VIII
Davant el rumb que havien pres les coses, el meu cap va considerar que havíem d’abandonar el cas, del qual ja s’havien fet càrrec els Mossos. Malgrat que la recerca no s’havia tancat, tot apuntava que es tractava d’un suïcidi, un de tants, ja que la mitjana és de cinc o sis cada dia només a Catalunya. Una xifra que normalment tendeix a camuflar-se, no fos que a algun poca-solta se li ocorregués publicitar l’assumpte amb l’eslògan «Barcelona, ciutat de suïcides, Barcelona, capital suicide» i oferir una carta de variades possibilitats, com si fos la de coixins d’alguns hotels. Totes, tant si s’escollia la més barata com la més cara, amb garanties d’eficàcia i a un preu competitiu que dependria dels detalls: cianur sol, a casa; cianur mesclat amb caviar de beluga i acompanyat del xampany més car, en un hotel de luxe; banyera vulgar o jacuzzi amb perles, perfums delicats i música suau per als que preferissin tallar-se les venes a la suite reial d’un hotel de cinc estrelles, o de manera més econòmica en un de menys categoria.
A mi, malgrat tot, la hipòtesi del suïcidi de Solivellas no em quadrava, per molt que hagués deixat una nota que permetés deduir que passava per una depressió espantosa —el pobre «no podia més»— i s’insinués que el motiu tenia a veure amb el fet d’estar presumptament involucrat en el frau fiscal de Tibidabo Assessors. No obstant això, no vaig tenir més remei que abandonar les perquisicions, ja que els detectius, per llei i segons l’article XIX «no podem realitzar recerques sobre delictes perseguibles d’ofici, havent de denunciar immediatament davant l’autoritat competent qualsevol fet d’aquesta naturalesa», tal com vaig fer jo.
A més, vaig oferir als Mossos tota la informació sobre el que havia pogut esbrinar a l’entorn de les relacions familiars dels Solivellas, sobre les quals em van demanar un informe que, per descomptat, vaig presentar immediatament. Hi vaig fer constar l’assistència al concert i la meva conversa amb el Blai, de qui la policia ja tenia notícies, ja que l’havien detingut diverses vegades en enfrontaments okupes. Però era evident que faltaven molts aspectes de la vida i costums del difunt per descobrir. Quines amistats tenia?, quines eren les seves aficions?, tenia tan mala relació amb la seva família com aquesta deia?, quin paper exercia exactament a l’empresa?, etcètera, etcètera. Pel que feia a la seva vida extramatrimonial: tenia una amant, com apuntava la seva dona? I per què li feien xantatge i qui eren els xantatgistes i els insultadors? Tot això haurien d’investigar-ho uns altres. També on havia anat a parar el cotxe.
Em constava, perquè els meus contactes eren bons, gràcies a Calvo, que la policia científica seguia analitzant empremtes. A les escombraries de l’apartament s’havien trobat burilles i entre els llençols és possible que hi hagués restes biològiques, pròpies o alienes. Els pròxims dies haurien de ser decisius. A més, suposava que interrogarien la dona i els fills. Algú més que ells tenia claus de l’apartament? Perquè, en cas que Solivellas no s’hagués suïcidat, els assassins o l’assassí i el seu ajudant o còmplice —per penjar-lo una persona sola no bastava— havia entrat per la porta, i una de dues: o l’hi havia obert l’ara difunt o havia utilitzat una clau. No obstant això, el diagnòstic del forense apuntava cap a una mort voluntària. Dins l’estómac de Solivellas hi trobaren una alta dosi de barbitúrics, cosa que ni el metge ni els Mossos consideraren gens sospitosa. Els degué prendre per posar fi a la seva vida i tal vegada, davant la perspectiva d’una mort lenta, va pensar en una altra possibilitat més ràpida i es va penjar.
Cal que esmenti que jo no vaig presenciar l’autòpsia ni vaig tenir accés directe a l’informe, del qual, gràcies al comissari Calvo, el seu contacte em va llegir per telèfon els paràgrafs que li van semblar més interessants. A l’escrit també es feia constar, i aquesta era una dada important a considerar, que al cadàver no apareixien ni senyals de lluita, ferides o abrasions que indiquessin que havia estat atacat i/o arrossegat fins a ser penjat, cosa que jo també vaig poder comprovar. Quan el despenjaren havia superat la fase cromàtica i entrat en l’emfisematosa, la qual cosa volia dir que feia almenys cent vint hores que era mort. I això permetia datar la defunció el dimecres dia 10 de novembre, entre les 17 i les 20. Dia i hores en què, segons resumia el forense, Solivellas havia mort per asfíxia, cinc dies després que se’n perdés el rastre i cinc abans que el trobéssim la seva dona i jo. Amb precisió científica afegia altres dades que és irrellevant fer constar aquí, totes encaminades a considerar que havia deixat aquest món de manera voluntària.
A la vídua li costaria refer-se encara que, medicada amb els tranquil·litzants adequats, ja es trobava millor i havia recuperat el seny. Així ho vaig poder comprovar quan em va trucar per agrair-me «les meves atencions». D’aquesta manera es va referir al marró que em vaig haver d’empassar des que descobrírem el cadàver fins que vaig anar a interessar-me per ella a l’hospital de Sant Pere de Ribes. Un matí i part d’una tarda meravelloses, del tot inoblidables. És clar que sí, però no l’hi vaig dir. Al contrari. Vaig utilitzar les trivials frases educades que hauria emprat la meva mare: «Només faltaria, vostè no m’ha d’agrair res, l’important és que es cuidi. Els seus fills la necessiten»…, i fins i tot les vaig personalitzar: «L’ajudarà molt tenir amb vostè la preciosa Liu i ocupar-se més de la pastisseria».
En fi, li vaig recitar una petita lletania a l’ús, mentre feia fúting pel barri acompanyada del Jimmy, desitjant que donés per ben emprat el meu condol i pengés d’una vegada el telèfon. Però no, seguia amb la seva xerrameca parlant-me de la pastisseria. Podria semblar que es tractava d’un bon negoci ja que passava per ser una de les millors de Manresa, però no, no anava tan vent en popa com jo podria suposar i no era seva del tot, havia de repartir els guanys amb la seva germana. També es va referir al Jordi, la seva preocupació més gran perquè anava amb males companyies. Li vaig dir, per consolar-la, que ja veuria com les deixaria, que, commocionat pel cop, entraria en sendera.
No sempre els efectes de la mort són negatius. Una mort a temps pot solucionar-te la vida i, si no, que ho diguin a les joves casades amb vells milionaris dels quals heretaran. Pel que fa a la de Solivellas, potser no arribava a tant, encara que la Montsina podria continuar la relació amb el seu promès sense que el seu pare s’hi oposés i casar-se amb el tal Guillermo William sense que la desheretés. El nom del promès, que una cosina de la seva futura sogra, molt xerraire, pronunciava a la remanguillé: Guillermo Biliam, es veu que incomodava particularment el difunt, que s’oposava de manera frontal al festeig. Pel que sembla, perquè el noi no era català sinó colombià, i per molt que es guanyés bé la vida li feia venir mal de panxa només de pensar que el tindria de gendre. Ara la prohibició ja no seria cap obstacle per a les noces i un canvi d’estat sol distreure molt. Tots sortirien de penes aviat. Ja ho deia el meu pare: «el mort al clot i el viu al congret», i en aquest cas, amb molta raó. Els congrets, croissants i merengues de Can Tetes, amb perdó pel malnom amb què era coneguda la Pastisseria Bomboneria La Confiança, tenien fama de ser excel·lents.
Em vaig assabentar d’aquests i altres detalls per una altra Montserrat Bofarull, cosina i homònima de la meva clienta, durant el funeral del Robert Solivellas, al qual vaig assistir. Afirmar que vaig anar a l’església de gust seria una inconveniència, tractant-se d’un acte luctuós, però no menteixo si dic que ho vaig fer perquè volia compartir amb la família la cerimònia de l’adéu. Al cap i a la fi havia passat quatre dies de la meva vida bolcada en els seus avatars. L’església era plena a vessar d’amics i coneguts, també de curiosos. Com que el difunt havia tingut relació, segons la seva esposa, amb peixos grossos i amb polítics, s’esperava que alguns d’aquests acudissin, però per allò de trons de cul, tempestat de merda, no en va comparèixer cap. Ja sabem com les gasten els poderosos, s’allunyen com gats escaldats de l’aigua, encara que sigui gelada. I ara no els convenia que els relacionessin ni amb Solivellas ni amb Tibidabo Assessors.
La Guàrdia Urbana, que va enviar l’Ajuntament manresà, segurament per deixar passar fins a gairebé el mateix altar major els cotxes oficials, es va limitar a prohibir aparcar pels voltants de l’església als ciutadans del carrer, que van acudir en massa. En canvi, ni l’amo de l’empresa ni el seu principal soci accionista van fer acte de presència. El sermó, a càrrec d’un capellà amic del finat dels seus temps de l’Escolania montserratina, va estar força bé. El mossèn no va al·ludir ni al suïcidi ni a l’assassinat, al contrari, va parlar de la voluntat de Déu implícita en tot el que passa i va lloar les virtuts del mort, entre les quals hi havia l’amor a la seva pàtria, Catalunya, i el seu pregon sentit nacional. Crist ens mana, en primer lloc, preocupar-nos dels qui tenim més a prop, es va justificar, i el més proper és la terra que ens ha vist néixer i els seus naturals.
Vaig donar el condol a la vídua, que anava negra de cap a peus —ara sí que amb raó i coneixement de causa no s’anticipava als esdeveniments— i als seus fills. El Jordi, desconegut amb vestit fosc i corbata color d’escarabat, plorava a llàgrima viva. Com són les coses, plorava molt més que la seva mare i que la seva germana Montsina, que, serenes i amb enormes ulleres fosques enganxades a la cara, com si fossin de busseig, van aguantar estoiques les carantoines, els petons i les abraçades als quals vaig veure que els manresans eren més proclius que la gent d’altres llocs i per demostrar-ho van fer cua durant estona.
Solucionada la recerca i captura de Solivellas, el meu cap va decidir que m’ocupés d’un afer d’espionatge empresarial, dels més avorrits. Si haig de ser sincera, en aquells moments hauria preferit seguir treballant en el cas Solivellas. Com més hi pensava, més em semblava que no estava tancat, malgrat que els mitjans informatius havien difós que Solivellas s’havia suïcidat. En una crònica, un redactor d’El Periódico relacionava la mort de Solivellas amb la fallida de l’empresa en la qual treballava i per primera vegada vaig veure esmentats els noms del director general, Albert Blanch, i el del gerent, Oriol Andreu, ambdós «en parador desconegut». No obstant això, encara que jo tingués dubtes, no podia dedicar-me pel meu compte a investigar una sèrie de qüestions no esclarides. Necessitava seguir treballant per a Holmes&Holmes i les seves sucursals si no volia morir-me de gana. Els temps eren difícils i el fantasma de l’atur, omnipresent.
Vaig intentar oblidar-me del cas Solivellas i concentrar-me en la feina nova. En conseqüència, vestida d’executiva, l’endemà passat del funeral, esmorzava en el bar de l’hotel Princesa Sofia pendent del directiu d’una coneguda multinacional sobre el qual hi havia sospites greus de tractes amb la competència, quan va sonar el mòbil. Era Montserrat Bofarull, volia veure’m i em demanava si estaria disposada a treballar directament per a ella.
—Necessita una dependenta a la pastisseria? —li vaig preguntar amb certa sorna, pensant que em requeria a instàncies de Luz Segura, la seva vident particular. Va riure. Si ho considerava un bon lloc de treball podria contractar-me com a encarregada. Però no, no es tractava d’això, sinó de continuar amb les perquisicions sobre el seu marit. La policia, segons ella, no hi estava prenent cap interès perquè assegurava que la recerca estava tancada i insistia que acceptés que el Robert havia acabat de manera voluntària amb la seva vida. Admeté que abans de trucar-me, en efecte, havia anat a veure Luz Segura i ella l’havia animat a telefonar-me. Quan podria anar a casa seva? Quedàrem a la tarda, a última hora. Abans m’era impossible. A més, amb una mica de sort l’Elena Liu estaria encara desperta i em venia de gust veure-la. Em semblava la xineta més bufona i dolça del món.
—Sopi amb nosaltres —em va dir—. Hi haurà la Montsina i el Jordi, que ha tornat a casa.
—Gràcies, però no puc. Un altre dia, amb molt de gust. I m’alegro del retorn del Jordi, així estarà més acompanyada.
Aquella nit no sopava més que amb el Jimmy, de manera que hauria pogut quedar-me amb la vídua i la seva prole però de cap manera desitjava involucrar-me en la vida familiar dels Solivellas fins a l’extrem de participar de les bledes bullides i el lluç a la romana, que suposava que menjaven per no faltar a una tradició tan catalana, encara que aleshores sentís certa simpatia barrejada amb una mica de compassió per la Montserrat. El que totes dues havíem compartit aquell matí de dilluns en entrar a l’apartament de Sitges era difícil d’oblidar.