—Marc, sóc la Lisa. Desperta’t, de pressa. Ens n’anem… Ens n’hem d’anar abans que Seth canviï d’opinió.

El Marc va retirar la manta de llana aspra que li cobria la meitat del rostre i es va incorporar. Una espelma resplendia sobre l’atrotinada tauleta de nit. El seu foc blanc el va encegar durant uns instants, tot impedint-li distingir amb claredat els trets de la Lisa.

—No ho entenc —va dir, asseient-se al llit.

En posar els peus a terra, va sentir el fred humit de les rajoles de la Ciutadella. Per la finestra sense vidres que perforava el gruixut mur de la cel·la entrava la resplendor de les estrelles.

—On són els guardians de Seth? No vénen amb tu? —va preguntar.

—No. Estem sols. Tinc el permís de Seth. He arribat a un acord amb ell. Ens n’anem a l’altra banda, Marc, a la ciutat humana.

La Lisa s’havia assegut als peus del llit. En la penombra, els seus ulls foscos es clavaven en ell envellutats, misteriosos. Físicament no s’assemblava a la Danna, però tenia aquella mateixa llum en la mirada: la llum de qui posseeix un món interior immens, inabastable…, un món ple de secrets que ella mateixa, de mica en mica, hauria d’anar descobrint.

—Com has convençut Seth? —va preguntar el Marc.

La Lisa el va observar en silenci mentre ell es posava la seva eterna samarreta negra, que era al respatller d’una cadira. El Marc va arribar a preguntar-se si havia sentit el que acabava de dir-li. Se sentia una mica cohibit allà, només amb ella, vestint-se sota la seva mirada atenta.

Els seus ulls es van trobar, però la Lisa els va abaixar immediatament, com si hagués estat sorpresa fent una cosa dolenta.

El Marc va somriure sense poder evitar-ho. La Lisa, l’adorable Lisa, se sentia culpable per la manera en què la mirava. I ell sabia per què… Hi havia més que curiositat en aquella mirada. Hi havia tot un remolí de sentiments.

—Em sap greu; m’has preguntat per Seth, oi? —va fer ella, reaccionant finalment—. Doncs encara que et soni increïble, la veritat és que no m’ha resultat tan difícil convèncer-lo. Ara que ha vist de què sóc capaç, crec que ja no té tant interès a tenir-me per aquí. Sap que tard o d’hora acabaria disputant-li el poder.

—Sí, però… per què t’ha deixat que vinguis a alliberar-me? Tenir-me presoner és la seva manera de seguir controlant-te.

—S’ha adonat que ni tan sols així aconseguiria controlar-me —va replicar la Lisa amb senzillesa—. Sóc molt més poderosa que ell. Més poderosa que la Danna… I Seth mai no es va atrevir a enfrontar-se obertament amb ella. De tota manera, no estaré tranquil·la fins que sortim d’aquí, Marc. Ens hem d’afanyar. Aquest indret s’ensorra, ha començat a transformar-se. Va començar quan vaig obrir el bucle temporal per venir-te a buscar… Ni tan sols és una cosa que estigui fent a propòsit.

—A la Danna també li passava algunes vegades. El vostre do és difícil de dominar. Ella feia segles que l’utilitzava, i tot i així, no sempre era capaç de controlar els efectes del seu poder.

—Hauràs d’explicar-m’ho tot més a poc a poc quan estiguem a l’altra banda. Ara no hi ha temps… Estàs preparat?

El Marc va acabar de lligar-se el cordó de la sabata dreta i es va aixecar. Va notar un aleteig suau al costat de l’orella i, un instant després, dos peus petits de metall se li van posar amb suavitat al dors de la mà.

—Iris —va murmurar—. Ella també ve?

—És clar que vinc —va respondre la diminuta criatura—. Sóc Iris, la missatgera, la que viatja entre els llocs i els temps. La Danna em va crear perquè no us deixés sols. Vosaltres dos sou el que ella estimava més.

—A mi no em coneixia gairebé —va murmurar la Lisa, en to apagat.

—Quasi tot el que va fer en els últims anys de la seva vida, ho va fer per tu —va replicar la petita joia amb la seva veu cristal·lina—. Va, no perdem més temps! La dama Hilde ens espera a la nova porta.

—Hi ha una nova porta? —va preguntar el Marc, perplex—. Des de quan?

—L’he creat jo, aquest mateix vespre —va respondre la Lisa—. Hilde m’hi ha ajudat. Però ni tan sols sabem si funciona.

—I Seth ho sap?

—Sí. La nova porta forma part del tracte. S’havia d’actuar de pressa, abans que aquell vell llop tingués temps de reflexionar i posar-nos una trampa. Així que som-hi; com més aviat sortim d’aquí millor. Hilde ens espera.

El Marc va seguir la noia pels corredors humits i lúgubres de la Ciutadella. Es va adonar que, en alguns llocs, havien començat a ensorrar-se. Els enderrocs de les imponents construccions militars es barrejaven aquí i allà amb joves arbres de fulles fosques i troncs dreçats cap al cel. L’odiada fortalesa que tants barcelonins havien vist durant segles com un símbol d’opressió s’estava transformant a ulls vista en un parc inofensiu.

Van caminar de pressa, gairebé corrent, per aquell laberint en què es confonien les pedres que anaven perdent terreny i les plantes que el guanyaven. Era com estar movent-se pels escenaris virtuals d’un videojoc: la sensació resultava vertiginosa… i feia que tot semblés irreal. Però no ho era.

Iris volava just per davant de la Lisa, resplendint en la foscor com un fanalet flotant. Ella els guiava a través d’aquell embull de ruïnes i arbres que els envoltava com una teranyina d’ombres. En alguns moments, la teranyina es tornava tan espessa que semblava impossible continuar avançant. Però Iris sempre se les apanyava per trobar un passatge, per estret i inestable que fos.

Tot d’una, en un moment donat, el Marc es va adonar que ho havien aconseguit. Eren fora de la Ciutadella, o del que en quedava encara. Caminaven per un carrer boirós en el qual a penes es distingien les façanes de les cases. El Marc no va reconèixer el lloc, no recordava haver passat mai per allà.

—La ciutat ha canviat des que vaig arribar —va dir la Lisa en notar que s’aturava per mirar al seu voltant, perplex—. Ni tan sols sé d’on ha sortit. No em puc creure que jo tingui el do de… que només amb la meva imaginació hagi aconseguit rescatar fragments sencers d’un món perdut.

—Com li hauria agradat a la teva mare veure tot això —va dir el Marc, somrient meravellat—. Ella estava segura que sabries fer-ho quan arribés el moment. I és veritat, tenia raó… Això vol dir que tot ha valgut la pena.

Va sentir la mà ferma i prima de la Lisa en la seva.

—Tot i així encara és d’hora per saber-ho —va observar, pensarosa—. Dependrà de nosaltres. De tu i de mi. Jo no ho puc fer tota sola, Marc… Et necessitaré. Et necessitaré tot el temps.

—Però si tornem a la ciutat humana…, de tot això què se’n farà? Aquí necessiten els teus poders, Lisa. La Danna volia…

—Sé el que la Danna volia, però ho farem a la meva manera —el va interrompre la noia—. Viurem a l’altra banda, i tornarem sempre que calgui per mantenir viu tot això. Junts.

—Ja. I estàs segura de saber com fer-ho?

La Lisa es va aturar i el va mirar als ulls.

—Segura? No, no en tinc ni idea. Però n’aprendré. I tu m’hi ajudaràs. Mira, allà hi ha Hilde, per fi. Però i els altres? Està sola!

La Lisa semblava decebuda.

—Li vaig demanar que portés aquella pobra gent, els de Barcelona Oculta —va explicar.

Es van acostar a Hilde, els cabells rossos de la qual resplendien en la nit boirosa com si tinguessin llum pròpia. El seu rostre irradiava la mateixa serenor de sempre, distant i freda.

—Em sap greu, Berald no ha volgut alliberar-los —va explicar en un to d’una indiferència que contrastava amb la disculpa que acabava d’oferir per pura formalitat—. Ho farà la pròxima vegada, n’estic segura. No pateixis per ells, Lisa, estaran bé. I pel que fa a la porta… Puc sentir la seva profunditat aquí mateix, rere aquestes pedres —va indicar, assenyalant amb un delicat gest la façana d’un antic edifici de tres pisos.

El Marc el va reconèixer a l’instant.

—És la mateixa casa! —va exclamar, mirant la Lisa—. On és l’apartament que el teu pare volia regalar a la teva mare?! I aquesta serà la nova Porta del Drac?

—Sí, només que en aquest cas no hi haurà cap drac. He creat aquesta porta pensant en les nostres mares, Marc. D’una banda, s’anomenarà la Porta de la Danna. De l’altra, la Porta de la Mònica. I entre les dues bandes, fent de pont, hi haurà aquesta fotografia que es van fer quan totes dues estaven embarassades i que he recuperat.

El Marc va sentir als ulls la humitat calenta de les llàgrimes.

—És bona idea —va dir en veu baixa—. A elles els hauria agradat.

—Sí. I per elles, encara que només sigui per elles, ha de funcionar. Estàs a punt?

El Marc va assentir. El va sorprendre que Hilde se li acostés per estampar-li un lleu petó a la galta.

—La Danna ho va fer bé amb tu —va dir després, mirant la Lisa amb una cosa semblant a un somriure d’aprovació—. Funcionarà. L’important és que no oblidis la teva responsabilitat. Recorda que t’esperarem, que depenem de tu.

—No ho oblidaré. Però ara ens n’hem d’anar. Marc…, em dónes la mà?

El Marc va entrellaçar els dits amb els de la noia i va tancar els ulls. Esperava les sensacions habituals, les que havia experimentat cada cop que havia hagut de travessar el llindar entre tots dos mons. I no obstant això…

Aquest cop no va haver-hi ni mal de cap, ni nàusees, ni aquella sensació d’esquinç en cadascuna de les vísceres. Només una agradable calidesa a la pell, i un suau pessigolleig… Com si el contacte de la mà de la Lisa hagués esborrat tota la resta.

Un canvi en la intensitat de la llum li va fer comprendre que tot havia acabat. Va desenganxar les parpelles. Era en una habitació de l’apartament modernista rehabilitat que ja coneixia. Era de dia. El sol es filtrava a través de la cortina de mussolina blanca que cobria la finestra. I a la dreta, des d’una gran fotografia en blanc i negre penjada a la paret, la Danna i la Mònica el contemplaven somrient.

Encara quedaven indicis de l’assalt que havia tingut lloc a la casa dies enrere: alguns mobles estaven trencats, una làmpada amb les tulipes esquinçades descansava sobre el llit desfet, i hi havia llibres escampats per terra. Però la Lisa somreia mirant-ho tot com si ho veiés per primera vegada. Com si fos perfecte.

—Ho hem aconseguit, Marc —va murmurar, i un gran somriure va il·luminar-li la cara—. Ho hem aconseguit… Per fi hem arribat a casa.