En obrir els ulls, el Marc va veure una volta blava amb nervis daurats i estrelles també d’or, en una mena de representació del firmament. No va reconèixer l’indret, però el seu aspecte antic i irreal li va fer comprendre que no es trobava a la ciutat humana.

El llit en què l’havien estirat, tou i confortable, era l’únic moble de l’habitació. El Marc es va incorporar amb cautela, perquè se sentia una mica marejat. Tres finestres gòtiques s’obrien cap al que semblava un jardí de palmeres. No tenien vidres, i la brisa que s’hi colava feia olor de magnòlies en flor.

Se sentia molt de soroll al jardí. Veus, riures, i també la música combinada d’una dolçaina i una viola de mà. Semblava una celebració.

—S’ha acabat —va murmurar el noi, sorprès de la seva calma.

L’havien separat de la Lisa i l’havien tornat a casa. Segurament, ho havia ordenat Seth. Era clar que no es fiava d’ell. El més probable era que el tingués presoner.

Per comprovar-ho, es va dirigir a la porta amb els peus descalços. Va girar suaument el pany, i la porta es va obrir… No l’havien tancat.

Va treure el cap per veure on era i es va trobar en un llarg passadís protegit per un bonic teginat de fusta. Les armadures que s’alineaven davant les parets estaven buides.

—Que hi ha algú? —va preguntar en veu alta.

Ningú no li va respondre. El Marc va entrar un altre cop a l’habitació i, després de tancar la porta, va mirar indecís al seu voltant. Va descobrir les seves sabates a un costat del llit i hi va anar per posar-se-les.

Llavors, es va acostar a la finestra, decidit a descobrir què era el que se celebrava a l’exterior.

Va decidir amagar-se a l’empara de les ombres perquè ningú no pogués veure’l des de fora, però aviat es va adonar que les seves preocupacions eren innecessàries. Al jardí tothom es divertia, i ningú no semblava pendent de vigilar la casa.

Això va permetre al Marc contemplar l’escena amb tranquil·litat. Feia temps que no veia una festa així. Li recordava algunes dates especials de la seva infantesa, quan els eterns i les altres criatures de la ciutat oculta es reunien per celebrar el que tenien en comú. Aleshores també hi havia música i ball, com ara… No obstant això, una cosa havia canviat: en aquesta ocasió, els únics que hi participaven eren els guardians de Seth. Els altres habitants de la ciutat havien desaparegut.

El Marc va observar atordit la pintoresca bellesa d’aquell atapeït grup. També ells eren, en certa manera, la seva família. Molts d’aquells rostres li eren tan familiars com el de la seva mare. S’havia acostumat a tenir-los a prop, i hi estava tan avesat que el seu extraordinari aspecte feia temps que havia deixat de cridar-li l’atenció.

No obstant això, ara que venia de passar tant temps a la ciutat humana, era com si els veiés amb ulls nous. Per primera vegada en la vida, s’adonava de com n’eren, de fascinants i estranyes, aquelles criatures. Allà hi havia, per exemple, Jezabel, amb el seu lluent rostre verd i llis, com el d’una granota, i el cos cobert de plomes blaves. I també Emut, el dels ulls de falcó, amb el bec daurat, que reia mentre balancejava el cos pelut al so de la música. Al costat, Mina i Àurea, les dues diablesses amb rostres idèntics i potes de cabra. I el petit Dian, un drac amb el cos que semblava fet de robins.

Els coneixia bé a tots des que era menut: alguns no parlaven, d’altres dominaven a la perfecció totes les llengües humanes. I a més, tenien el seu propi codi de gestos i mirades, que el Marc havia après a interpretar des que tenia ús de raó.

Per un moment, va sentir l’impuls d’oblidar-se de tot i unir-se a la festa. Tot i que no era un d’ells, tenia més en comú amb aquelles criatures que amb la majoria dels mortals que havia conegut. Els monstres de Seth no eren esclaus del temps: gaudien de cada instant sense contaminar-lo de pors i esperances, com fan els humans. Cap ferida, al seu món, no era irreparable, perquè ells no eren esclaus de la seva memòria, i podien permetre’s el luxe de perdonar.

El Marc va buscar amb els ulls el seu amic Gàrgola, però no el va veure per enlloc. Tampoc no hi eren Seth ni el seu fill Berald. Des de més enllà dels murs del jardí, arribava la fressa d’una altra música llunyana barrejada amb veus i aplaudiments. La festa no es produïa només allà, sinó que devia estar escampada per tota la ciutat.

—Estan contents —va dir una dolça veu de dona darrere seu—. S’ha fet el que ells volien.

El Marc va reconèixer la veu d’Hilde i es va girar instantàniament per encarar-se a ella.

—Això és casa teva? Qui m’hi ha portat?

—No és casa meva… encara. És el palau de Berald. Ell i Seth se n’han anat amb una patrulla a examinar cadascuna de les portes. Està fet, Marc… Seth ha segellat totes les entrades des de la ciutat humana.

El Marc va assentir, perquè des de l’inici havia intuït el motiu d’aquelles celebracions.

—És un error —va dir en veu baixa—. El començament de la fi.

—Ells no ho veuen així. I sincerament, jo tampoc. Sé que la Danna es va esforçar molt per preservar els ponts amb l’altra banda, però mira de què li va servir. Cada any s’anava tornant més i més difícil, cada any ens feien més mal. Ella va fer tot el que va poder per frenar la destrucció, però ni tan sols el seu poder bastava per aconseguir-ho. Va pagar-ne un preu molt alt… Encara seria amb nosaltres si haguéssim tancat les portes a temps.

—Ella sabia que l’única manera de salvar tot això era obrint-se als canvis. El món va molt de pressa allà fora, i això ho complica tot. Però sense tota aquesta riquesa d’històries que es creen i s’expliquen a l’altra banda, aquest món no és res, Hilde. És igual que una flor arrencada de la tija…, de moment conserva la bellesa, però és qüestió de temps que comenci a marcir-se.

—No, t’equivoques —el va contradir Hilde amb gravetat—. El temps aquí no és cap problema. No hi depenem.

—No ho entens —va observar el Marc amb impaciència—. És possible que la flor no es marceixi, però ja no està viva. Què és més valuós, Hilde, una rosa seca en un gerro o un roser que se seca cada hivern i torna a florir cada primavera? Nosaltres érem aquest roser… i ara, amb les portes tancades, no podrem tornar a ser-ho.

Hilde el va mirar amb curiositat.

—Em sorprèn que parlis de «nosaltres» incloent-t’hi. Últimament no semblaves gaire interessat a formar part d’aquest «nosaltres». Si hagués estat per tu, t’hauries quedat per sempre a l’altra banda, a la ciutat humana.

—És possible. Però no m’han deixat triar.

Hilde el va mirar un instant als ulls.

—Tu mateix ho has reconegut, formes part d’això. No podíem deixar-te abandonat a l’altra banda. Ets el fill adoptiu de la Danna, li ho devíem.

—Qui va prendre la decisió?

—Seth —va respondre Hilde després d’una breu vacil·lació—. Ara que la Danna no hi és, algú ha d’ocupar el seu lloc. Seth no és com la Danna ni pretén ser-ho. Per això precisament ha segellat les portes, perquè sap que no hi ha ningú que pugui contrarestar la destrucció que ve de l’altra banda, ara que la teva mare ha desaparegut.

—Seth no va fer que vinguessin a buscar-me per evitar que em quedés tot sol a l’altra banda, Hilde. Em pensava que el coneixies millor. Em va treure d’allà perquè tenia por.

Hilde va somriure, divertida.

—Por? De tu? Per favor, Marc…

—No, de mi no. Tenia por que fes alguna cosa que li impedís tancar les portes.

—I què podies fer tu? Sé allò d’aquelles claus que fabricaves amb antigues joies humanes, però això és màgia d’orfebre, màgia de mortal. No es pot comparar amb el poder dels eterns, amb el que tenia la teva mare…, ni tan sols amb el que tinc jo. Trencats els vincles amb l’altra ciutat, les teves claus són joguines inútils.

—És veritat que els meus poders no poden comparar-se amb els teus. Tu ets molt més poderosa que jo… i també més poderosa que Seth. Això és justament el que no entenc, Hilde. Per què no vols emprar aquest poder com ho va fer la Danna? Per què tu i la resta dels eterns esteu disposats a cedir el comandament a algú com Seth? Podríeu continuar fent el que feia ella. Per separat, cap no té el poder que tenia la meva mare, però si us uníssiu… Per què no ho feu?

—Perquè no volem acabar com ella, Marc. Així de senzill.

El Marc va tornar a contemplar el jardí, pensarós.

—Mira’ls. Només hi són ells, les criatures de la imaginació dels mortals, ballant, celebrant que el seu món quedarà petrificat en una eternitat tan avorrida com la mort. On són els altres? On són els eterns? No sembla que tinguin gaires ganes de festa… Ells sí que entenen el que significa el pas que ha fet Seth. I tu també ho entens, encara que facis veure que no.

Hilde va arronsar les espatlles.

—Hem viscut molt. Som vells, Marc, molt vells, encara que no ho sembli. Estem cansats, no tenim força per continuar lluitant. Preferim aquesta mort lenta i plàcida que cremar-nos en una guerra que, de tota manera, no podem guanyar.

—I qui diu que no la podeu guanyar? Per què no?

Hilde va sospirar.

—Perquè el món ha canviat. Els mortals viuen massa de pressa. Quants anys fa que no n’arriba cap a la nostra ciutat? No tenen temps, Marc. No tenen temps per percebre aquesta altra realitat, per acceptar que existim. No hi ha nous eterns, tots procedim d’èpoques passades. Els homes ja no volen ser immortals.

—Potser el problema no és solament seu. Dius que ells viuen massa de pressa, però potser el que passa és que nosaltres ens hem acostumat a viure massa a poc a poc. No hem estat capaços d’adaptar-nos als canvis, d’incorporar aquestes novetats que neixen de la imaginació dels homes a la nostra ciutat. La distància s’anava fent cada dia més gran…

—Per això és millor que ens separem d’ells definitivament.

—La mare no pensava el mateix. Si no, mai no m’hauria portat aquí.

—És veritat —Hilde va agafar delicadament la mà del Marc entre les seves—. Però el que està fet, està fet. Ara ets un dels nostres. I Seth ho sap tan bé com jo. No li has de tenir por, no et molestarà, ara que ja s’ha sortit amb la seva. Podràs viure com has viscut sempre, al teu aire. Aquí tens amics: Gàrgola…

—I què passa amb la Casa de la Primera Lletra? Què passa amb totes les parts de la ciutat que hem perdut en els últims temps? Renunciarem a recuperar-les?

—És millor això que perdre’n altres de noves.

El Marc va estrènyer entre els dits la mà fràgil d’Hilde, mentre els seus ulls sondejaven la seva expressió rígida i serena.

—I si jo et digués que no cal que es triï? I si hi hagués una manera de recuperar el terreny perdut, de tornar a aquesta ciutat la joventut i la vitalitat que mai no hauria hagut de perdre? La solució no és aïllar-se, Hilde, sinó tot el contrari. Deixar que entri allò nou, incorporar-ho, permetre que arribi a formar part del que som.

Hilde va apartar amb suavitat la mà.

—Per això has estat anant a l’altra banda tots aquests dies? Què hi ha allà que ens pugui ajudar, Marc? Si hi ha res, hauries de dir-ho a Seth. Ell ho ha de saber.

—Per què li ho he de dir? Perquè corri a destruir-ho? Tu no saps de què és capaç. Ha mort una humana i ha deixat mig mort un altre. A mi m’ha portat aquí a la força. Va enviar-hi un home disfressat de Gàrgola.

—Fa servir les seves armes perquè ha de fer-ho. Té una responsabilitat amb tots nosaltres.

—Té una responsabilitat perquè tu i els altres eterns no voleu assumir la vostra.

El pacífic somriure d’Hilde se li va esborrar lentament del rostre.

—No explicaré a Seth el que m’acabés de dir. Faré això per tu. Però sigui el que sigui el que has deixat a l’altra banda, Marc, més val que ho oblidis. Com més aviat millor… És millor que miris cap endavant i passis pàgina, perquè de tota manera no la tornaràs a veure.