El Marc va acariciar pensarós les motllures daurades de la porta d’accés al dormitori. La Lisa li havia dit que podia dormir allà; fins i tot havia trobat uns llençols groguencs dins d’un armari i l’havia ajudat a fer el llit. Els llençols semblaven tan antics com la resta de la casa, però la diferència era que no es podien restaurar, i conservaven les ferides del temps. Tot i que segurament ningú no havia arribat a estrenar-los, el teixit s’havia esquinçat entre les mans de la Lisa quan va intentar estendre’ls.

De tota manera, servirien…

La veritat era que el Marc no tenia ganes de dormir. Se sentia atrapat en una mena de museu el significat del qual no acabava d’entendre. La Lisa li havia explicat el que aquella casa representava per al seu pare, com l’havia comprat en secret per donar una sorpresa a la Mònica i després mai no havia trobat el moment per dir-li-ho. Era de bojos, la classe d’estupidesa que acabava deteriorant els ponts entre les dues ciutats i causant estralls a l’altra banda. Un lloc tan especial havia de ser habitat. No n’hi havia prou a tenir-ne cura, a omplir-lo de mobles Art Nouveau i altres objectes d’època. Calia donar-li vida, calia omplir-lo de significat. En comptes d’això, el pare de la Lisa el conservava com si fos un temple a una divinitat desconeguda, mentre ell feia la seva vida en un altre indret.

El primer que havia fet la Lisa en arribar havia estat conduir-lo fins a l’habitació on se suposava que hi havia la fotografia de les dues mares embarassades. Es va dur una decepció en comprovar que el Toni ja l’havia tret pensant-se que li feia un favor… La Lisa havia entrevist l’altra ciutat en mirar el retrat de les dues dones. En aquell moment, ella havia pensat que es tractava d’una suggestió. I ara, aquella finestra a l’altre món, al seu món, havia desaparegut.

Potser era millor així.

Quan la Lisa es va acomiadar d’ell, va estar a punt de demanar-li que es quedés. L’espantava la idea de quedar-se allà tot sol, esperant… Esperant què? Ni tan sols ell ho sabia.

Per fortuna, va aconseguir resistir la temptació d’expressar com se sentia en veu alta. Començava a conèixer la Lisa: no hauria estat capaç de deixar-lo sol en aquell estat. I això li hauria portat problemes amb el seu pare; més dels que ja tenia… com si la seva vida no fos ja prou complicada.

En tot cas, ella li havia promès tornar el dia següent amb provisions. Havien quedat que es trucarien si sorgia cap imprevist, i el Marc havia promès no sortir de l’edifici fins que ella tornés. Aquell lloc era un bon refugi, s’havia de reconèixer. Feia anys que estava deshabitat, i això, malgrat la seva antiguitat, el tornava gairebé indetectable per a Seth i els seus. Allà no hi havia ecos d’emocions passades, els objectes i els mobles no conservaven gairebé rastres dels seus breus i esporàdics contactes amb els éssers humans. Mobles de col·leccionista, va pensar el Marc amb cert menyspreu. Sense vida; sense històries per explicar.

Algun dia, quan tot passés, la Lisa s’encarregaria de canviar això. Ella impregnaria cadascun d’aquells objectes amb la seva influència, els donaria la personalitat que els faltava. Ompliria la casa de significats, la convertiria en un bon lloc per viure.

Potser la compartiria amb algú. Algú capaç d’estimar-la i cuidar-la com ell mai no podria fer. Potser arribarien a tenir fills…

El Marc es va passar els dits entre els cabells, com si amb aquell gest pogués deslliurar-se d’aquells pensaments. Estava imaginant-se bajanades, i el pitjor era que aquelles bajanades el posaven nerviós. Li feien mal, però no era capaç de comprendre per què.

Va sortir al passadís a les fosques, buscava a les palpentes un interruptor per encendre el llum. Quan el va trobar per fi, el passadís va quedar banyat de la resplendor ataronjada de les bombetes de baix consum distribuïdes en tres aplics sobre la paret. Aquella llum esmorteïda, rogenca i freda alhora, li va semblar insuportablement trista. La casa demanava a crits una llum més càlida, més de la seva època.

Va caminar arrossegant els peus sobre les rajoles esquerdades que el Toni havia decidit preservar quan va emprendre la restauració de l’habitatge. Era com caminar sobre un mosaic antic i fràgil. A la cuina, va passar una bona estona buscant un got per beure aigua de l’aixeta. Per fi en va trobar un, una peça d’antiquari, amb la vora daurada i delicats dibuixos de colors. Va beure amb avidesa, i va tornar a omplir el got així que el va haver buidat.

Durant uns segons es va quedar mirant la fina teranyina que entapissava un dels cantons sense pensar en res més. A través de la finestra li va arribar el so llunyà d’un telèfon mòbil que travessava el silenci de la nit.

A la sala principal, havia vist un rellotge de pèndol penjat en la paret. Era un disseny modernista. Les busques, lleument corbes, imitaven dues tiges coronades per estranyes roselles de ferro. El disseny senzill dels nombres contrastava amb les fantasioses pintures de boscos en flames que decoraven la capsa de fusta.

Va trobar una clau per donar-li corda en obrir la porteta de vidre que protegia el pèndol. Va introduir la clau en els mecanismes, una mica a l’esquerra de les nou, i la va girar unes quantes vegades. El rellotge va començar a desgranar un sonor i monòton tic-tac. Funcionava!

No es va atrevir a posar-lo a hora, perquè sabia que els delicats mecanismes d’aquelles peces eren molt fàcils de desequilibrar. Si la Lisa volia utilitzar-lo alguna vegada, hauria de trucar a un rellotger expert en antiguitats. De tota manera, el batec metàl·lic del pèndol el feia sentir menys sol. Menys sol i menys perdut.

Aquella nit se li faria eterna…

De mala gana va tornar a l’habitació, es va deixar caure sobre el llit i es va treure les sabates. Es va ficar entre els llençols amb els mitjons posats. Així que va haver descansat el cap al coixí, es va adonar de com n’estava, de cansat.

Va apagar el llum i va tancar els ulls. El fred humit dels llençols li va portar a la memòria una nit de la seva infantesa en què s’havia ficat al llit plorant. Recordava el coixí xop sota la galta, i com, quan el plor va cedir, aquella humitat li impedia adormir-se. El que no va poder recordar va ser el motiu de les llàgrimes.

De mica en mica, sense adonar-se’n, es va anar sumint en una agradable somnolència. Es va veure a si mateix caminant pel Tibidabo al costat de la Lisa. Tots dos portaven cotons fluixos de sucre a la mà. Era estiu i feia molta calor. La Lisa no parava de parlar sobre joies antigues i de tant en tant somreia misteriosament. Ell l’escoltava meravellat…

Quan es va despertar, una suor freda li emperlava el front. Es va incorporar amb brusquedat en captar una lluïssor intensa a la perifèria del seu camp de visió. Venia d’un objecte que era a la calaixera, davant del mirall. Què era?

Es va llançar a examinar-lo i el va reconèixer al moment. Era el penjoll que li havia donat la seva mare… Era Iris.

Es va cremar els dits quan va intentar agafar-la per la cabellera daurada. Va respirar fondo i va tornar a intentar aïllar-la, aquest cop per una de les ales. Estava molt calent… però va resistir l’impuls de deixar-la caure.

Iris l’advertia que una de les portes del Drac s’havia obert.

Sense fixar-se gairebé en el que feia es va calçar les sabates, va buscar la jaqueta (l’havia deixat penjada a la porta de la sala) i va sortir del pis.

Estava baixant els graons de dos en dos quan va recordar que la Lisa no li havia deixat cap clau, la qual cosa significava que no podia tornar… No sense avisar-la abans.

Ella s’enfadaria quan s’assabentés que havia incomplert el seu acord. Només esperava poder avisar-la abans que ho descobrís per si mateixa.

Va decidir apartar de la ment aquells pensaments i seguir endavant. Mantenia aferrada Iris dins de la butxaca dreta de la jaqueta, i tot d’una va començar a notar que ella el guiava subtilment, que d’alguna manera estava indicant al seu cos el rumb que havia de seguir, fent-lo caminar amb decisió, com si sabés exactament on anava.

Va pujar a un autobús que estava a punt d’arrencar i es va asseure a la part del darrere. El vehicle estava mig buit. De tant en tant s’aturava en una parada, però el Marc sabia que no era la seva, perquè dins de la butxaca el cos metàl·lic d’Iris ja no desprenia cap calor. Quan arribés el moment de baixar, ella l’avisaria, n’estava segur. Tan segur, que fins i tot es va permetre tancar els ulls i endormiscar-se.

El va despertar una frenada brusca del vehicle. En obrir els ulls, va comprovar que era l’únic passatger que quedava a bord.

—Última parada —va cridar el conductor sense girar-se—. Has de baixar, vaig de recollida.

Endormiscat encara, el Marc va sortir per la porta del darrere de l’autobús i es va trobar un ampli passeig desert amb arbres a banda i banda. Semblava que havien sortit de la ciutat… On era?

Les siluetes dels xiprers, barrejades amb algunes teules de pedra que sobresortien per damunt d’un mur blanc, li van donar la resposta: era en un cementiri…, concretament al cementiri de Montjuïc.

És clar, allà hi havia una de les portes més antigues. I aquella devia ser la que s’havia obert… Per què?

La silueta d’Iris li tornava a cremar entre els dits. La va treure de la butxaca i se la va quedar mirant sorprès. Resplendia com si tingués llum pròpia…, tant, que al cap d’uns segons en va haver d’apartar els ulls, perquè li feia mal a la vista.

Va caminar com un autòmat cap a una de les entrades del cementiri. Tenia una historiada tanca de ferro a la part central i dues petites tanques laterals. Va empènyer la de l’esquerra, amb la certesa que la trobaria oberta.

Quan va ser dins, no va tenir altre remei que seguir el rumb que les seves passes li imposaven. Va intentar resistir-s’hi, però era impossible. Una força més poderosa que la seva voluntat l’arrossegava cap a l’escletxa que comunicava tots dos mons. No hauria d’haver-se obert, ara que la Danna no hi era. Ningú a l’altra banda no podia sortir sense consumir-se en pocs segons, com una espelma cremant massa de pressa.

Va accelerar el pas, tot i que en el seu interior hauria donat qualsevol cosa per no haver de continuar endavant. Fos el que fos el que estava passant allà, era una cosa que no hauria hagut de passar. Ho notava…, ho notava gairebé com un dolor físic al pit, una fiblada d’angoixa que creixia amb cada nova respiració, amenaçant d’asfixiar-lo.

Caminava tan ràpidament que amb prou feines es podia fixar en les blanques escultures dels àngels que decoraven les antigues tombes. Algunes tenien bonics rostres de dona; d’altres, en comptes de rostres, exhibien calaveres de marbre, en representació de la mort. Però les seves ales feien pensar en alguna forma possible de llibertat més enllà d’aquells murs i de les capçades dels arbres, sota el cel estelat.

Llàstima que només fossin ales de pedra. Massa pesants per volar…, si més no en aquella banda del món.

Va saber que havia arribat a la seva destinació abans fins i tot de distingir l’escultura del drac endormiscat als peus d’un cavaller. Aparentment, tot estava tranquil. No se sentia res, ni s’albirava cap signe de moviment per allà…

Però hi havia un so. Una respiració lenta que en alguns moments s’assemblava massa a un plany. Venia del darrere de la tomba del drac.

El Marc no volia mirar. El que desitjava era girar cua i fugir d’allà, fugir d’aquell bosc de marbre i mort com més aviat millor i anar-se’n tan lluny com fos possible.

Però Iris li cremava la mà. L’havia conduït allà per alguna raó.

Molt a poc a poc, va envoltar el sepulcre amb l’estàtua jaient del cavaller. Al darrere, al peu d’un xiprer, va descobrir un embalum tremolós. La sorra humida del camí estava esquitxada de sang.

Es va agenollar al costat del cos, i va allargar una mà indecisa cap a l’espatlla convulsa de l’home per girar-lo. Tenia la jaqueta de cuir estripada.

En posar-lo cap amunt, va confirmar el que ja temia. Es tractava del paio que els havia seguit al parc d’atraccions, l’individu de Barcelona Oculta…

I si no feia res per salvar-lo, probablement moriria.