XXI

Vaig arribar a casa amb el temps just per treure el Jimmy i posar-me el vestit nou abans que el Matías em recollís. Des del mòbil, mentre baixava l’escala ràpidament perquè el Matías feia almenys deu minuts que m’esperava davant del portal, vaig telefonar a la vídua, li vaig explicar —i aquella vegada era veritat— que no havia pogut veure el CD, però em va semblar que estava tan grogui que no li importava. Seguia plorosa i preguntant-me quan aniria a veure-la. Gairebé la vaig tallar en sec, sentint-ho molt, però en aquells moments, a l’últim replà de l’escala, ja no disposava ni de dos minuts per oferir-li una ràpida teràpia verbal que la calmés.

El Matías em va portar a La Venta, un clàssic de la part alta de Barcelona, que conec des de fa molts anys i que a ell li encanta. El Matías és del tipus d’homes que, al costat d’unes estovalles blanques i en disposició gustativa, solen sentir-se obligats a dir-te galanteries, que jo suporto francament malament. Si aquella nit vaig poder tolerar-les i fins agrair-les sense posar-me estúpida va ser perquè estava desitjosa d’acabar bé el dia. Per això vaig decidir tornar-me «momentista», com diu un amic meu, estar només pendent del moment que vius i res més i deixar-me portar pel que la conversa, el sopar i les insinuacions del Matías donessin de si, sense pensar en res més. Em va agradar que demanés xampany per celebrar la nostra primera trobada nocturna i seguir amb xampany de l’aperitiu a les postres. Encara que sense adonar-me’n, perquè el bon xampany entra de meravella, confesso que vaig beure més del compte, perquè en aixecar-me per sortir vaig haver de controlar molt el meu sentit de l’equilibri per no caure de morros. Sort que el Matías estava perfectament sobri. Per a la seva massa corpòria les tres ampolles que vam compartir no devien implicar cap alteració. Adonant-se del meu estat, quan vam ser al carrer, em va agafar en braços i em va portar fins al cotxe. Em va entendrir el gest. Sóc, em consta, una mica rara perquè només puc ficar-me al llit amb els qui han estat capaços de despertar en els meus sentits una petita esgarrifança d’emoció. Si això no passa, per molt que el tipus estigui tan bo com una torta del Casar, el meu formatge predilecte, prefereixo no intentar-ho. Malgrat que notava el cap ennuvolat, la meva voluntat estava sòbria i no em semblava malament acabar aquell dia de tant tràfec fent l’amor. Quan em va preguntar si preferia anar a casa seva o a la meva, recordant que el Jimmy es posava molt pesat quan m’havia de compartir, encara que fos per unes hores, amb algú diferent del meu ex —el divorci li va caure fatal—, vaig considerar que havíem d’anar a la seva.

El Matías viu a l’Eixample, en un pis hermafrodita, d’aquests que els barcelonins diuen que tenen davant i darrere, heretat de la seva àvia, la mare de la seva mare, farcit de quadres i antigalles. Encara sort que el seu llit era immens i comodíssim i que a mi se m’anava passant la mona. Com a amant, haig d’admetre que va estar discret. Ja em va advertir, mentre es despullava, amb una sinceritat que li vaig agrair, que m’oblidés del salt del tigre i altres proeses per l’estil. Com ja imaginava, es va quedar adormit de seguida i els roncs eren tan forts que em va ser impossible aclucar l’ull. Vaig tractar de sacsar-lo una mica per veure si canviant de postura deixava de perforar-me les orelles, li vaig dir que callés, però res!, ni es va immutar. Va seguir fent anar la sorollosa manxa mentre jo em sentia presonera en una mena de fornal. Vaig decidir no esperar insomne fins a les set del matí, hora en què, com m’havia promès el Matías, em portaria l’esmorzar al llit perquè em despertés suaument amb petons i dolços de gelea reial, més petons i més dolços i després em dipositaria a casa perquè pogués treure el Jimmy, com acostumo, abans de telefonar a la vídua i anar a muntar guàrdia davant del pis de l’exvedet i el cubà presumpte enganyador. Em vaig vestir procurant no fer soroll. Vaig demanar un taxi i li vaig deixar una nota, excusant-me: Una veïna m’havia enviat un SMS en què em deia que el Jimmy bordava sense parar i perquè no cridessin a la Guàrdia Urbana havia de tornar a casa.

El taxi em va portar a Sarrià en cinc minuts. Eren al voltant de les tres de la matinada i no hi havia circulació. Vaig trobar la porta de l’entrada oberta, cosa que sempre em fa mala espina, ja que l’escala és estreta i llarga i de vegades entre pis i pis s’apaga el llum. Vaig pujar maleint la Rosa, la Pisa Bien, perquè solia ser ella la que no es molestava a tancar. Vaig pujar de pressa, contenta d’arribar a casa i de trobar-me el Jimmy. Vaig pensar que devia dormir en el seu jaç profundament perquè no el vaig sentir darrere de la porta, saludant-me, feliç pel meu retorn…

Vaig obrir el llum del rebedor i vaig anar cap a la meva habitació cridant-lo, però el Jimmy no em va fer cas. El vaig buscar per tota la casa inútilment. Vaig tornar a entrar al meu dormitori i llavors el vaig veure. El que tenia davant dels meus ulls no podia ser real. Ho estava somiant. Era un malson. Però no: el cos del Jimmy, el meu estimadíssim Jimmy, el meu company, el meu gos de l’ànima, penjava d’una soga lligada al ventilador que tinc damunt del llit.

Si volien fer-me mal havien encertat el blanc. Però per què? Només unes bèsties sense ànima podien actuar així. Em sentia incapaç de quedar-me allà un instant més. Horroritzada, amb les cames que em tremolaven, plorant, vaig trucar sense parar al timbre de la meva veïna Rosa, la pastissera, fins que la vaig despertar i en sentir que era jo que li demanava auxili em va obrir de seguida. Va ser ella la que es va encarregar de telefonar al Jaume i d’avisar la policia. Tots van arribar al mateix temps. La Rosa, en bata, els va acompanyar a casa, el Jaume es va quedar amb mi al replà. Els mossos em van preguntar a què em dedicava. Els vaig dir la meva professió i el cas en el qual treballava. Els vaig explicar també que la senyora de Solivellas i jo havíem trobat el cadàver del desaparegut marit, penjat, com el pobre Jimmy. Massa similituds perquè no tinguessin relació. Però no em va semblar que les prenguessin en compte. Després em van preguntar si el Jimmy era perillós o almenys insolent, si incomodava els veïns amb els seus lladrucs, no fos que algú, fart dels seus abusos, hagués volgut fer-lo desaparèixer. Tot i això, ho consideraven poc probable, que es prengués la molèstia de penjar el gos del ventilador. Els vaig parlar del boig que m’havia amenaçat. I gairebé li van donar la raó. Molts amos deixen que els seus gossos embrutin els carrers, em van advertir, com si em consideressin una bruta. Vaig deduir que a cap dels dos mossos els agradaven els gossos, ni els animals en general. Potser només les tortugues. Els quelonis s’avenien millor amb la seva apatia, la seva indiferència davant les meves llàgrimes i el seu poc tacte en referir-se al meu estimadíssim Jimmy.

Em van advertir diverses vegades de la conveniència de canviar el pany. Em van aconsellar posar una porta reforçada, millor blindada, una Fichet molt més fiable que aquesta espècie de paper de fumar amb el qual jo tancava. Em van instar a col·locar una alarma. Em van fer venir ganes de preguntar-los quant cobraven per cada advertiment tingut en compte, però no ho vaig fer. A més, és ben possible que com a guardadors de l’ordre m’ho aconsellessin pel meu bé, encara que en aquells moments jo pensés el contrari i tendís a creure el pitjor dels humans. Només els gossos em semblaven nobles i de fiar, especialment el meu, el meu company fidel, el més fidel de tots els que havia tingut a la vida, i me l’havien matat.

Van despenjar el Jimmy però no se’l van emportar, cosa que no vaig entendre. Encara que les males bèsties que el penjaren haguessin actuat amb guants, cosa més que probable, caldria buscar empremtes, saber l’hora de la mort del gos. A més, el meu Jimmy, que no era gens covard, de ben segur que els devia haver mossegat, amb la qual cosa devia conservar restes d’ADN als incisius que ens podrien ser de molta utilitat. Els ho vaig dir, però no em van fer cas, mai s’havien trobat amb un cas semblant i les normes eren les normes, que ells complien rigorosament. Sobre gossos no hi havia res escrit. Em podia quedar amb ell per enterrar-lo.

Em van preguntar si em faltava alguna cosa, jo creia que no perquè semblava que tot estava intacte. Els assassins del Jimmy havien entrat per la porta, sense forçar-la, amb una còpia de la clau o amb una simple targeta de crèdit, o una radiografia. Hi ha persones molt hàbils amb aquest materials. Ni tan sols hi havia senyals que haguessin intentat desarticular el mecanisme del pany, cosa, d’altra banda, no gaire difícil.

—Quan marxi de casa no torni a tancar la porta de cop, senyoreta —em va advertir el mosso major, amb veu de pocs amics, responsabilitzant-me de la molèstia que els havia causat tan a deshora—, perquè això és donar facilitats, igual que deixar la clau a qualsevol —seguia sermonejant…

Jo no havia deixat la clau a ningú ni l’havia perdut ni tampoc me l’havien robat, encara que per la meva professió sé que no és gens difícil fer un motlle amb cera o amb plastilina i donar-lo a copiar.

Vaig repassar els llocs on havia estat els últims dies i on havia pogut deixar la bossa descurada de la meva vista, els bars i restaurants on havia anat, les cases que havia freqüentat. La bossa s’havia quedat a la sala d’estar de la vídua en més d’una ocasió, mentre jo anava al bany. També havia anat al bany a casa de la secretària i de l’amic de Solivellas. En qualsevol d’aquells llocs, haurien pogut copiar-la, encara que jo m’inclinava per les habilitats d’un manetes capaç de fer girar el tambor sense necessitat de clau. Amb el Jimmy a dintre no m’entretenia a girar la clau, tancava de cop, la qual cosa, sens dubte, els havia posat les coses fàcils.

El Jaume m’insistia perquè anés a dormir a casa seva i la Rosa m’oferia també el sofà llit de la saleta. Vaig optar per cridar un manyà d’urgències perquè em canviés el pany immediatament. Si no dormia a casa aquella nit potser em costaria molt tornar a fer-ho.

I en aixecar l’auricular vaig trigar més del compte a marcar el número de les pàgines grogues de la guia telefònica que el Jaume em dictava i es va connectar el contestador: ÉS EL PRIMER ADVERTIMENT, amenaçava una veu d’home que semblava distorsionada, des d’un número ocult.

—Avisem altre cop la policia —va proposar el Jaume.

Els vaig trucar, van assegurar que en prenien nota, però jo hauria de passar per ratificar la meva declaració en els pròxims dies. Ho faria, encara que desconfiava que em fessin cas tenint en compte com m’havien tractat.

Quan el manyà se’n va haver anat eren gairebé les cinc de la matinada. El Jaume havia col·locat el Jimmy al cistell que emprava com a llit. L’hi havia regalat una amiga meva del barri, per més senyes monja del Sagrat Cor. Ella, a més, havia confeccionat el folre amb escapolons de roba i l’havia embuatat perquè estigués calent i còmode a l’hivern. El Jimmy procedia d’una ventrada del gos de la seva germana i per això, perquè el considerava també en part de la seva família, li tenia afecte.

Em vaig asseure al costat del seu cadàver amb la intenció de vetllar-lo, penedida del perfectament prescindible clau amb el Matías i plorant a llàgrima viva. El Jaume em féu beure una camamilla a la qual degué afegir alguna dosi de trankimazin, perquè encara que no em volia separar del meu gos em vaig deixar conduir al llit com en somnis. Em vaig dormir, rendida de cansament i de tristesa, abraçada al Jaume quan el rellotge de la tauleta de nit marcava les sis. Em vaig despertar a mig matí. Per fortuna, aquell dia no havia de passar per Holmes&Holmes. A la taula de la cuina hi havia croissants de Foix, detall de la Rosa, i una nota del Jaume: «Preciosa meva, he tancat amb clau i me n’he endut un joc. He contestat diverses trucades de la teva clienta, molt sorpresa de no trobar-te. La primera a les set del matí. Te les resumeixo: ahir cap a les dotze de la nit, van entrar a casa seva, mentre dormien. Pel que sembla, després, les van ruixar amb un esprai anestesiador, a ella i a la seva filla, i es van emportar els caganers. El fill no hi era. Assajava amb la seva banda a Barcelona. La Rosa s’encarregarà de portar el Jimmy al veterinari, potser ell podrà comprovar si es va defensar i va atacar. Els demanarà que li prenguin una mostra de saliva i encara que aquests mossos no semblen gaire interessats en l’assumpte, estic segur que podrà servir de prova si hi ha restes d’ADN humans. A Madrid, bé que ho sento, hi ha un bon laboratori d’aquest tipus d’anàlisi. Truca’m quan et despertis».

A la pena per la mort del Jimmy hi afegia la por, la preocupació per la meva pròpia seguretat. Si aquell era el primer avís, com seria el segon? Seria la següent, ja que primer havien anat a pel Jimmy. Però qui trucava? Qui m’amenaçava? Es tractava dels mateixos que havien robat els caganers a casa de la vídua? Vaig comprovar si els que jo tenia hi eren i sí, jo els havia deixat sobre una cadira de la saleta abans de posar-me el vestit de papallones, i els vaig trobar allà. Pel que semblava no havien tocat res.

Havien fet alguna cosa pitjor que robar-me els pocs diners que tenia o les quatre joies que guardava, m’havien deixat sense el que més estimava. Quant odi es necessita haver acumulat per fer una cosa així? Pensava en les persones que poguessin ser capaces d’assassinar el Jimmy: el boig que odiava els gossos fou el primer de la llista, però ell s’hauria limitat a enverinar-lo o a matar-lo d’un tret. No s’hauria entretingut a penjar-lo com a Solivellas… La corda utilitzada era exacta i el nus mariner també. La mort del meu Jimmy guardava relació amb la d’aquell desgraciat. Era un avís perquè abandonés el cas? Una amenaça? Però de qui? M’ho preguntava i em contestava: de l’autor dels dos assassinats, concloïa terroritzada. Un tipus que es burlava de mi, oferint-me proves del que era capaç. Tenia raó la vídua, al seu marit l’havien matat. No s’havia suïcidat com assegurava el forense, i l’assassí, fos qui fos, campava en llibertat i em coneixia. On ens havíem vist? El coneixia jo? L’assassí pertanyia al cercle dels Solivellas, era de la família: el Jordi, la Montsina, el colombià, la vídua? Qualsevol podia ser, o tots de comú acord, menys la xineta. O uns sicaris comprats amb diners de tota la família. Els mateixos que m’havien enviat a casa per penjar el Jimmy després de comprovar que jo no hi era. Però, què aconseguien, amb això? Riure’s de mi, terroritzar-me, d’una banda, però d’una altra, deixaven pistes i proves que podrien conduir a la seva detenció. Estava segura que el Jimmy s’havia defensat, que els havia mossegat.

Abans de sortir, vaig pensar que havia de treure el Jimmy i per un instant el vaig buscar per la casa, no podia, i encara menys volia, creure’m el que li havien fet. Vaig trucar al veterinari perquè no oblidés prendre-li mostres de la boca. Tenia raó el Jaume. Podrien ser decisives a l’hora de trobar el culpable, si el meu Jimmy els havia mossegat devia haver quedat alguna resta humana, per imperceptible que fos, de la qual obtenir l’ADN i l’ADN podria conduir-nos fins als autors. El veterinari coneixia un laboratori a Barcelona, no era necessari enviar res a Madrid. Suposo que en veure’m tan afectada em van dir que ells s’encarregarien de portar i recollir les mostres i si volia també de la resta. O del que era el mateix, de desfer-se del Jimmy. M’hi vaig negar. Jo volia enterrar el meu gos de l’ànima.

Vaig telefonar al Jaume per dir-li que estava bé i per donar-li les gràcies. També al meu ex, que m’havia regalat el gos quan érem una parella feliç. Em sentia molt trista, vaig demanar la custòdia del gos, que també volia en Sebastià i que em va cedir, després d’arribar a l’acord d’un horari de visites setmanals, però a partir que va tenir un gos nou i una parella nova el va deixar de complir. Si se l’hagués quedat ell, el Jimmy seria viu, em deia.

Vaig fer servir el telèfon per quarta vegada aquell matí per parlar amb el comissari Calvo i preguntar-li si era a casa seva i el podia anar a veure. Vaig acceptar que la Rosalía em convidés a dinar encara que, com es va excusar ella, no tenia ingredients gallecs. No em veia amb ànims de tornar a casa, sola, sense el Jimmy. Compartia amb ell la meva vida i la seva absència se’m feia insuportable. Tampoc tenia cap ganes de treballar, de dedicar-me a espiar el cubà, que no sabia on trobar i que durant aquelles hores ja devia haver tingut temps d’adornar el front de la vedet com si fos la del pare de Bambi.

Per a mi el Jimmy era tant com el meu fill, no sé si biològic o adoptat, alguna cosa que a les mares d’humans els pot horroritzar, em consta, però jo ho sentia així. En canvi, puc assegurar que no era com un germà perquè, encara que no en tinc, el meu concepte de la fraternitat no és gaire optimista. Els germans de la meva mare la menyspreaven. Mai vaig saber per quina raó, tal vegada perquè era dona i ells homes, i els del meu pare eren uns pocavergonyes hipòcrites que li van fer la vida impossible.

Quan vaig explicar als Calvo el que havia passat amb el Jimmy no vaig poder evitar els sanglots. M’havia menjat literalment les llàgrimes durant tot el trajecte fins a casa seva i ara havia esclatat, com una Magdalena davant el Calvari. La Rosalía, per consolar-me, va decidir sortir cap a la casa gallega per comprar panada i pastís de Santiago. La portaven directament de la nostra terra i els seus sabors m’ajudarien a remuntar. «Fer-li això al pobre», em deia, mentre tancava la porta, i encara seguia lamentant-ho, parlant amb si mateixa, mentre baixava l’escala, «Fer-li això a un animal indefens! Carallo, es necessita ser malnacido».

Tan indefens no, vaig pensar, cada vegada estava més convençuda que el meu Jimmy, bastant bel·licós, devia haver atacat el seu agressor. I de sobte es va encendre al meu cervell una espècie de llum: havia de buscar entre la família Solivellas algú amb una mossegada de gos. Com és que no havia caigut en aquesta possibilitat? I tot em feia pensar en el Jordi.

Havia anat a casa del comissari cercant consol i ajuda. Tant el Rafael com la Rosalía estimaven molt el gosset, com li deia ella, i encara m’estimaven més a mi. També perquè el Rafael em donés la seva opinió sobre qui, segons ell, podia ser l’assassí del pobre Jimmy.

Per Calvo hi havia dues pistes clares. La primera: els qui havien penjat el Jimmy em coneixien i probablement m’havien estat seguint. Sabien el que significava per a mi el meu gos i sabien també que la nit passada no era a casa, i això apuntava cap al boig amb el qual m’havia creuat. La segona, podia tenir a veure amb el fet que les meves indagacions sobre la mort de Solivellas anaven pel bon camí.

—Li vas parlar del Jimmy, a la vídua?

—Sí, esclar, ja saps que important que era per a mi. Li vaig prometre a la seva filla petita, l’Elena Liu, que un dia la portaria a casa perquè conegués el meu gos i li vaig ensenyar unes fotografies. Em va demanar que n’hi regalés una i l’hi vaig donar.

—Creus que el Jordi hi pot tenir alguna cosa a veure? Creus que n’és capaç? —em va preguntar Calvo.

—Jo no li agrado gens en absolut. N’estic segura. Quant al fet que fos ell, podria ser. Ell o qualsevol dels seus amics, gent molt preparada. Un em va amenaçar.

—On és ara el Jordi? M’agradaria fer-li algunes preguntes.

—Suposo que a Manresa, a la pastisseria de la seva mare, a punt de tancar, imagino —vaig dir sentint la melodia del rellotge de cucut, que era l’orgull de la Rosalía, les manetes del qual marcaven la una—, encara que tornen a obrir a les cinc.

—Després de dinar l’anirem a veure.

La panada consoladora era exquisida i fins La Casera, única beguda que prenen els Calvo, em va semblar menys dolça i apegalosa que de costum, tot i que no tenia gens de gana. Per aquest motiu vaig fer pocs honors al conill amb ceba que la Rosalía havia preparat. A més, tenia pressa per marxar. Necessitava trobar el culpable de la mort del Jimmy, l’hi devia, almenys, com a petita reparació.