XIV

Aquella tarda vaig convèncer la Montserrat que era imprescindible que una persona entesa en les figures perités la col·lecció. Vaig demanar-li la guia de telèfons per buscar el de Juli Ramis, un mestre artesà, la filla del qual havia estudiat amb mi a l’institut. Vaig voler fer-ho davant de la Montserrat perquè la notava suspicaç i desconfiada, com si també jo estigués temptada d’arrabassar-li aquells tresors divins. Per sort vaig trobar de seguida el número de Ramis i vaig poder contactar amb ell, que va acceptar molt amablement fer-me el favor d’examinar i valorar la col·lecció.

Quedàrem que jo mateixa el passaria a buscar pel seu taller i el portaria a Manresa l’endemà a la tarda. La Montserrat preferia que els seus fills no fossin a casa, i a la tarda assegurava la seva absència. De quatre a cinc la Montsina, que havia tornat a casa de la seva mare, havia començat a anar a classes d’anglès i el Jordi despatxava a la pastisseria. Evitava així que poguessin pensar que els volia vendre. El seu marit, l’havia adquirit feia uns quants anys i l’ensenyava amb orgull a qui volgués veure-la.

L’endemà, cap a les tres de la tarda, vaig recollir el Juli del seu taller a Hostafrancs. Durant el camí em va explicar l’èxit internacional que tenien els caganers, tant que es plantejaven dedicar-se únicament a l’exportació i, a banda de caricaturitzar els polítics locals, provar amb els dirigents del món sencer, com ja havien fet fins llavors amb èxit amb Bush, Powell o el Sant Pare, i d’aquesta manera expandir el negoci fora de Catalunya. Li vaig preguntar si per ventura no havien pensat a fer-ho a l’inrevés, a importar-los d’Orient, on la mà d’obra era més barata, cosa que semblava que a Solivellas li havia passat pel cap. Tenia idea de si algun empresari català havia dut a terme el projecte? Creia que no, encara que com que allà es copiava tot, tampoc no ho descartava.

Quan arribàrem, l’artesà va contemplar els caganers amb atenció. Després els va prendre amb cura d’un en un per sospesar-los i va oferir el seu dictamen: es tractava de còpies d’uns originals de principis del segle XX. No li semblaven autèntics i si era així no valien res. «Tant com res, no, però molt poc…», digué en veure el gest de disgust de la Montserrat, que de seguida va protestar. Al seu marit li havien garantit que eren peces úniques i havia pagat per ells un bon grapat dels antics duros. Estava segur del que deia? En què es basava?

Ramis no va tenir inconvenient a contestar a les preguntes que una molt aïrada senyora Bofarull li feia:

—La pintura és recent, no en tinc el més petit dubte, com a màxim han passat quinze anys des que els van treure del forn. Els antics estan treballats d’una altra manera. A més, a principis del segle XX encara no s’havia estès el costum de copiar les cares dels polítics, el que trobem són pagesos, amb la barretina, per posar en els pessebres.

La Montserrat insistia que no es tractava de pagesos sinó d’Enric Prat de la Riba, fundador del nacionalisme català, de Lluís Domènech i Montaner, l’arquitecte del Palau de la Música, de Puig i Cadafalch i d’altres noms d’il·lustres pròcers que no recordo. Era impossible que al seu marit li haguessin donat gat per llebre, ell havia vist moltes fotografies de tan importants pares de la pàtria.

Vaig procurar allunyar el mestre artesà tan ràpidament com vaig poder de la presència de la vídua, que l’aclaparava encara més que amb la seva corpulència amb els seus crits de disconformitat. «Vostè no sap res, no entén res», repetia enfurismada.

Com que era primera hora de la tarda la senyora Bofarull encara no portava la casolana bata verda xinesa. Anava enfundada en un vestit morat, damasquinat, potser més apropiat per rebre un bisbe, atès que la tela semblava apta per a una casulla de setmana de passió, que per a la visita d’un artesà, el treball del qual era digne de tota lloança i per tant que se li fes una rebuda com Déu mana.

El Juli, grassonet i baixet, com les figures que modelava, semblava haver-se encongit encara més enfront de la corpulència de la vídua. I estava contrariat. Ell no pretenia fer enfadar a ningú, repetia, parlant en veu baixa, com si murmurés.

No obstant això a mi no m’era difícil entendre que la meva clienta estigués rabiosa. Devia ser molt trist haver d’acceptar que un valuós brillant no és més que un tros de vidre d’ínfima categoria, bast i vulgar.

Li vaig pagar al mestre artesà els cinquanta euros que em va demanar per les tres hores perdudes i el dictamen. No em va semblar car. Cobràvem tots dos quasi el mateix, tres euros més ell. Maleïda crisi! Mentre tornàvem em vaig assabentar de molts detalls del seu ofici, de com es modelaven les figures, del tipus de fang i el temps de cocció. No li vaig preguntar per què hi havia moltes menys caganeres que caganers perquè era obvi, fins en això som invisibles. Va bastar que li donés una mica de corda perquè m’amenitzés amb el que havien dit una sèrie de personatges importants sobre les figures excrementals: si representaven la indiferència del cosmos enfront del misteri, o l’esperit català estalviador: adobar la terra directament costa menys que comprar adob, per més que el fet d’adobar tingui lloc en un moment tan transcendental com el del naixement de Jesús i que per això ell mai posaria la figura prop del pessebre sinó amagat, perquè al seu entendre el caganer no és més que un pastor a qui l’anunciació de l’àngel provoca un estat de pànic i emoció que es tradueix en necessitat d’anar al bany.

«Que curiós!», vaig pensar de sobte, «el mateix que li succeïa a la Montserrat Bofarull el dia que la vaig conèixer». El Juli Ramis seguia perorant amb les seves cites d’il·lustres i fins es permetia el luxe de treure del bitlleter un foli doblegat on en duia anotades algunes de textuals que havia trobat a internet. Primer li va tocar el torn al Joan Barril, del qual era gran admirador, mai no es perdia el seu programa a Catalunya Ràdio: «El caganer és una figura amagada i en general sempre buscada com a anell perdut entre la transcendència i la contingència. Sense el caganer no hi hauria pessebre sinó litúrgia, no hi hauria país real sinó paisatge de maqueta». Immediatament després, a l’Agustí Pons: «El caganer era el personatge més entremaliat i més inadaptat en el paisatge idíl·lic del pessebre, era “l’altre”, amb totes les conseqüències, i com “un altre” era acceptat, en prova de liberalitat, sempre que no pretengués ocupar un primer pla. El caganer representa el rebentafestes que tots portem dins i per aquesta raó no ha d’estranyar que sigui la figura preferida dels petits de la casa i, sobretot, dels adolescents, els quals ja començaven a sentir-se al marge de la celebració familiar».

I, com a traca final, va llegir la de l’aleshores famós mossèn Ballarín: «El caganer som tots», la sentència del qual, d’una gran perspicàcia, objectivitat i realisme em va semblar extremadament ocurrent, com a seva. «Ai d’aquell que no sigui caganer!, perquè l’obstrucció intestinal l’enviarà al cementiri», hauria pogut afegir, però no. Era filar encara més prim…

—Què et sembla? —em va preguntar el Ramis, tornant a doblegar el seu paper—. El portava per regalar-l’hi a la senyora Montserrat, però estava tan enfadada que ho he deixat estar. Si el vols, amb molt de gust te’l dono. En tinc unes quantes fotocòpies a casa.

Li vaig dir que me’l quedava, que el gust era meu, encara que no li vaig donar l’opinió sobre les definicions, disquisicions, observacions o simples bajanades que m’oferia per no ofendre’l. Li vaig reiterar, en canvi, que l’hi agraïa molt. La veritat, m’importaven un cigró totes aquelles interpretacions que tant entusiasmaven el meu acompanyant. A mi l’única cosa que realment m’importava en aquell moment era la conclusió que havia tret: els caganers dels Solivellas no tenien valor ni per la seva antiguitat ni pels personatges representats ni per la seva significació universal, ni tan sols per la seva funció escatològica, sinó pel que permetien amagar, pel que podien contenir. Però vaig preferir no dir-ho al mestre artesà, vaig preferir callar.

Després de deixar el Ramis, vaig passar pel despatx de Holmes&Holmes. A l’agència ningú no sabia res de la meva feina extra amb la vídua. No he explicat que, en efecte, l’executiu de la coneguda multinacional el qual em van manar espiar passava dades a una companyia rival i que el vaig enxampar in fraganti, en dues ocasions. El meu cap es va sentir satisfet i em va donar un altre cas. Jo només treballava per hores, sense sou fix, però m’interessava seguir a l’agència, perquè de ben segur que no apareixeria cap altra oportunitat com la del cas Solivellas i, a més, quan aconseguís esclarir-ho, em quedaria sense més ingressos extres. Em vaig posar, doncs, a les ordres del detectiu amb comandament en plaça. Cent quaranta metres de despatx en propietat a la Rambla de Catalunya eren un símptoma que el negoci anava vent en popa malgrat les vaques magres. Per això no vaig tenir altre remei que presentar-me i dir amb el millor dels meus somriures falsos i veritables alhora com els botiguers mexicans: «A la orden».

Mateu Puigcercós sènior em va endossar una recerca sobre banyes. Es tractava d’esbrinar si el cubà que s’havia comprat una antiga vedet li era fidel o també prodigava la seva abundant testosterona per aquí i per allà, sense solta ni volta, per completar l’ocupació de mantingut. Hauria, doncs, de seguir-lo sense que, per descomptat, ho notés. Cosa fàcil. Aquests paios pagats de si mateixos, com aparentava ser el cubà —almenys en un vídeo que em van passar a l’agència ho semblava—, no solen adonar-se de res, perquè ni tan sols et veuen.

Córrer darrere del cubà, un tal Félix Mercado, em permetria seguir amb els assumptes de la vídua encara que amb més estrès. A la sortida de Holmes&Holmes li vaig trucar. Continuava enfadada. Li vaig proposar que un antiquari amic meu examinés els caganers fora de casa seva, per valorar-los millor. Era veritat, però només en part. El que pretenia era saber-ne el contingut i per a això podria comptar amb l’ajut del comissari Calvo. Bastava que li deixessin un gos ensinistrat per detectar droga. La Montserrat s’hi va negar en rodó:

—No és que no em fiï de tu, Elena, però prefereixo que no surtin de casa —em va dir compungida—. No m’agradaria que els meus fills creguessin que vull desfer-me’n. No m’ho perdonarien.

—Si em posa obstacles per esclarir la veritat crec que és absurd que segueixi treballant en el cas —vaig afegir molt digna—, li enviaré els justificants de la provisió de fons.

—Si et plau, no ho facis. Parlaré amb el Jordi i amb la Montsina i et trucaré perquè passis a recollir-los.

«Perquè era merda. Ell, tot ell era merda. Només merda. La pitjor, la més putrefacta. Merda. Merda. Merdaaaaaa», va tornar a martellejar el meu cap la cançó i, en efecte, vivim envoltats de femta perquè la Montserrat sabia tan bé com jo que els ninots devien tenir valor pel contingut i no pel continent, i no m’ho havia dit.