XV

Montserrat Bofarull em va telefonar l’endemà a la tarda per dir-me que acabava de recollir a Correus un sobre certificat a nom del seu marit. Pel que semblava l’avís s’havia perdut. El porter l’hi havia donat, demanant-li disculpes de part d’un veí que acabava de tornar de viatge i a la bústia del qual havia anat a parar perquè el número del pis estava equivocat. Portava data del 13 de novembre de 2010, dos dies abans de trobar el cadàver de Solivellas, i en conseqüència els quinze dies en què es guarden els enviaments a correus estaven a punt d’expirar.

La vídua no va tenir empatx de falsificar la signatura del seu difunt i acompanyada del passaport d’aquest, anar a la sucursal propera a casa seva per recollir-lo com havia fet altres vegades, per encàrrec d’ell. Tal vegada el funcionari de torn no estava assabentat de la mort de Solivellas o si ho estava, havia fet els ulls grossos, i li va donar l’enviament sense posar-hi cap pega.

La Montserrat em va dir que es tractava d’un sobre de mida quartilla, embuatat, de color llimona amarronada o marró allimonat, vulgar i corrent. Pel tacte, semblava contenir un CD. No va voler obrir-lo allà, sinó quan arribés a casa, però tampoc s’hi va atrevir. La vident Rebollar l’havia avisat que li arribarien males notícies per correu postal i ella, que creia a ulls clucs en els seus dictàmens, s’havia posat més nerviosa que de costum en comprovar que l’anunci de la seva vident particular es complia amb l’exactitud i puntualitat d’un bon rellotge.

Poc després del funeral, Rebollar també li havia dit que el cotxe del seu marit estava aparcat a Sitges, cosa fàcil de deduir, d’altra banda, si és que el difunt se n’havia anat a l’altre barri pels seus propis mitjans. En efecte, el cotxe va ser localitzat per la Guàrdia Urbana al port d’Aiguadolç. Quant a la resta de pertinences, van anar apareixent, no sé si per intercessió de Rebollar o no. La cartera amb una foto de la xineta, el permís de conduir, el d’identitat i uns dos-cents euros, les claus del cotxe, les de casa i el rellotge també van ser localitzades. Eren al fons del calaix d’una de les tauletes de nit de l’habitació de matrimoni de l’apartament. Van ser la Montsina i el seu nòvio els qui van trobar tot el que faltava. La filla i el futur gendre eren els únics que havien posat els peus a Sitges després de la tragèdia. M’ho va dir la mateixa Montsina quan em va trucar per ajornar la cita. Havia d’acompanyar el Guillermo i els seus pares, que venien a passar amb ell el Nadal, a un viatge per la Península. Volien visitar Madrid, Toledo i Santiago, ja que d’aquesta ciutat procedien els avis materns del Guillermo. Seria fora uns quants dies.

La meva clienta em va demanar encaridament que anés a casa seva, no s’atrevia a obrir el sobre sola i no volia dir res als fills. Déu sap quines horribles notícies contenia. A més, per animar-me a accedir a la seva petició, em va assegurar que em permetria endur-me els caganers perquè els ensenyés a l’antiquari. Ja els havia preparat, embolicant-los amb paper de bombolles, va puntualitzar, i a més em proporcionaria tres mil euros per endavant perquè continués les meves recerques. Ben segur que ja havia amortitzat el cobrament anterior, va afegir.

La temptació, pel que fa als tres mil, era molta, ho confesso. Malgrat haver de descomptar les despeses del tragí d’anar i venir, mai m’havien pagat de manera tan esplèndida. Pensant que podria estalviar per a un viatget, hi vaig accedir.

Com que era tard, vaig decidir anar amb cotxe a Manresa, no fos cas que hagués de fer-hi nit, i no m’ho podia permetre a causa del pobre Jimmy, el meu company de l’ànima, al qual hauria deixat més de vint hores sense sortir de casa.

La Montserrat encara no s’havia posat l’horrible quimono i no lluïa els damasquinats de casulla del dia anterior, la qual cosa em va permetre advertir que havia perdut pes. Lluïa un vestit negre i un collaret de perles, amb polsera a joc, una indumentària més apta per visitar una sogra, estricta i venerable, en el cas que la tingués, que per rebre’m a mi. Semblava molt alterada. Portava el sobre a la mà i me’l va donar de seguida que vaig entrar. En efecte, com ja m’havia advertit era mida quartilla, embuatat per dins, de color de palla bruta, més que marró allimonat o llimona amarronada com m’ho havia descrit ella.

—Obre’l, si us plau —em va dir impacient, recolzant-se contra la paret del rebedor, ja que li mancava una cadira en la qual desmaiar-se, si arribava el cas.

Vaig mirar bé el sobre abans d’obrir-lo. No portava remitent però procedia de Barcelona. En el mata-segells apareixia el nom de la ciutat i el número de l’estafeta en què havia estat franquejat. L’etiqueta enganxada que contenia el nom i l’adreça havia estat escrita amb ordinador. Sense passar a la sala, des de la qual m’arribava la música de la Sirenita de Disney que devia tenir magnetitzada la preciosa Liu, perquè en sentir el timbre no havia sortit a veure si per fi arribava el papa, el vaig obrir. Preservat en una funda de plàstic hi havia un CD i una nota escrita amb lletres majúscules del tipus Times New Roman i cos 14:

«O PAGAS O DIFUNDIMOS EL CONTENIDO. ESCOGE SOLIVELLAS».

L’hi vaig llegir a la vídua. La va escoltar capcot mentre es feia el senyal de la creu sobre el pit.

—Verge Santíssima, i ara què farem? —em va preguntar plorosa.

—Depèn del que trobem en el CD. Però, segons com, haurà de portar-lo als Mossos. Necessitem un ordinador. En tenen un a casa?

—El del Jordi és a la seva habitació.

Hi entràrem. L’habitació era un caos. I el pitjor, feia pudor de peus suats. Em vaig prendre la llibertat d’obrir la finestra. Va entrar un aire gelat. Però valia més passar fred, i fins i tot tremolar, que morir per intoxicació de la pesta produïda per les extremitats d’un bípede tan brut.

—Perdona —em va dir la vídua—, el Jordi no ens deixa que entrem a endreçar. Ni tan sols vol que jo, la Montsina o la dona de fer feines li fem el llit.

—Vaja, pobret, no té braços per fer-se’l ell.

Em va semblar que la meva ironia no era del gust de la senyora Bofarull, perquè va arrufar el nas de mare amantíssima protectora, especialment dels fills de sexe masculí.

—Pitjor per a ell —li vaig dir mentre, obrint-me pas entre roba bruta, sabatilles esportives i un arsenal de llaunes buides de cervesa, intentava arribar fins a la taula on hi havia el PC. El vaig connectar però no vaig poder utilitzar-lo. Es necessitava la contrasenya d’accés que, per descomptat, la Montserrat desconeixia i no hi havia cap altre ordinador a la casa.

Podíem anar a la pastisseria, on sí que n’hi havia un que manejava el comptable, em va suggerir, però de seguida va canviar d’opinió. De cap manera podia permetre que allà algú s’assabentés del que succeïa. La Montserrat, després de dubtar una mica, va decidir que m’emportés el CD a casa i l’avisés quan en conegués el contingut. Preferia no haver-li de demanar al Jordi que l’hi mostrés.

Vaig prometre trucar-li quan l’obrís i, després d’acceptar un altre sobre amb un xec i una bossa amb els caganers, als quals vaig jurar tractar com les nines dels meus ulls, me’n vaig anar. Abans, però, vaig fer-li un petó a la Liu, que seguia al saló embadalida amb la Sirenita.