XLIII

Dos mesos després d’haver lliurat als Mossos l’escrit original dins el sobre en el qual l’havia rebut, el telenotícies de les nou va obrir la informació extrapolítica explicant-nos que havien detingut el capitost d’una banda de sicaris. S’encarregava de planejar per encàrrec, pel que sembla amb enorme professionalitat, assassinats, segrestos i tot tipus d’extorsions, i guardava referència del cobrat, nom de qui pagava i el de qui duia a terme la feina. Malgrat haver-ho anotat en clau, la policia ho estava desxifrant. El capo de la banda operava des del port d’Aiguadolç, on tenia un restaurant de menjar caribeny que li anava vent en popa i un magnífic veler que, presumptament, usava també per a altres ocupacions que tenien a veure amb el tràfic de cocaïna. Arribava a Espanya a través de la Xina, rebuda no de Colòmbia sinó de Mèxic, que des del temps en què les mercaderies anaven i venien gràcies al famós galió havia mantingut un comerç fluid amb Orient. La cocaïna venia a l’interior d’andròmines de fang, porquets que servien de guardioles, tortugues, testos i quan s’acostava Nadal, dissimulades dins de les figures del pessebre, entre les quals hi havia els graciosos ninots coneguts com a caganers. Curiosament aquests també decoraven el restaurant i el vaixell del mafiós.

El crit que vaig fer en sentir-ho féu que la safata que tenia sobre els genolls acabés gairebé a terra i que la Lluna, que dormia en un racó, acudís ràpida a glapir qualsevol tros mengívol abans que jo tingués temps de recollir-lo o d’escombrar-lo. I vaig començar a lligar caps: hi havia coincidències entre el cas Solivellas i el que els Mossos havien descobert. El que deia la carta, els llocs, Sitges, Aiguadolç, on el cotxe havia estat trobat, i encara més especialment, els caganers.

No vaig poder evitar-ho: vaig telefonar de seguida al Melquíades. No havia tornat a dir-me res des del dia del Majestic, malgrat la seva promesa de fer-ho quan tingués notícies noves. Em va contestar eufòric.

—Volia telefonar-te, abans que tot saltés a la premsa. Te’n recordes de la llista que vam fer?

—Sí, esclar. La conservo. Per què m’ho preguntes?

—Perquè, en efecte, la carta intentava acusar el paio d’Aiguadolç, de manera indirecta. I que l’acusació servís per debanar la troca. Hi ha més sorpreses. La carta no la va posar a correus la Montsina. A la pobra Montsina no li van anar gaire bé les coses. Fa mig any va morir a Bogotà en un accident de cotxe, poc clar, potser provocat. Pel que sembla va xocar amb un altre vehicle que va fugir. El seu vidu, Jaramillo, un tipus que va tenir contactes amb el d’Aiguadolç i que no és cap sant, potser la va obligar a escriure-la o la va escriure ell falsificant la firma quan li va semblar que acusar la sogra el podia ajudar si les coses es posaven difícils. Ara sabem que l’esposa era innocent i que tenia raó quan va declarar als Mossos: en l’assassinat del seu marit havien intervingut agents internacionals.

—M’ho repetia sense parar. L’hi havia pronosticat la vident.

—Doncs ho va endevinar.

—Qui el va matar?

—Segons sembla, uns sicaris controlats pel capo d’Aiguadolç. I ara asseu-te. Tenies raó quan relacionaves la mort de Mònica Ribó amb la de Solivellas. La van matar per emportar-se les figures de fang, plenes de cocaïna. La meva teoria és que van entrar per robar-les-hi i se la van carregar.

—I això com ho saps?

—Molt fàcil. Idígoras Lorenzo, el capo d’Aiguadolç, l’honorable restaurador del local del Carib, Tato per als amics, histriònic i megalòman també, però bona gent segons els seus veïns, que es feien llengües de la seva detenció, era també extremadament minuciós, apuntava els encàrrecs en clau, qui pagava i quant. Si l’encàrrec s’havia complert amb tots els ets i uts sol·licitats, etcètera, etcètera. Utilitzava l’alfabet hebreu i les seves combinacions. Els nostres experts han trobat entre els noms en clau el de Solivellas i els dels sicaris que el van penjar, dos ucraïnesos contractats pel tal Tato.

—Però no em dius qui el va fer matar. Encara que m’imagino que va ser la Montsina i això explica la carta en la qual acusa la seva mare. Ara ho veig clar. Però si també és morta, qui l’ha enviada?

—Ho estem investigant. Pel que sembla la Montsina és innocent. O ho era. El que apareix en l’escrit és la referència a les lletres alfa i omega, així és com el capo s’autodenominava. Principi i fi. Ho encarregà ell directament. El mòbil, també en clau: Solivellas es va tirar enrere en el negoci d’importació de caganers. Va tenir por. I el va amenaçar amb denunciar-lo. En fi. Ja veus quin bon resultat ha donat que ens passessis la carta.

—Per què acusava la seva mare, la Montsina?

—Jo crec que per fer-te reaccionar. Una filla acusant d’un crim la seva mare… Ets molt pel·liculera, tu. Sabia que això et portaria a mostrar-nos la carta immediatament, a més de posar tota la teva obstinació a reobrir el cas i tractar de deslliurar el Jordi i el seu amic de la segona condemna. Per cert, vaig veure Casablanca. No està malament. Et confesso que em va agradar. El lloro enjoiat de l’altre dia no s’assembla gens a l’Ingrid Bergman. Aquí t’equivoques.

—Per què la carta em va arribar després de la mort de la Montsina? Potser no la va escriure ella.

—La policia colombiana col·labora amb nosaltres. Hem demanat l’extradició de Jaramillo, sabem que està implicat en negocis foscos i creiem que en un assassinat. Si sé més coses t’ho diré. Ah, i els seus pares no es van hostatjar mai a l’hotel Majestic, ni tan sols van venir a Espanya.

—La Montsina em va mentir també llavors. Però per què?

—De debò que no vols continuar sent detectiu?

—No, de cap manera. Prefereixo cosir.

La resposta em va sortir de l’ànima. Volia seguir fent vores, escurçant o allargant vestits i volia i vull amb tota la meva ànima que les autoritats judicials admetin que el Jordi i el Blai són innocents de la mort de Solivellas. Però encara no ho han fet. Queden caps per lligar i saber quin paper tenia en tot això el gendre de Solivellas.

El cas es reobrirà, m’assegura el Melquíades, per alleujar els meus remordiments. Voldria amb tota l’ànima que aquestes planes contribuïssin a crear un estat d’opinió que pogués influir per accelerar el procés i permetre a dos innocents recuperar la llibertat, després de complir la primera condemna. Només declarant davant tothom la meva errada puc implorar el perdó necessari per trobar la pau que necessito tant.