V

De seguida que vaig sortir al carrer vaig fer tres trucades. La primera a Montsina, la segona al Jordi i la tercera a la secretària de direcció de Tibidabo Assessors. Cap dels tres va contestar. Un missatge avisava que el mòbil de Montsina Solivellas estava desconnectat o fora de cobertura. Ningú no agafava el fix de la secretària, Mònica Ribó. En el del Jordi, un enregistrament deia textualment: «Col·legues, us espero aquesta nit en el Polígam de can Fava, carrer del Lluç número 3. A la una en punt comença el debut de la banda The Sathanic’s Terror».

Vaig tornar a Barcelona per l’antiga carretera Manresa-Terrassa i en arribar a Sant Cugat vaig agafar la carretera de la Rabassada. Vaig comprovar que hi havia diversos llocs pels quals un cotxe podia sortir de la vorera i estimbar-se. No obstant això, també vaig observar que era impossible que fos allà durant una setmana sense que ningú no l’hagués vist. L’indret és força transitat, no només per vehicles, sinó per gent a la qual li agrada caminar i per excursionistes. Si Solivellas havia tingut un accident havia d’haver estat en una altra banda.

Vaig treure el Jimmy a fer un volt pel barri. Vaig anul·lar una cita amb la meva amiga Virgínia per anar al cinema i vaig telefonar al Jaume, amb la contrasenya de «campi qui pugui», ja que la mandra li impedia molestar-se a posar-se les ulleres per comprovar de qui era la trucada. Volia demanar-li que m’acompanyés al concert. Acabava de localitzar a internet la ubicació exacta d’on es feia i la manera d’arribar-hi. També a internet havia trobat algunes dades dels components de la terrorífica banda. El darrer que s’hi havia incorporat havia estat precisament Jordi Solivellas. Tocava la bateria i procedia d’un altre grup underground, Collons and Pistoles, molt conegut a la comarca del Bages. Per fortuna el Jaume va accedir a acompanyar-me:

—Sense que serveixi de precedent, Mata Hari. No fos cas que t’hi acostumessis i l’emboliquéssim. Estima’m en la distància, princesa, com t’estimo jo… —em va dir el molt seductor, sabent que durant una època vaig estar penjadíssima de la seva persona.

Per fortuna sóc sociable i tinc molts amics i hauria pogut demanar-ho almenys a dos més que també tenen moto. Un detall important per a un esdeveniment com aquell. Anant amb moto no només es guanya temps sinó també espai. Jo no tenia ni idea si a la zona era fàcil aparcar o estaria plena de camions, com passa de vegades als polígons. A més, qui sap si caldria sortir per cames d’un local llogat per uns dimonis terrorífics. Però tant als meus possibles acompanyants, el Felip o el Miquel, els hauria hagut de donar alguna explicació. Saben que a mi, heretats de les aficions del meu exmarit, excel·lent violoncel·lista, m’agrada l’òpera, la música simfònica, el jazz i el rock, però mai m’han interessat altres modalitats sonores. El Jaume, per contra, sabia el que em portava entre mans, encara que ell, sempre força procaç, variés indefectiblement allò d’entre mans per entre cames.

Quedàrem que em recolliria passades les dotze perquè el concert començava a la una. Vaig considerar que ens convenia més arribar amb temps, per si no hi havia entrades. No tenia idea de si seria millor parlar amb Solivellas júnior abans de l’espectacle o fer-ho després. Ni la manera més adient per abordar-lo. Si passava de tot, passaria també de mi. Dubtava com presentar-me. Si li deia la veritat, que sóc detectiu, és possible que m’enviés a prendre vent o a algun lloc pitjor. Suposava que el Jordi devia considerar que els detectius no devíem ser altra cosa que una mena de sagristans de la bòfia, per molt que en certs telefilms aquesta professió es presenti plena de glamur, tan fals, d’altra banda, com el mateix cartró pedra dels estudis on es roden. Vaig pensar que el millor era oferir-li una imatge en què d’entrada pogués confiar. Vaig afegir unes precioses rastes al meu cabell per modernitzar-me una mica, vaig apagar els colors de la cara amb un maquillatge de pols d’arròs i em vaig vestir de negre. No sóc en absolut experta en música moderna, però pel nom de la banda, The Sathanic’s Terror, em semblava un derivat del death metal, un tipus de música underground, provocativa, demoníaca i antisistema. I si l’hereu dels Solivellas s’hagués carregat el seu pare?, se’m va ocórrer de sobte. No havia desaparegut de la llar familiar la mateixa setmana que aquest? I per ventura el fet que li importés un pebrot de Padrón fregit saber on parava o tenir-ne notícies no podia tenir alguna cosa a veure amb el detall que coneixia perfectament el lloc on el seu cadàver havia estat dipositat? Un abocador era ideal perquè el merda del seu pare acabés confós amb la merda de la ciutat.

El magatzem d’internet és extraordinari. En pocs segons vaig baixar música de tipus satànic que no tenia idea que existís, mentre intentava entretenir-me fins a l’hora del diabòlic concert. Algunes cançons tractaven de crims atroços. «El trossejarem», deia una en anglès, «menjarem les seves parts, nyam-nyam, repartirem el cor entre els seus fills, nyam-nyam, i la resta la tirarem a una claveguera. Perquè era merda. Ell, tot ell era merda. Només merda. La pitjor, la més putrefacta. Merda. Merda. Merdaaaaaa».

Vaig convidar el Jaume al concert. Les entrades, igual que la gasolina del cotxe del meu viatge a Manresa, les cobraria per separat, com les hores extres de dissabte i diumenge. Bastava anotar-ho tot en un compte a banda i presentar-li la minuta a la Marga dilluns. Ella mateixa s’encarregaria d’abonar-me les despeses. Almenys no hauria de pagar de la meva butxaca l’assistència a aquell happening, que em va semblar veritablement terrorífic. En canvi al Jaume li va interessar força. No estava ple, però els assistents seguien amb autèntic fervor cadascuna de les actuacions. Alguns en la mitja part corejaven les lletres, símptoma del seu èxit: «Te comeré el chocho, ocho, ocho, ocho, ocho, ocho veces ocho, chocho. Salteado, ado, ado, ado, o tal vez asado, ado, ado, ado. Adobado, adobado ado, ado», vociferaven unes adolescents força passades de ratlla que semblaven entusiasmades amb la cançó necrofilicocanibalesca.

—No s’adonen —em va murmurar el Jaume a cau d’orella—, les molt caníbals, que fins i tot aquestes parts delicades de l’anatomia femenina deuen tenir gust de pinso, com els pollastres i els peixos de piscifactoria amb què ens alimentem.

—A tu què et sembla? Tu creus que aquests tipus són capaços de matar el seu pare? —li vaig preguntar, mentre sortíem al carrer per poder respirar sense l’aclaparament de l’encens i les bafarades de marihuana, barrejats amb el fum d’aquell espai «Lliure de prohibicions», com assegura un cartell.

—No, no m’ho sembla. Qui creus que ho paga, tot això? Doncs els seus pares, naturalment. I morta la cuca…

La segona part encara va ser més intensa. Els ulls em ploraven per culpa del fum. El local no era gaire gran i no tenia ni refrigeració que pogués sanejar l’aire ni cap ventilació. Em sabia greu sobretot pel Jaume, propens a les conjuntivitis. Quan va acabar, després d’una espècie de traca final molt a la valenciana, com una mascletà i espatarrà conjuntes —només faltava la gran Rita, llavors magnífica i triomfant, la gran Barberà de vermell flama infernal, per completar el número— vam intentar d’obrir-nos pas cap al fons de l’escenari. Darrere d’una cortina negra, feta amb una aspra i enfitosa tela de sac passada per quitrà, hi havia la banda, exultant i exhausta, rebent les felicitacions del personal. Malgrat les meves rastes i la vestimenta negra del Jaume —des de la xupa motera a les botes—, crec que cantàvem una mica. Almenys no ens reconeixien com de la seva tribu. Ho vaig percebre de seguida. Per això em vaig voler presentar abans d’haver de contestar a la pregunta que ben segur algú deixaria caure ben aviat: Sou de la bòfia secreta?, i em vaig dirigir al Jordi. Si no hagués sabut quin instrument tocava m’hauria estat fàcil reconèixer-lo perquè s’assemblava molt a la seva mare.

—Enhorabona —li vaig dir, en primer lloc—. A la teva mare li hauria agradat venir. —Em va interrompre, mentre em mirava de cap a peus.

—No fotis, venir? Però què dius!

Vaig adonar-me que havia començat fatal, però vaig continuar:

—Ella m’ha demanat que parli amb tu. —No se’m va ocórrer res millor que aquella mitja veritat.

—Ah, ets la bruixa? I m’has de tirar les cartes per collons? —em va preguntar de manera burleta—. La vella no fa res sense consultar-te, hòstia, fins el que menja. Hòstia, hòstia…

Em vaig posar a riure. Això de passar per pitonissa m’atreia. A més, qui sap si algun dia no obriré un consultori per endevinar l’avenir. No es necessita cap tipus d’estudis. Es cobra en negre. No es declara a hisenda i no cal anar d’Herodes a Pilat, com em passava a mi. Segur que la tarotista estava dormint còmodament a casa seva.

—No —li vaig dir—, no sóc la vident i sóc aquí perquè el teu pare…

—Llavors ets una psicòloga de les que envien per consolar els familiars. Han trobat el vell fet fiambre? —va preguntar, amb el mateix interès amb què m’hauria demanat si tenia foc.

Parlàvem una mica arraconats i jo intentava que el meu to fos amable i baix. Suposava que al Jordi no li devia fer gràcia que un desconegut fes petar la xerrada amb ell davant dels amics i tampoc que aquests ens observessin amb curiositat. De sobte un paio alt, fort, molt pelut i amb pírcings a les orelles i al nas se’ns acostà i s’adreçà al Jordi:

—No hi parlis, col·lega. És de la bòfia. La tinc clissada, de la brigada especial contra els innocents okupes. —I remarcà innocents en un to burleta. Després m’amenaçà—: Au, vés a la merda, fora d’aquí.

—T’equivoques —li vaig dir—, no tinc res a veure amb cap brigada. I marxaré quan vulgui, quan em passi pels nassos, per si no ho sabies.

—Et conec del Pati Blau de Cornellà, fastigosa, mala puta… Vas venir a parlar amb mi, fent la mèu-mèu, abans que ens fessin fora. Però ara no marxarem. T’ho juro… O no te’n recordes? Sóc el Blai Puig.

—No me’n recordo perquè és el primer cop que et veig i t’asseguro que tan lleig com ets me’n recordaria, encara que ens haguéssim topat a l’infern. Ja t’he dit que no sóc policia, però no tinc cap inconvenient a trucar-hi, perquè ho sàpigues.

Ho vaig dir aixecant la veu perquè tots ho sentissin. Ell també em va contestar cridant, segurament amb la mateixa intenció, i assenyalant-me amb el dit em va advertir:

—Si ho fas, si em denuncies com l’altra vegada, et juro que ho pagaràs molt car.

—Això ho veurem —vaig contestar-li jo, sense immutar-me—. Les teves bravates no m’espanten i pots estar ben segur que si m’amenaces et denunciaré, podria fer-ho ara mateix.

La situació empitjorava. El Blai em mirava amb els ulls desorbitats plens de ràbia. Vaig adonar-me que m’estava equivocant, posant-me a la seva altura. Vaig tenir por que em pegués un cop de puny, però si marxava demostraria que tenia por. No veia el Jaume. Ben segur que havia sortit a respirar una mica. Amb ell al costat m’hauria sentit més segura. El Jordi seguia al meu davant sense intervenir. El notava entusiasmat, quasi magnetitzat per l’actitud del seu amic, el líder del grup. De sobte una noia va acostar-se al Blai, i el va abraçar. Ambdós van marxar sense dir res més. Aleshores jo, adreçant-me al Jordi, li vaig dir:

—Sóc detectiu privat, privada —em vaig corregir, i encara vaig puntualitzar—: detectiva privada. Treballo en el cas de la desaparició del teu pare.

—No sóc sord —em va advertir ell, furiós—, tant és que m’ho repeteixis set vegades —em va etzibar, sense fer cas de les meves precisions lingüístiques.

Tant el tal Blai Puig com el Jordi Solivellas portaven un pet sobirà, igual que gairebé tots els seus col·legues. Probablement una mescla tan infernal com les seves cançons. Era inútil intentar treure-li informació en aquest estat. A més, m’incomodava el tipus que m’havia confós amb una policia i no tenia ganes que el Jaume hagués d’acabar defensant-me dels seus cops de puny, tot i que ja es veia que no estava massa fi. Ara seguia abraçat a la noia que l’havia vingut a buscar i s’estaven ajaguts en un racó. Vaig suggerir al Jordi que se n’anés a dormir, després de dir-li que encara no sabíem res del seu pare, però que, en efecte, necessitava parlar amb ell de la desaparició. Li vaig dir que l’endemà, quan hagués descansat, hauríem de tornar a veure’ns. Vaig mirar de saber on vivia. «A casa d’un col·lega», em va dir sense donar més explicacions. Li vaig proposar quedar al mateix lloc a la tarda. Va acceptar. Però vaig dubtar de si se’n recordaria. Tenia el seu telèfon però no em fiava que contestés.

Només em passava pel cap una solució per saber on podria trobar-lo, i era seguir-lo. Per a això havia de convèncer el Jaume. No sabia què li podia oferir a canvi d’aquella nit en blanc, ni amb què el podia temptar perquè continués fent-me el favor d’acompanyar-me. Li vaig prometre bombons i un ram de roses enviades a Cercle de Lectors. Aquestes coses el divertien, a cap dels seus companys els n’enviaven. Així contribuïa a la seva possible fama de metrosexual.

Decidírem marxar i, des de dues cantonades enllà, esperar que recollissin els instruments, altaveus i estris diversos i els carreguessin en una furgoneta destarotada, la matrícula de la qual vaig apuntar. Quan finalment van arrencar, el Jaume va posar el motor en marxa. Era difícil que no notessin que els seguíem. A aquella hora, més de les tres, hi havia poca circulació per la zona. Potser la mescla d’alcohol i drogues els impedia adonar-se’n o potser tots dormien, xofer inclòs, perquè més d’una vegada van estar a punt de xocar. Per sort no anaven gaire lluny i la Guàrdia Urbana devia estar entretinguda fent controls d’alcoholèmia pels barris alts.

Van parar, després de cinc minuts de marxa, sense sortir del barri del Poblenou, al davant d’una casa vella i atrotinada, a punt d’enderroc, d’un carrer sense sortida, darrere de l’avinguda Icària. Passatge Germinal, es deia, molt a to amb la nomenclatura àcrata del barri. Entre els dos balcons de l’edifici, d’una sola planta, penjava una gran pancarta: EDIFICI OKUPAT.