Sobre la taula de l’Esther hi havia quatre munts de granadures de vidre classificats per colors: blaus, verds, blancs i violetes. Els grans eren diminuts, i la Lisa no entenia com se les arreglava la seva amiga per enfilar-los l’un rere l’altre en el fi cordó de niló que sostenia entre les mans, fent complicats nusos que, de mica en mica, anaven donant forma a un anell. I tot plegat sense perdre el fil de la conversa… L’Esther estava tan acostumada a treballar amb aquests materials que les seves mans es movien contínuament, sense aturar-se a consultar el model i sense equivocar-se mai.

En certa manera, era més fàcil així. El fet que l’Esther estigués pendent dels cristalls significava que no tenia temps d’observar la Lisa mentre parlaven, i això feia que ella se sentís més còmoda, més lliure per expressar els seus sentiments.

—No t’importa que continuï, oi? —va preguntar tot d’una l’Esther, alçant el cap per mirar la seva amiga—. Tu ja saps que t’escolto igual. És que volia acabar-ho aquesta nit.

La Lisa va somriure.

—És clar que no. T’està quedant preciós.

Era veritat que li agradava. No s’assemblava en res a les valuoses joies que acostumava a restaurar la seva mare, però tenia un disseny delicat i encantador, amb una mena de trèvol violeta al centre i un estrany mosaic verd i blau al seu voltant. Amb la pràctica, l’Esther s’estava convertint en una artista.

—Aquest és per a tu. Si el vols, és clar… Mai no te n’he regalat cap.

—M’anirà bé —va acceptar la Lisa, mirant distreta cap a la finestra.

S’havia fet de nit. El funeral devia haver acabat feia hores, i des de llavors havia rebut dues trucades del seu pare i una de la seva àvia Carme. No havia despenjat, però els havia deixat un missatge a cada un perquè no es preocupessin. No li venia de gust que li expliquessin res sobre la gent que havia assistit a la cerimònia i les coses tan boniques que havien dit de la Mònica. Ja hi pensaria més tard. Un altre dia… quan no li fes tant mal.

L’Esther havia estat a l’altura, com sempre. Se les havia apanyat per mantenir els seus pares i la seva germana petita allunyats de l’habitació, i per tenir-la entretinguda durant hores va estar parlant sense parar del seu tema preferit, que es deia Pau. El Pau era un estudiant del conservatori, dos anys més gran que elles. L’Esther l’havia sentit tocar el violoncel en un concert d’alumnes a finals del curs anterior i havia decidit enamorar-se’n aquell mateix dia. Segons ella, algú que tocava d’aquella manera mai no seria capaç de fer mal a una noia.

En total, des d’aquell concert, havien parlat quatre cops, i l’últim s’havien intercanviat els números de telèfon. Encara no s’havien trucat, però xatejaven per WhatsApp i es retuitejaven l’un a l’altre gairebé a diari. No era per tirar-hi coets, però l’Esther parlava com si ja estiguessin sortint, i a la Lisa això la divertia.

«Segurament acabaran sortint de veritat», va pensar de cop amb una punxada de gelosia.

No és que la idea la molestés, al contrari: si arribava a passar, se n’alegraria per l’Esther. Però al mateix temps, significaria deixar enrere la llarga sèrie d’amors imaginaris que havien compartit des que eren petites. I això no ho volia perdre encara. Especialment després d’haver perdut, de cop, tantes altres coses.

Els amors imaginaris eren un invent de l’Esther i havien resultat molt pràctics en els últims anys. Quan tens un nòvio imaginari, no t’has de preocupar de tenir-lo en la vida real, cosa que simplifica força l’existència. Els nòvios reals, segons havia pogut comprovar l’Esther per l’experiència de les seves dues germanes, portaven molts problemes. Mai no deien el que havien de dir, ni regalaven el que havien de regalar, ni entenien el que intentaves explicar-los sobre els teus sentiments. En canvi, els nòvios imaginaris eren pràcticament perfectes, com Mary Poppins. La Lisa i l’Esther n’havien tingut tres o quatre cadascuna en els últims set anys. Cada Sant Jordi, els compraven un llibre, i es compraven una rosa per a elles de part seva. Com deia la tradició, per descomptat.

Però el Pau no era com els altres nòvios imaginaris de l’Esther, i totes dues ho sabien. Ell les tenia totes per convertir-se en nòvio real i, quan això passés, canviaria tot. El joc hauria d’acabar, perquè seria absurd que la Lisa continués inventant-se cites màgiques amb el seu estimat Steve (que era el seu nòvio imaginari del moment) mentre l’Esther sortia amb algú de veritat, cosa que significava que, finalment, la Lisa hauria de deixar l’Steve i viure també en el món real, que és el que se suposa que han de fer els adults.

Era un joc infantil, i en realitat no significava massa per a cap de les dues. Però a la Lisa li feia mal que s’acabés. No hi podia jugar sola, s’hauria sentit estúpida. No tenia sentit si no el compartien, si no funcionava com una mena de lligam secret entre totes dues.

De tota manera, ja gairebé mai no hi jugaven. Des que havia passat allò de la seva mare, per exemple, no havia pensat ni una sola vegada en l’Steve. Era com si ja hagués començat a desdibuixar-se; ja ni tan sols podia recordar gairebé el seu rostre fictici.

—Creus en els fenòmens paranormals, Esther? —va preguntar de sobte, després d’un breu silenci.

L’Esther va alçar la vista dels grans.

—No —va respondre mirant la seva amiga amb molta atenció—. I tu tampoc.

La Lisa va arronsar les espatlles.

—Ja ho sé. Mai no he cregut en aquestes coses, però estic començant a canviar d’idea. Des del dia d’això de la meva mare, m’han passat coses… Coses molt estranyes.

—Lisa, mira’m. No vols dir el que sembla que vols dir, oi? Déu meu, la teva mare no faria una cosa tan estúpida com aquesta. T’estimava moltíssim per donar-te la llauna amb encàrrecs i ensurts i tota aquesta porqueria.

—Creus que estic parlant de fantasmes, de l’esperit de la mare o alguna cosa així? No és això, no té res a veure. És una altra història. Des que s’ha mort, no sé per què, en alguns moments sóc en un lloc i tot d’una tinc la sensació de ser en un altre lloc alhora. M’ha passat dues vegades: una, quan vaig intentar seguir aquell noi, el Marc, i l’altra, en la casa que ha comprat el pare. Vaig mirar una foto antiga de la mare amb una amiga i de cop no veia la foto, sinó aquell moment…, aquell moment tal com va ser, com si jo aquell dia hi hagués estat.

L’Esther va deixar anar l’anell que feia sobre la taula i es va plegar de braços, per demostrar que tenia tota la seva atenció.

—Aviam, què vas veure exactament? La fotografia va cobrar vida?

—No; no era la fotografia —va replicar la Lisa ràpidament—. Eren elles, totes dues, de joves. La mare no em va veure, però l’altra sí. Era com si m’estigués mirant des del passat, m’entens? Ja sé que sona ridícul, però estic segura que ho vaig veure.

—I quan va seguir el noi et va passar igual? Vas veure el passat?

La Lisa va reflexionar un moment abans de respondre.

—Alguna cosa així. Tot d’una el parc Güell va desaparèixer i ja no hi havia arbres, ni escales, ni res. Només una mena de turó amb quatre matolls mig secs. I una masia amb porxada i una parra.

—La Muntanya Pelada. Era com es deia aquesta zona abans que s’hi construís el parc, ho sabies?

—Creus que va ser això el que vaig veure? La Muntanya Pelada?

L’Esther va fer un gest d’impaciència.

—I jo què sé! Només intento entendre el que em dius, però és un disbarat.

La Lisa va moure el cap en silenci, desanimada. Entenia l’Esther, ella hauria reaccionat de la mateixa manera si la seva amiga li hagués explicat aquesta història. No tenia cap sentit, ho sabia. No obstant això, també sabia que, fossin el que fossin aquelles escenes que havia vist al parc Güell i a la casa de l’Eixample, no eren a la seva ment, sinó fora, al món real.

—Des que s’ha mort la mare han passat moltes coses rares —va insistir—. La trucada, per exemple. Algú em va telefonar per avisar-me del que havia ocorregut. Va dir que era de la policia, però no era veritat. I saps què és el més estrany de tot? El número des del qual em van trucar no existeix des dels anys noranta. M’ho van dir a la comissaria.

L’Esther acabava de reprendre l’anell i estava enfilant a l’agulla de niló un granet de vidre blau. Però les paraules de la Lisa la van distreure, perquè en anar a nuar el fil sobre la granadura, aquesta se li va esmunyir entre els dits.

—Serà millor que ho deixi —va sospirar—. Està clar que si continuo així, l’espatllaré. Això que dius és impossible, Lisa, te n’adones? Ningú no pot trucar-te des d’un telèfon que no existeix.

—Doncs algú ho va fer. I crec que sé qui és.

L’Esther va alçar les celles.

—El noi de les joies? El Marc?… Ho sabia —va afegir, en veure el gest d’assentiment de la seva amiga—. Hi estàs obsessionada, això és el que et passa.

—Què dius? Jo no hi estic obsessionada! El vaig veure al parc, mirant mentre la policia feia la seva feina. No et sembla estrany? Vaig intentar seguir-lo, i va ser quan vaig tenir aquella visió. Estic segura que la veu que vaig sentir al telèfon era la seva.

—Només has parlat amb ell una vegada. Et va agradar, no ho neguis. Estaves fascinada amb la seva alçada i els seus ulls tristos i intel·ligents i les joies de la seva àvia. I quan va passar això de la teva mare, el vas veure allà, al parc, i el vas relacionar amb la trucada.

—Si no va ser la policia, va ser ell, Esther. Pensa-ho. Allà no hi havia ningú més que em conegués. A més, té sentit. Potser havia quedat amb la meva mare per passar-li alguna joia més. Potser les joies són robades, i quan va passar… el que va passar, ell no es podia quedar perquè l’interrogués la policia, i per això em va avisar a mi.

L’Esther va semblar que reflexionava un moment sobre aquella teoria.

—D’acord, admeto que és una possibilitat. Però no significa que tingui res a veure amb les visions, ho entens, oi? Has de convèncer-te d’això.

—Potser —va concedir la Lisa amb aire absent—. Però no eren visions. Saps quina va ser la causa de la seva mort, Esther? Asfíxia. La meva mare va morir asfixiada. Però no van trobar res al seu aparell respiratori, no es va empassar res. I no patia d’asma. Tu creus que la gent normal va caminant pel carrer sense més i tot d’una, així perquè sí, s’asfixia? Aquestes coses no passen.

—Doncs a ella li va passar. Mala sort, però és el que hi ha. Hauràs de viure amb això.

—No. No, hi ha una cosa més. Ell ho va veure, era allà quan va passar.

—El Marc?

—Sí —la Lisa es va aixecar i va caminar cap a la porta—. He de parlar-hi, he de saber què va ser exactament el que va veure. Però no sé com trobar-lo.

—Has provat de trucar-li a aquell telèfon estrany?

—Sí; ni tan sols dóna senyal. És un telèfon que ja no existeix, t’ho he dit.

—Ja, ja —l’Esther va alçar les celles i es va mossegar el llavi inferior per no perdre la paciència—. I se t’acut alguna altra manera de localitzar-lo?

—Sí —la Lisa va agafar la seva amiga de les mans i la va estirar, tot obligant-la a posar-se dempeus—. Anem a casa meva, Esther. Ell parlava de tant en tant amb la mare. Al mòbil no hi ha el seu telèfon, però potser està gravat al fix, o vés a saber si hi ha algun missatge al correu electrònic.

—No tenia correu electrònic al telèfon?

—No pas el que fa servir normalment. La mare era molt antiquada, només mirava el correu a l’ordinador. Va, vine amb mi. Només vull parlar amb aquest tio i saber què va veure. No hi ha res de dolent en això.

—Sí que hi ha alguna cosa dolenta. És clar que sí! El teu pare m’ha demanat que et vigili. M’ha dit que tens estrès posttraumàtic i que t’he de mantenir apartada de qualsevol cosa que pugui impressionar-te. De debò creus que et deixaré a casa teva, a casa de la teva mare, tal com estàs? Ni ho somiïs, Lisa. Sóc capaç de cridar els meus pares perquè no et deixin sortir.

—No hi aniré sola. Tu véns amb mi. Així em podràs vigilar, per si m’agafa cap «atac». Va, Esther. Tu saps tan bé com jo que ho faré, amb la teva ajuda o sense. Només vull parlar amb ell per quedar-me tranquil·la, per assegurar-me que no se’ns ha escapat res.

—No ho sé… Potser sí que seria bo que parlessis amb ell, perquè et traguessis del mig aquesta obsessió. Però si és un lladre, potser et fa alguna cosa. Potser és perillós.

—No, no crec que sigui d’aquesta mena de lladres. El que pot passar és que no aparegui. Va, Esther, només som a deu minuts de casa meva. Va, donem un cop d’ull al telèfon i a l’ordinador i tornem.

La seva amiga començava a cedir, se li veia a la cara. Tot i així, va intentar una última objecció.

—I què diré als meus pares? No ens deixaran sortir. Estan preocupats per tu, el teu pare va parlar amb ells.

—Els direm que anem a fer un volt per prendre l’aire, que estic una mica marejada. Au, va… D’aquí a mitja hora tornarem a ser aquí, t’ho prometo.

—Ja. I jo que et crec…

La Lisa va abraçar l’Esther, perquè sabia que aquella resposta equivalia a un «sí».