—Estàs bé? —va preguntar el Toni a la seva filla, i alhora, aprofitant que el semàfor encara estava en vermell, va aixecar una mà del volant per acariciar-li els cabells.

No havien bescanviat cap paraula des que havien sortit de la comissaria. El Toni havia deixat el cotxe en un aparcament subterrani, i durant una bona estona van haver de deambular d’un pis a un altre, buscant-lo. No era normal que el Toni no recordés on havia deixat el seu adorat Mercedes negre. La Mònica acostumava a dir, en broma, que aquell cotxe era el veritable amor de la seva vida.

La inspectora tenia raó, va pensar la Lisa mirant-lo de reüll. Estava molt afectat, però feia tot el possible per mantenir la calma. El telèfon li havia sonat tres o quatre cops mentre travessaven el centre de la ciutat de camí a casa seva, i tot i que disposava de «mans lliures» no havia respost. Era evident que no se sentia amb ànims de parlar amb ningú.

Un cop van haver travessat la tanca intel·ligent que donava accés a casa seva, la Lisa es va sentir millor. Totes les finestres de la façana estaven il·luminades. La Lisa sempre havia trobat aquell antic taller mecànic reconvertit en loft una mica ridícul, amb mobles de disseny i enormes pintures minimalistes a les parets. El seu pare semblava tan perdut allà dins com en un decorat de teatre. Es notava que no havia triat cap dels objectes artísticament distribuïts per tots els racons. Si algun d’aquests objectes hagués desaparegut, probablement ni tan sols se n’hauria adonat.

A la seva nòvia, la Marina, en canvi, la casa li encantava. Pràcticament s’hi havia instal·lat, tot i que conservava el seu vell apartament i sempre fingia estar de pas, almenys en presència de la Lisa. S’esforçava molt a mostrar-se simpàtica amb ella, treia temes que suposava que li interessaven, com els llibres i les pel·lícules de vampirs. La Marina estava enganxadíssima a unes quantes sèries de televisió de tema vampíric, i no perdia l’ocasió per parlar-ne. Devia pensar que això la feia semblar de la generació de la Lisa, com si la diferència d’edat entre ella i el Toni no fos suficient. La Marina era d’aquelles persones que se senten orgulloses de ser joves, com si això tingués algun mèrit.

La Marina va sortir a rebre’ls quan va sentir el soroll de les claus a la porta. A la Lisa li va molestar veure-la aparèixer a la porta de la sala vestida de negre de cap a peus i amb cara de circumstàncies.

—T’he dit que te n’anessis a casa —la va saludar el Toni, desviant una mica la cara perquè el petó de la Marina no se li posés als llavis, sinó a la galta.

—Només volia assegurar-me que estàveu bé —va dir ella amb la seva veu greu de noia de món—. Us he deixat sashimi i amanida de mango a la cuina. Ja se sap quan serà el funeral?

El Toni la va fulminar amb la mirada.

—Depèn de la policia. A més, he de parlar amb la meva sogra.

La Marina va alçar les celles i va somriure amb tibantor.

—Exsogra. Ha trucat dues vegades, vol parlar amb tu tan aviat com sigui possible. I també amb la Lisa.

—Després li trucaré. O demà. Com l’has trobat?

—Molt sencera. La mateixa veu de sergent de sempre. Per ser una mare que acaba de perdre la seva filla, m’ha semblat tot molt fred.

—Què esperaves, que et consolés? Ella a tu? —va preguntar la Lisa sense poder contenir-se.

La Marina li va clavar els seus maquillats ulls grisos. Per més sofisticada que fos, hi havia una cosa que cap màscara de pestanyes podia donar a la seva mirada: intel·ligència.

—No critico la teva àvia, Lisa. Em sap greu si t’he molestat. Estem tots una mica nerviosos…

—Tots? De debò? Estàs tan nerviosa com jo? Que maca que ets, Marina; que sensible.

—Ja n’hi ha prou, Lisa; ella no en té la culpa —va intervenir el Toni en to aspre—. Marina, vés-te’n, si us plau. Necessitem estar sols.

La Lisa va mirar el seu pare amb un somriure d’incredulitat. Després va passar com un huracà pel seu costat i es va refugiar a la cuina.

Estava llençant l’amanida de mango a les escombraries quan ell va entrar. El cotxe de la Marina acabava de travessar la tanca. Van sentir el xerric d’aquesta quan es va tancar, i el soroll del motor que s’allunyava per la carretera. El Toni es va acostar a la finestra per tancar-la. Pràcticament s’havia fet de nit.

—Per què la llences? T’aniria bé menjar alguna cosa.

La Lisa va mirar el seu pare amb el bol oliós encara a la mà.

—No vull la seva estúpida amanida. La mama és morta. Ella no hi pinta res, en tot això.

Els ulls se li van negar de llàgrimes. Va deixar el bol a la pica i va obrir l’aixeta per esbandir-se les mans. El Toni la mirava acovardit, sense saber què dir.

Es van abraçar. Ell era molt més alt que ella, així que la Lisa va enterrar la cara en el seu pit i no va intentar controlar-se. Plorava com quan era petita, com si alguna cosa se li acabés d’estripar per dins. Sons de violí trencat… Sentia que s’ofegava.

Al cap d’una estona, es va adonar que el Toni també plorava. El pit se li contreia en breus convulsions rítmiques, però dels seus llavis no en va arribar a brollar cap so.

La Lisa se’n va apartar suaument i li va acariciar la galta. Era la primera vegada que veia plorar el seu pare.

—Encara no m’ho crec —va sanglotar ell, mirant-la amb ulls desemparats—. És que és impossible…

Era impossible, sí, però havia passat. La Mònica era morta, i ni tan sols hi havia una explicació. Simplement havia passat: allà, a l’escala del parc, al costat de l’escultura d’una salamandra irreal i gegantina.

* * *

El primer pensament de la Lisa en despertar-se va ser que feia fred. Va obrir els ulls i va reconèixer la claror lletosa de l’habitació i el balanceig d’una branca jove d’heura a la finestra: era a casa del seu pare…

I llavors se’n va recordar: la trucada de telèfon, el parc, la inspectora. L’embalum al terra cobert de plàstics blancs. I aquell noi estrany, el de les joies de Masriera. El que va passar quan va intentar seguir-lo: per un moment, es va veure a si mateixa en un altre lloc, enmig de matolls polsegosos i roques nues. Una al·lucinació?

En qualsevol cas, havia de trobar el Marc. Necessitava parlar amb ell, preguntar-li si havia estat amb la seva mare, i què era exactament el que havia vist.

Es va asseure al llit i va rebuscar amb els peus fins que va trobar les sabatilles. Els seus ulls es van fixar en la novel·la de vampirs que la Marina havia deixat sobre la tauleta de nit. Amb la millor intenció, segurament… No era la classe de lectura que li venia de gust en aquell moment.

Va fer lliscar el plafó de fusta i paper d’arròs que separava la seva habitació de la resta de la casa. No hi havia envans, per descomptat: un loft amb envans, segons li havia explicat la Marina, no seria un loft de debò.

La Lisa mai no havia entès la utilitat d’un edifici de quatre-cents metres quadrats sense un sol espai on poder aïllar-se. Les portes i els envans són invents força antics, i per una bona raó: la gent els necessita per protegir la seva intimitat. És que els decoradors no pensen en les persones que han de suportar les seves brillants idees durant anys?

Va treure un jersei gris de l’armari i se’l va posar sobre el pijama. Després, arrossegant els peus, se’n va anar a la cuina. La va sorprendre trobar el seu pare vestit amb camisa i corbata, estava esmorzant.

—Bon dia. Un cafè?

Feia ulleres, com si no hagués dormit en tota la nit. Però li somreia. Amb dificultat, però somreia.

—Ja me’l faig jo, gràcies —va dir la Lisa, agafant una càpsula del dispensador i posant-la a la cafetera—. Per què t’has vestit així? És diumenge, no deus estar pensant d’anar a l’oficina?

—La policia ja ha acabat amb el cos. S’ha de traslladar a un tanatori, fer tràmits…, ja saps.

No, no ho sabia. La Lisa no havia assistit a un funeral en la seva vida. Els seus pares sempre l’havien mantingut allunyada d’aquest tipus de coses.

—Vols que t’acompanyi? Al cap i a la fi, tu no hauries… Vull dir, no és com si estiguéssiu casats.

—Ja he parlat amb la teva àvia Carme. Ella hi està d’acord, me n’encarregaré jo. És a dir, si a tu et sembla bé.

Els seus ulls es van creuar un instant. Els del Toni semblaven enormement cansats i tristos.

—Sí, és clar, t’ho agraeixo —va respondre la Lisa ràpidament—. Però jo també vull col·laborar.

—No hi ha tantes coses a fer, en realitat. El funeral serà demà. La teva mare volia que la incineressin, suposo que ho saps.

La Lisa es va estremir en sentir la paraula.

—No ho sabia —va murmurar—. Mai no parlàvem d’aquestes coses.

Amb el cafè fumejant a la mà, es va asseure a la taula, a la dreta del seu pare. Va agafar un croissant d’una bossa de paper tacada de greix i el va mossegar sense ganes. Estava una mica dur, era del dia anterior.

—Saps? Aquella inspectora…, crec que no és gaire bona.

El seu pare la va mirar amb interès.

—Per què ho dius?

—No ho sé; no em va fer les preguntes realment importants. I no sabia qui era Masriera.

El seu pare va somriure.

—La major part de la població mundial no sap qui és Masriera, Lisa, i això no els converteix en ignorants ni en mals professionals. No tothom ha crescut en l’ambient en què has crescut tu, ni ha tingut la sort d’aprendre tantes coses. Tens encara més prejudicis que la teva mare.

La Lisa no li va tornar el somriure. No era divertit.

—El que vull dir és que només preguntava ximpleries. He vist força sèries policíaques i aquestes coses, i els interrogatoris no es fan així.

—La realitat no és com a les sèries de televisió. Aquella dona deu tenir la seva manera de treballar, i a més, no és com si estigués investigant un assassinat. A la teva mare no la van matar.

—De debò? Ja se sap la causa de la mort?

El Toni va assentir.

—Asfíxia. Potser un atac d’asma sobtat, o un ennuegament. No li han trobat cap cos estrany a la tràquea, però va poder ennuegar-se amb la seva pròpia saliva, o… vés a saber.

—És una manera estúpida de morir. La gent no s’ofega així, sense més.

—Ho sé. Ha estat mala sort, filla. Molt mala sort. Però no s’hi ha de donar més voltes… Ja no té remei.

La Lisa va remenar la seva tassa de cafè, pensarosa.

—Saps? Ahir, quan vaig intentar seguir el noi de les joies, em va passar una cosa. Tot d’una em vaig trobar en un altre lloc. O si més no, semblava un altre indret, tot i que alhora continuava sent el parc. Només que el parc, de sobte, no hi era. Hi havia arbustos, arbustos ressecs, i una masia amb una parra plena de pols… No et sembla estrany?

El seu pare la va mirar amb preocupació.

—Acabaves d’assabentar-te del que li havia passat a la mare. És lògic que estiguessis afectada. La ment, quan sofreix un trauma tan brutal com el que tu estàs sofrint, de vegades reacciona d’una manera estranya. Si vols, puc demanar-te cita amb la Montse, et faria bé parlar amb ella.

—La teva psicòloga? —la Lisa va fer una ganyota—. Per favor, papa…

—Expsicòloga —va puntualitzar el Toni—. A mi em va ajudar…

—Sí, sobretot quan vau començar a sortir. Això et va ajudar molt —va replicar la Lisa amb ironia.

Al Toni, tanmateix, no va semblar que li fes gràcia.

—Aquestes coses són difícils. No t’obligaré a veure un psicòleg, però tampoc no et tanquis, d’acord? I si tornes a tenir un d’aquests episodis, m’has de prometre que m’ho diràs. No podem deixar que se te’n vagi de les mans.

La Lisa va sospirar amb impaciència.

—No ho entens. No va ser una visió ni res semblant. La masia i els matolls eren allà de veritat. No va ser cap miratge.

—Es diuen miratges perquè són com reflexos de la realitat. No t’hi obsessionis ara…

—És que no és només això. Qui em va trucar, papa? Va dir que era de la policia, però els mossos ho van negar. Jo apostaria que va ser el tal Marc.

—És possible. Potser el noi havia quedat amb la teva mare i, en veure el que passava, es va espantar.

—Ja, però… com sabia el meu telèfon? I a més, el número des del qual em va trucar… era un número dels anys noranta!

El Toni va arrufar lleument la cella.

—Això és estrany, ho admeto. I admeto que el noi potser amaga alguna cosa. Probablement les joies aquestes que portava a la mare no eren una herència de família. Només una persona tan ingènua com la Mònica és capaç d’empassar-se aquesta història.

—La mama no era ingènua. No era una desconfiada com tu, però això no significa que fos ingènua.

El Toni va alçar els ulls cap al sostre un instant. Era obvi que no estava d’humor per a aquella discussió.

—Escolta, si aquest noi ha fet alguna cosa il·legal la policia s’encarregarà d’investigar-lo. Això del número pot ser un truc de pirata informàtic, una manera de cobrir les seves empremtes. Sigui el que sigui, no el converteix en un assassí.

—No estic dient que sigui un assassí. Només dic que, des que ell va aparèixer, la mama va començar a canviar. És el que volia dir amb això de l’interrogatori. No m’haurien d’haver preguntat si havia notat res estrany en les últimes setmanes, si la mama es comportava d’una manera diferent?

El pare la va mirar amb curiositat.

—Per què? És que ho feia?

—Doncs sí —va respondre la Lisa amb un somriure triomfal que de seguida es va esfumar—. Estava molt nerviosa des que van aparèixer aquelles joies. Els dedicava molt de temps, es passava el dia estudiant-les, estudiant-les amb la lupa binocular, sense cansar-se mai. Dormia poc. I parlava molt per telèfon, saps? No solament amb el Marc, també amb l’àvia… i amb una vella amiga que s’havia tornat a trobar per casualitat, una tal Anna.

El Toni va parar esment en deixar la tassa a la taula.

—Anna? —va repetir—. L’Anna ha tornat?

Tot d’una semblava desorientat. Els seus ulls reflectien una profunda perplexitat.

—La coneixes? Jo no vaig arribar a fer-ho, tot i que la mama m’havia promès que me la presentaria. Em va explicar que va haver-hi una època en què estaven molt unides. Tu te’n recordes?

—Sí. Es van conèixer als cursos de preparació per al part. Totes dues estaven embarassades.

—Potser hauríem de trucar-li. La mama s’alterava molt cada cop que parlaven per telèfon. Era com si aquestes converses l’angoixessin. Aquesta Anna… era mala persona?

—No ho sé; no vaig arribar a conèixer-la gaire bé.

—Que en tens cap foto? Ho vaig preguntar a la mama, i no en tenia cap.

El seu pare la va mirar d’una manera estranya.

—En realitat, sí que en tinc una. Però no la tinc aquí.

—Aleshores, on és?

El Toni va trigar una bona estona a respondre.

—És en un altre lloc, amb un munt de coses que guardo de la mare.

—En un altre lloc? A l’oficina?

El Toni va moure el cap lentament.

—T’ho hauria d’haver explicat abans. Era… una espècie de sorpresa. Però mai no trobava el moment… Ara ja tant és, així que, si vols, aquesta tarda t’hi portaré.