—Ja li ho he dit —va anunciar la Lisa tot asseient-se a la taula—. Tot arreglat.
—Et deixa sopar fora de casa quan vols?
—Li he dit que estic amb la meva amiga Esther. I a ella li he enviat un missatge per avisar-la, per si de cas. No m’agrada haver de mentir, però avui… s’hauria presentat aquí si li dic que estic amb tu.
El Marc va somriure, cohibit. Se li notava l’esforç que feia per comportar-se com una persona normal i corrent. Acabaven d’instal·lar-se en una taula del restaurant de l’Ateneu després de vagarejar una estona sense rumb pels carrers, mirant constantment cap enrere per si algú els seguia. Tots dos estaven commocionats encara pel que acabaven de viure… Tant, que ni tan sols havien estat capaços de parlar-ne.
—No havies estat mai aquí? —va preguntar la Lisa.
—No vaig gaire a restaurants. I tu?
—Tampoc. El pare em va convidar a dinar en aquest lloc el dia de Cap d’Any. Em va encantar. Tenen plats molt originals.
Van perdre més de deu minuts mirant la carta. El Marc no coneixia els noms d’alguns plats, i en general semblava força perdut. Al final, la Lisa va demanar pels dos.
—Per a mi, la pasta amb cloïsses i celiandre, i per ara ell, l’arròs amb poma àcida i botifarra. Per beure, aigua, si us plau —va enumerar, mentre el maître prenia nota en una llibreta digital.
Quan l’home es va allunyar, tots dos el van seguir amb la mirada. Hi havia només un parell de taules ocupades, les dues per parelles de mitjana edat. Encara era d’hora per sopar, segurament.
—És un lloc bonic —va dir el Marc, assenyalant vagament les torretes de disseny de la paret—. Suposo que venir aquí ha estat una bona idea.
—O sigui, que en el teu món també es menja —va observar la Lisa, estudiant-li el rostre amb el cap decantat—. Un dada interessant.
El Marc va alçar les celles, sorprès.
—És que creus que sóc un fantasma, o alguna cosa semblant? Sóc de carn i ossos, igual que tu.
—Però viatges d’una època a l’altra com si tal cosa. En un món de dracs que cobren vida, de gàrgoles que parlen…
—És el teu món també, Lisa. La teva ciutat. Només hi ha dues coses que fins ara no sabies que existien.
—O sigui, que aquells bojos de Barcelona Oculta tenen raó. Els dimonis campen solts i passem d’ells.
—Parlar de dimonis és simplificar massa. A veure com t’ho explico… Tu vius en un temps lineal i irreversible, com tota la gent que ens envolta. No obstant això, en aquesta mateixa ciutat hi ha bucles temporals, bucles que es van tancar en èpoques diferents. Algunes persones s’hi van quedar atrapades i viuen una existència cíclica.
—Això és el que t’ha passat a tu? És de bojos, Marc. No pots esperar que et cregui.
—Jo no sóc un d’ells. És més complicat. Hi ha éssers capaços de viure en els intersticis del temps, éssers que poden saltar d’un bucle a un altre i teixir amb tots ells una realitat més àmplia i profunda que la vostra. Aprenem a viure en aquests espais, a viatjar-hi usant el poder de la nostra imaginació. Això ens allibera del cicle normal de la vida. No som immortals… però, si juguem bé les nostres cartes, podem existir durant molt temps. Per això ens diuen «els eterns».
—Els eterns —la Lisa va bellugar el cap amb expressió d’incredulitat—. Els mags del temps. De debò pretens que m’empassi una cosa així?
—Tu has travessat una porta. Has vist el que hi ha a l’altra banda. En tens una explicació millor?
La Lisa va sospirar.
—El que tu m’has donat no és cap explicació. M’has explicat una bola.
Se’ls va acostar una cambrera amb un tovalló negre penjat d’un braç i una ampolla d’aigua a la mà. Van estar en silenci mentre la dona els omplia les copes.
Quan van estar sols una altra vegada, el Marc es va portar la copa als llavis i va beure fins que en va apurar el contingut.
—Ja has vist Gàrgola —va dir, posant la copa a la taula—. Suposo que això et farà comprendre que el teu món i el meu són molt diferents.
—Sí. Al meu, les gàrgoles són de pedra i es troben a les façanes de les catedrals. Si us plau, Marc, no em tractis com si fos imbècil. No poden existir criatures com aquest amic teu. És un disbarat.
El Marc va arronsar les espatlles.
—Teniu una visió molt estreta de la realitat. És curiós, perquè tot això, si ho penseu bé, és obra vostra. Les gàrgoles, els monstres, els dracs…, d’on creus que han sortit? Vosaltres els heu creat, amb la vostra imaginació.
—Ja. I ara em diràs que tot el que ens imaginem existeix en el teu univers. El Pare Noel també?
—A Barcelona? No… pel moment. Perquè les teixidores puguin infondre vida a una d’aquelles criatures, necessiten tenir un suport material que hagi estat exposat a milers de mirades al llarg d’anys i anys. Una estàtua, un relleu, un quadre… De la conjunció entre aquest suport material i la imaginació dels milers de persones que l’han vist, sorgeix la vida. No és una vida com la teva i la meva. Ells no poden sortir aquí, existeixen fora del temps, en aquell… altre indret. Però existeixen… I tenen desitjos, i pensen.
Els van portar el menjar. La Lisa va agrair l’arribada del seu plat, perquè se sentia massa confusa per continuar parlant. Durant un parell de minuts es va concentrar a remenar amb la forquilla els pappadelle que tenia al davant i a portar-se’ls a la boca. Va mastegar lentament els dos primers mossos, malgrat que cremaven molt.
El Marc també va tastar l’arròs. Només una vegada… Després va deixar el cobert al plat i va mirar la Lisa. El seu rostre reflectia una gran ansietat.
—Ara que ho saps, t’he de demanar una cosa. No ho pots explicar de cor a pensa. Seria perillós.
—Sí…, m’acabarien tancant per sempre en un psiquiàtric. Ja ho crec, que seria perillós —va comentar la Lisa en to burleta.
El Marc va moure el cap, impacient.
—No és cap broma. Recorda el que li va passar a la teva mare. I ara aquest paio… Hi ha quedat atrapat. No vull ni pensar el que li farà Seth quan el descobreixi.
La Lisa va posar la forquilla a la dreta del plat. Tot d’una ja no tenia gana. El Marc havia aconseguit encomanar-li la seva preocupació.
—Què…, què faran? —va preguntar amb lentitud.
—Primer de tot, interrogar-lo. Tard o d’hora s’assabentaran que ens estava seguint, que hem travessat la porta… Seth sabrà que l’he desobeït, i m’ho farà pagar. Si més no, ho intentarà.
—Qui és Seth i per què t’odia? Tu no has fet res dolent.
—Ell no ho veu així. Seth és el líder dels inhumans, dels monstres atrapats en la ciutat màgica. Ells no són com nosaltres, i no poden entendre aquesta altra Barcelona, la perceben com una amenaça. La meva mare va intentar molts cops fer-los comprendre que, sense la vitalitat d’aquesta banda, ningú a la ciutat màgica no tindria prou poder per protegir la seva existència. Volia que entenguessin que, sense ponts entre tots dos mons, es condemnarien a si mateixos a una lenta decadència. El problema és que Seth no és capaç de pensar a llarg termini. Només veu la destrucció que de mica en mica es va apoderant del seu univers, i us en culpa. L’odi l’encega.
—Per això…, per això va matar la meva mare? —va preguntar la Lisa amb veu tremolosa.
—Sí, per això. Era una humana que envaïa el seu territori, i no s’ho va pensar dues vegades. Va enviar el seu fill, Berald… Tant de bo hagués pogut evitar-ho.
—Continuo sense entendre de què ens culpa. Quin mal us hem fet? De què podia culpar algú com la meva mare, que mai no ha fet altra cosa que reparar joies antigues i restaurar obres d’art?
—La teva mare per a ells era una humana més, una habitant d’aquesta banda de la ciutat. Ells no fan distincions: us culpen a tots per igual de la fallida que està envaint el nostre món. Com t’ho explicaria? Cada cop que es reforma un edifici antic, que s’enderroca tota una illa de cases per construir-hi edificis més moderns… Tot això s’emporta fragments sencers de la nostra ciutat. Destruíeu el passat, que per a nosaltres és una cosa viva, forma part del món que habitem. Alguns no poden suportar-ho més; no volen seguir acceptant tanta destrucció sense fer res. Pensen que tancant les portes entre les dues ciutats aconseguiran tallar els ponts que les uneixen, de manera que a partir d’ara segueixin camins separats.
—Parles de dues ciutats, però tot és aquí, oi? En aquests carrers…
—Dues Barcelones, si ho prefereixes. L’una a la superfície, l’altra que enfonsa les arrels en temps remots, i estira les seves branques cap al futur: la nostra… Separar les dues seria una manera de protegir-nos. No obstant això, també seria renunciar a continuar creixent, a conformar-nos amb una decadència lenta, molt lenta… però irreversible.
La Lisa va intentar assimilar el que el Marc li estava explicant abans de parlar.
—O sigui, que ens necessiteu —va deduir—. Fins a cert punt.
—Igual que vosaltres ens necessiteu a nosaltres. Nosaltres som l’ànima de Barcelona; vosaltres, el cos, per dir-ho d’alguna manera. Quan el cos i l’ànima se separen, és possible que puguin continuar endavant de forma independent, però això té un nom… Se’n diu mort.
—No sé si crec que l’ànima pugui existir separada del cos —va dir la Lisa amb aire absent—. Tant de bo fos així, ara que la mare…
—Hi ha moltes formes d’existència, Lisa. Viure en els records dels teus éssers estimats és una manera d’existir.
—Això només són paraules. La meva mare és morta. L’he perdut per sempre, per més que la recordi.
—A veure…, potser la comparació no ha estat gaire afortunada. Jo no sé més que tu sobre l’ànima ni sobre el que passa quan morim. El que sí que sé és que algunes ciutats, si se’ls fa prou mal, poden perdre la seva connexió amb la realitat mítica i llegendària que forma les seves arrels. I llavors, poden seguir creixent, però es tornen fràgils. I inhòspites…, difícils d’habitar per als éssers humans.
—O sigui que… m’estàs dient que rere de cada ciutat, barrejada amb ella, hi ha una altra ciutat màgica. I que de vegades, totes dues ciutats se separen…
—De vegades no; gairebé sempre. Són molt pocs els indrets que resisteixen més de dos mil anys de coexistència pacífica entre tots dos mons. Aquí ho havíem aconseguit… fins ara.
—No els agrada el menjar, senyors? Algun problema?
La veu del maître els va sobresaltar a tots dos. Estaven tan embrancats en la conversa, que ni tan sols l’havien vist apropar-se.
—Està molt bo. És que no tinc gaire gana —va fer la Lisa.
—I el teu xicot tampoc, pel que veig. Mal assumpte: quan l’amor treu la gana, en comptes d’augmentar-la…
—No es preocupi, estem molt bé —el va tallar la Lisa, tota sorruda—. I no ens tregui els plats encara… Potser menjarem una mica més.
L’expressió de la Lisa seguia crispada mentre observava com s’allunyava l’home en direcció a un grup que acabava d’arribar i buscava taula.
—Què volia dir? —va preguntar el Marc—. No ho he entès.
—Es pensa que tu i jo estem sortint. Que som nòvios, que estem enamorats… Quina bestiesa, oi?
El Marc va mirar la Lisa molt seriós.
—No. Per què és una bestiesa?
—Perquè tu i jo pertanyem a universos diferents? Perquè véns d’un lloc on el temps no existeix?
Es van mirar en silenci, però no per gaire temps. El Marc va ser el primer a desviar la mirada cap al seu plat. I al mateix temps li va passar una cosa que va sorprendre la Lisa: se li van enrojolar les galtes.
—Això no significa que no sigui humà —va murmurar, sense mirar-la—. Que no vegi… com ets… De segur que tornes bojos els nois.
—Sí —la Lisa no va poder reprimir un somriure—. Els psiquiatres m’adoren, no paro d’enviar-los nous pacients.
Els ulls del Marc, d’un castany net i tumultuós, es van atrevir per fi a buscar els de la noia.
—Ets preciosa —va murmurar—. Quan et miro, desitjaria ser un home com els altres, quedar-me per sempre en aquesta banda i fer el que fan els nois de la meva edat; que no sé exactament el que és… Què fan, van a la universitat? Treballen?
—I surten amb les seves nòvies, i van a llocs romàntics amb elles. Els fan regals. Els fan petons…
—Això sí que sé com és. Podria fer-te un petó, em sembla.
La Lisa va pensar que faria la prova allà mateix, però el Marc la va continuar mirant des del seu lloc, sense moure’s.
—De totes les coses estranyes que m’has dit avui, crec que aquesta és la més rara —va murmurar.
—Per què? T’he molestat? Em sap greu, no volia fer que et sentissis malament.
La Lisa va començar a riure.
—No t’amoïnis; que un etern d’una altra dimensió em digui que podria fer-me un petó no em fa sentir malament; al contrari.
—Jo… només parlava en el pla teòric.
—O sigui, que no vols besar-me realment.
—Jo no he dit això! —el Marc la va mirar amb una expressió de desemparament que, en algú de la seva alçada, gairebé semblava còmica—. Em confons.
La Lisa estava a punt de replicar-li que ell se les apanyava molt bé per confondre’s tot sol, però va sentir llàstima. La matusseria del Marc no era cap tàctica per atreure les noies, era autèntica… i el seu malestar també.
—Em sap greu si t’he confós, de debò. Només parlava per parlar… Siguem amics i només amics, d’acord?
El noi va assentir, visiblement alleujat.
—D’acord; gràcies per no haver-ho fet més difícil…, més difícil del que ja és.
—Et resulta difícil?
Hauria d’haver evitat la pregunta, la Lisa ho sabia. Però, per alguna raó, volia sentir la resposta. Sí…, necessitava desesperadament sentir la resposta.
Ell podia haver esquivat la pregunta, o respost amb qualsevol evasiva, però no ho va fer.
—És clar que és difícil. Conec dones boniques on visc…, però no són com tu. Tu ets càlida, estàs plena de vida. Vols coses…, t’aferres a cada instant, se’t nota a la cara.
—I elles no?
—No de la mateixa manera. No viuen amb la mateixa intensitat, no podrien. Fa massa temps que són en aquell món.
—Llavors, són velles…
—Des del vostre punt de vista, suposo que sí, tot i que el seu aspecte és jove. Però no sé per què estem parlant d’elles.
—Jo tampoc. Això és entre tu i jo. Entre nosaltres.
—Sí. Dic no. És justament el que provava de dir-te. No…, no existeix un «nosaltres», Lisa, no pot existir. Ara, estant aquí amb tu, m’agradaria pensar que sí, que és possible. Que podríem estar junts com ho estan…, ja saps, els homes i les dones.
—És que no ets…, tu no ets…?
—Un home? —el Marc es va posar a riure—. És clar que ho sóc. Si no ho fos, no podria ser ara aquí, amb tu.
La Lisa va respirar profundament.
—Encara sort. Almenys no ets una gàrgola viva. Això ja és alguna cosa.
—Sí. Però no és suficient. Ja t’he explicat el que ocorre a la meva banda de la ciutat. S’està preparant una guerra entre els que volen tancar les portes i els que prefereixen mantenir-les obertes. L’últim que em va demanar la meva mare va ser que lluités perquè les portes no es tanquessin, que fes tot el possible. I per fer-ho necessito la teva ajuda. T’he lliurat una clau, el penjoll. Si les portes es tanquen des de l’altra banda, tu hauries d’intentar obrir-les. Ja has vist que tens un do, pots travessar els llindars fins i tot sense cap ajuda.
—Ja…, aquesta és una altra cosa que no entenc. Per què, Marc? Per què puc fer-ho? Tu sabies que seria així, que jo tenia aquest do? Per això m’has donat la clau?
El Marc va assentir greument.
—Sí, ho sabia. En realitat, per això em va enviar la meva mare a buscar la Mònica. Per arribar fins a tu.
La Lisa es va notar l’escalfor de l’adrenalina a les galtes, a l’esquena. El cor va començar a bategar-li molt de pressa.
—Per què? Hi ha d’haver alguna raó.
Ell va trigar uns segons a respondre.
—Sí, n’hi ha una —va admetre per fi, mirant-la als ulls—, però no puc explicar-t’ho encara… El que volia que entenguessis és que… Sé que estàs patint molt per culpa de tot això, que has perdut la teva mare… I també m’adono que ets una persona molt especial, i que mereixes una cosa millor que tot aquest embolic. Una cosa millor que jo.
—De què parles? No t’he demanat res. Em sap greu si abans t’he fet la impressió que…
—No és això —la va interrompre el noi amb vivesa—. Al contrari; sóc jo qui necessita la teva ajuda. I a canvi no tinc res per oferir-te. La meva situació és molt difícil, en aquest món i també a l’altra banda. No tinc poders com els que tenia la meva mare, ni com els que tenen els meus enemics. Per complir el que vaig prometre a la Danna, necessito mantenir-te lluny de Seth, i no sé gaire bé com fer-ho.
—Digue’m com et puc ajudar.
Es van mirar als ulls. El Marc havia captat la fermesa en el to de la Lisa, l’expressió decidida del seu rostre.
—Potser hauria de buscar un amagatall en aquesta banda —va explicar—. Un lloc on no puguin trobar-me els de Barcelona Oculta. M’aniria bé desaparèixer uns dies, fins que Seth deixi de buscar-me. Necessito una mica de tranquil·litat per poder pensar en el pas següent.
La Lisa va alçar la mà per atreure l’atenció d’una de les cambreres, i quan aquesta la va mirar va fer el gest d’escriure a l’aire que s’acostuma a utilitzar per demanar el compte.
—No et preocupis —va dir—. Et portaré a un lloc on ningú no et trobarà.