XLI
Pel que fa a mi, després del judici vaig marxar a Galícia per estar amb la meva mare. La vida al seu llogaret, en el qual només quedaven quaranta veïns, era d’una placidesa tan meravellosa que aviat se’m va fer insuportable, però em va venir bé per desintoxicar-me de l’enrenou dels últims temps i sobretot de l’estrès que acumulava. Allà no necessitava treballar. Els grelos que tant m’agraden estaven garantits, igual que els ous i el lacón, la meva mare i les seves veïnes encara feien matances. Tenia tot el temps del món i el dedicava al petit hort contigu a la casa, a llargues caminades i a mirar pel·lícules. La Virgínia va venir a veure’m durant el mes d’agost i li va agradar tant el lloc que volia convèncer-me que obríssim plegades un hotel rural al qual ella portaria els seus pacients i on donaria cursos i organitzaria teràpies. Però no m’hi vaig animar. Enyorava Barcelona i a més pensava que la meva mare, que cada vegada es fatigava més, tenia l’hospital massa lluny. Entre la Rosalía i jo la vam convèncer perquè tornés amb mi a Sarrià, on jo pensava sobreviure cosint mentre no trobés una feina millor. Encara que estàvem al 2015, any en què la crisi semblava remetre, l’atur seguia sent altíssim i els salaris baixos. Ja no podia permetre’m cap tipus de luxe i em deixava convidar pel Matías, amb qui seguia sortint i, més de tant en tant, pel Jaume, que no feia gaire que tenia parella estable.
El desembre de 2016 va morir la meva mare d’un aneurisma sobtat. Em va costar refer-me’n. El comissari Calvo i la seva esposa em van abrigallar amb el seu afecte, gràcies a ells vaig poder sortir de la depressió que em va causar la seva pèrdua. Vaig vendre la casa del llogaret de Lugo que la mare em deixà i, afegint els estalvis que ella tenia al banc, vaig reunir una quantitat per a mi suculenta, dos-cents mil euros. Això em va permetre no haver de seguir buscant feina i comprar un petit local, molt a prop de casa, per obrir un taller de costura. Des de llavors em dedico a arreglar roba i no em va gens malament. Els arranjaments menys complicats, vores, eixamplar o escurçar, els faig jo, i amb els més complicats m’ajuda una neboda de la Rosalía, la de Ponferrada, que es va quedar com jo a l’atur.
Al taller puc portar la Lluna, la gosseta que Matías Montes em va regalar per pal·liar l’absència del meu estimadíssim Jimmy, de la mort del qual sabia que jo el feia responsable en part. No haver de deixar la gossa tant de temps sola és també un avantatge de la meva nova professió. La Lluna està força atenta a tot el que faig i no sé si en el futur podrà també cosir a màquina. Estic segura que té capacitat per fer-ho meravellosament.
Amb prou feines havien passat tres mesos des que havia inaugurat el taller, tot anava rutllant i jo em sentia en efecte venjada quan, el gener de 2017, vaig rebre una carta de la Montsina que transcric completa:
Benvolguda Elena:
Sóc Montserrat Solivellas, la Montsina, la filla de Montserrat Bofarull. No sé si te’n recordaràs de mi. Encara que estic segura que sí que recordes la meva mare, que va contractar els teus serveis de detectiu el 2010. La mare va morir fa un any a la residència en què estava internada des que la pobra va perdre el cap per complet i es va tornar cada vegada més agressiva. Tu vas coincidir amb ella a l’inici d’aquesta agressivitat. Ella mateixa em va explicar que va voler tirar-te un got al cap.
Des que ens vam veure em vaig prometre que t’ho confessaria tot quan ja no poguessin portar a la presó la mare per l’assassinat del pare. No va ser el Jordi, t’ho puc assegurar. El Jordi és innocent. No vaig tenir el valor de declarar que la culpable era la meva mare, perquè això hauria estat matar-la. El Jordi és jove i tindrà temps de refer la seva vida quan surti de la presó, igual que el seu amic. La mama va pagar uns sicaris perquè eliminessin el seu marit quan va saber el que havia fet amb mi i el que estava fent amb la petita Liu. Va aprofitar una de les seves fugides a l’apartament de Sitges. Ell hi anava sovint els caps de setmana. De vegades es quedava fins dilluns o dimarts. En anar-li malament a l’empresa, va contactar amb un tipus que vivia a Aiguadolç per obrir un negoci d’importació de figures de fang. Les portaven de la Xina i el meu pare les havia de distribuir.
Ara sóc jo l’única de la família que sé per què van matar el meu pare. El Jordi no ho sap, encara que estigui pagant per això. Tampoc l’Elena Liu, que potser ni tan sols recorda res d’aquella època. Molt millor per a ella. Quan ingressàrem la mama a la residència, la petita es va quedar definitivament amb els oncles. En realitat ja passava molt temps amb ells. T’agradarà saber que està molt bé i que treu molt bones notes.
No sé si alguna vegada vas sospitar que podria haver estat la meva mare qui va matar el pare. Vaig ser jo qui li vaig aconsellar que et contractés. Com a garantia. Ningú no tiraria pedres sobre la seva pròpia teulada, això vol dir que no aixecaria sospites, ja que havia contractat una detectiu perquè esbrinés qui era l’assassí. L’excusa de l’assegurança em va semblar un bon argument. A més, esperàvem cobrar-la. No sabíem que la pòlissa era nova.
Crec que et dec una explicació sobre un parell de coses amb les quals vam enganyar-te perquè ens servissis de coartada.
Els caganers no van ser robats, els vam fer miques una nit quan vam deduir la relació que el meu pare establia entre aquests i els nens fent les seves necessitats. Intentàrem aportar proves falses que distraguessin l’atenció si a algú se li ocorria pensar que es tractava d’un crim planejat en família. No ho era. Va ser ideat per la meva mare en exclusiva.
Et demano excuses per haver abusat de tu. L’única cosa que em consola és que la mare et va pagar amb generositat a instàncies meves i quan vas abandonar el cas ni tan sols et va reclamar res del cobrat com a bestreta.
Et demano també que facis tot el possible per treure el Jordi i el seu amic de la presó. Són innocents.
Una cordial salutació.
La carta venia en un sobre amb mata-segells de Bogotà i no duia remitent, de la qual cosa era fàcil deduir que la Montsina no volia que jo sabés el seu parador ni esperava contestació per la meva banda. Si hagués continuat en actiu hauria anat de seguida a la pastisseria per entrevistar-me amb la seva tia i fer-la partícip del que la neboda em deia sobre la seva difunta mare. Ho sospitava, la família? Però jo havia abandonat per sempre la feina de detectiu. Malgrat tot, necessitava compartir amb algú la informació abans de portar-la als Mossos. Era això el que pretenia que fes qui me l’enviava, a més que em sentís culpable tota la vida?
Vaig trucar al meu amic Jaume, com sempre dues de llargues i una de curta perquè es posés al telèfon, i li vaig proposar sopar junts per llegir-li la carta i demanar-li consell. Darrerament ens vèiem poc. Ell s’havia enamorat feia més de mig any i concentrava totes les energies amatòries en la seva noia. Com que la meva economia havia millorat força li vaig anunciar que el convidava jo. Li semblava bé el Silvestre? Hi va accedir, però em va advertir que de convidar jo, res. Vindria amb la seva noia i ens convidava a totes dues. Em va saber greu però no vaig poder dir-li que no la portés. Em venia molt més de gust trobar-me amb ell tot sol. Darrerament només em trucava de tant en tant, la joveneta islandesa que havia conegut de manera casual una nit en un bar el tenia quasi abduït. Aquella trobada «proporcionada pel destí», deia ell, li semblava definitiva. Per això gairebé mai no estava lliure i a disposició, com abans, i jo ho lamentava força.
El Jaume va considerar que hi havia un motiu de pes pel qual la tal Montsina m’escrivís, més enllà de procurar que ajudés a alliberar el Jordi i el Blai de la segona condemna i demanar-me excuses per haver-me utilitzat, carregant-me amb una culpabilitat per partida doble. Per què no es posava en contacte directe amb la policia? I per què trigava un any a acusar la seva mare si feia tant temps que havia mort?
—Merda —va repetir el Jaume—, tot és merda. Com era —em va preguntar—, la lletra de la cançó?
I després dirigint-se a la seva noia va afegir:
—No pots imaginar-te a quin antre em va demanar que l’acompanyés quan s’ocupava del cas Solivellas —i li va explicar la nostra assistència al concert i fins va evocar la mort del Jimmy, pel qual va tenir paraules afectuoses, i no l’anomenà Milú—. Com era la cançó? —va tornar a preguntar-me.
Vaig taral·lejar la lletra: «Perquè era merda. Ell, tot ell era merda. Només merda. La pitjor, la més putrefacta. Merda. Merda. Merdaaaaaa», i mentre ho feia vaig pensar que el Jaume tenia raó: la carta obeïa a alguna cosa. Però, a què?