XXXIII

Les setanta-dues hores de la detenció estaven a punt de complir-se. Dels cinc okupes detinguts, tres van quedar en llibertat i dos van passar a disposició judicial. El jutge va enviar a presó preventiva el Blai i el Jordi perquè havien ferit greument un policia llançant-li diversos còctels Molotov. I, com que van tenir la mala sort que el pobre caporal atacat, David Montoya, morís al cap de vuit dies a conseqüència de les ferides i cremades, van restar engarjolats esperant el judici, que va tenir lloc un any i mig després i que va aixecar gran atenció mediàtica.

El fet que els haguessin tancat em va tranquil·litzar i vaig tornar a la meva rutina. Montserrat Bofarull ja no va trucar-me més i jo vaig intentar d’oblidar-me’n. Vaig decidir no retornar-li els diners entre altres coses perquè me’ls havia anat gastant i vaig deixar de donar voltes a l’assumpte de la mort de Solivellas, atès que ja havia denunciat les meves sospites als Mossos.

El dol pel Jimmy fou llarg i vaig trigar molt a fer-lo i en conseqüència, a acceptar la seva mort, lligada, per a mi no hi havia dubtes, encara que fos de manera col·lateral, al cas Solivellas. Per això esperava amb candeletes el judici. Mentre, vaig continuar ocupant-me dels casos avorrits que em proporcionava Holmes&Holmes i vaig haver de fer diversos viatges a Galícia a causa de la salut de la meva mare, a la qual havien diagnosticat una insuficiència cardíaca, que em preocupava molt. Finalment, me la vaig emportar a Barcelona perquè em semblava que les proves que havien de fer-li anirien més ràpides a l’hospital de la Vall d’Hebron que no al de Lugo, com així va ser.

La mare va passar una llarga temporada a casa i perquè s’entretingués i guanyés algun dinerets, la neboda de Rosalía, que cosia per a una botiga de confecció, li proporcionava encàrrecs de clientes que ella feia a les mil meravelles. De vegades, no d’una manera tan meravellosa, l’ajudava jo. Mai m’hagués pensat aleshores que aquest entrenament amb l’agulla hauria de ser-me a la llarga de tant profit.

La nostra convivència resultava una mica difícil per a les dues, acostumades a viure soles i a no haver de donar comptes a ningú de les nostres entrades i sortides. Encara que les seves fossin més esporàdiques que les meves, m’amoïnava quan no arribava a casa a l’hora que m’havia dit. Coneixia bé Barcelona, no debades havia passat aquí tota la seva vida des que tenia catorze anys, quan la seva família, mancada de recursos, l’hi va enviar, amb una cosina llunyana, per fer de minyona, fins que, després de la mort del meu pare, fa onze anys, va tornar a Galícia. Però alguna vegada es despistava i pujava a un autobús equivocat, baixava en un barri desconegut i es perdia. Per tornar, en comptes d’agafar un taxi, buscava alguna persona amable que li indiqués com arribar a casa caminant. Aquestes excursions seves em feien sortir de polleguera. Com moltes dones de la seva època, tenia al·lèrgia als taxis, li semblava que sols en cas d’extrema necessitat era justificat accedir a aquest luxe.

—Ui nena, un taxi és un taxi… Agafar un taxi no em va, no és de la meva època. Mira, ni la meva primera senyora, la Torrens, els agafava, i mira si era rica… Caminant s’arriba a qualsevol lloc.

Quan li proposava pagar-l’hi, encara s’enfadava més, em deia que no podia consentir que jo balafiés els diners. En temps de crisi, calia estalviar perquè si m’acomiadaven de la meva oficina, així anomenava ella l’agència de detectius, havia de poder menjar i pagar el lloguer del pis, la llum, l’aigua, no fos que em desnonessin o em tallessin els subministraments. En fi, que no vaig poder convèncer-la i vaig haver de fer-me càrrec dels seus costums de tota la vida.

De vegades, els caps de setmana se n’anava a casa de Rosalía i de Rafael, els seus amics de l’ànima, perquè jo em ventilés, deia, sense haver d’estar pendent d’ella.

En aquella època, la meva relació amb Matías era més estreta, encara que em negava a viure amb ell, fins i tot a passar junts el cap de setmana a casa seva. Per contra, sí que acceptava que lloguéssim dues habitacions en alguna casa rural de la zona de Girona, la seva predilecta. Els seus roncs continuaven sense deixar-me aclucar l’ull i la seva proposta d’utilitzar una màquina que els pal·liés, amb una mascareta facial que es connectava a una mena de tub intergalàctic, em semblava un antídot sexual amb efecte retroactiu. Per això quan començava a sentir la manxa, em canviava d’habitació i la nostra relació no es ressentia del mal humor que proporcionen les nits d’insomni postcoital.

A principis de 2012 la meva mare va tornar a Galícia, ho va fer amb els Calvo i això em va evitar haver-la d’acompanyar. No havia millorat, perquè a certes edats ja no es millora, però sí que s’havia estabilitzat, la qual cosa li permetia, amb la medicació adequada, viure a casa seva al llogaret gallec.

Just abans que marxessin tots tres, el comissari Calvo em va informar, gràcies a un dels seus contactes en la policia, que el judici per la mort del caporal Montoya se celebraria aviat. Va ser llavors quan, després de pensar-ho molt, perquè implicava quedar-me sense feina, vaig decidir deixar Holmes&Holmes abans que ells em deixessin a mi. Havia signat un contracte de col·laboració miserable gravat per una clàusula que m’impedia portar cap cas pel meu compte i jo l’havia infringit. Era molt probable que, a conseqüència del judici, se n’assabentessin i per això vaig preferir marxar abans de veure’m ficada en un embolic. Vaig posar l’excusa que me n’havia d’anar a viure a Galícia amb la meva mare. No vaig aconseguir ni un trist finiquito, tampoc no havia tingut mai dret a baixa ni a seguretat social. La meva categoria era la d’una col·laboradora externa, que cotitzava com a autònoma. Es van acomiadar de mi, encantats, i així m’ho van fer saber, perquè, segons ells, els casos d’espionatge industrial, igual que els de banyes, especialitats de la casa, ara també havien minvat. Potser hi podria tornar a col·laborar si en el futur tornava a Barcelona o ells, qui sap, obrien sucursal per la meva terra, quan passés la crisi, que algun dia havia de passar, insistia des de darrere de la robusta taula de roure del seu despatx l’amo i senyor de Holmes&Holmes, mirant-me amb una condescendència que sempre m’havia molestat i que ja no em molestaria més; i, això sí, això era perfecte.

Haig de confessar que els dos mesos previs al judici i els que el van seguir van ser difícils, tenia pocs estalvis i si no hagués estat per la generositat del Matías, que em convidava sempre, sense que jo gairebé mai pogués correspondre’l i quan ho feia era gràcies a un petit préstec que em va fer la Virgínia, hagués acabat en la cua dels menjadors socials. Sort vaig tenir que la neboda de la Rosalía em passés arranjaments de costura.

Em vaig alegrar que la meva mare no fos a Barcelona quan es va iniciar el judici perquè hauria volgut acompanyar-m’hi i estic segura que per a ella hauria estat força desagradable, encara que no tant com ho va ser per a mi.

La primera part del judici es va centrar en la mort del caporal David Montoya. Un home jove, boníssima persona, segons els companys, disposat sempre a fer un favor, com va succeir el dia infaust en què suplia un altre mosso, que li havia demanat canviar el torn perquè havia d’assistir a unes noces.

David Montoya, l’únic mosso d’ètnia gitana, havia deixat vídua i dos fills petits i un altre en camí, que mai coneixeria el seu pare, i uns pares que sempre s’havien oposat al desig del fill de ser policia. No era per animadversió contra el cos, com podria pensar-se, segons el tòpic. En el seu cas, almenys, no. Ells, a més, pertanyien a l’elit, no vivien en un campament sinó en una torreta del barri de Vallcarca, els seus fills havien anat a l’institut i alguns havien passat per la universitat. Dues filles tenien consulta com a dentistes a Gràcia. Feia tres generacions que vivien arrelats a Catalunya, convivint amb els paios en igualtat de circumstàncies, encara que només el David s’havia barrejat amb ells i s’havia casat amb la filla d’uns veïns. La família no entenia com volia treballar en un ofici tan perillós en lloc de continuar amb la venda ambulant de roba en la qual tindria un bon passar, ja que a cap dels seus germans els interessava.

Tot això m’ho va explicar el Melquíades, que havia coincidit amb David Montoya a la comissaria de les Corts i per una d’aquestes casualitats de la vida que ens porten a considerar que el món és molt petit, coneixia la seva família, ja que durant una època havia sortit amb la seva germana, una morena guapíssima.

Contràriament al que tothom esperava, ja que solem pensar que els gitanos són sorollosos, l’extensa família de Montoya —van acudir al judici germans, oncles i cosins—, van donar un exemple de contenció i dignitat dignes d’encomi, a l’inrevés que el grup d’okupes, molts fills de papà, que el president de la sala va amonestar diverses vegades pel rebombori que organitzaven i finalment va expulsar després que insultessin el fiscal i el jutge.

Tant el Blai com el Jordi van al·legar que no pretenien matar el mosso. Només volien contrarestar la brutalitat amb què havien estat atacats i demostrar que en la guerra que els havien declarat les forces de l’ordre i els gossos de quadra no podien quedar-se de braços plegats.

L’advocat defensor del Blai, que era d’ofici i que de jove havia pertangut al Partit Comunista, cosa que el seu discurs demostrava sense cap mena de dubte, va fer un al·legat «a favor dels joves que volien canviar el món. Un món envilit pels diners, que a ells, als okupes, no els interessava. Un món en el qual els joves tenien molt poques oportunitats i on els que de debò robaven i mataven si calia, sense escrúpols de cap mena, campaven lliures, pel carrer. Eren polítics i empresaris corruptes, sangoneres dels pobres. Els okupes, per contra, buscaven un món més just i més igualitari. Ells, amb la seva forma de vida, les seves rastes, els seus pírcings, tan mal vistos per l’establishment, constituïen una clatellada contra la hipòcrita consciència burgesa».

El seu discurs, del qual només recullo un petit fragment, va ser llarg i vehement, i fou interromput pels aplaudiments del públic okupa.

El defensor del Jordi, contractat per la seva mare, pertanyia a un conegut bufet de Manresa. La senyora Bofarull degué pagar una quantitat suculenta perquè l’home tenia fama de força car, o això em van dir. Portava una toga neta i ben tallada de la seva propietat, no com l’advocat de Puig, que n’havia emprat una que pertanyia al jutjat, mollericosa i vella. Tenia bona presència i una veu maca que et feia venir ganes d’escoltar-la. Amb la seguretat que el cas estava guanyat, va anar al gra per salvar el seu client, sense declaracions de principis ni proclames progressistes.

Es va centrar des de bon començament en la innocència de l’imputat. El Blai era el culpable de llançar el primer còctel, que havia encertat de ple el cos del policia. El segon, el del Jordi, segons un vídeo que va aportar com a prova, havia rebotat al capó del cotxe i esclatat a un costat, quan «el servidor de la llei», així va anomenar Montoya l’advocat, ja havia caigut a terra. Si havia ferit el mosso, les ferides havien estat de molt poca consideració. Un altre còctel, llançat pel Blai, havia explotat més a prop, i havia provocat noves ferides i cremades en el pobre mosso, que era allà, «complint amb el seu deure».

Les seves expressions caigueren molt malament als okupes, que el van esbroncar. Quan es va referir a la policia com a servidora de la llei xiularen, i quan va dir que aquesta «complia amb el seu deure» van picar de peus amb totes les seves forces.

L’advocat no els féu cas. Es va limitar a aprofitar els minuts de xivarri per beure aigua. Va esperar que se’ls imposés silenci mentre, desafiador, els dedicava una mirada d’un menyspreu infinit.

Quan li van permetre continuar, va preguntar al seu defensat quants còctels havia llançat, i aquest, en comptes de contestar que un, tal com es veia perfectament en el vídeo, filmat per una de les televisions que havien acudit al desnonament, va respondre que no ho sabia, que no se’n recordava.

A tots ens va semblar estranya, la resposta, i més encara al seu defensor, que es va quedar perplex. Jo, si hagués estat ell, hauria utilitzat la resposta del Jordi per assenyalar la seva generositat amb el seu amic, cosa que sí que va observar el fiscal quan va advertir que si no ho sabia era perquè preferia compartir amb el Blai la pena que els imposessin.

El que sí que va al·legar el Jordi, molt commocionat i trist, i jo estic segura que sincer, va ser que ni ell ni el seu amic volien matar el policia, que havia estat un accident, que només es defensaven de la brutalitat de la càrrega policial.