La joia de Masriera flotava en l’aire fred de la nit un parell de metres per davant de la Lisa. La seva resplendor semblava tènue en comparació amb la llum de l’enllumenat públic, i probablement a certa distància ni tan sols era visible. Però era allà, un fulgor tremolós enmig de la foscor, guiant la Lisa d’un carrer a l’altre, travessant les places desertes… Avançava a un ritme sempre uniforme, com si s’hagués adaptat a les passes de la seva perseguidora, i només quan detectava algun moviment al seu voltant (un taxi que passava, grups de joves que tornaven d’alguna festa o persones que s’havien llevat d’hora per anar a treballar) es posava suaument a la façana més propera i apagava la seva lluïssor, per recuperar-la quan l’amenaça s’allunyava.

La Lisa no va trigar a intuir cap on es dirigien. Anaven cap al mercat de la Boqueria, i per tant cap a la Casa dels Paraigües, el mateix lloc on ella i el Marc havien creuat junts per primera vegada la Porta del Drac.

Això tan sols podia significar una cosa: que el Marc havia passat a l’altra banda. Potser li havia deixat la petita joia que l’estava guiant perquè la conduís fins a ell.

Quan es reunissin, havia de preguntar-li com ho havia aconseguit. Se suposava que la màgia només funcionava a la ciutat oculta, més enllà de les portes del Drac. Però la nimfa dels cabells d’or i ales de libèl·lula era un objecte màgic. Quina classe de poder contenia, i com era possible que no s’hagués extingit en traspassar el llindar entre els dos mons?

Les respostes haurien d’esperar, perquè per fi havien arribat a la seva destinació. La Lisa va contemplar amb fixesa el drac oriental de la Casa dels Paraigües mentre tractava de deixar la ment en blanc perquè passés el que havia de passar.

L’altra vegada havia aconseguit obrir la porta sense esforç. I ara, a més, comptava amb l’ajuda de la joia que li havia deixat el Marc… No podia fallar. Només calia tenir una mica de paciència, i no trigaria a trobar-se a l’altra banda.

Es va preguntar què es trobaria a la ciutat màgica, si les coses haurien canviat molt des de la seva última visita. Ara que la Danna no hi era, el Marc tenia por que Seth i els seus monstruosos guardians prenguessin el poder. Potser ja ho havien fet. Si estaven controlant les portes, la detectarien així que arribés. Què farien amb ella, aleshores?

La Lisa es va empassar la saliva, nerviosa. Esperava amb tota la seva ànima que qui l’estigués esperant a l’altra banda no fos una criatura amb rostre d’animal petrificat, sinó el mateix Marc.

Però no era el moment de pensar-hi. S’estava distraient, i d’aquesta manera mai no aconseguiria traspassar la porta.

La nimfa d’or i cristall de Masriera se li va posar suaument a la mà. Ella la va aferrar i se la va apropar als ulls per veure-la bé. Un nom li va venir llavors a la ment: «Iris».

La Lisa va contemplar el perfil de la joia, pensarosa:

—Et dius Iris? —va preguntar a mitja veu.

Va sentir, o més aviat va percebre, una resposta afirmativa en el seu cap, la qual cosa significava que podia comunicar-se amb aquella criatura, fos el que fos.

—Iris, digue’m què he de fer —va murmurar—. No sé com creuar la porta.

Li va semblar que la joia li tremolava lleument entre els dits, i alhora la va envair un mal pressentiment. Iris havia detectat que alguna cosa passava a la Porta del Drac, i per això l’havia guiat fins allà amb tanta urgència. Li ho devia haver ordenat el Marc? Potser era la seva missatgera. Potser el Marc es trobava en perill.

—He de passar —va insistir la Lisa, estrenyent amb més força de la necessària el cos d’or i marfil de la nimfa—. Ajuda’m, si us plau. L’altra vegada va ser senzill…

I llavors va sentir una veu de cristall al seu cap, una veu tan clara que semblava que estava sonant realment.

—Mai no tornarà a ser igual. Les portes s’han tancat.

La Lisa va assentir i va tancar els ulls amb força. Va sentir la pressió de les llàgrimes a les parpelles, tan calentes que gairebé li cremaven.

Les portes s’havien tancat. Els ponts entre els dos mons, el seu i el del Marc, s’havien trencat. I el Marc s’havia quedat atrapat a la ciutat màgica, n’estava segura. Iris l’havia conduït fins allà perquè intentés alliberar-lo…, però havien arribat massa tard.

—Potser encara hi som a temps —va dir la veu de cristall en resposta als seus pensaments—. Si algú pot tornar a obrir aquestes portes, ets tu.

La Lisa va obrir els ulls i es va eixugar les llàgrimes amb el dors de la mà dreta.

—Jo? Per què jo? No té cap sentit…

No obstant això, alhora que pronunciava aquestes paraules va tenir la certesa que Iris deia la veritat. En tenia prou de mirar el drac adormit a la façana de la Casa dels Paraigües per sentir el vincle misteriós que la unia amb aquella criatura. En realitat, ja havia sentit aquella mateixa crida les altres vegades que s’havia acostat a la Porta, tot i que havia intentat ignorar-la.

Doncs bé, ja no podia continuar ignorant-la. Ja no podia seguir fugint del que realment era. Una part de si mateixa pertanyia al món del Marc, al món màgic que es trobava a l’altra banda de la Porta del Drac. Havia lluitat contra aquell costat misteriós de la seva pròpia natura durant tota la vida. Era com un germen de bogeria dins seu, com la llavor d’una mala herba que amenaçava a envair totes les facetes de la seva existència, asfixiant-la. La mort de la seva mare havia permès que aquella llavor germinés. Creixia al seu interior, una mica cada dia. Era una força estranya, plena de poder i de vitalitat, que es tornava més gran cada cop que s’acostava a una de les portes. I aquesta mateixa força, si aconseguia dominar-la, potser li permetria trencar les barreres i travessar a l’altra banda.

—Així hauria estat abans d’aquesta nit —va dir la veu cristal·lina d’Iris a la seva ment—. Si te n’haguessis adonat abans, si haguessis sabut veure-ho… Ara és tard.

—Has dit que potser encara hi som a temps —va murmurar la noia mirant la joia amb angoixa—. Has dit que si algú podia tornar a obrir les portes, era jo.

—Prova-ho —va suggerir la veu—. Només així sortirem de dubtes.

La Lisa, llavors, es va deixar arrossegar per l’atracció que sentia cap al llindar entre tots dos mons sense oposar-hi més resistència. La porta l’estirava, l’arrossegava com si la seva ment fos una fulla seca atrapada en un remolí de vent. I després, quan ja estava a punt d’abastar-la, un mur es va alçar entre la porta i els seus pensaments, un mur tan sòlid i impenetrable com el granit, tot i que invisible.

Va obligar la seva ment a lluitar contra aquella resistència, malgrat que era com donar cops de cap contra una paret de roca, i feia el mateix mal. No es tractava d’un dolor físic, sinó d’un patiment espiritual, com si les ferides que es feia en cada nou intent de travessar la porta no li afectessin el cos, sinó la voluntat, que s’anava afeblint segon a segon.

No podia fer-ho.

Es va deixar caure a terra, esgotada. Per uns segons se li va quedar la ment en blanc. Ni tan sols recordava què feia allà, tota sola, estirada enmig d’un cèntric carrer barceloní a les tantes de la matinada. Només volia descansar, refugiar-se en un indret segur i calent i dormir, fugir d’aquell malson.

Va ser la resplendor d’Iris flotant a poca distància del seu rostre el que la va fer tornar en si. Malgrat que se sentia dèbil, va forçar el cos a posar-se dret i a avançar unes quantes passes. Sabia que seria inútil, que no li serviria de res, però tot i així volia apropar-se tant com pogués a aquell mur immaterial que ara s’alçava on poc abans hi havia una porta. Va caminar unes quantes passes i es va aturar sota el drac de la Casa dels Paraigües. Va tornar a experimentar aquella atracció, aquell crit dolorós que la cridava des de l’altra banda.

Però no podia respondre a aquell crit, no podia… No era prou forta.

Iris li havia tornat a la mà, tot recuperant l’aspecte d’una joia antiga i inert. A la seva manera, la petita criatura també estava admetent la derrota.

La Lisa va començar a allunyar-se maquinalment del vell edifici modernista. No pensava en res, estava massa cansada per fer-ho. Deixava que els peus la guiessin sense imposar-los cap rumb. Al capdavall, on podia anar? Eren dos quarts de sis de la matinada; aviat es faria de dia. El trànsit s’anava animant de mica en mica, i alguns vianants, empleats que es dirigien als seus llocs de treball o que tornaven d’una jornada de treball nocturn, començaven a poblar les voreres. Caminaven de pressa, amb els ulls clavats a terra, pàl·lids i inexpressius com fantasmes.

Devia haver transcorregut una mica més d’un quart d’hora quan la Lisa va sortir per fi del seu capficament. En mirar al seu voltant, es va adonar que acabava d’entrar al seu antic carrer. Unes quantes passes més i seria a casa seva de tota la vida, la que havia compartit amb els seus pares quan era petita i després de la separació, només amb la Mònica.

En aquell instant va sonar-li el telèfon. Va reconèixer-ne el to: una de les cançons preferides del seu pare. Era ell qui li trucava.

La seva primera reacció va ser deixar que sonés fins que saltés el contestador. Però no ho podia fer, això: s’imaginava l’estat de nervis del seu pare, intentant trobar-la gairebé a les sis de la matinada. Com es devia haver adonat que no era a casa? A aquella hora, el normal hauria estat que el Toni estigués dormint.

Armant-se de valor, va despenjar.

—Papa?

Va sentir un sospir d’alleujament a l’altra banda. I després, va esclatar la tempesta.

—Què fas? Lisa, em pots dir què fas? He estat a punt de trucar als mossos.

La veu del Toni sonava ronca, gairebé irrecognoscible. Es notava que havia passat por, que encara estava espantat.

—Em sap greu —va dir la Lisa, conscient que sonarien estúpides totes les seves explicacions—. M’ha sorgit una cosa, he rebut una trucada… i com que dormies, no he volgut despertar-te.

—Ja. T’ha semblat millor fugir com una lladregota enmig de la nit. Pobre Adrià, m’ha faltat poc per deixar-li anar un cop de puny. Ja li he dit que si això torna a passar que m’avisi de seguida. Però no tornarà a passar.

L’Adrià devia ser el vigilant de seguretat de la urbanització. La Lisa va assentir, acovardida. Ni tan sols va pensar que el seu pare no podia veure el seu gest a l’altra banda del telèfon.

—Escolta, no et preocupis, estic bé. Sóc a casa de la mama.

Era veritat. Mentre parlaven, havia arribat al portal de la seva antiga casa, havia tret la clau maquinalment i ara es trobava al vestíbul, davant de la porta de l’ascensor.

—Em pots dir què hi fas, allà? —el to del seu pare no s’havia suavitzat—. Qui dius que t’ha trucat? No vull mentides, Lisa.

—Jo no menteixo. Saps que no menteixo.

—No. Jo ja no sé res. No sé res sobre tu, de sobte tinc la sensació que ja no et conec.

—Estàs exagerant. Escolta, quan arribi a casa, t’ho explicaré. Ara estàs molt nerviós…

—Espera. No se t’acudeixi penjar.

La Lisa va tornar a assentir en la foscor. La porta de l’ascensor s’acabava d’obrir, però no hi va entrar per por que es tallés la comunicació. El Toni pensaria que havia penjat a propòsit… Va decidir que seria millor pujar per les escales.

—Han entrat a la casa de l’Eixample —va dir el Toni de sobte—. M’han avisat els de l’alarma. Per algun motiu no va sonar quan havia de sonar. És tot força estrany. Ara hi anava, per això he entrat a la teva habitació a avisar-te… i ha estat quan he vist que no hi eres.

—Em sap greu —va repetir la Lisa, no sabia què més dir.

—Tu hi has tingut alguna cosa a veure? Amb això de la casa?

La Lisa va respirar fondo. No volia mentir, però tampoc no tenia gaire clar de quina manera explicar la veritat.

—És possible —va dir—. Hi havia portat un amic. Tu vas dir que era casa meva, que hi podia fer el que volgués —va afegir, a la defensiva.

—Jo no vaig dir això en cap moment. No et vaig dir que podies trencar miralls i rellotges que valen milers d’euros. Pensava que eres més assenyada.

—Et penses que he estat jo? Que he muntat una festa fora de mida o una cosa semblant? —la Lisa va deixar anar una riallada breu—. Ja veig que tens molt bon concepte de mi.

—El que m’agradaria saber és quin concepte tens tu de tu. Has ficat un estrany a casa nostra? A la casa que vaig estar preparant durant anys per a la teva mare? Tu no ets beneita, filla, saps el valor de les coses que hi ha allà dins. I tot i així, ho has fet.

—Ell no ha estat. Ell no en té la culpa. Potser ho han fet els qui el busquen. Imagina’t què li farien si el trobessin.

—Estem parlant del Marc, oi?

La Lisa va subjectar el mòbil entre l’espatlla i l’orella per poder girar la clau al pany de la porta blindada. Els ressorts del pany van cedir amb un espetec. Va encendre el llum. Era a casa…

Els ulls se li van omplir de llàgrimes. I va dir el primer que li va venir al cap.

—Trobo a faltar la mama.

No ho havia dit per estovar el seu pare, sinó perquè era el que sentia en aquell moment. Però el Toni va canviar de to. Quan va parlar un altre cop, la seva veu havia perdut tot rastre d’aspror.

—Vaig a buscar-te ara mateix, filla. Que em sents? Tu espera’m a casa i promet-me que no faràs cap bogeria. M’ho promets?

—Sí. Però no havies d’anar abans al pis de l’Eixample?

—Això pot esperar. Tot pot esperar. Lisa, si us plau, no obris la porta a ningú fins que jo arribi. Hem de parlar tranquil·lament de tot plegat. Et prometo que t’escoltaré, te’n dono la meva paraula… Però, per favor, no et moguis d’allà.