XVI

Encara que de nit tendeixo a conduir a poc a poc, o potser hauria de dir una mica menys de pressa que de dia, de tornada a casa vaig pitjar a fons l’accelerador, sense parar esment en els límits de velocitat establerts en els túnels i oblidant-me absolutament de les càmeres que també en aquesta autopista d’Alí Babà apareixen camuflades.

La meva curiositat per conèixer què hi havia en el CD era enorme i no deixava de rumiar què hi trobaria, apostant fins i tot amb mi mateixa, com faig de vegades, prometent-me recompenses si l’encerto o penalitzacions si no faig diana. Sé que és pueril però em diverteix. Normalment els premis i els càstigs autoimposats tenen a veure amb la meva addicció a la xocolata. Em compro bombons a Fargas, els millors de Barcelona, al meu entendre, com a recompensa. O, per contra, deixo de prendre la triple rajola que m’administro diàriament després del cafè. Aquella vegada pensava, gairebé fent salivera, que me les hauria d’enginyar per trobar un forat al matí de l’endemà per anar a la bomboneria Fargas a cercar el premi, tan segura estava del que hi havia al CD. A qualsevol se li hauria ocorregut, fins i tot al més curt i ruc dels detectius, que els xantatgistes havien aconseguit material francament compromès per al bon nom de Solivellas, i en aquest sentit només es podia tractar a) d’aspectes de tipus econòmic o b) sexual.

Quant al primer, l’a, el CD contenia proves relacionades amb algun frau, apropiació indeguda, blanqueig de diners, tot això tal vegada procedent de Tibidabo Assessors, l’empresa en fallida, o fins i tot potser d’altres tripijocs personals de possibles forats deixats per Solivellas en l’intent de crear empreses pròpies. Hauria d’assabentar-me en els pròxims dies si, finalment, havia creat alguna societat d’importació o exportació, com desitjava fer, segons el seu amic el caçador, i qui n’era el soci o els socis. Però en això m’ajudaria el Matías, tan servicial i capaç d’esbrinar-ho ràpid gràcies a l’oficina on treballava.

Si es tractava del segon, el b, pel qual jo apostava, en el CD hi hauria material sexual. Podrien ser fotos de Solivellas en orgies, i em va venir a la memòria i als ulls amb absoluta nitidesa, com si pengés del túnel pel qual estava passant, la seva imatge amb l’eslip mínim o lleuger taparrabos amb el qual cobria les seves vergonyes. Devia haver participat, abans de morir, en una orgia? Potser havia mort a conseqüència del plaer orgàstic que l’asfíxia, pel que sembla, augmenta. Però si això era així —la mort per asfíxia havia estat diagnosticada pel forense—, quin sentit tenia que l’haguessin penjat d’un clau? Encara que en realitat no era d’un clau d’on penjava la soga sinó del ganxo d’un llum.

No m’he referit al fet que per escriure aquest llibre he passat els darrers mesos pel taller d’escriptura de l’Ateneu, tal vegada per això tendeixo a superposar al ganxo el clau de Txékhov de què ens parlaven a classe: si a la primera línia apareix un clau és perquè el protagonista hi acabi penjat. Però la recepta de Txékhov, per poder escriure un bon conte, té a veure amb la literatura, menys complicada que la vida.

Jo tenia el clau —el ganxo, és igual—, la soga, el penjat, però no podia acabar la història, no podia, sense fer moltes altres indagacions, tancar un conte, que, per desgràcia, no ho era.

Vaig continuar amb les meves apostes. Els xantatgistes havien enxampat fotos de Solivellas cardant amb prostitutes o potser —calent, calent, jo ja començava a assaborir abans d’hora els bombons de Fargas— en situació més que compromesa amb algun xapero. No deia el mateix Jordi que el seu pare era gai? Tornaria a parlar amb ell sobre l’assumpte. Com ho sabia i d’on ho havia tret? Tenia alguna cosa a veure, el fill, amb el xantatge? Cada vegada n’estava més convençuda. No obstant això, la petició de diners arribava tard. Solivellas era mort, des del dimecres 10, encara que, quan el carter va deixar l’avís de Correus, no ho sabíem. Imagino que tampoc els qui enviaven el CD.

Possiblement els xantatgistes no tenien res a veure amb la mort de la víctima del xantatge, la vida del qual, això sí que semblava clar, deixava força interrogants per tancar. Devien tenir a veure, els del xantatge, amb els de «la colla per la defensa dels caganers»? Aquest era un altre fil que calia continuar estirant.

Em preguntava també com s’ho prendria la Montserrat si les fotos del seu marit tenien a veure amb l’homosexualitat i fins a quin punt li molestarien o a l’inrevés, li servirien per corroborar que el seu desinterès sexual per ella no era producte dels avorriments conjugals, ni tan sols del seu potent i insà greix —veritablement l’embolcall del quimono verd lloro no era precisament un estímul sinó més aviat un antídot—. «No cardava amb mi perquè era maricó», em semblava que li podria servir de cert consol.

Probablement els qui li van enviar el CD ignoraven la relació que Solivellas tenia amb la seva dona i això contradeia la possibilitat que el Jordi hi tingués res a veure. El que intentaven, si no pagava, era destrossar la reputació de Solivellas, humiliant-lo davant dels seus. Tal vegada portava una doble vida, que anava més enllà d’intercanviar la roba interior amb les seves parelles femenines. Potser es transvestia també fora de l’alcova i anava pel món vestit de dona, i fins i tot amb hàbits de monja. En el fons, què sabem dels gustos ocults de la gent? No es va exhibir anys enrere un vídeo amb el qual el director d’un important diari portava lligues vermelles i cotilla?

Vaig frenar gairebé en sec, de manera inconscient, en veure altre cop davant dels meus ulls, dels ulls oberts de bat a bat de la memòria, el cos de Solivellas bambolejant-se amb lligues vermelles i cotilla. Encara sort que no venia cap cotxe darrere del meu i que estava a punt de sortir de l’últim túnel al barri de Sarrià.

Vaig deixar el cotxe a l’aparcament i me’n vaig anar a correcuita a casa. El Jimmy m’esperava inquiet, amb moltes ganes de trobar-se amb el seu arbre favorit, però jo no volia treure’l encara. No sense veure abans el contingut del CD. Vaig haver de fer-li un sermó perquè deixés de fer salts amb la corretja estreta entre les dents. Encara que era difícil de conformar, especialment quan tenia raó, jo insistia a advertir-lo i amonestar-lo. Tot i saber que el pobre s’havia passat gairebé tot el dia sol, avorrit i controlant els esfínters. Però més sola, avorrida i controlada d’esfínters mentals, a conseqüència del cas, estava jo en aquells moments; per això el vaig amenaçar, cosa que no feia gairebé mai, ensenyant-li el morrió. Com que era molt intel·ligent va callar i es va ajeure al costat de la porta. Li vaig prometre que al cap de deu minuts baixaríem. Vaig encendre l’ordinador i, abans de treure el CD de la funda de plàstic que el protegia, vaig pensar a posar-me uns guants policials. Però de seguida em vaig adonar que ho havia d’haver fet a casa de la vídua abans que ella i jo el manipuléssim. Hauria estat millor no dificultar la possibilitat de confondre empremtes si finalment l’havia de dur als Mossos.

El meu ordinador és vell i arrenca amb lentitud, cosa que en aquell moment em feia sortir de polleguera. Mentre es decidia a engegar-se vaig anar a la cuina per buscar una rajola de xocolata a la nevera. Si havia de practicar l’abstinència l’endemà per haver perdut l’aposta, no volia renunciar avui a una ració de compensació, i si guanyava…, bé, si guanyava, la xocolata d’avui no seria més que una petita bestreta. Crec que l’activitat de les meves glàndules salivals va augmentar davant la perspectiva dels bombons de Fargas, perquè vaig notar la boca més humida que de costum mentre paladejava la xocolata i tornava a asseure’m davant de la taula de l’ordinador, que ja em demanava la contrasenya. Just acabava d’introduir-la quan va sonar el telèfon.

Em vaig aixecar per mirar el número i quan el vaig reconèixer no vaig tenir altre remei que contestar: era la meva mare, que se n’havia anat de viatge a Portugal amb un grup de paisanes i el capellà que regentava les parròquies de cinc llogarets propers. Un tipus llest que preferia pasturar ovelles viatgeres i peregrinar a Fàtima que dir missa per a quatre velles. I feia molt bé. Així les entretenia i s’entretenia ell, perquè les dones li agradaven, especialment les maduretes ben conservades, com la meva mare. Fins i tot vaig arribar a sospitar que des que va morir el meu pare li tirava els trastos i ella, encantada, es deixava estimar. No m’hauria agradat que la cosa acabés bé, perquè tenir un padrastre excapellà no em convencia gaire.

Encara sort que la meva mare sol ser breu, vaig pensar. L’aparato, com seguia dient ella, no li agradava. D’una banda la cohibia i d’un altra li feia por. Era de les que pensen que tots aquests invents són antinaturals, per això quan em telefonava des del mòbil sé que feia un esforç, ja que, segons ella assegurava, és malignament cancerós i afebleix l’oïda. Estava bé, contenta amb el viatge i ja a punt d’acomiadar-se, quan dues de les seves veïnes van voler saludar-me. Això, que no m’hauria importat gens en un altre moment, em va empipar força. A més una d’elles, la Rita, em demanava un favor: que truqués a la seva germana perquè feia dies que no li agafava el telèfon i estava preocupada i si tampoc em contestava a mi, el favor s’acreixia. Em va suplicar, «per la teva mare, Elenita», que anés a casa seva i tirés la porta a terra si no m’obria. Vaig anotar l’adreça, vivia al quinzè pis d’un edifici de Bellvitge. M’ho suplicava de genolls, em va dir abans de penjar, encara que va afegir que, al cap i a la fi, sent jo detectiu em seria més fàcil trobar-la… En fi. No calen comentaris. Li vaig dir a tot que sí, sense que se’m notés que el favor que em demanava m’arribava en el pitjor moment i, finalment, vaig aconseguir que pengés. No feia ni dos segons quan em va tornar a trucar: ja no calia que em molestés, la seva germana havia donat senyals de vida. I m’explicà fil per randa els motius pels quals la Ramona no era a casa. Sentint la seva xerrameca vaig anar cap a la taula de l’ordinador per posar el CD però no el vaig trobar. «Déu meu!», vaig pensar, «Com és possible? Què en dec haver fet? L’anava a introduir a l’ordinador quan m’ha interromput la mare». Vaig mirar a la tauleta on tinc el telèfon, al costat del sofà, però tampoc no hi era. «On l’he deixat?», em preguntava sense parar. Vaig estar a punt de resar tres avemaries com feia la meva àvia quan li queia un botó per trobar-lo, i vaja si el trobava. De vegades fins i tot multiplicat per tres. Encara que jo no volia trobar tres botons ni tres CDs iguals sinó un, el que m’havia donat la vídua. Quan finalment la Rita es va acomiadar, em vaig dir en veu alta, mirant al Jimmy: «Que no em destorbi el pànic». Però no, a ell no podia culpabilitzar-lo, com altres cops. Aquesta vegada era innocent. No s’havia mogut de la porta, prou feina tenia a estrènyer els esfínters. «De seguida et trec», li vaig dir, penedida per l’impuls involucratori. Calma, vaig tornar a imposar-me a mi mateixa. Reconstruïm els fets. Quan ha sonat el telèfon tenia el CD a la mà amb funda inclosa. És possible que hagi conversat amb la mare sense deixar el CD i que, portant-lo a la mà, hagi anat al dormitori per buscar l’agenda que havia deixat dins de la bossa, sobre el llit, per apuntar-hi les dades de la germana de la Rita. Bufff, sí, en efecte, el vaig trobar allà, sobre el cobertor.

Vaig introduir el CD a l’ordinador: apareixien imatges de la xineta nua, desnodrida i pàl·lida. Tal vegada de l’època en què la van portar o potser quan estava a l’orfenat. Però no vaig veure res que em semblés indigne que se sabés. Què tractaven d’advertir? Per ventura la petita Liu havia estat víctima de tràfic de nens? Per què volien fer públiques aquelles fotografies? Hi havia alguna cosa que se m’escapava i que només la vídua em podia aclarir.

El Jimmy, a punt d’esclatar, va tornar a bordar, amenaçador: «No aguanto més: o em treus o em faig pipí aquí mateix», semblava dir-me. Vaig deixar l’ordinador encès i vaig baixar al carrer amb ell.

Mereixia bombons de Fargas? No, sens dubte. Però tampoc em privaria d’una rajola. Hauria de ser barata, amb un baix percentatge de cacau, barrejat amb farina de garrofa.