La taula i les cadires de la sala d’interrogatoris s’assemblaven molt als pupitres de l’institut: fusta xapada en color crema amb potes metàl·liques marrons.

Però hi havia un d’aquells miralls; un d’aquells que funcionen com vidres vistos des de l’altra banda. La Lisa els havia estudiat a classe de Física: el mirall deixa passar part de la llum i en reflecteix l’altra part. Com que la sala d’interrogatoris sol estar molt més il·luminada que l’habitació dels observadors, és molt més la llum que es reflecteix que la que arriba des de l’altra habitació. No obstant això, si s’apaga la llum, tot canvia: el mirall, tot d’una, es torna transparent, i els observadors queden exposats.

La Lisa va rebutjar la temptació de fer l’experiment. De segur que no hi devia haver ningú darrere el mirall. Allò no era una roda de reconeixement, i ella no estava acusada de cap delicte. «Només un interrogatori informal», havia dit la inspectora. El Toni havia reclamat la presència d’un advocat, i l’Elsa havia esclatat a riure com si aquella fos la idea més absurda del món.

—La gent mira massa pel·lícules. Sèries d’advocats i totes aquestes porqueries. I després critiquen els realitys… No s’amoïni, ningú no infringirà els drets de la seva filla.

Quan el Toni va anomenar la possibilitat d’assistir a l’interrogatori, la inspectora, en canvi, no va riure.

—No s’ofengui, senyor Servet, però no em sembla convenient. Vostè estava divorciat de la morta, no és com si fos el seu marit. És possible que la nena sàpiga coses sobre la vida privada de la seva exdona que resultin una mica… delicades. No vull que se senti pressionada, així que s’haurà d’esperar fora.

Fora. Potser a l’altra banda del mirall, però en tot cas, a prop, i això era important per a la Lisa. El seu pare era un home influent, i pràctic. La Mònica acostumava a tirar-li-ho en cara moltes vegades, com si ser pràctic fos un defecte imperdonable. No obstant això, quan les coses anaven mal dades, ser pràctic gairebé sempre ajudava… i no ser-ho ho empitjorava tot; la Lisa havia tingut moltes ocasions de comprovar-ho.

—No t’assembles en res a la teva mare —va ser el primer que va dir la inspectora.

Mirava la Lisa amb simpatia des de la seva butaca de cuir artificial, a l’altra banda de la taula. La intensa llum que banyava l’habitació li ressaltava les imperfeccions del rostre: petites taques fosques als pòmuls, records probablement d’algun estiu al sol sense gaire protecció solar, i alguns quistos sebacis diminuts a les parpelles… Devia tenir entre quaranta i quaranta-cinc anys.

Com que l’observació no era cap pregunta, la Lisa no va dir res. Instintivament, es va girar cap al mirall i es va mirar un instant. Era obvi que no s’assemblava gens a la seva mare. La Mònica era pèl-roja, tenia un rostre delicat i un cos fràgil que sempre es movia amb lassitud. Ella, en canvi, era morena, compacta, amb cames d’atleta i braços de nedadora, malgrat que no practicava cap esport. Fins i tot quan no somreia semblava que estava a punt de fer-ho. I els seus ulls, negres i profunds, resplendien amb una vivesa que els ulls blaus de la seva mare no havien arribat a exhibir mai.

Tampoc no s’assemblava al seu pare, però per fortuna la inspectora es va abstenir de fer cap comentari sobre el tema. En comptes d’això, de la seva atrotinada bossa de cuir en va treure el mòbil de la Lisa i l’hi va allargar.

—Hem comprovat aquell número. És molt estrany, Lisa. Actualment no existeix cap telèfon amb aquesta numeració. És un número de telèfon dels anys noranta, de quan els mòbils eren encara analògics… És clar, tu això no ho has viscut.

Es van mirar en silenci l’una a l’altra.

—Crec que ja sé qui m’ha trucat —va dir la Lisa finalment—. Era allà, al parc Güell, mirant. I quan ha notat que l’havia descobert, ha escapat. He intentat seguir-lo, però m’he creuat amb una dona molt estranya en el camí que sabia qui era jo, i m’ha començat a parlar de coses esotèriques. Era d’una societat, com es deia? Barcelona Oculta. M’ha dit que la mare tenia informació sobre dracs, i ho ha dit com si tingués alguna cosa a veure amb el que ha passat.

La inspectora va deixar anar una breu riallada.

—Els conec —va dir—. Estan bojos, però són inofensius. O sigui, que, segons ells, a la teva mare l’ha mort un drac… o la seva cosina, la salamandra, que suposo que és si fa no fa el mateix.

L’Elsa es va adonar de seguida que havia estat molt maldestra fent broma d’aquella manera amb la filla d’una possible víctima d’homicidi.

—Anem per parts —va afegir en un altre to. Sostenia un bolígraf entre els dits índex i cor de la mà dreta, com si fos un cigarret—. A veure, em parlaves d’aquella trucada. Tu creus que te l’ha fet la mateixa persona que era al parc… Qui era?

—Un noi. Es diu Marc, el cognom no el sé. Deu tenir uns vint o vint-i-dos anys… Tampoc no ho sabria calcular. És molt alt… i les dues vegades que l’he vist portava la mateixa samarreta negra.

—Dius que el coneixies. De què? Te’l va presentar la teva mare?

En algun moment, l’Elsa havia posat en marxa la gravadora de mà, que descansava sobre la seva bossa. El pilot vermell va distreure per un instant la Lisa.

—Era un client. Va encarregar a la mare que li restaurés unes quantes joies de Masriera: primer van ser dos penjolls, després va portar altres coses. La mare estava fascinada: eren masriera desconegudes, sense catalogar.

—Perdona, perdona, m’he perdut. Què són joies de Masriera?

La Lisa la va mirar sorpresa. Com podia no saber-ho?

—Masriera és el joier més conegut del modernisme català —va explicar—. Les seves obres es cotitzen moltíssim, són increïbles. La Isolda, per exemple…, o el penjoll de la dona renaixentista. Un dels dos que el Marc va portar a la meva mare s’hi assemblava una mica, tot i que la dona estava de cara i no de perfil, i tenia més safirs.

—Pedres precioses. Això s’haurà d’investigar.

—Les pedres no són el que més val. És el disseny. Hi ha imitacions, però aquestes eren masriera autèntiques. Com a antiguitats, valen una fortuna.

La inspectora va assentir amb aire competent.

—És clar, antiguitats. Jo també n’entenc una mica, saps? Sóc col·leccionista.

—De debò? —va preguntar la Lisa sense poder evitar-ho.

Coneixia força clients de la seva mare per saber que la inspectora no encaixava en el perfil. Els col·leccionistes d’antiguitats no solen portar agulles de plàstic als cabells, ni sabates barates, ni bosses atrotinades de cuir artificial.

—M’hi he aficionat fa poc —va explicar—. Ja saps, per Internet. No puc comprar gaire, pels preus, però hi ha meravelles. Tinc un vestit de la Nancy en la seva capsa original de l’any setanta-tres, i un altre del setanta-nou. I Barriguitas… N’has sentit a parlar, d’aquestes nines, les Barriguitas?

La Lisa va haver de controlar-se per no fer una ganyota.

—Sí; n’he sentit a parlar a la meva tieta, la germana del meu pare. Però les joies de Masriera no són… aquest tipus d’antiguitats. La mare va intentar convèncer el Marc perquè en tragués al mercat. Ella treballava per a una casa de subhastes, suposo que ho sap.

—Sí, sí. Parlarem amb ells, per descomptat. I això de les joies ho investigarem. Podrien ser robades. Aquell noi…, saps com trobar-lo?

—Ni idea. Potser la mare tenia el seu número gravat al mòbil. De vegades parlaven per telèfon. Deuen haver trobat el seu mòbil, oi?

—Sí, l’estan revisant. Demanaré les dades de l’agenda.

Es van mirar l’una a l’altra, incòmodes. La inspectora encara tenia el bolígraf a la mà; de tant en tant li donava dos copets secs amb el dit cor, com es fa amb un cigarret perquè caigui la cendra.

—Mira, el que li ha passat a la teva mare és terrible, però ocorre molt més sovint del que la gent es pensa. Persones que semblaven sanes de cop i volta, un dia al carrer, es desplomen i zas! Estan mortes. Un infart, o una vena que es trenca al cervell… És molt dur per a la família, però almenys et queda el consol de saber que va ser ràpid, que no va tenir temps de sofrir gaire.

—Però el seu company ha dit que potser l’havien atacat. Un lladre…

L’Elsa va bellugar el cap amb escepticisme.

—S’han d’explorar totes les possibilitats, però és molt poc probable. De vegades la gent, quan s’està morint, pot fer gestos desesperats. Tenim cinc testimonis que la van veure caure a terra, i tots cinc afirmen que estava sola. Potser estava nerviosa, si havia quedat amb aquell noi i el que estaven a punt de fer era una cosa il·legal… No em miris així, no vull embrutar el nom de la teva mare. Hem d’investigar, això és tot. De moment, ni tan sols tenim l’informe del forense.

Provava de ser amable, però la Lisa va sentir desitjos de llançar-se contra ella, de bufetejar-la. Parlava de la seva mare com si fos una delinqüent. No entenia res, mai no entendria res. La Mònica traficant amb joies robades… Era ridícul.

—Encara no he acabat —va dir la inspectora en veure que la Lisa feia el gest d’aixecar-se—. Això és incòmode, però t’ho he de preguntar. Ja ho he fet abans, però necessito respostes concretes. La teva mare mantenia cap relació sentimental en aquests moments?

La Lisa va alçar les celles.

—Si diu que ha estat una mort natural, no veig quina necessitat té la policia de ficar-se en la seva vida privada.

L’Elsa va sospirar amb impaciència.

—T’he dit que el més probable és que es tracti d’una mort natural, però el nostre deure és investigar totes les possibilitats. Només intentava que et sentissis millor. De tota manera, encara que no ens ho vulguis dir, ho esbrinarem. Aquesta mena d’informació és la més fàcil d’aconseguir.

—No s’hi esforci. No hi ha res que s’hagi de saber. Des que es va divorciar del pare, la mare pràcticament no surt.

A la Lisa li hauria agradat poder respondre una cosa diferent. La vida de la seva mare fora de la feina era un avorriment total. De vegades, la Lisa es preguntava quan s’havia tornat tan anodina. Déu meu, si es passava les tardes enganxada a un joc de simulació que consistia a decorar i redecorar una vegada i una altra un restaurant!

La inspectora, però, no semblava conforme amb aquella lacònica resposta.

—De segur que estàs exagerant —va dir—. Devia tenir amigues, devia sortir de tant en tant a prendre un cafè.

—De tant en tant queda amb alguna amiga, sí, i un parell de vegades a la setmana va a casa de l’àvia. El diumenge sempre dina amb ella. Els caps de setmana que no em toca anar a casa del pare la hi acompanyo. Demà havíem d’anar-hi… L’han avisat?

—No ho sé, no crec. D’això, se n’hauria d’encarregar el teu pare. M’ha sorprès veure’l tan afectat. Vull dir…, al cap i a la fi… feia deu anys que no vivien junts.

—Llavors, segons vostè, què seria el més normal?, que se n’alegrés?

L’Elsa va arrufar la cella, ofesa.

—Jo no ho he dit, això. També estic divorciada, saps? No parlis com si no sabés el que és. Precisament perquè ho sé, m’ha semblat… xocant.

La Lisa es va aixecar, i aquest cop la inspectora no li ho va impedir.

—És possible que et tornem a trucar: no surtis de la ciutat, per si de cas. I si aquest noi, el de les joies, intenta posar-se en contacte amb tu, avisa’ns. Et quedaràs a casa del teu pare? De moment no pots tornar al domicili familiar, tenim una ordre d’escorcoll.

—Però no se suposa que ha estat un accident? Es prenen tantes molèsties en tots els casos de morts accidentals? I després diuen que no hi ha diners…

—És la teva mare, Lisa. Hauries de ser la principal interessada a aclarir el que li ha passat.

La Lisa va mirar la inspectora als ulls i va entreobrir els llavis, però s’ho va pensar millor i no va dir res. En realitat, tant era el que li hagués passat a la seva mare. Fos el que fos, era morta.

Això era l’únic que importava: era morta.

No volia plorar davant de la inspectora, però el primer sanglot se li va escapar abans d’arribar a la porta. Després, el segon. El tercer… I tot d’una era entre els braços d’aquella estranya, que feia olor de tabac i de colònia infantil, trencant-se per dins i acceptant les seves paraules tranquil·litzadores com si fos una nena petita assedegada de consol.