El blau fosc del cel ressaltava, per contrast, els aspres perfils dels edificis medievals que envoltaven la plaça del Rei. La Lisa se’n sabia de memòria tots els noms des que era nena: el Palau Reial Major, la capella de Santa Àgata, el palau del Lloctinent, la Casa Padellàs… Els havia visitat tots per dins en nombroses ocasions, gairebé sempre amb l’àvia Carme. Quan era petita acostumava a portar-la al Museu d’Història de la Ciutat, ubicat a la Casa Padellàs. A la Lisa, la fascinaven sobretot les restes romanes del soterrani. Feia vertigen pensar que aquell lloc ja estava habitat dos mil anys enrere; i potser abans… La Carme li solia parlar de les tribus iberes laietanes que probablement es trobaven ja assentades a la zona quan van arribar els cartaginesos i, més tard, els romans.

El seu lloc preferit de la plaça, no obstant això, eren les escales principals del Palau Reial. Sempre que passava pel Barri Gòtic li agradava aturar-se allà per asseure’s una estona a descansar i observar tranquil·lament la gent que passejava per la plaça. Sovint hi havia algun flautista que tocava, o algú que feia jocs malabars… Era maco, perquè s’assemblava a la imatge que ella tenia de la vida al carrer a l’edat mitjana.

Aquella tarda, però, a la plaça no hi havia ni malabaristes ni músics. La terrassa de l’Antiquari estava recollida, i a les escales del palau només hi havia un grapat de turistes holandesos que menjaven entrepans. La plaça tenia un aire trist, gairebé hivernal. Feia estona que s’havia post el sol, però la il·luminació nocturna de les façanes estava programada per iniciar-se més tard, de manera que les finestres semblaven innombrables ulls negres oberts als edificis, ulls que no se sabia si miraven cap endins o cap enfora.

El Marc l’esperava en una de les arcuacions cegues del Palau Reial. Era fàcil reconèixer-lo fins i tot a distància, per la seva alçada.

A mesura que s’hi acostava, la Lisa s’anava posant més i més nerviosa. El cor li bategava molt de pressa, i amb tanta força que arribava a fer-li mal al pit. Per un moment va sentir la temptació de girar-se i fugir corrent: estava espantada… Però es va obligar a continuar avançant, fins que el Marc la va veure i la va saludar alçant la mà, maldestre.

—Has vingut —va dir.

—És clar. Jo et vaig trucar… Pensaves que no vindria?

El Marc va somriure amb timidesa.

—Tenia por que no vinguessis. M’alegro que siguis aquí.

Van mirar al seu voltant, una mica incòmodes.

—Si vols, podem prendre alguna cosa —va suggerir la Lisa—. És aviat, potser trobarem una taula lliure a l’Antiquari.

—Si no t’importa, m’estimo més passejar —va replicar el Marc, ràpidament—. No fa fred, oi?

La Lisa va mirar de reüll l’eterna samarreta de màniga curta del noi.

—Si tu no tens fred, per mi està bé. Caminem.

Van començar a caminar en direcció a la plaça dels Peixos. La Lisa sentia sobre la pell, sota el jersei, el contacte abrusador del fermall de Masriera. Hi hauria aplicat la seva mare alguna substància química especialment agressiva per netejar-lo? Li cremava com si li donés al·lèrgia, però no volia treure-se’l per posar-se’l per damunt la roba. Era una joia massa valuosa… i, encara que acabés amb una cremada a la pell, no pensava exposar-se perquè l’hi robessin.

—Vas ser tu qui em va trucar des del parc? —va preguntar a boca de canó.

No tenia sentit desviar-se del tema. Ja s’havia torturat prou intentant trobar un sentit a tot allò. No el tenia… Necessitava saber més; necessitava respostes.

El Marc va respondre després d’un breu silenci.

—Sí, vaig ser jo. Em sap greu, va ser una ximpleria. Hauria d’haver deixat que t’avisessin ells… No sabia què fer.

—Des de quin telèfon em vas trucar? No era el teu.

—No el portava a sobre. Vaig anar a una cabina pública.

Mentia, i no ho feia gens bé. Però la Lisa ho va deixar passar, perquè tenia moltes altres preguntes al cap, preguntes que no podien esperar.

—No eres allà per casualitat, oi? Havíeu quedat.

—Sí. Però no vam arribar a parlar. Abans va passar… el que ja saps.

—Tu ho vas veure? —va preguntar la Lisa amb un tremolor lleu a la veu—. Vull que m’expliquis com va ser, què va ser exactament el que li va passar.

—Bé… No hi ha gaire a explicar. Degué tenir un infart o alguna cosa semblant. Es va posar la mà al pit amb cara de dolor, es va doblegar cap endavant… i un moment després va caure a terra. Morta.

Mentia un altre cop. Aquella versió no s’assemblava gens a la que havien donat els testimonis interrogats per la policia. Segons la inspectora Hernández, tothom hi coincidia: no s’havia posat les mans al cor, sinó al coll, i no s’havia doblegat cap endavant, sinó cap enrere.

El Marc caminava amb aire relaxat, mirant cap endavant i balancejant lleument els braços. No semblava conscient de l’esforç que havia de fer la Lisa per mantenir-se a la seva altura. Per cada passa d’ell, la noia n’havia de fer dos.

—No va morir d’un infart —va murmurar la Lisa, en to apagat—. Va morir per asfíxia.

Ell li va donar un cop d’ull ràpid.

—Ah, sí? Ho sento, no ho sabia. Jo era una mica lluny quan va passar. A més, no hi entenc gens, de medicina.

—Sí. Per què havíeu quedat?

Un nou silenci.

—Ah…, ja saps, per allò d’aquelles joies en les quals treballava.

—Són de la teva mare? La teva mare és l’Anna?

El Marc es va aturar en sec. Aquest cop, els seus ulls van buscar en la penombra del capvespre la mirada de la Lisa.

—Com ho saps? —va preguntar en veu baixa—. T’ho va dir ella?

—No, ella no em va dir res. Aquesta és una de les coses que no entenc de tot aquest embolic. Per què no m’ho va explicar? La mare i jo parlàvem molt, ens teníem molta confiança. Ella sempre deia que jo era la seva millor amiga.

—No ho sé. Suposo que era una cosa… del seu passat, una cosa que no li venia de gust compartir amb ningú.

Havien arribat a la plaça del Vuit de Març, i es van aturar un instant davant del parc infantil, completament desert a aquella hora.

—He trobat uns missatges molt estranys de la teva mare a l’ordinador. Per a mi no tenen cap sentit. Te’ls he imprès… per si vols llegir-los. Potser tu sí que els entens.

—No cal, sé quins són. I no hi ha res a entendre. La mare no es troba gaire bé últimament. De vegades diu o escriu coses que no tenen cap significat.

De manera que era això? Als missatges, l’Anna esmentava més d’una vegada que estava malalta, molt malalta. La Lisa havia deduït ràpidament que devia tenir un càncer, però potser es tractava d’una altra cosa: d’una depressió, o potser alguna altra malaltia mental.

—Per què devia voler que tu i la meva mare us coneguéssiu? És una de les coses que no entenc dels missatges. Sembla que tu i la meva mare us havíeu vist unes quantes vegades, però elles dues només parlaven per telèfon, o s’escrivien. No pensaven quedar per veure’s?

—La mare està massa malalta per moure’s del llit.

—La meva mare la podria haver anat a visitar. Està hospitalitzada?

—No, és a casa. Però no viu aquí… I a més, no pot rebre visites.

—Doncs a mi m’agradaria veure-la. Necessito saber què volia dir exactament amb aquells missatges tan estranys, plens d’amenaces, d’al·lusions a secrets antics…

—Ja t’he dit que només són ximpleries.

Van reprendre la marxa en direcció a la Rambla.

—És estrany. Ahir, quan vaig parlar amb tu, em vas dir una cosa semblant a les que la teva mare escrivia a la meva. Em vas dir que anés amb compte o podria acabar com ella.

—Jo vaig dir això? —el Marc va alçar les celles—. No me’n recordo. Em sembla que t’equivoques.

Van continuar caminant. Havien sortit al carrer de la Canuda, i cada pocs metres els seus rostres quedaven banyats en la llum càlida d’algun aparador.

La Lisa estava començant a desesperar-se. No sabia exactament què era el que esperava d’aquella trobada; per descomptat, una cosa diferent. Volia explicacions, i el Marc, al començament, semblava disposat a donar-les-hi. Però, quan arribaven a algun punt interessant, ell retrocedia, i la deixava més confusa encara que abans de parlar-hi.

Potser era massa directa, i el noi s’havia espantat. Si tenia res a amagar, estava clar que aquella estratègia no li funcionaria. Havia d’aconseguir que no estigués a la defensiva, que confiés en ella…, però per això necessitaven temps.

—Estava pensant una cosa —va dir, en un to desenfadat que tenia molt poc a veure amb les seves últimes paraules—. Suposo que saps que la teva mare i la meva es van conèixer als cursos de preparació per al part. Això significa que tu i jo pràcticament hem de tenir la mateixa edat.

—Sí. Jo també ho havia pensat —va fer el Marc, mirant-la de reüll—. Però tu sembles més jove.

—El que està clar és que mai no creixeré tant com tu.

—Ets força alta per ser una noia.

—El meu pare és molt alt, i tots diuen que en això he sortit a ell. I tu… a qui t’assembles, al teu pare o a la teva mare?

—Jo… No ho sé. No conec el meu pare.

Un altre carreró sense sortida. Però almenys havia descobert alguna cosa més sobre el Marc.

—He portat un dels penjolls de la teva família —va dir, posant-se instintivament la mà al pit—. Me l’he posat. Després, si vols, entrem en un bar i te’l dono. Aquí al carrer m’estimo més no treure-me’l, és massa valuós.

—Ja et vaig dir que te’l podies quedar. La meva mare vol que el tinguis.

—Per què?

El Marc va arronsar les espatlles.

—A la teva mare li agradava. És just que el tinguis tu. A mi les joies no m’interessen.

—Però és una herència de família. I té molt valor…, més del que et pots imaginar.

—En diners, vols dir? Els diners no m’interessen.

Vaja, que original. La Lisa va estar a punt de replicar amb una observació mordaç, però es va contenir. Potser no era una posa, al cap i a la fi. Potser estava dient la veritat… Algú que sempre porta la mateixa samarreta, faci el temps que faci, està clar que no dóna gaire importància a les coses materials.

—Per què has acceptat quedar amb mi? —va preguntar en canvi sense cap bri d’ironia en el seu to—. No ho sé, tinc la sensació que t’estic avorrint.

—Em sentia malament pel que ha passat amb la teva mare. Ha estat…, per a mi també ha estat terrible, però sé que no es pot comparar amb el que has sentit tu.

—O sigui, que et senties en deute o alguna cosa així.

—Alguna cosa així.

—Que afalagador. Doncs res, ara que ja et sents millor ens podem acomiadar, si vols.

—No, no m’entenguis malament. Ho estic passant molt bé amb tu.

—De debò? —la Lisa va haver de contenir-se per no començar a riure—. Però si t’he d’estirar la llengua perquè parlis… Sembla més aviat que estiguis passant una mala estona.

—No, de debò que no. On visc no hi ha gaires noies com tu, saps? No…, no estic gaire acostumat a això. Però penso… No ho sé, tant de bo les coses haguessin anat diferents. Hauríem pogut continuar veient-nos… i a mi m’hauria agradat.

—A veure, espera’t, no entenc res. M’estàs dient educadament que no em vols tornar a veure?

—No és que no vulgui; és que no puc. De debò que m’agradaria moltíssim, però no…, no seria bo ni per a tu ni per a mi.

—Ah, no? I per què no?

No el deixaria que fugís d’estudi tan fàcilment. Si volia treure-se-la de sobre, almenys l’obligaria a donar-li’n una raó. La que fos…, però una bona raó, alguna explicació que no sonés a excusa.

—Bé; a veure…, crec que tu em relaciones d’alguna manera amb el que li ha passat a la teva mare, perquè va coincidir que jo era allà quan va succeir. Així que cada cop que em vegis pensaràs en aquella escena del parc i m’odiaràs. No és una bona idea, ho entens?

—Això és absurd. El que passa és que m’amagues coses, i això et fa sentir malament. Per això no vols tornar a veure’m. Només per això.

El Marc no va respondre de seguida i, quan finalment ho va fer, no va negar l’acusació de la Lisa.

—No és només per aquest motiu. N’hi ha d’altres, de raons… Si us plau, no t’ho prenguis com una cosa personal.

—Altres raons? Què passa, tens nòvia o alguna cosa semblant?

Aquest cop va ser el Marc qui va reprimir un somriure.

—No. Ja t’he dit que on visc les coses no són com aquí.

Acabaven de sortir a la Rambla, on el soroll de gent, música i trànsit llunyà els obligava a parlar més alt. La Lisa va mirar, sorpresa, el seu acompanyant.

—On tu vius els nois no tenen nòvia? I on és això, a Mart?

El Marc va riure. Va ser com si els ulls, tot d’una, se li tornessin més transparents i deixessin endevinar alguna cosa de la vibrant resplendor que amagaven.

—No, no és a Mart. Visc molt més a la vora. I no és que allà la gent no…, bé, no s’enamori… Les coses són més complicades, això és tot.

Caminaven en direcció a la font de Canaletes. Una brisa humida va balancejar sobre els seus caps les branques dels arbres, tot arrencant-los un grapat de fulles daurades.

—Em pensava que vivies a Barcelona —va dir ella—. Com hi has vingut, en tren?

—M’hi…, m’hi han portat. I ara, pensant-ho bé, hauria de tornar. La mare està sola, i no m’agrada deixar-la sola gaire temps, en el seu estat.

—D’acord —de cop, la Lisa no va tenir ganes de continuar insistint. No valia la pena. El Marc no li diria res més…, potser no tenia res més a dir—. Abans que te’n vagis, de totes maneres, t’he de donar això —va afegir, ficant-se la mà pel coll del jersei per treure el penjoll—. Si la teva mare vol que jo el tingui, serà millor que m’ho digui ella mateixa.

—Per què hi insisteixes tant? —el Marc semblava molest—. Només és un regal… Eh, què et passa?

La Lisa s’havia desenganxat la cadena del penjoll, però en agafar la petita joia de Masriera entre els dits, va ser com si una explosió ho canviés tot: els arbres, els edificis, les rajoles del terra, la gent… Eren allà al seu voltant, però al davant, a la vora de la font de Canaletes, eren diferents, com un decorat d’una altra època. Sí, com si estiguessin rodant una pel·lícula… Hi havia un quiosc de ferro forjat per darrere de la font, i hi estaven servint begudes, una mena de refrescos de colors. Allà, en aquella part del bulevard, no era la tardor, sinó l’estiu: les dones portaven para-sols i es ventaven la cara sota els seus capells amplis. Hi havia un noi amb una gorra grisa i una bicicleta. Agafava el manillar amb una mà, mentre amb l’altra formava un petit bol sota un dels raigs de la font, del qual bevia amb fruïció.

Va notar una coïssor insuportable als dits i, sense pensar en el que feia, va deixar caure el penjoll. La visió es va dissoldre tan ràpidament, que era com si mai no hagués estat allà.

Es va posar la mà al front, marejada. Tenia por de caure a terra. El Marc s’havia ajupit per recollir la joia, però la hi havia tornat.

—Estàs bé? Què ha estat? Has vist… res?

Els ulls de la Lisa es van trobar amb els del noi, i ell es va enrojolar. Era estrany… Per què havia fet aquella pregunta?

—Tu també ho has vist? —va preguntar ella.

—No. Ho sento… No sé de què em parles.

Era una resposta absurda. Si no sabia de què parlava, com podia estar tan segur de no haver-ho vist? Ella es podia estar referint a qualsevol cosa: un atracament, un nen que cau a terra… Per què el Marc reaccionava com si sabés amb certesa que no es tractava de res d’allò, sinó d’una cosa molt més estranya?

—Saps? L’altre dia, quan vaig intentar seguir-te al parc, també vaig tenir una mena de visió —va dir, estudiant el rostre del noi.

El Marc va desviar la mirada cap a la font.

—De debò? Portaves posat el penjoll?

—No. La veritat és que no el portava, però el que em va passar va ser semblant a això d’ara. I també em va passar mentre mirava una foto antiga de les nostres mares juntes. És estrany, no et sembla?

—A mi també em passa de tant en tant. És com si fossis aquí i en l’altre lloc alhora. Sensacions estranyes…, la ment humana és molt misteriosa.

Era exactament com el Marc ho havia descrit. Ell no creia que fos una al·lucinació, sabia a què es referia. No obstant això, era evident que no volia continuar aprofundint en el tema.

—Et trobes bé? —va preguntar—. Si vols, et puc acompanyar a agafar un taxi.

—M’estimo més seguir caminant una estona. Ja te’n vas, llavors?

El Marc va assenyalar vagament cap a la dreta.

—He quedat per aquí. Però no m’importa acompanyar-te una estona, de debò.

—Gràcies, no cal. Em tornes el penjoll?

El Marc encara el tenia a la mà, però en comptes d’allargar-l’hi, va obrir el palmell per observar-lo.

—Em pensava que havies dit que no el volies.

—He canviat d’opinió. És preciós. Què passa, que de cop et dol regalar-me’l? És que és màgic o què?

El Marc li va passar la cadena al voltant del coll. Per tancar el fil, va haver d’apropar-s’hi molt. Tant, que la Lisa va pensar que li sentia els batecs del cor.

—La màgia no existeix —va dir ell en veu baixa—. Hi ha els diferents camins de l’espai i del temps.

Es va tornar a apartar de nou i la va mirar amb un somriure trist.

—És curiós. Una cosa semblant es deia en un dels correus electrònics de la teva mare.

—Sí? Suposo que ho dec haver sentit a ella.

Es van observar l’un a l’altra en silenci, allà palplantats enmig de la Rambla, dificultant el pas a la gent.

—Saluda-la de part meva —va dir la Lisa—. I que aquests camins de l’espai i del temps ens facin coincidir de tant en tant. Seria divertit.

—Per què?

La Lisa va alçar les celles.

—Ets un paio molt estrany, ho sabies? M’agradaria conèixer-te millor. Llàstima que visquis a Mart.

—Sí, és una llàstima —va replicar ell amb un somriure.

—Llavors, adéu per sempre?

El to melodramàtic de la pregunta no va fer somriure el Marc.

—No ho sé —va murmurar—. Cuida’t molt, Lisa.

Va allargar la mà per estrènyer-li lleument una de les seves, i després, havent vacil·lat breument, es va girar i va començar a allunyar-se.