XVIII

Vaig dormir malament perquè l’incident amb l’energumen m’havia fet posar nerviosa i per si això no bastés, de matinada em va despertar el telèfon. El vaig agafar malhumorada, pensant dir-li a la vídua que se n’anés a pastar fang, que no eren hores. Però no era ella. Era la meva amiga Virgínia, amb la qual des de fa anys tenim establerta una societat de socors mutus, en el primer i únic estatut de la qual s’adverteix que acudirem sempre l’una en auxili de l’altra, passi el que passi, per més inoportú o difícil que resulti el moment, de seguida que rebem un SOS.

Tant ella com jo hem complert sempre, encara que el SOS d’aquella matinada fumava en pipa. Hauria estat per morir-se de riure si no fos que vaig haver de saltar del llit i agafar un taxi per anar a casa seva després que la Guàrdia Urbana es negués a ajudar-la. Gairebé en somnis, em va arribar la seva veu suplicant:

—Elena, si et plau, perdona’m per l’hora, però necessito que em facis un favor.

—Què passa? —li vaig preguntar alarmada.

—He sortit amb el Gianni, hem anat a un festorro que ha muntat un amic seu, tot de VIPs i fashions, i després de deixar-lo a l’aeroport perquè vola a Milà a les sis del matí, he tornat a casa i no m’he pogut treure el vestit de cap manera. La cremallera s’ha enganxat i no va ni amunt ni avall i m’ha pessigat la carn. Pel mirall veig que sagno, tia. Em venia perfecte quan el vaig comprar, però alguna cosa ha passat perquè en posar-me’l ja he notat que em quedava estret, com una segona pell cuirassada. Després ha estat pitjor, molt pitjor, horrible. He picat bastant, he begut i en comptes d’esclatar per les costures, notava que les costures se m’incrustaven en la carn. He intentat per tots els mitjans de treure-me’l però res, impossible. Com que no sabia què fer, he telefonat a la Guàrdia Urbana per si podien venir a ajudar-me. No els paguem entre tots? I els molt porcs m’han tingut mitja hora al telèfon. Ara s’hi posava un, ara l’altre. Em preguntaven que com havia succeït la desgràcia, fotent-se’n i jo amb un mal, t’ho juro, un mal horrible. Quan semblava que es dignaven a ajudar-me i que acceptaven venir perquè acabaven de demanar-me l’adreça i el DNI, m’han dit que em tallés el vestit. És d’Armani, te’n recordes?, te’l vaig ensenyar, i desesperada ho he començat a fer, però ara crec que m’he clavat les tisores a la cintura. Elena, per l’amor de Déu o del teu Jimmy, vine. No puc sortir així de casa i demanar ajut al primer que passi en aquestes hores…

Em vaig vestir, vaig agafar un taxi i vaig anar a casa seva, a intentar treure-li el vestit i a donar-li dos alkaseltzers i un cafè per la turca. En tornar a casa em vaig estirar sobre el llit i em vaig quedar adormida fins més tard de les nou.

Adéu, cubà, em vaig dir, en despertar-me. Feia almenys una hora que havia d’haver-me plantat dissimulant prop de la porta del pis en el qual cohabitava amb la coronada actriu i seguir-lo quan sortís. Paciència, l’endemà em posaria sens falta a la feina, m’ho vaig jurar a mi mateixa, davant el mirall del bany.

Vaig treure el Jimmy una mica inquiet, suposo que recordant el boig d’anit. Si el trobàvem pensava fer-li una fotografia i cursar denúncia als Mossos immediatament. Un boig agressiu solt és molt pitjor que un gos solt, infinitament més perillós, però, per fortuna per a mi, no va aparèixer i vaig tornar a casa amb la intenció de visionar les fotos de la xineta altre cop.

Quan les vaig veure per primera vegada em vaig fixar especialment en la primor i desnutrició de la petita Liu, però la segona vegada vaig observar que en totes coincidia que anava despullada. Algunes fotos havien estat preses en interiors, d’altres a la platja i unes terceres en una cambra de bany. Dues, asseguda en un orinalet, i unes altres tres, a la banyera.

Alguna de les vegades que havia estat a casa dels Solivellas havia demanat si podia passar al lavabo. La meva professió m’ha acostumat a tafanejar com més millor i els banys domèstics ofereixen sempre molts indicis personals. Però el lavabo al qual vaig ser conduïda era un d’aquests que en diuen «de cortesia» i que sol haver-hi als pisos elegants perquè les visites no comprovin que la mestressa de casa compra les cremes de bellesa, marca Deliplus, a Mercadona a cinc euros, malgrat assegurar que les utilitza de la marca Lancôme, que en costen dos-cents.

En el de cortesia, que quedava just a la dreta del distribuïdor, pel qual es passava al saló, no hi havia res interessant per omplir el pap investigatori ni tampoc res que, a manera de curiositat, cridés excessivament l’atenció. Excepte potser el paper higiènic i els sabons. El rotllo era d’una qualitat fora del comú, sedós i alhora gruixut, de diverses capes, estampat amb cors i noms de ciutats —I love NY, I love London, I love Paris, etc.— penjava protegit per una mena de suspensori de puntes de boixet, potser perquè les visites valoréssim la carestia del producte i l’empréssim amb moderació. Un bol de vidre impol·lut, que semblava una bombonera, estava ple de sabons minúsculs provinents de les cambres de banys d’hotels de luxe. Molta gent sol arramblar amb aquestes amenités —com els anomenen en els cartells en els quals t’asseguren que són a la teva disposició— però poca els exhibeix després. Potser els Solivellas ho feien per mostrar a les visites els seus arravataments cosmopolites, encara que només viatgés ell, i ella, tal com em va explicar, es quedés a casa. La fotografia no havia estat feta en l’estretor d’aquell cubicle en el qual, per molt de cortesia que l’anomenessin, a causa de les escadusseres dimensions, no ho era en absolut. Per contra, quan hi entraves l’única cosa que desitjaves era sortir-ne, per evitar un atac d’espantosa claustrofòbia.

Al pis hi devia haver almenys dos o més banys. Un, segurament a la suite matrimonial, i un altre per als fills. Li demanaria a la Montserrat que me’ls ensenyés. Si totes les fotos eren de la Liu, com em semblava, era possible que estiguessin fetes a casa, encara que també podria servir el bany de qualsevol hotel a on haguessin anat de vacances. De tot això en sortiria de dubtes aviat. Bastaria que la vídua identifiqués la seva filla.

Sóc poc fisonomista i encara que les fotos em semblessin de la petita Liu, tal vegada no ho eren o almenys no totes, però la model, sense cap mena de dubte, era una nena oriental. Si les hagués trobat a casa dels Solivellas o me les hagués ensenyat la senyora Bofarull, no m’haurien cridat l’atenció. També jo conservo fotos meves de petita, amb el cos a l’aire, sense gens de roba, i recordo que a l’estiu, al llogaret de la meva àvia, els nens corríem despullats sense que a ningú li passés pel cap que allò no estava bé.

El que em semblava estrany era que algú fora de la família en tingués còpia i les emprés per extorsionar. I si es tractava d’algú de la família? Si procedien del Jordi i del seu entorn? Traficava amb nens xinesos, l’empresa de Solivellas? Rumiava tot això mentre marcava el número de la meva clienta. Tenia moltes preguntes per fer-li.

Va despenjar el telèfon la dona de fer feines. Madame Bofarull havia sortit per fer un encàrrec, tornaria de seguida. En efecte, deu minuts després em va telefonar molt alterada. Parlava en un murmuri i la sentia malament per més que posés els cinc sentits a escoltar-la. Li vaig demanar que aixequés la veu i em va dir que no podia, la Paquita, la mainadera, era a prop i no volia que s’assabentés del que em volia explicar: havia anat a Correus a buscar un altre certificat. Havia arribat dos dies després del primer, el 15, i, com en el primer, el pis estava equivocat i havia anat a parar a la matexa bústia. El porter l’hi havia donat demanant excuses de part del senyor Vives, pel retard. El propietari del tercer primera era pilot, vivia sol i sovint, quan viatjava a Amèrica, es passava un parell de setmanes sense aparèixer. Aquest segon avís havia quedat al fons de la bústia, barrejat amb papers de publicitat, per això no ho havia vist fins aquest mateix matí. Ho sentia i alhora li trametia el seu condol, ja que el porter li havia dit que el senyor Solivellas havia mort.

La meva clienta havia anat a Correus de seguida. Allà li havia lliurat l’enviament el mateix funcionari sense posar-hi pegues. El tipus de sobre embuatat era igual que el que havia recollit vint-i-quatre hores abans. Dins també hi havia un CD i en lletres majúscules d’impremta una nova amenaça: «O pagues o l’hi ensenyarem a tothom».

—A qui ha de pagar? —li vaig preguntar de seguida—. I quant? No diu res més?

—En el paper, no —va contestar en un murmuri—. Per favor, Elena, vine de seguida. Déu meu, no sé què he de fer.

—Caldrà veure el CD, potser ens hi donen instruccions. De debò no hi ha cap altre ordinador a casa seva a part del del Jordi? I el del seu marit? Segur que tenia un portàtil.

—Sí, en tenia un, però el degué deixar a l’oficina, perquè aquí no hi és.

La veu de la meva clienta sonava alterada i el seu to era tan baix que havia de fer esforços per sentir-la. Em repetia, plorosa, que anés a veure-la de seguida. Vaig mirar el rellotge, eren gairebé les deu. Si feia molta via tenia temps d’anar a Manresa, recollir el CD, tornar a Barcelona i portar a examinar els caganers.

Aquell matí Josep Tudurí, un antiquari amic meu, m’esperava per donar-me la seva opinió sobre el valor de les figuretes. Quan el dia abans li vaig trucar per demanar-li el favor quedàrem a la seva botiga de Banys Nous a les 13.30. Vaig preferir fer-los mirar per ell abans d’involucrar el comissari Calvo perquè busqués la manera que els gossos ensinistrats de la policia detectessin si hi havia droga a dins.

Vaig accedir a anar a Manresa, però vaig advertir la meva clienta que si hi anava no tindria temps de passar per Holmes&Holmes a visionar el primer CD, tal com li havia assegurat que faria. No em quedava altre remei que ser coherent i no dir-li res del que havia vist. No va semblar importar-li. El nou li cremava a les mans.