XXXIV

En la segona part del judici, després d’un recés, el fiscal em va cridar per preguntar-me per la violació de domicili i la mort del meu gos. Sabia, per l’advocat al qual vaig consultar, que la violació de domicili i la mort del Jimmy serien amb prou feines presos en consideració, eren assumptes menors comparats amb la mort de Montoya. Malgrat tot, el fiscal va tractar d’utilitzar-los en contra de Blai Puig i Jordi Solivellas, cosa que vaig agrair. Tanmateix eren peccata minuta en comparació de la greu acusació d’haver posat fi a la vida del caporal Montoya. Aleshores ja feia temps que la policia sabia que les restes d’ADN trobades a la saliva del Jimmy pertanyien a Blai Puig i a Jordi Solivellas. No obstant això, el jutge només els va acusar de violació de domicili. Matar el gos que els havia atacat, tal com confirmaven les proves d’ADN, no semblava greu, tampoc l’acarnissament en penjar del ventilador el meu company de l’ànima.

Jo estava furiosa. Quan el fiscal em va interrogar em vaig referir al Jordi i al Blai com a dos animals, dues males bèsties capaces de tot, i vaig llançar la sospita que tots dos havien matat Solivellas. Vaig actuar en aquest sentit amb un enorme desig de venjar el Jimmy i també amb l’objectiu, inconscient per la meva banda, segons la Virgínia, que tant em va ajudar en aquella època, de demostrar-me a mi mateixa que era una bona detectiva, que les meves perquisicions no havien estat inútils i fins i tot que en resoldre el cas, els quatre mil cinc-cents euros pagats en total per la senyora Solivellas podien considerar-se una quantitat insignificant. Me’ls mereixia de sobres.

Amb relació al Jimmy, tots dos encausats van corroborar que no tenien intenció de matar el gos, però que els va atacar i llavors, en defensa pròpia, el van liquidar i després, per rematar la feina, el van penjar del ventilador.

El Jordi i el seu amic havien planejat anar a casa per ajustar-me les rosques, van dir, comparant-me a un vulgar moble d’Ikea o a un pneumàtic, després de ser canviat a conseqüència d’una punxada.

Em detestaven des de la nit en què ens vam conèixer. A més, creien que jo els havia denunciat a la policia, que l’endemà del concert al qual vaig assistir els va clausurar el local perquè no tenien els permisos en regla. També asseguraven que havia estat jo la causant que els fessin fora de la casa okupada. Tres dies abans de la batalla amb els mossos els va arribar l’ordre de desnonament i aquella mateixa nit van decidir anar a casa meva. Volien espantar-me. Aterrir-me. Però només això. Per descomptat no trencar-me cap os, ni tan sols tocar-me. Res de violència física. Això no, de cap manera. Que em cagués de l’ensurt i que ells ho veiessin. Per a això, res millor que presentar-se a casa de nit, com ho van fer. Però no em van trobar i van decidir entrar. El Jimmy s’hi va enfrontar i no van tenir altre remei que desfer-se’n. Van admetre que penjar-lo havia estat una errada, però els va semblar que així havien aconseguit el seu propòsit de venjar-se de tot el que jo els havia fet.

En resum, això és el que es deduïa de les seves declaracions coincidents. Cadascun va afegir detalls, dels quals vaig prendre bona nota i que em servirien més endavant per inculpar-los en l’assassinat de Solivellas, que no homicidi. Des del meu punt de vista, havia estat perfectament planificat, amb l’agreujant, per part del Jordi, de parricidi.

El Blai va explicar que portava una soga per acoquinar-me i que va caçar a llaç el Jimmy, vanagloriant-se de la gesta. Des de petit li agradava practicar aquest esport. Ajudava un oncle caçador a eliminar els gossos vells o inservibles per a la caça i després els deixava penjats dels arbres. Suposava que la soga hauria d’esfereir-me. El Jordi li havia dit que la seva mare i jo havíem trobat el seu pare penjat, i que s’havia penjat utilitzant el mateix tipus de corda que ells guardaven a casa.

A les preguntes de quan i per què havia comprat la soga, el Blai va contestar que ja feia temps que la tenia. Que, a banda de ser de bon material, era de «multiús», tant els servia per despenjar-se des de qualsevol finestra en cas que arribés la bòfia, com per a molts altres objectius: en els trasllats d’un lloc a l’altre per lligar els estris en el portaequipatges de la furgoneta. Fins i tot havien pensat utilitzar-la en una performance en el proper concert, simulant que penjaven algú.

Pel que sembla, tot el que van explicar era cert. Entre els instruments musicals, utensilis i andròmines que van treure de la casa okupa hi havia molts metres de corda, curiosament del mateix tipus, trenat i gruix que la que envoltava el coll de Solivellas.

Quan el Blai fou preguntat si sabia fer nusos, va contestar amb arrogància, «per descomptat», com si no considerar-lo capaç d’aquestes mínimes habilitats fos menysprear-lo, i va afegir: «Nusos fixos i corredissos». El que oprimia el coll del Jimmy era obra seva, un nus corredís, el més elemental i ràpid de fer.

El Jordi, per contra, va assenyalar que no entenia de sogues ni de nusos però es considerava tan responsable com el Blai de la mort del meu gos, encara que caçar-lo a llaç i penjar-lo fos obra material de l’amic. La seva admiració per Puig seguia palesa, potser fins i tot augmentada durant el temps passat a Can Brians, i no volia de cap manera trair-lo.

El fill de la vídua va afegir que poc abans d’entrar a casa, des d’una cabina, m’havia amenaçat per telèfon. No havia emprat cap distorsionador de veu. Un mocador i les seves capacitats vocals, que va demostrar allà mateix, com a prova.

La Virgínia, que va assistir al judici perquè no em volia deixar sola en aquells moments de tanta tensió, va opinar que el Jordi era un desgraciat, un adolescent poca-solta —tenia aleshores dinou anys—, necessitat d’afecte i que estava mancat de figura paterna. Potser per això havia fet del Blai, deu anys més gran i un vell capitost del moviment okupa, el seu punt de referència. Perdre el presumpte afecte de l’amic en el qual confiava era per a ell molt pitjor que anar a la garjola.

També jo vaig sentir llàstima pel Jordi, però aquesta llàstima se’n va anar en orris de cop quan va dir que matar un gos no li semblava greu. Pitjor era torturar els pobres toros a les places, un espectacle permès i aplaudit. Va remarcar a més que el seu advocat li havia assegurat que matar un gos en defensa pròpia no era delicte. Sí que acceptava que havia fet malament d’entrar a casa. Amb una cara de ciment armat, insistia que havia trucat al timbre moltes vegades abans d’utilitzar la seva targeta de crèdit per obrir la porta i que a mi em devia d’importar poc que em visitessin, ja que no estava tancat amb clau. D’això se’n deia violació de domicili? Ell obria la porta de casa dels seus pares moltes vegades emprant aquest mètode. Per fer el mateix en el meu pis no pensaven que els passés res d’importància. A tot estirar, una petita multa i potser haver de demanar-me perdó. No tenia empatx a fer-ho, en nom propi i en el del seu amic, a qui havia pregat que l’acompanyés.

Però jo no estava disposada a perdonar-los. En absolut. No. De cap manera.

No els perdonava. Ben a l’inrevés, jo els acusava.

I els condemnava.