XXVIII

Vaig sortir de casa de la vídua, tan ràpid com vaig poder. Per sort per a mi ningú havia cridat l’ascensor des que jo l’havia utilitzat i encara era al replà dels Solivellas, i vaig poder arribar de seguida al vestíbul. Des del portal vaig sentir el soroll de l’altre ascensor que també baixava i vaig pensar que tal vegada dins hi hauria la vídua, amb o sense got amenaçador. Tant de pressa com podia vaig sortir al carrer. Havia deixat el cotxe en un pàrquing proper però no vaig anar cap allà. Vaig entrar a la cafeteria que hi ha just davant de la casa de la vídua i que té dos pisos. Des del segon s’entrellucava molt bé el portal dels Solivellas; durant la mitja hora que vaig estar allà menjant un entrepà no la vaig veure sortir. Vaig trucar al comissari Calvo per explicar-li el que havia succeït. Es va oferir a anar a buscar-me i em va aconsellar que denunciés la Montserrat Bofarull per intent d’agressió i deixés el cas en mans dels Mossos. Calia que trenqués d’una vegada amb aquella boja perillosa. A més, era important que jo ho expliqués tot a la policia, i ell em facilitaria les coses, m’acompanyaria a parlar amb el noi Benítez, el que valia un potossí, de seguida que pogués rebre’ns. Ja havia contactat amb ell. Estava fora, en un curset, i tornaria al cap d’un parell de dies.

Vaig anar cap al pàrquing més tranquil·la, però dient-me a mi mateixa que era una estúpida i una ingènua. La Montserrat Bofarull estava trastornada, era una mentidera i jo me l’havia pres seriosament. Ara tenia la seguretat que era ella la que havia organitzat el fals robatori dels caganers sense necessitat d’encarregar-l’hi a ningú, ella mateixa havia ruixat amb esprai la seva filla i havia trencat un per un els ninots buscant el que contenien. No m’imaginava, no obstant això, que fos capaç de detectar les substàncies que hi haguessin pogut estar amagades. A banda, necessitava fer tota aquesta trencadissa per simular un robatori i en comptes de desfer-se de tot de manera immediata guardar-ho? Ho guardava perquè ningú no comprovés el que havien tret de dintre?

Tal vegada de tota la col·lecció només li quedaven intactes les figures que, per retornar-les-hi, jo m’havia ficat a la bossa. Havia agafat la més grossa que tinc, que de vegades fins i tot faig servir com a maletí de cap de setmana. Els caganers anaven perfectament preservats allà dins i també l’informe del meu amic l’antiquari i el sobre amb els CDs. Tot estava igual com ho havia preparat en sortir de casa. Quan vaig agafar del braç la vídua per arrossegar-la cap al saló vaig deixar la bossa en una de les dues butaques de vellut magenta del rebedor, en el qual també penjava un quadre amb camells, suposo que camí de l’oasi de les odalisques del saló, sobre una calaixera híbrida, amb motllures daurades i superfície de marbre. Damunt la calaixera hi havia gerros plens de flors artificials i diverses porcellanes Lladró.

No portar la bossa amb mi fins al saló va ser crucial per poder agafar-la abans de marxar. En cas contrari, potser hauria hagut de deixar-la allà o arriscar-me a sortir de la casa amb un o diversos forats o bonys. O potser pitjor, no sortir-ne i morir escalabrada. Ara, després del que havia passat, em sentia absolutament decidida a abandonar el cas. Portaria les proves que eren a la meva bossa al noi Benítez del potossí i deixaria els Solivellas per sempre més amb l’embull dels segrestadors, els xantatgistes, els caganers, el fill músic, l’enamorada del colombià, la mare vídua i la xineta… No, la xineta no, vaig pensar de seguida. La innocent xineta, la preciosa Elena Liu, la meva homònima, no, a aquesta de cap manera li farien mal, jo ho impediria amb totes les meves forces.

Seguia pensant en la manera de protegir-la, de salvar-la de l’horrible família que li havia caigut en desgràcia, potser pitjor que la pobríssima que l’havia abandonat en un orfenat d’una remota província xinesa, mentre arribava a casa, desconsoladíssima, també jo desvalguda, sense el meu company de l’ànima, el Jimmy del meu cor.

M’estava fent un suc de taronja per acompanyar l’orfidal que pensava prendre’m per poder dormir sola, sense la companyia del Jimmy, però abans de prémer el botó de l’espremedora, com si m’impulsés un ressort, vaig treure el CD de la bossa i vaig engegar l’ordinador. Volia veure la Liu, volia cerciorar-me que era ella, i mentre ho intentava va sonar el telèfon. Vaig pensar que devia ser la vídua, explicant-me algun dels seus sopars de duro o demanant-me que la disculpés, però no, per fortuna era la Virgínia. S’havia quedat al meu barri, després de l’enterrament del Jimmy, per mirar les botigues de la zona i després havia aprofitat per fer una visita a la seva tia que viu al carrer Hort de la Vila i havia sopat amb la Sara, la seva cosina, al Sant Remí, esperant que jo tornés a casa. Em coneixia bé i sabia del meu estat d’ànim i de la meva por. M’anunciava la seva visita, si no m’importava, amb la Sara. Hauria preferit que vingués sola perquè li hauria ensenyat les fotos i li hauria demanat la seva opinió. A més de fotògrafa, la Virgínia és psicòloga, però la Sara em queia bé, algunes vegades havia vingut a les nostres trobades d’amigues, i li vaig dir que sí, que passessin. Encara que eren gairebé la una i jo no estava per a gaires festes, vaig pensar que em distraurien. Estava segura que la Virgínia s’havia quedat a Sarrià per fer-me una estona de companyia i fins i tot per dormir a casa si jo l’hi demanava.

Des que m’havia fet càrrec del cas Solivellas tenia abandonades les amigues. Solem veure’ns una vegada per setmana, els dijous per berenar a qualsevol de les cafeteries de Sant Gervasi, ja que la immensa majoria vivim a l’anomenada zona alta de Barcelona, amb excepció precisament de la Virgínia, que jura que només la trauran del Raval amb els peus per davant. En el seu cas és comprensible. Li va caure en herència —perquè és d’una bona família d’aquestes que se’n diuen de tota la vida—, un pis meravellós que, pel que sembla, abans de la Guerra Civil va ser un conegut i elegant bordell i conserva encara motllures i sostres enteixinats amb odalisques que ella ha restaurat amb gràcia. A més, segons la Virgínia, les seves parets segueixen impregnades de les bones estones passades per infinits homes i probablement per les no tan bones d’unes quantes dones, com sol replicar-li la Berta, la més feminista de nosaltres. Sigui com sigui, a ella li encanta que el seu pis hagués servit en altres dies de glòria per alleujar els tedis conjugals dels burgesos catalans i sospita que si després de la guerra va passar a les mans del seu avi va ser per alguna raó que val més no remoure. Millor que romangui ben oculta.

La Virgínia havia volgut ser ballarina però un accident li va arruïnar la pretensió, de manera que es va decidir per la fotografia, però com que d’això no en trauria ni per menjar un entrepà cada dos dies, va decidir estudiar Psicologia, una carrera que, a la vista de les catàstrofes, atemptats, accidents multitudinaris i desastres grossos que ens aguaiten té un cert futur, ja que després dels serveis d’emergència sol aparèixer l’eixam de psicòlegs amb la intenció de prestar serveis als supervivents traumatitzats i a les famílies també traumatitzades dels morts. Amb aquesta perspectiva, la Virgínia es va animar a cursar la carrera, va fer un Erasmus a Itàlia, on va conèixer el Giovanni, un amor que encara li dura. Després de llicenciar-se, amb dos companys més va muntar un petit gabinet. Feia poc menys d’un mes havia decidit obrir despatx sola a la zona alta. En diverses ocasions li havia confiat casos i sempre m’havia ajudat amb els seus diagnòstics. Per això volia consultar amb ella, per partida doble, sobre les fotos i sobre la família Solivellas.