Repenjat en un fanal d’estil antic que acabava d’encendre’s, el Marc va mirar amb aprensió les grosses lletres vermelles que coronaven la façana de l’Hotel Suizo. Resplendien com senyals de perill enmig del capvespre. A sota, la façana de l’hotel, pintada d’un verd pàl·lid i decadent, mirava cap a la plaça de l’Àngel amb els seus divuit ulls rectangulars. Algú havia decidit omplir-la de llum col·locant focus a la vora de cada finestra, i això feia que, per contrast, l’aparador de la pastisseria La Colmena, situada als baixos de l’edifici, tingués un aspecte gairebé esmorteït.

El Marc va pensar que mai no havia sentit tant fred com aquella tarda. Va amanyogar la parca negra que acabava de comprar-se, i que encara feia massa olor de nova per semblar seva. Per davant del fanal passava contínuament gent en bicicleta. Rodaven en silenci, sense mirar a dreta ni a esquerra, espectres hivernals d’un món que el Marc no comprenia.

La Lisa va caminar al seu encontre amb un somriure forçat als llavis. Venia de la Baixada de la Llibreteria.

—No esperava que em truquessis tan aviat —va dir a mode de salutació—. Quan vam parlar, em va semblar entendre que no podríem quedar durant uns dies…

—La meva mare ha mort —va interrompre el Marc abruptament—. Per això sóc aquí.

La Lisa el va mirar amb els ulls molt oberts. La llum del fanal es reflectia en les seves pupil·les fosques, tot deixant una escata de plata en cadascuna.

—Em sap greu —va murmurar—. Marc, ho sento moltíssim.

Es van abraçar. Tots dos se sentien desemparats i sols. Acabaven de perdre les persones que millor els coneixien i que més significaven en les seves vides, encara que fos en circumstàncies molt diferents.

—Vols que ens asseiem una estona? —va proposar la Lisa, encara amb el cap a l’espatlla del Marc—. Aquella terrassa té dos brasers encesos, hi podem prendre alguna cosa.

—Encara no. Espera’t… Vull ensenyar-te una cosa.

El Marc va guiar la noia cap a la façana on es trobava l’escultura de bronze que donava nom a la plaça. Deien que representava un àngel, tot i que no tenia ales, i ningú no podia explicar els trets colèrics d’aquell rostre de dona coronat per una creu. La imatge era una rèplica; l’original es trobava al Museu d’Història de Barcelona.

—Conec aquesta escultura —va fer la Lisa, mirant el Marc amb curiositat—. Per què volies ensenyar-me-la?

—Fixa’t bé en la seva cara. No et sona? No et recorda ningú? Tu has vist una foto seva, això em vas dir. És la meva mare, Lisa.

—La teva mare? —la Lisa va començar a riure, incrèdula—. Com ha de ser la teva mare? És una obra del segle XVII. No aquesta, és clar, aquesta n’és només una còpia, però l’original… O m’estàs dient que l’artista que va fer-ne la còpia coneixia la teva mare i que en va copiar el rostre?

—No, no és això. L’artista va fer la seva feina, va copiar l’escultura original el millor que va poder.

—Llavors, la semblança és una casualitat…

—No, no ho és. L’escultura original era un retrat de la meva mare.

La Lisa va posar una mà sobre el braç del Marc.

—Anem a seure —va dir suaument—. Entenc com et sents, és…, és horrible. Estàs confús…

—Sí. Però el que et dic d’aquesta estàtua és veritat. Tu vas veure el retrat, digue’m que no s’hi assembla.

La Lisa va observar en silenci la imatge de bronze. El Marc va captar la perplexitat que reflectien els seus ulls. Sí; ella també havia notat les semblances, n’estava segur.

—Va, seiem —va dir—. La veritat és que em vindrà bé, estic cansat.

Es van asseure al voltant d’una de les taules de fusta i van demanar una xocolata desfeta. No hi havia ningú més a la terrassa. Una ràfega de vent va bressolar per un instant les tres banderes que penjaven sobre la porta de l’Hotel Suizo. Continuava passant gent en bicicleta.

—Com ha estat? —va preguntar la Lisa—. No em pensava que fos tan aviat.

—Almenys em vaig poder acomiadar d’ella —va replicar el Marc en to melangiós.

—Va patir al final? Disculpa, potser no t’ho hauria de preguntar. Jo no feia altra cosa que pensar-hi, quan va passar allò de la meva mare.

—No crec que patís —va dir el Marc, pensarós—. Únicament per deixar-me tot sol, i potser també per la ciutat. Per l’obra de la seva vida.

—Mai no m’has dit a què es dedicava…

—Era…, era artista, suposo. Construïa, teixia, reparava. Creava lligams on no n’existien, bastia ponts on no n’hi havia. Podia veure les connexions allà on els altres ni tan sols les endevinaven. I a través d’aquelles connexions aconseguia curar els estralls del temps, girar-lo.

—Era restauradora, llavors, com la meva mare?

El Marc va somriure d’una manera estranya.

—Sí, ho era. A una escala diferent.

—La meva mare només restaurava joies i objectes d’orfebreria, saps? En la seva joventut, va arribar a restaurar edifici sencers.

—La Danna no restaurava edificis. Restaurava moments, els tornava el seu significat.

—Per què l’has anomenat Danna? No es deia Anna?

—Només quan venia aquí, a aquesta banda de la ciutat.

Podia llegir en els ulls de la Lisa el que estava pensant. El misteri de les seves explicacions la irritava, però no deixaria que aquella irritació es revelés en les seves paraules. Ella creia que l’entenia, perquè acabava de patir una pèrdua molt semblant a la seva. Volia transmetre-li que estava amb ell, i que no deixaria d’estar-ho… malgrat que només digués bogeries.

—No m’he tornat boig, Lisa —va dir, obligant-se a sostenir-li la mirada—. T’hauria d’haver explicat la veritat des del començament. Ara, ni tan sols sé per on començar.

La Lisa va abaixar els ulls cap a la taula i, sobtadament nerviosa, va començar a remenar la xocolata desfeta que fumejava.

—No sé si vull saber-ho. Aquests últims dies han estat molt difícils per a mi. No sé si estic en condicions de carregar amb més secrets. La meva vida ja és força complicada.

El Marc va assentir sense saber què dir. Ella no li ho posaria fàcil, era evident. Però no podia seguir endarrerint el moment de les revelacions. Això no l’ajudaria, ben al contrari. La posaria en perill, ara que no hi havia ningú a l’altra banda per frenar Seth.

—En certa manera, jo tinc la culpa que la teva vida s’hagi tornat tan complicada —va començar a explicar, titubejant—. No és que allò de la teva mare…, d’això no en sóc responsable. Però sí que sé què li va passar. I també sé què són aquestes visions que has tingut últimament. Totes dues coses estan relacionades.

La noia el va mirar amb els ulls molt oberts.

—Saps què li va passar a la meva mare? Llavors, no va ser un accident?

—No, no ho va ser. S’estava apropant massa… Ells la van matar.

—Ells? Qui són ells?

El Marc va dubtar abans de respondre. Tant de bo hi hagués hagut una manera d’explicar-ho tot sense fer mal a la Lisa, sense posar-ho tot en doina.

Com que tardava a parlar, ella va allargar una mà per tocar-li el canell, impacient.

—Són els de Barcelona Oculta, oi?

El Marc va moure lentament el cap.

—No, no van ser ells, almenys no directament. Veuràs: la teva mare volia anar a veure la meva, demanar-li explicacions. Li vaig dir que no ho havia d’intentar, la vaig advertir que podia ser perillós. Però tenia una de les meves claus, i no em va fer cas… Va intentar travessar la Porta del Drac i ells la van detectar. L’esperaven a l’altra banda… i la van matar.

Silenci. La Lisa tenia un somriure estrany als llavis.

—Estàs boig —va murmurar per fi—. Tot aquest temps he pensat que era jo la que s’estava tornant boja, i resulta que el que està sonat ets tu. Em parles de portals entre dues dimensions, o alguna cosa així? De debò, esperes que em cregui que la meva mare va ser assassinada per intentar travessar un dels portals?

El Marc la va mirar uns instants en silenci, visiblement desanimat.

—Has viscut massa temps en aquest lloc. Tota la teva vida. És normal que hagis perdut la capacitat de percebre les esquerdes, les fissures invisibles que comuniquen totes dues ciutats. Però tot i així, en el fons saps molt bé de què parlo. Les visions, te’n recordes? No van ser visions realment, sinó experiències autèntiques. Has vist l’altra banda unes quantes vegades, només que el teu cervell prefereix convèncer-se que van ser deliris, al·lucinacions. És més fàcil això que acceptar que fossis allà de debò.

Una ombra de por va enfosquir els ulls de la Lisa.

—Eren visions… molt reals. Nítides, plenes de detalls. Fins i tot podia captar sons…

—Tu tens un do natural per travessar les portes. El penjoll de Masriera és només una clau que facilita el trànsit, però tu ni tan sols la necessites. Pots passar d’una banda a l’altra fins i tot sense la seva ajuda.

—Aleshores, aquesta altra banda… és d’on tu véns?

—Així és —el Marc va somriure amb tristesa—. Allà és on he passat tota la meva vida… fins ara.

La Lisa va assentir. Se sentia incapaç d’aixecar els ulls de la seva tassa mig buida.

—Què és, una mena d’univers paral·lel?

—No pas un univers sencer. Més aviat un univers reduït a la mida d’una ciutat, aquesta. És Barcelona, és l’altra banda de Barcelona.

—O sigui que, al final, aquests sonats tindran raó. Existeix una Barcelona oculta.

—No com ells se la imaginen. No saben de què estan parlant… No en tenen ni idea.

El Marc va observar els dits prims i morens de la Lisa, crispats al voltant de l’ansa de la tassa.

—Tot això ho vas explicar a la meva mare? És impossible que ella et cregués. Per a què vas venir a buscar-la?

—La Danna m’ho va demanar quan va comprendre que la seva fi era a prop. Ella era poderosa, Lisa, molt poderosa. Durant molt temps es va encarregar de mantenir units els infinits fragments de l’altra ciutat. Reparava les ruptures, segellava les escletxes, bastia ponts… Però per fer això, necessitava mantenir oberts els canals de l’altra banda, on el temps flueix sense retorn. I això no agrada a tothom. Ara que ella no hi és, intentaran tancar aquests canals. Intentaran destruir per sempre les portes.

—Continuo sense entendre què tenia a veure tot això amb la meva mare.

El Marc es va empassar la saliva. La Lisa no estava preparada per sentir tota la veritat. De moment, ja havia explicat prou.

—El penjoll que vaig donar a la teva mare és una clau. La Danna volia que ella el tingués. Si algú tanca les portes des de l’altra banda…, amb la clau encara seria possible obrir-les des d’aquí. Almenys, en teoria.

—Llavors, és veritat que eren amigues, que es van conèixer durant els cursos de l’embaràs?

—Sí, aquesta part és certa. Però la meva mare, en aquell moment, no va revelar a la teva… d’on venia en realitat.

—Sí, ja m’imagino. La mare era una persona oberta de ment, però no tant —la Lisa va començar a riure, bellugant el cap amb incredulitat—. Com a història, reconec que és impressionant. Ara és quan em dius que hi ha una càmera oculta i que tot ha estat una broma, oi?

—No, Lisa. No és cap broma. Sé que estàs espantada, i ho entenc…, crec que ho entenc. Però intenta veure més enllà de la por. L’altra banda és molt bonica, no et pots imaginar fins a quin punt. És delicada, i de vegades aterridora, intensa, estranya… Pensa en el que estàs descobrint.

Ella el va mirar directament als ulls.

—D’acord. Demostra-m’ho.

—Que et demostri què?

—Que em dius la veritat. Anem-hi… ara.

—No és tan fàcil. I a més, ja t’he dit que a l’altra banda estan passant coses. Hi ha éssers…, criatures que no volen que aquestes portes continuïn obertes. Pensa en el que li va passar a la teva mare quan va provar de travessar-les.

La Lisa va decantar el cap, mirant el noi amb un somriure reptador.

—Si vols que et cregui, porta-m’hi. Sé que m’estàs mentint, però vull veure fins on ets capaç d’arribar. Et pensaves que m’espantaria, que sortiria corrents i que no em tornaries a veure més? No m’empasso ni una paraula del que m’has dit, i vull saber per què t’has inventat una història tan ridícula. Vull saber què hi ha al darrere.

El Marc va sentir una onada d’escalfor a les galtes. No podia fer el que la Lisa li demanava, era una bogeria. Però necessitava que ella el cregués, del contrari la seva vida corria perill.

—Està bé. Però només un moment. I m’has de prometre que, quan siguem a l’altra banda, faràs tot el que jo et digui.

—D’acord. Només una advertència: si estàs pensant a fer-me prendre alguna droga perquè al·lucini i vegi visions, ni ho provis. No colarà.

—No caldrà que prenguis res. Però abans de continuar, has de saber que és arriscat, molt arriscat. Si us plau, pensa-t’ho bé…

—No m’he de pensar res. Ja ho he fet… i vull seguir endavant, passi el que passi.