—D’acord, què vols? —va preguntar la Lisa, mentre s’asseia en un coixí sobre la catifa al davant de Seth.

Havia estat conduïda sota la protecció d’una pintoresca escorta de soldats amb rostres d’ocell de presa fins al palau del seu cap. Un cop allà, l’escorta s’havia retirat i l’havia deixat a soles amb el vell llop.

El saló on es trobaven no tenia sostre ni parets, només grossos barrots de ferro forjat que s’unien dalt de tot formant una mena de gàbia immensa. Era com ser dins d’un gabial gegant, d’aquells que es poden veure sovint als parcs zoològics. Encimbellats sobre els barrots, hi havia grans ocells d’ales lluents, verdes, vermelles o blaves, amb becs i afilades urpes que recordaven més aviat l’aspecte d’una àguila. De tant en tant, un d’aquells monstres alats passava planant sobre el cap de la Lisa.

Assegut davant de la seva «convidada», Seth no semblava tenir cap pressa per començar la conversa. Amb gest serè, va agafar la tetera de la safata que algú havia deixat sobre la catifa i va vessar un raig de te vermell en un got de vidre amb el cantell daurat.

—Beu-te això —va dir, allargant-lo a la Lisa—. T’ajudarà a relaxar-te.

—No necessito relaxar-me —va dir la noia, tot i que a desgana va agafar el got—. A més, no em fio de tu.

Seth va somriure amb aire sorneguer.

—Creus que està enverinat? No siguis beneita, noia. Si volgués matar-te, tindria mil maneres més ràpides de fer-ho.

—Això és el que no entenc. Has guanyat la partida, els has convençut a tots que sóc un perill per a ells. Per què no has aprofitat el teu triomf per matar-me?

Els ulls astuts de Seth van sostenir un instant la mirada de la Lisa.

—Perquè et necessito —va dir en to tranquil—. Tu pots fer coses que ningú més no pot fer aquí. Ni tan sols Hilde.

—Era la dona que t’acompanyava abans?

—Sí. És una de les eternes més antigues, i posseeix alguns dels dons de la Danna. Però els seus poders no poden comparar-se amb els teus, és clar.

—I per què necessites els meus poders? Tu odies tot el que ve de l’altra banda, i això m’inclou a mi.

—T’equivoques. Tu pertanys a aquesta ciutat, ets part d’això, tant com en sóc jo. El problema és que la Danna no va saber fer-t’ho entendre. És possible que decidís que et criessis a l’altra banda per protegir-te, però quan va saber que la mort s’acostava va haver de fer-te venir.

—Llavors, em dónes la raó. Reconeixes que en sóc l’hereva legítima.

Seth va assentir molt seriós.

—Per descomptat. Però això no significa el que tu penses.

—I què és el que jo penso? —va preguntar la Lisa, després de beure un glop del seu te.

Els rodeigs de Seth començaven a impacientar-la, però no estava disposada a deixar que notés el seu nerviosisme.

El llop es va servir un got de te per a ell abans de respondre.

—Sembla que penses que ets lliure d’anar i venir per on et roti. Creus que has heretat una mena de regne on tu series la sobirana totpoderosa. No és així, noia. Els dons que has rebut han d’estar al servei del teu poble. És a dir, al nostre servei. Algú ha de garantir que compleixis les teves obligacions.

—I aquest algú ets tu, m’imagino.

Seth va assentir.

—És així. Tens la responsabilitat de complir amb el teu deure. I això significa que s’han acabat les excursions de plaer, estimada. Ets aquí per quedar-te… No tornaràs a l’altra banda.

La Lisa va tancar un instant els ulls mentre tractava de posar ordre als seus pensaments.

—Si això és el que vols de mi, per què has enviat aquesta gent a matar-me?

Seth va arronsar les espatlles.

—La meva prioritat és mantenir les portes tancades, i tu semblaves entossudida a obrir-les. Quan vaig prendre aquesta decisió, tot era molt diferent. Jo no sabia aleshores de què eres capaç, ho he vist ara. He vist com has reparat, només amb el poder de la teva imaginació, tot un sector de la ciutat que ens pensàvem que havíem perdut per sempre. Això és el que m’ha fet canviar d’opinió.

—Només això?

—És més que suficient. Tot i que, si vols que et sigui franc, ara que tothom s’ha assabentat que ets filla de la Danna, és improbable que trobi cap guerrer que és vulgui enfrontar a tu.

—I aquesta pobra gent de Barcelona Oculta…? No són guerrers, precisament —va observar la Lisa amb una punxada de remordiment en pensar com els havia arrossegat fins allà.

—Va ser una jugada molt intel·ligent per part teva portar-los. A l’altra banda, no tenies cap oportunitat contra ells. En fi, reconec la teva victòria en aquest punt. No et preocupis… No tornaré a provar-ho.

—I què passarà amb ells? Han de tornar com més aviat millor.

—No tornaran —va dir Seth, entretancant els seus freds ulls d’acer—. Es quedaran aquí… No posis aquesta cara. Tu els vas portar, la culpa és teva.

—Hi ha d’haver alguna manera de tornar-los a l’altra banda sense que sigui un perill. No pots arrabassar-los la memòria?

Seth va alçar les celles amb menyspreu.

—No m’interessen aquests trucs de màgia barata. La ciutat és gran, trobarem un bucle segur per a ells. No t’hi amoïnis, no són els primers humans que s’hi troben. Ha succeït centenars de vegades.

La Lisa va moure el cap, plena de ràbia i impotència. No li agradava aquella gent, i no podia oblidar que unes quantes hores abans havien estat a punt de matar-la. Però, tot i així, no es mereixien un destí tan espantós com el que Seth els tenia reservat.

I pel que feia a ella… La idea de quedar-se atrapada per sempre en aquella ciutat fantasmal era massa ridícula perquè se la prengués seriosament. Ni Seth ni ningú no li impedirien sortir-ne. La seva vida era a l’altra banda, amb la família, amb els seus amics. El seu pare encara es trobava a l’hospital, i la necessitava. Havia d’acabar amb aquell malson com més aviat millor. Si Seth volia tancar les portes un cop ella fos fora, que les tanqués. No era el seu problema, no el més urgent.

—T’oblides del Marc —va fer el llop, com si li hagués llegit els pensaments—. Li has agafat afecte, no és veritat? A més, li deus una compensació. Tu has tingut la vida que ell hauria d’haver tingut. Vas créixer amb els teus pares, que en realitat eren els seus. I mentrestant, ell va haver d’adaptar-se a una existència limitada en un món al qual no pertanyia. Va ser molt cruel per part de la Danna.

—Ella…, ella l’estimava com una mare —va murmurar la Lisa, pensarosa.

—Sí. Però el va utilitzar, de la mateixa manera que et va utilitzar a tu, i a tots. No la culpo: tenia una estratègia, i he de confessar que no era dolenta. Si l’hagués sabut abans, potser hauria pogut impedir que tot això passés, però és massa tard. Tu ets aquí, i tothom sap que ets aquí. Tens l’energia que a la Danna li faltava al final, tota la màgia i el poder dels seus primers anys. I la posaràs al nostre servei… per salvar el Marc, perquè ell no mereix la mort.

De manera que aquesta era la jugada oculta de Seth. Sabia que el Marc li importava, que no seria capaç d’abandonar-lo a la seva sort.

La Lisa va notar un dolorós nus al coll.

—On és? —va preguntar—. Què li has fet?

—Res… Encara. És a la Ciutadella, un sòlid edifici ben ancorat en el passat. És la presó perfecta… No fan falta forrellats ni cadenats per assegurar-se que no pugui sortir.

—No ho entenc —va murmurar la Lisa, resistint-se a imaginar el que significaven les paraules de Seth—. La Ciutadella ja no existeix, va ser destruïda.

—Aquí, en aquesta banda, no va passar de la mateixa manera. Diguem que l’edifici va quedar aïllat en el seu propi anell temporal.

—I allà és on tens el Marc? D’acord, digue’m què vols que faci i ho faré —va dir la Lisa, ja sense intentar ocultar la seva angoixa—. A canvi m’has de prometre que l’alliberaràs… Me n’has de donar la teva paraula.

—La paraula d’un monstre. Això val molt en el teu món? No, no t’enganyaré, noia. No es tracta d’una cosa concreta que jo vull que facis. El que jo vull és que et quedis aquí. Per sempre.

—No em puc quedar —va fer la Lisa en veu baixa—. El meu pare acaba de tenir un infart, és a l’hospital. Em necessita.

—No és el teu pare, en realitat. I tampoc no és cert que et necessiti. S’acostumarà a viure sense tu, igual que ha acceptat viure sense la teva mare.

—És cruel que ara em recordis això. Tu la vas matar.

—Per això cal que t’ho recordi. Perquè no oblidis qui sóc, i del que sóc capaç.

La Lisa hauria volgut bufetejar-lo, obligar-lo a tancar aquells ulls clars i despietats. Però no es va atrevir a fer-ho. Només hauria servit per complicar les coses.

—Suposem…, suposem que acceptés la teva oferta i em quedés aquí. Què passaria aleshores? Alliberaries el Marc?

—Em temo que seria impossible. No puc renunciar al meu únic avantatge sobre tu. Diguem que el mantindria a la seva presó temporal… com a ostatge. Però no el mataria, que és el que faré si decideixes anar-te’n. I et permetria visitar-lo… sempre que ho volguessis.

La Lisa va deixar escapar una riallada plena de rancúnia.

—Ets molt generós —va murmurar, clavant-li uns ulls que gairebé semblava que cremaven, de la ràbia que sentia.

—Ho sé —Seth va somriure, com si no hagués captat la ironia de les seves paraules—. Però ets la filla de la Danna, mereixes un tracte especial. El que et proposo és raonable i just. Ningú no ha de morir, ni tan sols aquells titelles de Barcelona Oculta.

—Els deixaràs amb vida?

Seth va arronsar les espatlles amb menyspreu.

—Per què no? A mi tant me fa que visquin o que morin. Els donarem el seu petit tros d’eternitat. Volien conèixer-nos? Doncs ens coneixeran… I tant que ens coneixeran! Tindran temps de sobres per fer-ho.

—Els tancaràs en un altre d’aquests bucles…

—Així és com viuen els mortals que han arribat fins a vosaltres. No t’has de preocupar per ells, no pateixen. Viuen una vegada i una altra les seves estúpides històries circulars. És divertit, vist des de fora.

—A mi no m’ho sembla.

Amb una mà tremolosa, la Lisa es va portar el got de vidre als llavis i en va escurar el te que hi quedava. Tractava d’entendre com s’havia deixat atrapar en una trampa tan grossera. Era més poderosa que Seth, i tots dos ho sabien. Si volia, trobaria una manera de trencar l’anell del temps en què el Marc estava tancat i aconseguiria alliberar-lo. Però Seth sempre trobaria alguna manera d’atrapar-lo un altre cop, d’utilitzar el pobre Marc per fer-li xantatge.

Era capaç de matar-lo, com havia matat la seva mare.

Això, si no ho havia fet ja…

—Abans d’acceptar cap tracte, demostra’m que dius la veritat —se li va acudir, mirant el monstre amb expressió desafiadora—. Vull veure el Marc amb els meus propis ulls, vull assegurar-me que és viu. Després negociarem.

—No hi ha res a negociar. Però d’acord, si vols veure el Marc, el veuràs. Al capdavall, segurament és el millor. No entendràs què representa viure atrapat a la Ciutadella fins que el vegis amb els teus propis ulls.

—Llavors, acceptes? Em portaràs fins a ell?

—Sí, amb dues condicions. L’una és que en cap moment no et quedaràs amb ell a soles. Sé del que ets capaç i no vull sorpreses, estaràs acompanyada pels meus guàrdies i no et perdran de vista ni un instant.

—I l’altra condició?

—Jura que no te n’aniràs —va exigir Seth, aixecant-se de la catifa i mirant-la des de dalt amb les celles arrufades—. Si no ho fas, el mataré allà mateix, davant teu. Jura…

—D’acord, ho juro —va dir la Lisa ràpidament.

Potser més tard se’n penediria, però en aquell moment quina altra cosa podia fer? Necessitava veure el Marc. I sobretot, necessitava guanyar temps. Temps per pensar, per prendre decisions. Hi havia d’haver alguna manera d’escapar d’aquell malson, i estava decidida a trobar-la… fos quin fos el preu que n’hagués de pagar.