El Marc va deixar el mòbil sobre l’escriptori de caoba i es va quedar uns instants mirant fixament la llum verdosa de la làmpada de taula. S’havia refugiat una vegada més a la biblioteca Arús, on esperava que ningú no el busqués. Necessitava ordenar les idees.

La trucada de la Lisa només havia vingut a confirmar el que ell ja sabia: abans o després, hauria d’explicar-li el que passava. Havia esperat massa: els esdeveniments s’estaven precipitant a la ciutat eterna, i si no actuava amb rapidesa, Seth aconseguiria tancar les portes, i li impediria completar la seva missió. Encara que la Lisa tingués una de les seves claus màgiques, si no parlava amb ella mai no aprendria a fer-la servir; i sobretot, no entendria el que la Danna esperava que fes, el paper crucial que havia d’interpretar per restablir l’equilibri entre tots dos mons.

Potser l’única solució seria desobeir Seth i tornar a travessar les portes. Si aquestes estaven tancades, seria millor per a tots que a ell l’agafessin a l’altra banda, amb la Lisa. Així podria ensenyar-li tot el que sabia, i amb el temps, tots dos junts potser serien capaços de trobar el camí de retorn. Era arriscat, però tot i així encara ho era més no fer res, i quedar-se esperant que Seth i els seus anessin tallant els ponts i encara mantinguessin viu el seu món a través de la seva connexió amb la ciutat dels mortals. Si esperava massa, potser quan volgués arribar fins a la Lisa, ja no trobaria el camí.

Què havia de fer?

Un llambreig sobre la taula veïna a la seva li va cridar l’atenció. Era una joia, una joia semblant a les que acostumava a utilitzar per convertir-les en claus màgiques. Va allargar la mà per penjar-la i la va observar, sorprès. Semblava un altre penjoll de Masriera, i estava segur que no l’havia vist mai abans. Qui l’havia portat al seu estudi i per a què?

Com en resposta a aquelles preguntes que ni tan sols havia arribat a formular en veu alta, la figureta femenina de la joia va estirar els seus braços daurats i, doblegant els genolls, es va aixecar. Tot el seu cos estava modelat en or pur, juntament amb la túnica que l’embolcallava. Fins i tot els cabells eren d’or… Només les ales eren de cristall, amb nervis esmaltats de negre i esquitxats de pedres, robins i maragdes.

La criatura va volar en silenci fins a la lupa de treball del Marc i es va asseure graciosament sobre ella. Semblava una fada.

—Qui ets? A què has vingut? —va preguntar el noi—. No et conec…

—La meva vida és nova —va respondre ella—. Només tinc unes sis hores d’existència.

—Ets molt jove. D’on has sortit? Qui t’envia?

—M’envia la Danna. Ha gastat les seves últimes forces a crear-me. M’ha posat el nom d’Iris, la missatgera. Necessita veure’t… i aviat.

—He intentat arribar fins a ella, però no he pogut. Ningú no pot. S’està morint, oi? Això significa que els camins fins a ella ja han començat a esborrar-se.

—Ho sé, i ella també. Però encara et puc portar fins a casa seva. Tot i que no serà fàcil, t’aviso.

—Som-hi —va dir el Marc aixecant-se—. Com més aviat, millor.

Iris va aletejar en l’aire, just davant seu, i va començar a volar cap a les escales, sumides en una densa penombra. El seu cos d’or brillava com un llum, tot arrencant espurnes de les pedres precioses de les ales.

El Marc la va seguir escales avall.

—Vols que t’obri la porta? Tu sola no podràs…

—No sortirem. Segueix-me. S’ha de continuar baixant… I no et preocupis per les portes.

Al mateix moment, el que semblava una paret de marbre completament sòlida va donar pas a un forat rectangular pel qual s’accedia a unes empinades escales de caragol.

El Marc feia molt temps que freqüentava la biblioteca Arús, però mai no havia vist aquella baixada. Probablement l’havia creat la mateixa Iris, amb la màgia que li havia deixat la Danna.

Sense dubtar-ho, el noi va començar a baixar. Els peus gairebé no li cabien als gastats graons i s’havia d’agafar a la paret de pedra per no perdre l’equilibri. La lluïssor daurada de la seva guia es tornava més intensa com més espessa era la foscor que els envoltava.

Van baixar i baixar fins que el Marc va perdre la noció del temps. Allò semblava interminable. Però finalment les escales es van acabar, i el Marc es va trobar en una galeria àmplia, amb la volta coberta d’estalactites i un fètid corrent fosc que flotava pel centre.

Les cloaques. Mai no havia estat a les cloaques de la ciutat màgica.

Va sentir una esgarrifança de repugnància en comprovar que moltes d’aquelles estalactites que penjaven del sostre estaven vives. Eren ratpenats que de tant en tant es desprenien dels seus penjadors i volaven traçant-li amplis cercles sobre el cap, per tornar un altre cop al seu lloc d’origen. N’hi havia molts, moltíssims. Els seus güells ressonaven sobre les humides pedres dels murs.

El túnel es prolongava a dreta i esquerra fins a perdre’s en la foscor.

—On em portes? Quin lloc és?

Per tota resposta, Iris es va posar al cairell lliscós i cobert d’algues del canal, i en fer-ho va revelar la presència d’una allargada canoa a l’aigua. El Marc va saltar a l’interior i va empunyar els rems, mentre Iris es posava a l’extrem corb i daurat de la proa. Un moment després lliscaven a tota velocitat aigües avall. Cada impuls dels rems els propulsava amb força cap endavant, fent-los avançar sense que el Marc hagués de fer cap esforç.

Sobre el seu cap, la volta del túnel es va tornar més baixa i asfixiant. Ara, els caps sedosos dels ratpenats gairebé arribaven a fregar-lo. El Marc va tancar els ulls per no veure’ls, però encara podia sentir els seus aguts güells i el moviment de l’aire provocat per les seves ales.

Quan es va atrevir a desenganxar les parpelles un altre cop, havien sortit a un canal exterior que anava en paral·lel a un carrer empedrat. Les estrelles es reflectien en aquelles aigües negres. La silueta d’Iris resplendia a la proa com una làmpada antiga, i les seves rígides ales de cristall es bressolaven nerviosament de tant en tant.

Va arribar un punt en què, en intentar enfonsar els rems a l’aigua, no es van moure. El Marc va comprendre que havien arribat a la seva destinació.

Llavors va veure la casa. Estava en ruïnes, com mai no l’havia vist abans. La cornisa en ziga-zaga, que recordava les antigues cases holandeses, apareixia escantellada, com si hagués rebut l’impacte d’un cop de canó. Però el més sorprenent era el deteriorament del recobriment de ceràmica de la façana: era com si s’hagués tornat aspre i fràgil, com si el desgast de segles l’hagués aprimat i li hagués donat la consistència d’un vell pergamí. I sobre aquell pergamí, les obertures de les finestres semblaven línies escrites amb tinta negra en un alfabet oblidat. Només la A de pedra del balcó resplendia encara com una gran capitular d’or.

L’edifici s’estava dissolent en el no-res…, igual que la dona que l’habitava.

El Marc va sentir un breu consol en comprovar que la monumental escala de l’interior encara es conservava intacta. L’àguila de pedra que decorava el passamans també era al seu lloc. Allà ja no necessitava la guia d’Iris, es coneixia el lloc com el palmell de la mà. De fet, era l’única llar que havia conegut, la casa on havia passat els millors moments de la seva infantesa.

Va trobar la Danna asseguda davant d’una de les finestres, contemplant la nit. El Marc hauria donat qualsevol cosa per convèncer-se que aquell rostre fràgil, gairebé transparent, només era un fantasma dins un malson. Però havia d’afrontar la veritat: a la seva mare a penes li quedava un bri de vida… L’única part del cos que encara podia moure eren els ulls.

Es va deixar embolcallar per la mirada càlida d’aquells ulls tan estimats. I va sentir la veu de la seva mare, però només en el seu pensament, perquè els seus llavis ja no eren capaços d’emetre cap so.

—Finalment em podré acomiadar de tu. Era el meu últim desig.

—Mare… Encara no.

La seva pròpia veu li va sonar com el gemec d’un nen petit. No estava preparat per perdre-la. Mai no ho estaria.

—Vaig haver d’accelerar les coses per crear Iris. La necessites. Te l’has d’emportar amb tu a l’altra banda. Ella t’avisarà si res greu passa a les portes.

—Com? Com m’avisarà?

—Te n’adonaràs, fill. Resplendirà d’una manera diferent.

—Em parlarà? Em guiarà com ho has fet tu?

Iris es va posar delicadament sobre l’espatlla esquelètica de la Danna, coberta per una túnica de llana negra.

—No, Marc. A l’altra banda, la màgia té els seus límits. Ella no podrà parlar com ho fa aquí, però et seguirà ajudant… a la seva manera.

—No puc deixar-te aquí sola, mare. Ja ningú no aconsegueix arribar fins aquí. Hilde ho ha intentat. Està nerviosa, vol continuar amb la teva labor quan tu…

—Quan jo mori. Ho sé. Sé que ha rebut una oferta de Berald, el fill de Seth. I que no desitja acceptar-la… Però haurà de fer-ho.

—També em va fer una oferta a mi. O això crec…

La Danna va assentir amb les parpelles.

—No és el teu destí. Ella ocuparà el meu lloc només transitòriament, fins que la Lisa estigui preparada.

—I penses que acceptaran la Lisa? No la coneixen, és una estranya per a ells. A més, tampoc no crec que la Lisa vulgui… això.

—No serà això, Marc. Serà diferent. Ella ho anirà construint a la seva manera, ho anirà teixint amb els fils de la seva imaginació. Creu-me, serà diferent.

—Tot i així, no crec que ella pugui, mare. Ha viscut massa temps amb els humans. No ho suportarà.

—Per això és tan important, la teva missió. Només tu pots fer-li comprendre la bellesa de la nostra tasca.

—Com? —va preguntar el Marc, desesperat—. De vegades, ni jo mateix la veig.

La resposta de la seva mare va trigar un instant a arribar. El Marc va sentir sobre ell la mirada envellutada dels seus ulls.

—Ella també t’ajudarà a tu. Us necessiteu l’un a l’altre. Per separat esteu incomplets, però junts sereu capaços de coses que ni jo mateixa he aconseguit mai.

—Aquest era el teu pla? Per això vas fer… el que vas fer?

—Per això. Sé que estàs angoixat, fill, que és un pes terrible el que he dipositat sobre les teves espatlles. Si ho he fet, és perquè sé que estaràs a l’altura… Sempre he tingut aquesta certesa.

—Parles així perquè m’estimes. No obstant això, jo no sóc cap de vosaltres, mare. Sóc un mortal; un simple humà.

—Sí; aquesta és la teva principal limitació… i també la teva principal fortalesa. Això és el que Seth i els seus no comprenen, el que no arribaran a comprendre mai. Hi ha màgia també dins els homes, encara que sigui una màgia efímera i delicada, que es dissol al primer cop de vent. Però és valuosa, amor meu. No l’has de menysprear.

—Digue’m què he de fer, mare. Em sento tan perdut…

—Has d’anar a buscar-la i explicar-li-ho tot. No cal que li ho diguis tot de cop. Pren-te el temps que necessitis.

—Però no hi ha temps. Aquí tot va molt de pressa. Quan no hi siguis, Seth tancarà les portes. És el que m’ha dit.

—No serà tan ràpid, perquè el que vol fer no és fàcil. Hi ha molts ponts per trencar, l’entramat que uneix totes dues ciutats és més sòlid del que sembla. A més, Hilde els contindrà per un temps. Almenys, això espero.

—I què passarà quan Hilde sàpiga que no és l’escollida? Penses que ho acceptarà? No es tornarà contra la Lisa?

La Danna va tancar els ulls, i l’últim bri de vida que bategava en el seu rostre cansat gairebé va desaparèixer.

—Això no depèn de mi. He fet el que he pogut. Ho deixo a les teves mans, Marc. Confia en tu, en el que ets.

—I què sóc, mare? Qui sóc?

Va esperar llargament una resposta, però aquesta no va arribar. Un vent fred va bressolar els tapissos que guarnien l’estança, desfent-los a poc a poc, com si estiguessin teixits amb cendres.

La Danna havia mort…

El greu toc d’una campana invisible va ressonar en la nit, anunciant a tota la ciutat el final d’una època.