XLII

Vaig passar el cap de setmana que va seguir el sopar amb el Jaume i amb la islandesa, bella i glacial com els icebergs de la seva terra, atacada pels remordiments. Pensava que havia fet tots els possibles perquè culpessin dos innocents, si és que em podia refiar de la Montsina. Tanmateix, seguia preguntant-me el motiu de la carta i no el trobava. Tal vegada el que pretenia era, precisament, que la portés a la policia. Si el comissari Calvo estigués viu —havia mort feia un mes d’un atac de cor— li hauria consultat sobre la qüestió. Tampoc podia demanar ajut a la Manuela, l’havien enviada a un curs als Estats Units, com a responsable de la lluita contra la pederàstia. Tornava d’aquí quinze dies. Dues setmanes era massa temps per estar amb les mans plegades. Vaig decidir trucar a Melquíades Álvarez dilluns a primera hora. Tenia el seu número privat. Encara sort, perquè a la comissaria de Bolívia ja no l’hauria trobat. L’havien ascendit i traslladat. Després de saludar-me, m’ho va deixar anar immediatament, en un to d’allò més cofoi. L’havien transferit a la unitat del crim organitzat. De feina no n’hi faltava, em va dir, i encara que jo n’hi donés una mica més, no li importava. M’advertí que el cas Solivellas estava tancat, reobrir-lo costaria, només es podria si es provava que la informació de la carta, prèviament contrastada, era fonamental.

Melquíades Álvarez em va proposar que ens veiéssim la tarda següent a la nostra conversa telefònica, dimarts, després que jo tanqués el taller. Podíem prendre alguna cosa plegats i parlar una estona. Alhora m’aconsellava que lliurés formalment la carta a la comissaria dels Mossos perquè quedés registrada, però s’avenia a llegir-la abans i fins i tot a opinar sobre el seu interès. Li vaig proposar quedar al Majestic, al cap i a la fi l’hotel guardava relació amb el cas, el vaig advertir. Allà havia vist per darrera vegada la Montsina, allà es van hostatjar els seus sogres.

L’inspector no coneixia el lloc, crec que li va semblar massa formal, luxós i fins i tot solemne. Després de donar un cop d’ull a la carta, que de seguida ens va portar el cambrer, va rebutjar els còctels i va demanar aigua mineral amb gas.

—Estàs de servei? —li vaig preguntar amb certa ironia.

—No, però el que em ve més de gust és aigua. Vichy Catalán, que treu la set.

Jo no vaig poder resistir-me a un gintònic. Pensava pagar la meva consumició i potser la seva, si no s’ho prenia malament.

Com és costum, em van servir l’aigua a mi i la copa a ell. No li vaig oferir brindar perquè fer-ho amb aigua porta mala sort.

No hi havia música, però el descans del pianista devia ser curt perquè s’havia deixat el piano obert. Vaig advertir a Melquíades que l’home solia tocar-lo amb discreció i sentiment i que tenia fins i tot fans. Vaig reconèixer en una taula del fons la seva admiradora, la que s’assemblava a l’Ingrid Bergman. Aquesta vegada li feien companyia dues amigues, i amb dissimulació li vaig assenyalar el grup a Melquíades. El comentari em va semblar obvi, fruit del ressentiment, malgrat tenir raó:

—Vaja. De ben segur que no tenen res més a fer que venir aquí a passar l’estona. La meva mare, que si fa no fa deu tenir la seva edat, no té temps per a músiques. Ara li deu estar fent el sopar al marit; es va tornar a casar quan va morir el meu pare, esgotada i rebentada després de recollir les escombraries dels pisos. Treballa de portera. Sort que aquest any es jubila.

Vaig assentir amb un somriure, sense saber què afegir, només em passava pel cap que la vida és dura, difícil, especialment per a alguns. Ell i jo ho passàvem millor que les nostres mares. Això sens dubte.

El pianista va arribar molt oportunament. La seva admiradora el va saludar amb un somriure i ell va començar a tocar la melodia de Sam. No vaig poder resistir la temptació de taral·lejar-l’hi a Melquíades malgrat el seu nul interès en l’assumpte. L’hi vaig anar traduint: «El temps passarà…», «Un petó és sempre un petó». Però perquè no cregués que volia lligar vaig anar ràpidament al moll de la lletra: «El pas del temps ajuda a donar rellevància a allò fonamental», i vaig afegir de la meva collita: «de vegades és fins i tot necessari per arribar a la veritat». Aquesta darrera frase va ser l’única cosa que li va interessar.

—Diu això? Diu que el temps és necessari per arribar a la veritat?

—No, això ho he afegit jo.

—Ah! ja em semblava que era una cançó sense interès, romàntica, per a velles.

Ens havíem reunit «per anar per feina», i estava clar que no teníem un altre tema que el del foli i mig arribat de Bogotà, escrit en un ordinador, amb lletra Times New Roman de cos 12 en paper normal i corrent. Vaig obrir la meva bossa i li vaig donar el sobre.

El Melquíades va llegir i va rellegir la carta de la Montsina amb moltíssim interès. Segons la seva opinió, encolomar a un mort una malifeta i més encara un crim és un clàssic, i quan això succeeix sempre cal sospitar de la intenció de qui acusa. Però, per què l’acusació arribava ara?, es preguntava i em preguntava, en un to més cordial i menys ressentit que quan em va parlar de la seva pobra mare.

—Hay gato encerrado —va dir com a conclusió—. A veure. Tens un paper? —em va preguntar.

Vaig treure una llibreta de la bossa, un costum que conservo des dels meus temps de detectiu, i l’hi vaig oferir.

—No, anota tu, per favor —em va dir. I va enumerar una sèrie de deduccions que jo vaig anar apuntant amb un bolígraf Montblanc que em va passar:

1. No es va presentar durant el judici. Era el moment d’afirmar la innocència del Jordi i del seu amic.

2. Carregar el mort a un mort fa mala olor.

3. Ho fa un any després de la mort de la mare. Per què ha esperat tant de temps?

4. Alguna cosa així només seria lògica si hi hagués un motiu, si algú l’acusés a ella, la Montsina.

5. I això només seria possible si es reobrís el cas.

6. El cas es podria reobrir a partir del seu escrit.

7. Amb quina intenció?

8. Acusar aquest soci exportador d’Aiguadolç?

9. Potser és l’única cosa justificable.

—Començarem per aquí —digué en acabar la llista.

—Potser només volia justificar-se davant meu i culpabilitzar-me. T’asseguro que em vénen esgarrifances de pensar que el Jordi i el Blai siguin innocents.

—Bé, no ho són tant. Et van matar el gos —va replicar ell amb un somriure.

—Això sí.

—T’ha escrit perquè tu ens donessis la seva carta. Això havia de passar pel seu cap. No sembla burra, la tal Montsina.

Abans d’acomiadar-nos vaig quedar que l’endemà portaria la carta als Mossos, encara que per a això hagués d’obrir el taller una mica més tard. Les meves clientes no solien ser gaire matineres. A més, deixaria un cartell, excusant-me pel retard.

Per la seva banda, Melquíades em va jurar que ell s’ocuparia de l’assumpte, directament. Esbrinarien on parava Montserrat Solivellas Bofarull, fos a Colòmbia o als antípodes, a més de buscar el soci exportador de Solivellas.