—És un lloc absurd per morir.

La Lisa va sentir les paraules de la dona a l’altra banda del precinte de seguretat que dividia en dos l’escalinata. No semblava que s’adrecés a ningú en particular, i l’agent d’uniforme que era al seu costat i feia fotos de l’escena va assentir sense mirar-la. Devia ser la seva cap? La veu del telèfon pertanyia a un home. Va dir que trucava de part de la policia, però no va donar el seu nom ni el número de placa.

A més d’aquells dos, a la vora del cadàver hi havia dos agents més. Un d’ells, un jove amb els cabells rapats i cos de gimnàs, estava repenjat a la salamandra de Gaudí, mirant amb expressió indolent el seu company més vell mentre aquest acabava de cobrir el cadàver amb plàstics blancs.

Potser es tractava d’una broma cruel. Algú devia haver passat per allà, devia haver vist l’escena i l’havia relacionat amb la Mònica. Tothom qui la coneixia sabia que el parc Güell era un dels seus racons preferits. D’allà va poder sorgir la idea: «Truquem a la seva filla, li donarem un ensurt»…

Però no. Ningú no les odiava tant com per fer una cosa així.

A més, la veu del telèfon no sonava burleta. Tremolava una mica, i en un moment donat, justament abans de pronunciar la paraula morta, es va aturar per reunir valor. Era la veu d’algú que sofria per haver de donar aquella notícia. Fins i tot per a la policia, aquests tràngols deuen ser difícils.

Per darrere del precinte de seguretat s’havia congregat un eixam de curiosos que s’amuntegaven en tres o quatre graons de l’escala, tot provant de no perdre detall del que succeïa. Es preguntaven els uns als altres què havia passat, què havien vist.

—L’han mort?

—Se sap qui és?

—Hi havia sang? Ha estat un atracament?

Incapaç de continuar escoltant, la Lisa va respirar profundament i va alçar la cinta del precinte de seguretat per passar-hi per sota.

—Ei, què fas?

El policia que feia fotos va abaixar la càmera, mentre la dona s’encarava amb la Lisa.

—Què et penses que fas? Això és una investigació policial. Si surt una sola foto en un blog o al Facebook dels pebrots, t’envio a judici.

La Lisa va mirar bocabadada la dona, sense saber què dir. Les cames li tremolaven. Era com ser dins d’un malson on tot es va tornant més grotesc per moments.

—M’ha trucat un company seu —va explicar amb veu ronca—. Per identificar-la.

La dona la va mirar de cap a peus. Era més baixa que la Lisa, i tenia aspecte de no haver dormit bé aquella nit. La llum de la tardor es reflectia en les metxes rosses dels seus cabells, que brillaven massa sobre el fons deslluït de la seva cabellera castanya.

—Que em prens el pèl? No hem trucat a ningú —tenia veu de fumadora, greu, una mica rasposa, i mirava la Lisa amb un somriure incrèdul—. A veure, ensenya’m el DNI.

La Lisa va remenar dins la seva bossa i en va treure una cartera de tela de molts colors. La cremallera se li va encallar. La dona va bescanviar una mirada amb l’agent rapat, que s’acabava d’apropar.

—És aquí —la Lisa va allargar el document a la dona—. M’han dit que havia d’identificar-la. Però no és possible. Potser hi ha hagut un error.

La dona va donar un cop d’ull a la part davantera del DNI, i després el va girar. No va trigar més de tres segons a alçar la vista.

—Ets la seva filla? —va preguntar, mirant-la de dalt a baix.

Llavors, era veritat. La Lisa va notar una basca i el dolor agut que acostuma a precedir el vòmit. Les rajoles blaves, grogues i taronges de la salamandra resplendien amb una nitidesa dolorosa. La mateixa nitidesa maligna que tenen, de vegades, els somnis.

Al darrere, aquelles escales blanques que pujaven cap a les columnes. Columnes dòriques… A quina edat ho havia après, això? La seva mare li ho havia explicat quan no tenia més de cinc o sis anys.

La dona mirava la Lisa amb ulls expectants. Li havia fet una pregunta? Si era així, no l’havia sentit.

—Escolta, necessites asseure’t. Ara mateix no tinc gent per…, però trucaré a comissaria. Has avisat el teu pare?

—Jo… No se m’ha acudit.

—No viu amb vosaltres, oi?

La Lisa va desviar la mirada cap a l’embalum cobert de plàstics, sense respondre.

—I dius que t’han trucat de la policia? Tens el telèfon aquí? Cal que vegi aquest número. No pot haver estat un dels nostres, no és el procediment que seguim. A més, ets una menor —va afegir comprovant la data de naixement al DNI—. Et falten dos mesos per fer els divuit.

—Què li ha passat?

La dona va somriure matusserament i, després d’una breu vacil·lació, va donar la mà a la Lisa.

—Elsa Hernández. Inspectora Elsa Hernández. Això deu ser molt dur per a tu. Si vols, podem avisar el teu pare perquè et vingui a buscar. Us enteneu entre vosaltres? Si no, podem buscar un altre familiar. Tens oncles, avis…?

Una ràfega de vent va regirar els cabells a la inspectora i els plàstics que cobrien el cos.

—Com ha mort? Qui l’ha trobat? —va insistir la Lisa amb els ulls buits.

Una altra pausa. Llarga. Va captar una nova mirada entre la inspectora i el seu ajudant. No sabien què dir-li.

—No hi ha senyals de violència —va respondre la inspectora amb suavitat—. És aviat per dictaminar la causa de la mort, el metge forense no ha arribat encara. Saps què hi feia, aquí?

—No ho sé. El dissabte al matí acostuma a anar a comprar per a la setmana a algun centre comercial. La veritat és que jo era al llit quan ha sortit. No li ho he preguntat…

—Es veia amb algú? Vull dir, sortia amb…? Ja m’entens.

—Elsa, això ho hauríem de deixar per més tard —va intervenir el policia rapat—. Mira-la, està a punt de caure a terra.

La inspectora va assentir nerviosament amb el cap.

—És veritat, millor que te l’emportis a un racó. Tens el telèfon del teu pare, Lisa? L’avisaré perquè et vingui a buscar. Si em poguessis donar el mòbil… Així, de passada, comprovarem aquesta trucada d’avís.

La Lisa va estirar la tanca imantada de la seva bossa. En va regirar tot el contingut sense recordar gaire bé el que buscava, fins que les seves mans van localitzar el suau rectangle del vell iPhone.

El va donar a la inspectora.

—El pare és a l’agenda, a la p. Es diu Toni. Antoni. L’altra trucada deu estar entre les últimes rebudes.

La inspectora li va donar les gràcies, i l’agent rapat va agafar suaument la Lisa per un braç i la va conduir escales amunt, cap al refugi de les columnes dòriques. Des d’allà es podia apreciar millor la quantitat de curiosos que observaven l’escena, no tan sols des de les escales, sinó també des de les fantàstiques baranetes en forma de merlets dels dos jardinets laterals.

Es van quedar drets, mirant cap avall en silenci. La Lisa podia sentir la respiració lleument panteixant del policia. Havien pujat molt de pressa les escales.

—Algú ho ha vist? —va preguntar finalment la Lisa—. Ha caigut així, sense més?

—Tenim uns quants testimonis que coincideixen. L’han sentit cridar. Sembla que s’ha posat les mans al coll i feia gestos desesperats, com si estigués lluitant. Diuen que s’ha arquejat cap enrere d’una manera molt estranya abans de desplomar-se. Potser ha estat una estrebada. Acostumava a portar collarets? Hi ha pispes especialistes en això. T’estiren el collaret, te l’arrenquen i, si tens mala sort, poden arribar a estrangular-te.

—Però han vist si s’escapava algú?

—Ningú no ho ha vist. Però aquí hi ha mil llocs per amagar-se. Probablement la teva mare ha trigat a reaccionar, i això ha donat temps al paio per escapar-se. Potser l’ha amenaçat amb una arma.

—Però la inspectora ha dit que no hi havia senyals de violència…

—Evidents no. S’ha d’esperar a veure què diu el forense. No hi donis més voltes, no serveix de res. Potser ni tan sols ha estat una estrebada. Potser ha estat un infart, o un atac d’asma…

—La mare no té asma. I no porta collarets gairebé mai.

El policia va arronsar les espatlles i no va afegir res més. La Lisa tenia el coll sec, ple d’agulles invisibles. I l’estómac… El tenia tan regirat com si acabés de baixar d’una muntanya russa.

Va intentar distreure’s observant la gent. Ara hi havia més tafaners a l’altra banda del precinte, i també al jardí.

Va ser llavors quan el va veure. El va reconèixer per l’alçada, pel seu aspecte malgirbat. No coneixia ningú tan alt. I la roba… Portava la mateixa samarreta negra de màniga curta que el dia que la seva mare l’hi va presentar.

Però allò va ser a l’agost. Feia molta calor, una calor humida i asfixiant. Se’n recordava molt bé perquè l’aire condicionat s’havia espatllat i no es podia parar a casa.

Aquell dia havia pensat que una samarreta negra no era apropiada per a un dia tan xafogós. No obstant això, ho era encara menys per a un matí fresc de novembre.

També havia pensat que era un noi molt jove per traficar amb objectes tan valuosos. Com es deia? Marc? Sí, exacte: Marc. Volia que la Mònica restaurés i valorés un parell de penjolls modernistes que havia heretat de la seva àvia. Després, havia tornat amb més coses: un obrecartes, una pinta, un fermall… La Lisa havia vist treballar la seva mare amb cadascun dels objectes: posar-los sota la lupa, moure’ls lentament, netejar-los amb un pinzell lleugerament humit…

I ara, ell era allà, mirant. I la Mònica era morta.

Potser el Marc va captar els ulls de la Lisa fixos en ell, tot i que a aquella distància resultava improbable. En tot cas, de sobte es va girar i es va allunyar per la baraneta emmerlada.

No el podia deixar marxar. No sabia on vivia, ni com localitzar-lo. L’havia de seguir.

—Necessito beure aigua —va murmurar al policia—. No em trobo bé.

Ell es va aixecar com mogut per una molla i, amb un somriure, li va assegurar que de seguida li’n portaria. La Lisa va esperar que arribés a l’altura del cadàver per sortir corrents. Podia ser molt ràpida quan volia. En un tancar i obrir d’ulls, va baixar l’escala lateral que comunicava la galeria dòrica amb el jardinet de merlets. Va arribar just a temps per veure el Marc que s’allunyava a tota velocitat pel darrere d’una platabanda de flors. No li costaria gaire abastar-lo.

Anava tan de pressa, que no va veure la dona que se li apropava per la dreta. Pràcticament es va llançar sobre la Lisa, i va estar a punt de tirar-la a terra.

—Perdoni…

La Lisa va intentar esquivar la desconeguda per continuar amb la persecució, però ella la va agafar amb força pel canell. Tenia una mà gran, aspra, amb els dits deformats per l’artrosi, i mirava la noia amb un somriure compassiu.

El vent li arremolinava els descurats cabells grisos al voltant del rostre.

—Sóc la Teresa Sunyer —es va presentar—. T’acompanyo en el sentiment. No saps com lamentem el que ha passat, és una gran pèrdua. Si ens hagués escoltat…, però la Mònica mai no va voler fer-nos cas.

—De què parla?

Mentre forcejava amb la dona per alliberar-se’n, la Lisa intentava mirar per damunt de la seva espatlla per no perdre de vista el Marc.

—Sóc de Barcelona Oculta, una societat sense ànim de lucre interessada en temes esotèrics relacionats amb Barcelona. Tenim més de quatre-cents subscriptors i fa molts anys que estudiem la relació de l’obra gaudiniana amb el projecte angèlic.

—Perdoni, ara no la puc atendre. En un altre moment…

Encara sense deixar-la anar, la Teresa li va lliurar una targeta de visita gris amb el logotip d’una serp alada.

—D’acord, però truca’ns. Et podem ajudar. Per a la teva mare ja és massa tard, però no per a tu. Ella guardava molts secrets. Busca en els seus quaderns… Els dracs. Va fer la tesi doctoral sobre els dracs.

—D’això en fa molt…, deixi’m en pau.

La dona va obrir la seva garra artrítica, i la Lisa es va poder escapar finalment. Però era massa tard. On s’havia ficat el noi? Ja no el veia per enlloc.

Potser a sota, al passeig de la porxada que imitava una galeria natural de coves. Era un bon lloc per amagar-se, i si ell havia notat que el seguia…

La Lisa va travessar el jardí, va esquivar la platabanda i els grups de palmeres. Coneixia bé el parc; només havia de baixar un nou tram d’escales i arribaria al nivell de la galeria. El Marc havia de ser allà. Hi havia de ser!

Algú va cridar el seu nom des de dalt, però no es va girar. No estava detinguda, no tenien dret a seguir-la.

Va arribar a la porxada i va mirar en totes les direccions, però no va veure el Marc. No hi havia ningú.

I llavors va passar una cosa estranya. Va durar només un instant, un instant en què la pedra de la galeria i les siluetes de conte de fades del parc es van dissoldre de cop, i van deixar només un vessant pelat, esquitxat aquí i allà d’arbustos ressecs. A l’esquerra hi havia una vella masia de pedra. La va veure amb tota claredat: les finestres amb els porticons de fusta fosca, l’emparrat del porxo, llençols blancs estesos sobre l’herba…

Va ser només una fogonada. Després, van tornar les formes sinuoses de ceràmica, les voltes de pedra amb falses estalactites. I al mateix temps va sentir la veu que l’havia cridat, aquest cop molt més a prop. Es va girar i va veure la inspectora.

—M’havies espantat. On anaves? Vine amb mi, va, el teu pare està a punt d’arribar. Pobre Adolf, ha tingut un ensurt de mort.

L’Adolf devia ser el policia rapat, però la Lisa no li ho va preguntar. Elsa Hernández era una d’aquelles persones que necessiten omplir tots els silencis per no sentir-se perdudes…

La Lisa la va acompanyar escales amunt, i se les va apanyar per no escoltar ni una paraula de la inspectora en tot el camí.