BCN

Capítol 32

El taxi es va aturar davant de la Casa Amatller i el Rosales va pagar al conductor mentre la seva dona i la Lisa en baixaven. Un altre vehicle es va aturar justament darrere seu, conduït pel xofer privat del Cèsar. El mateix Cèsar va baixar al cap d’un moment del seient del copilot, mentre Teresa Sunyer emergia per una porta del darrere.

Era ja més de mitjanit, i afortunadament tot estava tranquil al carrer. La Lisa havia tingut serioses dificultats per convèncer aquella colla de fanàtics que esperessin fins aquella hora per fer el trànsit a l’altra banda de la ciutat sense que ningú ho presenciés. Finalment ho havia aconseguit… i també, gràcies al suport del Cèsar, havia aconseguit que el Rosales truqués a l’hospital i localitzés la seva àvia a través de la recepcionista de la cinquena planta.

Quan la Carme va sentir la veu de la seva néta a l’altra banda, la seva reacció va ser d’enuig. Havia passat molts nervis i esperava que aparegués, li havia trucat unes quantes vegades, i també a la seva amiga Esther… Es notava que la pobra dona havia passat una mala estona. Per tranquil·litzar-la, la Lisa li va explicar que se n’havia anat a casa perquè es trobava malament i necessitava estirar-se una estona. La Carme es va quedar una mica desconcertada, però no va sospitar que li estigués mentint. Després de demanar-li perdó per haver-la esbroncat, es va oferir immediatament a anar a cuidar-la. La Lisa li va pregar que es quedés al costat del Toni, per tal que hi hagués algú amb ell quan es despertés.

I això havia estat tot. Per aquell costat, de moment no s’havia de preocupar. Segons semblava, el Toni evolucionava bé. De tota manera, no semblava que anés a recuperar la consciència de seguida, així que tenia un marge per intentar solucionar l’altre assumpte. Si és que tenia solució… Com més hi pensava, més desbarrat li semblava l’embolic en què s’estava ficant.

Però… quina alternativa tenia? Aquells individus estaven sonats; l’haurien mort si no s’hagués ofert a obrir-los les portes de la ciutat oculta. Amb aquella estratègia, almenys havia guanyat una mica de temps. El problema era que no tenia ni idea del que passaria amb els seus acompanyants un cop arribessin a la ciutat oculta. Sabia que el que estaven a punt de fer era molt perillós. Seth s’encendria d’indignació quan esbrinés que havia arrossegat fins allà els seus còmplices de la ciutat humana. Intentaria castigar-los per la seva traïció, segurament.

—Esteu segurs que voleu fer-ho? —va preguntar mirant el Cèsar.

El taxi ja se n’havia anat, i l’altre cotxe acabava d’arrencar. Molt aviat s’allunyaria d’allà també per la calçada semideserta.

—Estàs intentant algun truc? —va preguntar la Raquel en to agressiu—. Si és un truc ens les pagaràs. No ens deus haver fet venir aquí per no res…

La Lisa va arronsar les espatlles. Si a aquells bojos no els importava el risc, a ella tampoc. A més, un parell d’hores abans havien considerat fermament la possibilitat de matar-la. No es mereixien que es preocupés per la seva seguretat.

—Bé, i ara què? —va voler saber el Rosales, tens—. Què hem de fer?

—Vosaltres, res. Només seguiu-me. Això sí, passi el que passi no us aparteu de mi. Podria ser perillós.

Teresa Sunyer va començar a protestar entre dents, però la Lisa va decidir ignorar-la. Com que ho havien de fer, preferia que fos com més aviat millor.

Inspirant profundament, va tancar els ulls i va estirar els braços cap endavant. Aquesta vegada tot va fluir naturalment des del començament. La seva ment semblava saber, sense que ella hagués de fer cap esforç, quins passos havia de donar. Primer de tot, concentració. Després, visualització. Per acabar, immersió completa en l’escena que s’havia imaginat…

En només uns segons (o almenys aquella va ser la seva impressió), la Lisa es va tornar a trobar sobre la façana de la Casa Amatller, ara engrandida i convertida en un terra pel qual es podia caminar. En aquella ocasió, els canvis que es produïen al seu voltant li van semblar més ràpids i vertiginosos que la primera vegada. Va passar d’avançar per un jardí de pedra i ceràmica vidriada a trobar-se en un bosc dels mateixos materials, com si els medallons daurats de la Casa Amatller haguessin germinat i crescut fins a formar arbres d’or i fusta sobre un terra de mosaic. Era tan bonic que per un moment es va oblidar de continuar caminant i es va aturar a mirar aquelles plantes impossibles, fascinada. Fins que un esgarip histèric la va treure de la seva abstracció.

—Són serps? Treu-me-les de sobre, vull sortir d’aquí!

Era la veu de la Teresa. La Lisa la va buscar amb la mirada fins que va trobar la seva ombra a terra, però a la dona no se la veia per enlloc. L’havia perdut?

Potser el trànsit no era igual per a tothom. Potser cadascú veia una cosa, i era possible que les seves visions els anessin separant cada vegada més. L’altra vegada, el Toni i ella havien arribat plegats a l’altra banda, però al seu pare el coneixia bé. En canvi, ara no sabia pràcticament res de les persones que l’acompanyaven. I no la unia amb ells cap vincle… Potser per això, el pas a través de la porta invisible estava sent tan diferent. Tot i així, passats uns minuts va poder entreveure molt a prop seu la figura alta i tosca del Rosales. Tenia el rostre esbarrellat.

—He perdut la meva dona —repetia—. On és la meva dona?

—Sóc aquí, aquí, que no em veus? Aquí.

Però era evident que l’altre no la veia ni la sentia. La Lisa, en canvi, els podia veure a tots dos amb claredat, avançant a escasses passes d’ella, cada un d’ells aïllat en la seva pròpia bombolla d’angoixa.

«Això és un error», va murmurar dins seu.

—No. No ho és —el Cèsar, el líder del grup, es trobava tot d’una al seu costat, caminant tranquil·lament—. Són gent confusa i poc evolucionada, no és estrany que se sentin perduts. Però no ens podem quedar a esperar-los, seria massa arriscat, oi? Continuem.

Van seguir, doncs. De tota manera, encara que hagués volgut ajudar aquella gent, la Lisa no hauria sabut com fer-ho. I en qualsevol cas, passats alguns minuts va tornar a sentir la presència del Rosales i de la seva esposa a escassos metres, però només en distingia les ombres.

De Teresa Sunyer no se’n veia ni rastre. Se n’hauria d’haver preocupat, però l’únic que sentia era una exaltació profunda per ser allà, per haver estat capaç d’utilitzar el seu poder un cop més per travessar el llindar entre tots dos mons. Aquell poder… Sentia que, com més el feia servir, més còmoda se sentia. No solament còmoda: se sentia segura, protegida… Era com si un escut màgic la mantingués salvada de qualsevol amenaça, incloent-hi la dels seus pintorescos companys de viatge.

Avançaven a través d’un laberint de carrers embolcallats per estripalls de boira; de tant en tant emergia de la broma una torre de maons que resplendien al sol, o una façana modernista vagament familiar, o la frondosa capçada d’un castanyer d’índies. La Lisa percebia, rere el vel humit i blanquinós de la boira, aromes coneguts que li portaven vells records: l’olor de iode i sal de la costa, l’aroma hivernal d’unes castanyes torrades, o un perfum subtil i luxós, com si algú acabés d’obrir un flascó de Chanel Número 5 molt a prop seu… I era tot molt estrany, perquè entre els fragments de la ciutat que brollaven de la broma i aquelles aromes no semblava que hi hagués cap connexió.

Potser tot era a la seva ment, potser només eren al·lucinacions. Però eren més reals que qualsevol vivència del món real. Reals i extremament reconfortants.

En algun moment, mentre caminava gairebé flotant sobre un terra empedrat, la Lisa va notar a prop la presència dels primers monstres. Abans fins i tot de veure’ls, va captar la remor continguda de les seves respiracions. Venia d’alguns portals, dels vestíbuls foscos de certes cases. Com si espiessin els nouvinguts a l’empara de la penombra.

La Lisa es va obligar a continuar treballant amb el cap ben alt. Per damunt de tot, havia de dominar la por. Si deixava entreveure la inseguretat que sentia, ho perdria tot. Volia que aquelles criatures de l’altra banda la veiessin bé, que s’adonessin que no els defugia perquè no els tenia cap por.

No obstant això, quan va sentir un crit desgraciat darrere seu, no va poder evitar una esgarrifança i es va girar a mirar.

El Rosales agitava els braços al voltant del cap, tan frenètic i nerviós com si estigués intentant espantar una vespa. El seu rostre reflectia un terror profund, i tenia la mirada perduda.

—Raquel? Raquel, on ets? —repetia una vegada i una altra—. Se l’han emportat…

La Lisa va reprendre la marxa; l’altre home, el Cèsar, avançava davant seu tan cautelós com si estigués travessant un camp de mines. Ell també havia vist els monstres i defugia mirar-los cara a cara. Per això mantenia el cap cot, segurament.

De mica en mica, els guardians havien anat sortint dels seus amagatalls, i ara els observaven sense amagar-se, plens de curiositat. Alguns tenien cap de rèptil, d’altres d’ocell, i uns pocs recordaven pel seu aspecte la figura d’un felí o d’un llop salvatge. Era difícil no prestar-los atenció, perquè la barreja de trets humans i animal que s’hi apreciava era fascinant.

Tot d’una, una ràfega de vent glaçat va dissipar la boira, i la Lisa va descobrir tres figures altes que els esperaven immòbils enmig d’una gran plaça empedrada. La figura de la dreta pertanyia a una dona abillada amb un senzilla túnica blanca. Al seu costat, al centre, es trobava un individu amb rostre de llop i esquena lleument encorbada. Seth… El jove alt que es mantenia immòbil al seu costat, de trets humans però brutals, devia ser el seu fill.

Aquell trio de siluetes amenaçadores va fer que la Lisa es plantegés girar cua i retrocedir de nou cap a la porta entre tots dos mons. No es podia enfrontar a ells, no tenia cap possibilitat de guanyar-los. Es trobava en el seu territori… I malgrat la distància, podia percebre com l’odiaven.

Però llavors va recordar el Marc. Havia d’ajudar-lo. No havia arribat tan lluny per donar-se per vençuda, sense tan sols haver intentat jugar les seves cartes. Perquè tenia unes cartes per jugar. Al cap i a la fi, era la filla de la Danna.

Una de les poques coses que sabia sobre la ciutat màgica era que, durant uns quants segles, la Danna s’havia encarregat de protegir-la dels perills de l’exterior. De segur que el seu poble no ho hauria oblidat. I aquells monstres, per més inhumans que semblessin, formaven part del seu poble. Se’ls havia de guanyar, aconseguir que es posessin de part seva. Almenys, ho havia d’intentar. I per això, el més important era que ningú no notés la seva por.

Amb pas decidit, va cobrir la distància que la separava de Seth i els seus acòlits. Vist de prop, el llop era més inquietant encara que des de lluny. L’expressió intel·ligent i cruel dels seus ulls no podia ser més humana. Però estava alterat. Amb prou feines podia dominar la tremolor colèrica de les seves mandíbules.

—Com t’atreveixes? —va preguntar, envoltant la noia amb la seva mirada aterridora—. Insensata… Has firmat la teva sentència de mort.

La Lisa tremolava. Sota el seu abric negre, les cames li feien figa i amenaçaven de plegar-se-li com si fossin de goma. Però ningú no havia d’adonar-se’n. Se les havia d’apanyar per somriure… i ho va fer.

—Tinc dret a entrar aquí quan vulgui —va dir, alçant molt la veu perquè les criatures que els envoltaven a una distància respectuosa no es perdessin cap paraula del seu discurs—. Sóc la filla de la Danna, no ho has dit a la teva gent? Per què els ho has amagat? No hi tenies cap dret.

Una remor confusa va recórrer la multitud de figures semihumanes. Una remor que es va anar propagant lentament des de la primera filera cap a les d’enrere, temorosa i incrèdula.

—Ni jo mateix no ho sabia fins fa molt poc —va replicar Seth arrufant les seves poblades celles, que destacaven com monticles blancs enmig del pèl gris del rostre—. Com volies que els ho digués? Si la Danna va decidir guardar aquest secret i mentir al seu poble, no és culpa meva.

—Ella no va mentir. Va ocultar la meva existència per protegir-me, perquè tenia por que tu i els altres com tu intentéssiu matar-me, com has fet fa a penes unes hores.

Una nova remor va recórrer la multitud, aquest cop menys respectuosa.

Seth va somriure amb incomoditat.

—Matar-te jo? Eres a l’altra banda, a l’altra ciutat, i, si res saps de nosaltres, sens dubte és que als de la meva classe no els és possible franquejar les portes.

—Per això tens gent que et serveix. Humans disposats a fer qualsevol cosa per tu. Ells em van segrestar —va dir la Lisa amb veu ronca—. Tenien ordre de matar-me, però jo els vaig convèncer que no ho fessin. Volies eliminar-me abans que travessés les portes perquè saps que aquí sóc més poderosa que tu.

El fill de Seth va fer una passa cap a la Lisa i va alçar un puny amenaçador a la l’altura del seu rostre, però el seu pare el va aturar tot agafant-lo per un braç.

—Així no, no cal —va xiuxiuejar entre dents, i després va somriure, tot girant-se cap a les criatures que els observaven—. És veritat que és la filla de la Danna —va afirmar en veu molt alta, perquè tots el poguessin sentir—. I és veritat que els seus poders són, en alguns aspectes, superiors als meus. Fixeu-vos, si no, en el que ha fet. Molts de vosaltres éreu amb mi quan, d’una en una, vam anar tancant les portes del Drac. Sabeu que en són, de perilloses, aquestes portes… Però ella és poderosa, i ha sabut trobar una entrada al nostre món malgrat que les portes estiguessin tancades. Pot teixir camins en el temps, com feia la seva mare. Només que no està disposada a fer servir aquest poder en benefici dels nostres, sinó en el seu propi. Mireu-la bé: s’ha criat com una humana. Creieu que ha vingut aquí perquè el preocupa el vostre futur i el de la nostra ciutat? A ella no li importem. Ha vingut només per capritx… i per portar-los a ells.

En el moment en què va pronunciar aquestes paraules, es van fer visibles les figures dels quatre membres de Barcelona Oculta que havien acompanyat la Lisa en el seu trànsit. Tots tenien les mans lligades a l’esquena i la boca emmordassada, tret de Teresa Sunyer, que jeia a terra, inconscient i amb la roba tota estripada. El rictus crispat als seus llavis no presagiava res de bo. Potser era morta.

La Lisa va contemplar els presoners amb una barreja d’horror i llàstima. Fins i tot el tranquil Cèsar havia perdut tot el seu aplom i ploriquejava suaument rere la mordassa. Com se les havia apanyat Seth per capturar-los mentre parlava amb ella? La Lisa no havia vist res… Tot i que la veritat era que no havia estat gaire atenta.

—No…, no intentis tergiversar les coses —va balbucejar, mirant Seth—. Són els teus amics, no els meus.

—Els meus amics? —Seth va somriure amb fredor mentre la seva mirada passava d’un presoner a un altre—. Jo em limitava a deixar-los les meves ordres per escrit en alguna de les portes, i ells, com idiotes, les complien. M’han servit durant algun temps, és cert…, però jo mai no els hauria portat aquí, mai no hauria posat en perill els meus per ells. En canvi, tu sí que ho has fet, perquè res del que ens passi a nosaltres no t’importa. Així et vas guanyar la seva confiança, oi? Els vas prometre una mena de gira turística per la nostra ciutat. Doncs la nostra ciutat no és cap d’aquests ridículs parcs temàtics. No es ven ni es lloga, és massa delicada… i fràgil… Creu-me, la teva mare se sentiria avergonyida.

Sense esperar resposta, Seth es va separar una mica del seu fill Berald per acostar-se als curiosos que els observaven.

—Això és el que podeu esperar si confíeu en ella: hordes d’humans envaint el nostre territori com turistes, destruint el que tant ens ha costat aixecar. No permeteu que us cegui l’amor que sentiu per la seva mare. Aquesta dona no és com ella. No és una de les nostres.

Un millar de veus va semblar que s’alçaven al mateix temps en resposta a les paraules del líder.

—Però és la filla de la Danna…

—Què faràs amb ella?

—És un perill… Deixem que se’n vagi!

La Lisa va notar que se li feia un nus a la boca de l’estómac. El seu destí estava ara en mans d’aquelles pintoresques criatures. Havia perdut la partida… Havia intentat guanyar-se-les, convèncer-les que confiessin en ella, però no ho havia aconseguit.

—No se n’anirà —va dir Seth en to solemne—. No se’n pot anar, seria massa arriscat per a nosaltres. Es quedarà, no hi ha altre remei. Però no patiu per ella —va afegir, tot relaxant una mica el to i deixant que una ombra de somriure li dansés als llavis—. La noia no sofrirà cap mal… Al cap i a la fi, és la filla de la Danna, com bé dieu.