La Lisa va mirar al seu voltant. Es trobava en una plaça ampla i desconeguda, amb quatre arbres alts i vells al voltant d’una font. Un lloc tan convenient com qualsevol altre per posar en marxa el seu pla. En realitat, el punt de partida tant era.

Va sospirar profundament i va tancar els ulls. Tot i que Iris encara era a la butxaca del seu abric, no s’havia sentit tan sola i espantada en la vida. El que estava a punt d’intentar era, probablement, una bogeria. No sabia quines conseqüències tindria per a la ciutat màgica, ni tampoc per a ella. L’únic que tenia clar era que havia d’esforçar-se tot el possible per provocar canvis espectaculars que impressionessin els eterns i els guardians de Seth.

I per fer-ho, només havia d’imaginar-los…

Va deixar que la seva ment volés d’un pensament a un altre fins a tranquil·litzar-se una mica, i després va concentrar la seva atenció en les llambordes del terra. Per alguna raó, li van fer recordar els mosaics romans que havia vist en el viatge a Tunísia, un parell d’anys enrere. Els detalls dels dissenys no els recordava, però podia reinventar-los al seu gust fent servir el poder de la ment. Es va imaginar una escena de dofins envoltada d’una sanefa geomètrica, i una altra amb ànecs i joncs. Gairebé alhora, la plaça va començar a canviar: les llambordes es van tornar mig transparents i hi va aparèixer una escletxa que feia ziga-zaga per la qual davallava una escala majestuosa.

La Lisa va baixar corrents els graons de marbre, i com més descendia, més es concretava el paisatge urbà al seu voltant. Tot d’una, es va adonar que ja no era a la plaça d’aspecte medieval, sinó davant d’una muralla alta amb torres quadrades. Hi havia parades de pomes, nous, gallines i ceràmica a l’ombra d’aquells murs de pedra, paradetes amb tendals ratllats de colors brillants i primitives balances de ferro per pesar la mercaderia.

Al començament, l’escena estava deserta. Va començar a caminar seguint la línia de la muralla, i acabava de girar cap a la dreta quan va veure els primers visitants d’aquell nou sector acabat d’afegir-se a la ciutat. Hi havia un parell de monstres de rostre animal, a més de tres homes i un parell de dones. I tots miraven al seu voltant amb la boca oberta.

Aviat va arribar, sense saber com, a una mena de port antic. Tres vaixells s’hi acostaven majestuosos, i la Lisa es va quedar mirant, petrificada, les veles quadrades decorades amb àguiles immenses i la inscripció SPQR. Coneixia el significat d’aquella inscripció perquè la seva àvia l’hi havia explicat quan tenia només set o vuit anys. Senatus Populusque Romanus. El Senat i el poble de Roma. Galeres romanes. Tenien dos enormes ulls pintats a totes dues bandes de la proa, i de cadascun dels costats en brollava una filera de rems llargs i fins com les potes d’un insecte flotant.

Estava tornant a la ciutat part dels tresors que havia perdut. I encara podia fer més.

La Lisa va tancar els ulls i es va imaginar un temple d’estil clàssic, de forma rodona i columnes jòniques. Quan els va obrir, el temple s’alçava allà mateix, entre les cases… I els relleus multicolors dels frisos brillaven com si acabessin de pintar-los.

Era com si entre la seva ment i la ciutat hi hagués una comunicació immediata. Com si la ciutat fos una part més del seu cos, igual que els seus braços o cames, i una ordre del seu cervell pogués obligar-la a moure’s, a canviar, a recuperar una funció llarg temps oblidada. Evocava un jardí i el jardí apareixia miraculosament en algun indret, però la Lisa sabia que el jardí no era un mer producte de la seva imaginació, sinó un indret oblidat que ella estava rescatant de la inexistència gràcies a un record que ni tan sols sabia que tenia. Ella era l’ànima de la ciutat, el seu arxiu, la seva memòria. I alhora ella seguia sent una noia de disset anys, tan fràgil i vulnerable com qualsevol altre ésser humà; una persona corrent plena de pors i dubtes…

Com era possible?

No tenia temps de buscar respostes, havia de continuar.

Sobre l’ull dret se li havia instal·lat un dolor intens i persistent, al qual responia, com un eco, un dolor semblant a la base del clatell. Era igual que si una agulla invisible li estigués travessant el crani d’una banda a l’altra… Malgrat que cada pensament feia que el dolor empitjorés, no podia aturar-se. El seu cos avançava com el d’una somnàmbula, sense que ella tingués consciència de controlar els seus moviments. Anava d’un edifici a un altre, d’un carrer a un altre, i al seu pas els edificis es transformaven, apareixien i desapareixien murs, queien o creixien els arbres, tot a una velocitat tan vertiginosa com si es tractés d’un vídeo passat a càmera ràpida.

Sentia la presència propera d’una multitud cada vegada més nombrosa, però ni tan sols els podia veure. En sentia les veus, les exclamacions de sorpresa o admiració. El seu esforç estava donant fruit, l’espectacle era impressionant. Era el que volia, que tots veiessin de què era capaç, que sabessin fins a quin punt era poderosa…, molt més poderosa que Seth.

—Lisa —una veu cristal·lina va aconseguir obrir-se pas en el seu cap, una veu que només després d’uns segons va identificar com la d’Iris—. Lisa, prou, si us plau. Això podria ser perillós per a tu. És massa esforç… El cervell se’t podria col·lapsar.

Va creure que notava un brunzit càlid a la mà, però la sensació li va desaparèixer de seguida. Va intentar respondre… Impossible. Una força desconeguda escombrava les paraules de la seva ment quan sorgien, com les onades esborren els dibuixos que els nens fan a la sorra. Estava sola i no es podia comunicar amb Iris, ni amb ningú. Només amb la ciutat… Mentre continués unida a la ciutat, al seu cervell no hi hauria espai per a res més. I encara que ho provés, a hores d’ara ja no estava gaire segura de saber com separar-se de la ciutat, com recuperar la seva independència i tallar-hi els vincles.

Havia de continuar, encara que les forces li fallessin. Havia iniciat un huracà que ho estava canviant tot, i ella formaria part d’aquella tempesta fins que aquesta s’esgotés i consumís tota la seva energia.

La Lisa va comprendre que no havia de lluitar contra les imatges que s’apoderaven de la seva imaginació, perseguint-se les unes a les altres com fotogrames d’una pel·lícula esbojarrada. Si s’hi resistia, correria un perill més gran. L’únic que podia fer era canalitzar aquelles imatges cap a la ciutat, permetre que cristal·litzessin al seu voltant en façanes i teulades, arcs, muralles i places.

—Torna, Lisa —va insistir Iris dins el seu cap—. Ja n’hi ha prou. El teu cor no ho resistirà, és massa…

Ho era. La Lisa hauria volgut aturar-se en una d’aquelles imatges que li travessaven la ment com cavalls desbocats, mirar al seu voltant i veure amb claredat com la imatge es tornava real, com transformava l’espai i cobrava vida. Però ja no veia pràcticament res tret d’un remolí confús de colors que li produïa una insuportable sensació de vertigen.

Tot d’una, va caure a terra, extenuada. El cap li va impactar contra una superfície dura i aspra, i això ho va aturar tot.

Va estar estirada amb els ulls tancats i les cames arronsades, esperant que el ritme del cor se li normalitzés. A la boca va percebre un desagradable sabor de ferro, de sang. L’havia notat alguna vegada quan era petita, després de córrer massa de pressa al parc, quan jugava a fet i amagar amb les amigues.

S’ofegava. L’aire no li arribava, i quan intentava aspirar-lo li feia molt de mal el pit. Li va passar pel cap que potser s’estava morint. Havia forçat massa la màquina, i per més màgic que fos aquell univers on es trobava, el seu organisme era humà, i no podia traspassar certs límits.

Va tenir un accés de tos, i alguna cosa va desencallar-li els pulmons. Al mateix temps, el brunzit que li inundava les orelles es va dissoldre en una superposició de veus individuals que parlaven i cridaven al seu voltant. No en va reconèixer cap. Els seus dits, entumits de fred, van palpar l’abric fins a lliscar-li dins la butxaca. Allà dins, Iris només era una joia inert i diminuta. No semblava conservar ni el més lleu vestigi de vida.

—Ve Seth —va dir algú—. Obriu pas, que ve el cap…

La Lisa va sentir moviment de teles i cossos al seu voltant, però no va obrir els ulls, ni va fer cap esforç per desenganxar el cap del terra. Necessitava descansar. Havia fet el que havia de fer, així que podia permetre’s uns quants minuts de repòs per recuperar les forces.

Aleshores va sentir la veu del llop a cau d’orella.

—Ha estat massa per a tu, petita? —va xiuxiuejar burleta—. Vaja, quina llàstima…

Va comprendre que encara no havia guanyat. Si no reaccionava ràpidament, aquell desplegament seria inútil. Havia de demostrar que era viva i que havia fet tot allò a propòsit, si no volia que Seth s’aprofités de la situació per anotar-se un punt.

Es va incorporar a poc a poc, lluitant contra el mal de cap, que li emboirava la vista.

—Res no és massa per a mi, llop. Crec que ho acabo de demostrar.

Un murmuri eixordador va acollir les seves paraules. Seth va sospirar, resignat.

—Ets la filla de la Danna, sens dubte.

Va esclatar un aplaudiment. A la Lisa li hauria agradat demanar-los que s’aturessin, que deixessin de martellejar-la amb aquell estrèpit que li fatigava el cervell, però en comptes d’això es va aixecar i va somriure a la multitud. Encara els veia borrosos, i gairebé se’n va alegrar. Estava massa cansada per processar més estímuls. Havia consumit totes les seves energies.