’autobús que hi porta. A ella no li importava anar a Barcelona, perdre una tarda o un matí o un diumenge sencer, com jo preferís. Però jo vaig intentar evitar-ho. No em va semblar propi de la meva feina. L’hi vaig dir i encara que ho vaig fer amablement, es va empipar força. M’ho deia com a amiga, va aclarir de seguida. O no ho era?, em va preguntar. Vaig haver de contestar-li que sí, que per descomptat, però ho vaig fer amb la boca petita perquè estava segura que jo tenia un concepte de l’amistat diferent del de la senyora Solivellas.

El 2010 encara no s’havien posat de moda les personal shoppers, però la meva clienta estava segura que també podia utilitzar-me com a assessora de compres a més de detectiu. M’hi vaig negar en rodó, perquè en cas contrari ja em veia portant-li les bosses de les botigues elegants de la Roca Village. També em vaig negar a quedar-me a sopar o a dinar amb la seva família.

La senyora Bofarull havia creat una dependència en el pitjor sentit: el positiu. Jo crec que se sentia, com tantes altres dones de la seva edat i condició, més sola que la una, i tractava de compensar aquesta solitud buscant-se algú que l’aguantés encara que fos com jo, en forma de detectiu, o com la Rebollar, en forma de vident, perquè no tenia amigues i amb la seva germana, segons vaig deduir per algun comentari, tampoc hi tenia bona relació, tot i que les filles d’aquesta, una mica més grans que l’Elenita, estaven com boges amb la seva cosina.

Quan vaig arribar a casa seva em va obrir la dona de fer feines. Alta, forta i descarada. Possiblement feia anys que aguantava els Solivellas:

—Passa, passa, t’espera… —va dir-me—, t’acompanyaré. És al llit. Avui té un mal dia. No hi ha qui l’aguanti.

El comentari em va semblar excessiu. A mi la tal Paquita no em coneixia de res. Semblava tafanera i entremaliada. Potser no només estava al cas de tot el que es coïa a la casa sobre xantatgistes i caganers sinó que sabia més, molt més. Hauria de parlar amb ella i aprofitar els seus punts de vista, però no em vaig atrevir a fer-ho en aquells moments. A més, ben segur que a la Montserrat li molestaria. Em vaig limitar a seguir-la.

El dormitori de la Bofarull, al qual s’accedia per un ampli vestidor que comunicava també amb el bany principal, tenia les parets folrades de miralls i no em va semblar que fossin precisament dels que aprimen, eren, més aviat, dels que induïen a fer l’amor a les fosques. Però pel que la vídua m’havia explicat això no entrava en els plans del seu marit o almenys no amb ella.

El llit, en el qual estava estirada la meva clienta, era molt gran i permetia cohabitar-lo sense cohabitar maritalment, això és sense ni haver de tocar-se. Un paravent folrat de la mateixa tela que el cobertor de moaré rosa, tal vegada per despullar-se ocultant els mitxelins d’ella als ulls d’ell i viceversa, dues cadires, una butaca calçadora i un canterano panxut, en certa manera també a joc amb els usuaris de l’habitació, completaven el mobiliari.

La senyora Solivellas, amb aire abatut, va voler incorporar-se quan vaig entrar però va semblar que no ho aconseguia i es va deixar caure altre cop sobre els coixins on recolzava el cap. Solia saludar-me sempre fent-me dos petons d’allò més sorollosos però aquesta vegada no ho va fer, es va limitar a esbossar un somriure esquifit:

—Perdona, Elena, no puc amb la meva ànima —em va dir, i em va atansar el sobre que va treure de sota el coixí.

No feia falta ser gaire espavilat/ada per observar que procedia del mateix o mateixos remitents que el primer. El text del foli i l’adhesiu on figurava l’adreça, amb el pis equivocat, havien estat escrits en el mateix ordinador.

Després d’interessar-me per la seva salut, vaig insistir debades que veiéssim juntes el CD. Li vaig dir que hi devia haver gravades instruccions per a l’ingrés en un compte d’una determinada quantitat o per deixar els diners en algun lloc. Si no hi eren en el paper que s’adjuntava amb el primer CD devia ser perquè el seu destinatari sabia què havia de pagar i a qui. Però la vídua no tenia idea de res o almenys era això el que m’assegurava, entre sanglots.

Vaig intentar animar-la. Li vaig dir que empréssim l’ordinador de la pastisseria però s’hi va negar. Li vaig proposar que m’acompanyés a un cibercafè, encara en quedaven alguns a la ciutat, o a la biblioteca municipal i sortíssim de dubtes. Però de seguida em vaig adonar que Montserrat Bofarull no estava en condicions de sortir. Segurament havia abusat dels tranquil·litzants i de l’alcohol. Havia fet bé d’anar al llit perquè amb prou feines es podia aguantar dreta. Li vaig preguntar per la Montsina i pel Jordi. Al cap i a la fi eren tots dos majors d’edat i potser convenia que sabessin el que passava. Així podrien ajudar-la. Per què no els havia confiat el que succeïa? Per què no els ho explicava?

Entre llàgrimes em va dir que no, que no volia que ells se n’assabentessin. Que m’endugués el CD i que ho veiés i que ella faria el que jo li aconsellés després, que si calia tornar als Mossos a denunciar el xantatge, que hi estava disposada, encara que es riguessin d’ella, com tothom, i va sospirar, jo crec que en certa manera alleujada ja que en aquell moment es compadia a si mateixa i per això va repetir: «Tots se’n riuen de mi, fins i tot els meus fills…».

—No digui ximpleries, senyora Bofarull, i animi’s.

—Confio en tu, Elenita, a veure si ho arregles —em va dir amb un fil de veu.

Li vaig suggerir que dormís. Com solia aconsellar la meva mare: les cures de son ho arreglen tot.

Quan em vaig acomiadar no va fer ni tan sols el gest d’aixecar-se ni va cridar la Paquita perquè m’acompanyés a la porta. Sabia el camí, però vaig aprofitar per colar-me i veure els banys. A causa de les presses del matí se m’havia oblidat la petita càmera fotogràfica de millor resolució i amb més megapíxels que la incorporada en el meu mòbil i vaig haver d’utilitzar aquesta. Potser no en tindria cap més ocasió.

En efecte, com ja suposava, hi havia dos banys a la zona noble. Un de més luxós de marbre blanc, al qual vaig accedir pel vestidor després de tancar amb sigil la porta de l’alcova, i un altre només enrajolat amb rajoles blanques i blaves, en el qual passava la fregona la dona de fer feines, que a través del mirall va veure que jo el fotografiava.

—L’estava buscant —li vaig dir desant el mòbil dins la butxaca—, volia preguntar-li si vostè s’encarrega d’anar a buscar la Liu al parvulari, perquè no crec que la senyora Bofarull pugui anar-hi tal com està i la Montsina no hi és.

—La Montsina torna avui amb els sogres, els vol presentar a la seva mare però ella li ha dit que ni parlar-ne, que no els vol veure. I no es preocupi per ella, a ella li passarà. Si fa falta la dutxaré amb aigua freda. No seria la primera vegada. No passi pena per la nena, els dimecres la va a buscar la seva tia, la porta amb les seves cosines a ballet i es queda a casa seva fins l’endemà.