XXVII

La vídua no portava l’horrible quimono verd malgrat l’hora tardana en què em vaig presentar. Vestia de dol rigorós, la mateixa faldilla i el mateix suèter que el dia del funeral i tots dos li ballaven una mica, mostra evident que anava perdent quilos a velocitat de vertigen. Era la primera vegada que se’m llançava als braços, plorant a llàgrima viva, mentre em deia:

—T’he trucat, no t’he trobat i no sabia què fer.

La situació era per a mi veritablement incòmoda. Vaig intentar calmar-la i de calmar-me. Jo no estava per prodigar consols a qui era la culpable de la mort del meu pobre gos, encara que fos de manera indirecta, només pel fet d’haver-me ficat en el cas Solivellas.

Em vaig adonar de seguida, sense que hagués de dir-m’ho, que continuava trobant-se malament, molt pitjor que el dia en què la vaig conèixer, amb els budells regirats, i fins i tot que el dia en què es va desmaiar en contemplar el cos del seu marit penjat. Només em falta que li agafi un infart, em deia, i em toqui trucar al 112 perquè enviïn una ambulància ja que, pel que semblava, no hi havia ningú a casa. Segurament havia seguit automedicant-se i estava sota els efectes dels tranquil·litzants barrejats amb alcohol, perquè el seu alè no era precisament de roses. Quan vaig poder deslliurar-me dels seus braços, i dels seus mocs i llàgrimes —notava la meva espatlla dreta una miqueta humida—, repetint-li que es calmés, la vaig conduir passadís endins cap al saló en penombra.

La meva clienta devia estar, en efecte, molt malament, ja que la televisió estava apagada. Des que freqüentava la casa havia pogut advertir que l’aparell funcionava de manera perenne, potser ni tan sols la desconnectaven quan se n’anaven a dormir. Encara que a estones ningú hi parés esment, constituïa, com a molts altres llocs, l’ara de l’altar domèstic on s’immolava el sacrifici per la sacrosanta unió familiar. Vaig asseure la Montserrat a la butaca que solia ocupar ella, sota el quadràs de les odalisques i l’indiferent sultà, que tal vegada fos l’abúlica reencarnació d’un peix. Ben mirat, les seves faccions recordaven les d’un bacallà. Jo em vaig quedar al seu costat, recolzada al braç del sofà de vellut rosa. Vaig pensar que si no portava el quimono era perquè volia anar amb mi a denunciar que el seu meravellós fill havia estat segrestat, per això quan em va semblar que el temporal de plors amainava una mica va ser el primer que li vaig preguntar:

—Ja ha posat la denúncia? O hi anem ara, jo l’acompanyo…

—Ja no importa. L’han deixat anar, he pagat aquesta tarda el que m’han demanat. T’he trucat un munt de vegades, volia que em diguessis si havia de… Però no m’has contestat, Elena, i jo sense tu no sabia què fer. Ai, Elenita! Per què no m’has contestat?

Els seus sanglots m’incomodaven i més encara la seva mirada de bou escorxat buscant els meus ulls i la seva mà humida sobre la meva. Em sentia terriblement molesta, amb ganes de marxar immediatament. M’enfurismava que no es fes càrrec del que la mort del Jimmy suposava per a mi, que considerés que em tenia full time a la seva disposició pel sou. Però més ximpleta jo, que em prestava als seus capricis. Vaig respirar fondo, i vaig buscar alguna cosa agradable en què descansar la vista un segon. Alguna cosa maca, això era el que la meva vella professora de ioga m’aconsellava per rebaixar la tensió en moments dolents. Vaig mirar entre les andròmines decoratives del saló i no vaig trobar res, excepte un ram de roses de jardí, roses de debò, com deia la meva mare, de les que punxen i no de les de floristeria, criades amb pinso, insistia, surrealista, com ponedores de nau industrial. Roses blanques, grogues, vermelles. Bellíssimes. Em van tranquil·litzar. Em vaig desprendre del tacte mullat de la meva clienta mentre li deia:

—Calmi’s, si us plau, senyora Bofarull. Ja no cal que es preocupi pel Jordi. L’ha vist? Ha passat per aquí?

—Jo no l’he vist, però està bé. Ha anat a la pastisseria i des d’allà ha marxat a assajar, sense donar cap importància al fet que se l’haguessin emportat i hagués estat vint-i-quatre hores retingut, qui sap on… Ai Elena, els fills…

—Quant ha pagat?

—Sis mil euros, en bitllets de cinc-cents, en un sobre i els he deixat on m’han dit, entre les pàgines de La Vanguardia d’avui, doblegada per la meitat a la paperera que queda al costat del semàfor, just davant de casa. Tal com m’indicaven, he travessat el carrer i he continuat endavant sense tombar el cap.

—Li han donat les instruccions per telèfon?

—Sí.

—I no se li ha ocorregut gravar?

—No, estava massa espantada, no sabia com fer-ho. Tu no em contestaves…

—Almenys els deu haver exigit que li deixessin parlar amb el Jordi.

—Sí, això sí. El Jordi m’ha dit que fes el que em demanaven i que no digués res a la policia. El meu marit guardava sempre diners a casa…

—M’alegro molt que tot hagi acabat bé, senyora Bofarull, encara que no sabem si el segrest no ha estat fictici.

—No em diguis, això, si et plau. També jo ho penso —i es va posar a plorar altre cop, sanglotant i cobrint-se la cara amb les mans.

Com que als persistents sanglots es va unir la tos i em va fer l’efecte que podia ofegar-se, vaig decidir anar a buscar un got d’aigua a la cuina. Vaig obrir la nevera, vaig agafar una ampolla d’aigua mineral en la qual en quedava molt poca, la vaig buidar i vaig buscar on llençar-la. Vaig obrir l’armari de sota l’aigüera, que sol ser on es guarda la galleda d’escombraries, o les galledes de les diferents escombraries, per dipositar l’ampolla a la del plàstic. En efecte, hi havia tres galledes i totes estaven plenes dels caganers fets miques.

—Senyora Bofarull, si us plau, vingui un moment a la cuina —li vaig dir, i després li vaig preguntar de la manera més normal del món—: On hi ha més ampolles d’aigua? —Al cap i a la fi la pregunta tenia sentit, amb la que guardava a la nevera només havia pogut omplir mig got.

La Montserrat es va acostar arrossegant els peus, amb pas vacil·lant. Quan la vaig tenir davant meu, em vaig acotar per obrir les portes de l’armari de sota l’aigüera. Va voler impedir-ho.

—No et molestis —em va dir—. El plàstic el deixo a la galeria. Aquí només guardo les coses de neteja.

—Vaja, hi ha tres galledes, plenes de caganers fets miques… —ho vaig afirmar mentre obria les portes—. No em va dir que els havien robat?

—Sí, esclar, se’n van emportar uns i en van trencar uns altres. Aquí estan els trencats, els vaig recollir de seguida, no fos que a l’Elenita se li acudís agafar-ne trossos de terra i es tallés.

—Quin daltabaix. No li sembla estrany?

—A mi ja no em sembla estrany res del que passa…

Ho va dir amb una veu rara, com d’ultratomba. A la llum dels neons de la cuina la seva pell encara tenia un color molt més grisenc, tirant a verd gripau, i els cèrcols de les ulleres, més pronunciats. La resposta em va cridar l’atenció i vaig voler replicar però no vaig poder perquè de seguida va afegir amb violència:

—Mira, Elena, t’he contractat perquè m’ajudis i no per a tot el contrari, morena. Anda la osa y que te ondulen… això és el que vols que em passi i tu pilotes fora —tornava a parlar amb frases fetes i manllevades, molt excitada. De sobte va callar i va començar a sanglotar, finalment més tranquil·la i mirant-me va continuar—: Em sembla que no em creus, que em jutges com si jo fos culpable, que fins i tot suposes que m’he inventat que van entrar a casa i van ruixar primer la Montsina amb un esprai i després a mi.

—Per què primer la Montsina?

—Per què, per què?, perquè sí, perquè primer a ella…

—Com ho sap? —Encara vaig preguntar, de manera estúpida.

—No et fies de mi, això és el que passa. Oi?

—No —li vaig contestar—, la veritat és que no.

I vaig sortir a correcuita de la cuina, abans que el got que jo li havia ofert anés directe al meu cap. Vaig tenir sort d’esquivar-lo a temps perquè era gruixut i contundent.