Abans fins i tot d’obrir els ulls, la Lisa va notar l’olor de desinfectant de l’hospital. Havien intentat emmascarar-lo amb un ambientador d’aroma floral, de liles…, una mica intens i artificial, que no tenia res a veure amb la veritable olor d’aquelles flors.

El llit era dur i poc confortable. Es va repenjar en un colze i va mirar al seu voltant: el seu pare dormisquejava en una butaca negra al costat del capçal. Al davant, a una altura considerable, hi havia un televisor fixat a la paret, i a sota, un moble xapat en fusta de color cirera amb prestatges i armaris.

Es va posar la mà dreta al cap amb aprensió; no hi tenia embenatges. Tampoc no tenia cap degotador posat, tot i que va notar la tibantor d’un esparadrap sobre la pell de l’avantbraç. El va desenganxar amb compte per una vora. Al centre hi havia un embull de cotó tacat per un punt de sang.

Li havien injectat alguna cosa. Això explicava el pes que sentia a les parpelles, les ganes de dormir. També, potser, aquell benestar estrany, aquella sensació d’ingravidesa al cap, com si flotés.

En aquell moment va recordar el Marc, com ell l’havia sostingut als braços per evitar que s’ensorrés just abans del desmai. Va recordar el pessigolleig que havia sentit al coll en notar la seva respiració tan a prop seu. I la seva mirada; les seves pupil·les dilatades per la preocupació, clavades en el seu rostre, tan pròximes que hi havia vist el seu propi reflex.

Per què tot d’una li venien a la ment aquells detalls? Quan va passar tot, se sentia massa espantada per adonar-se’n. Però per alguna raó li havien quedat gravats al cervell i tornaven ara, dolços, estranys.

Marc… Per què se n’havia anat just quan més el necessitava? Ell l’havia cregut quan li havia parlat de la seva visió. No l’havia mirat com si s’hagués begut l’enteniment.

El Marc sabia alguna cosa. Sabia alguna cosa sobre el que havia vist, n’estava segura. Havia d’esbrinar què era. Li ho havia de preguntar. Era la primera cosa que pensava fer quan tornés a veure’l.

Si és que tornaven a veure’s algun dia…

Els seus ulls van tornar, pensarosos, al rostre adormit del seu pare.

—Papa?

El Toni es va incorporar, sobresaltat. Quan la seva mirada es va topar amb la de la Lisa, l’expressió se li va relaxar.

—Com et trobes? Has dormit molt.

—Per què m’han ingressat? Només va ser un desmai. Me’n vull anar a casa.

—Ens n’hi anirem quan estiguis millor. A tot estirar, d’aquí a un dia o dos.

La Lisa va captar la incomoditat que s’amagava rere el somriure del seu pare. Significava que l’estava mentint?

Els seus ulls van lliscar fins a la finestra. Rere el vidre tacat de pluja podia veure les branques fosques d’un cedre agitat pel vent.

—Quin hospital és aquest? —va preguntar.

—Un de confiança, no t’amoïnis. Avisaré perquè et portin l’esmorzar. Han vingut abans, però com que dormies…

El Toni va pitjar un botó vermell, i de seguida hi va acudir una auxiliar de clínica. Li va preguntar si volia una torrada amb mantega o amb oli, i si preferia te o cafè. «Com en un hotel», va pensar la Lisa. Va demanar que li portessin una magdalena a més de la torrada. Tenia moltíssima gana.

L’auxiliar se’n va anar, i la porta es va tancar silenciosament rere ella. Tenia un d’aquells ressorts que impedeixen els cops de porta. En algun racó de l’edifici, va ressonar un crit apagat, seguit d’una riallada. Un so estrany per a un hospital.

—Aquesta camisa de dormir me l’han donat aquí?

Acabava d’adonar-se que portava posada una bata informe de color gris, que no li arribava ni als genolls.

—Sí, és d’aquí, filla, ho sento. Potser hauria hagut d’acostar-me a casa a buscar algunes coses, però no et volia deixar sola fins que et despertessis.

—De tota manera, no caldrà, oi? Si em donen l’alta…

—Ja, però si triguen un dia o dos potser voldràs algun llibre, la teva roba… Havia pensat de deixar-te la meva iPad, si se’t fa molt llarg.

—Això estaria bé…, però tinc el mòbil… On és, per cert?

El Toni va assenyalar vagament cap a la porta.

—L’he donat a la infermera perquè el carregués en algun lloc. S’havia quedat sense bateria.

—És que aquí dins no hi ha cap endoll? Que estrany, oi?

—Per seguretat…

En aquell moment va entrar l’auxiliar amb la safata de l’esmorzar. La va deixar en una d’aquelles taules amb rodes i potes en una sola banda que s’encaixen al llit i la hi va col·locar just al davant.

—No quedaven magdalenes, així que t’he portat un croissant —va explicar, mentre li posava un segon coixí damunt del primer per ajudar-la a incorporar-se—. És una llàstima que aquests llits no es puguin alçar. A cures intensives sí que els tenim així, però en les altres habitacions… De tota manera, els pacients gairebé mai no mengen al llit.

El Toni va mirar l’auxiliar amb la cella arrugada, i ella es va posar una mica vermella. Es va acomiadar apressadament, sense que la Lisa entengués per què el seu pare s’havia enfadat amb ella.

No obstant això, en desplegar el tovalló de paper, ho va entendre. Tenia estampat el nom de l’hospital: «Institut Europeu de Neurociències».

—Un psiquiàtric? —la Lisa es va girar cap al seu pare, aterrida—. M’has ingressat en un psiquiàtric?

—No és el que tu et penses, també és un centre de dia. M’ha semblat el millor lloc… Hem tingut sort que t’acollissin; si no hagués estat per la Montse, no ho hauríem aconseguit.

—La teva exnòvia? O sigui que és cosa d’ella…

—La Montse treballa aquí com a psicoterapeuta —va replicar el Toni en to cansat—. Ja et vaig dir que volia que l’anessis a veure, Lisa, i després del que va succeir ahir, molt més. Ets una noia assenyada. Has de reconèixer que el que t’està passant no és normal.

—No m’ho puc creure —la Lisa va apartar d’una empenta la taula amb rodes, i part del cafè es va vessar sobre el plat de la torrada. Se li havia tallat la gana—. M’has portat a un psiquiàtric. És clar, per això no hi ha endolls. Per això els mobles estan clavats a la paret. L’estrany és que la finestra no tingui barrots…

—Són finestres de seguretat, ningú no pot saltar fora —va explicar el Toni.

Si volia que el comentari sonés graciós, no ho va aconseguir.

—Vull que em tornin el mòbil. I el penjoll. Què has fet amb el penjoll de Masriera? El tenia a la mà quan vaig caure…

El Toni es va aixecar de la butaca i, asseient-se al llit, va estrènyer una mà de la seva filla entre les dues seves.

—No vaig veure cap penjoll, filla. Només estava pendent de tu. Hauries d’haver vist la cara que tenies quan vaig arribar allà. Semblaves…, mai no t’havia vist així, tan pàl·lida. Semblaves una morta.

—Potser el va recollir el Marc. Ell va arribar abans que tu… i el penjoll és seu. Digue’ls que em portin el mòbil, papa, vull trucar-li i preguntar-li si el té.

—Oblida’t del penjoll per ara —el Toni li va buscar els ulls, i li va sostenir molt seriós la mirada—. No estàs bé, Lisa. T’has d’oblidar d’aquests penjolls, i del noi, i del que li va passar a la mare… Has de centrar-te en tu, en el que t’està passant.

—El que m’està passant té molt a veure amb allò de la mama, i amb el Marc, i amb aquest penjoll.

—Ho sé. I per això precisament és important que et centris. T’estàs obsessionant, filla. Has de deixar de pensar en tot això ara. La Montse arribarà de seguida, ha cancel·lat les seves consultes d’aquest matí per atendre’t.

—Que maca. Encara t’agrada?

El Toni va sospirar, impacient.

—Ara va amb un tio espectacular, d’aquests que surten a les revistes. Un directiu d’un banc, que en el seu temps lliure participa en curses de cotxes. Molt més jove que jo. Satisfeta?

—No. En el fons, m’agrada més que la Marina. Per què tens tant interès que em vegi ella?

—Perquè és bona en la seva feina. Et pot ajudar. Només et demano que hi col·laboris, d’acord? No intentis jugar amb ella, respon tot el que et pregunti, amb sinceritat.

—O sigui que tu penses que, si parlo amb la Montse, s’arreglarà tot.

—Tot no. Hi ha coses en què no hi ha res a fer. Això de la mare…

—Ho sé. No sóc idiota.

—Hi ha maneres de canalitzar el dolor, filla. Està clar que t’ha desbordat, i és normal. Però no podem deixar que se te’n vagi de les mans. És un camí perillós. Si et deixes portar per les teves obsessions, arribaran a dominar-te. Sé que estàs patint, nena, però no estàs sola… Només et demano que et deixis ajudar.

* * *

—Explica’m el que vas veure.

Tot espolsant-se cap enrere la seva imponent cabellera de color mel, la Montse va mirar la Lisa amb un somriure molt professional. «Hauria de dedicar-se a la política», va pensar la noia. «És perfecta».

Almenys, havia d’agrair-li que li hagués trobat uns texans i una samarreta de la seva talla. Segurament els havia portat de casa seva per deixar-los-hi, i era tot un detall. Haver d’enfrontar-se a un interrogatori amb la bata-camisa de dormir del psiquiàtric hauria minat la moral a qualsevol.

Estaven totes dues soles en una de les sales de la consulta del centre. Era un espai petit, amb una planta tropical en un racó, una taula d’escriptori negra i tres cadires. Mentre esperava la seva resposta, la Montse feia anar discretament una iPad que havia posat en un faristol metàl·lic, perquè ella no en pogués veure la pantalla. De vegades hi escrivia alguna cosa fent servir un teclat sense fil.

La Lisa va estar a punt de mentir-li. Sabia que intentar descriure en veu alta el que havia vist sonaria ridícul. I sobretot, sonaria demencial. Si ho explicava, es pensarien que realment s’havia tornat boja.

—Les al·lucinacions són molt més comunes del que la gent es pensa —va dir la Montse, com si li hagués endevinat els pensaments—. Hi ha un estudi recent fet sobre una mostra de més de 13.000 individus que demostra que el 37% dels nord-americans ha tingut deliris en algun moment de la seva vida.

—És que els americans…

—No faig broma —la va interrompre la Montse, tallant.

La Lisa no la coneixia en aquella faceta. Quan sortia amb el seu pare, era tot despreocupació. Aleshores mai no es cansava de fer broma. De vegades aconseguia treure-la de polleguera, i no només a ella…, fins i tot el Toni tenia problemes per encaixar el seu sentit de l’humor.

Però ara, al darrere de la taula d’escriptori, amb la seva flamant bata blanca brodada amb el logotip del centre, la Montse semblava una persona diferent. Somreia amb aquella suficiència del qui sap que res no l’apartarà del seu camí. No valia la pena desviar-se del tema, ella no es donaria per vençuda. A més, la Lisa no era gaire bona mentint…

De manera que li ho va explicar. Li va parlar de com havia mirat cap a la façana de la Casa dels Paraigües i havia vist que el drac se’n desprenia. Va descriure com flotava en l’aire, sobre els caps de la gent que anava i venia, com havia vist amb tota claredat les seves escames blaves, que lliscaven com les d’una serp, i la por que havia sentit en notar aquells ulls, com carbons encesos, fixos en ella.

La Montse la va escoltar amb atenció, sense interrompre-la en cap moment. Quan va acabar de parlar, va teclejar ràpidament alguna cosa mentre mirava la pantalla de l’iPad.

—Abans havies tingut altres episodis?

—Al parc Güell, quan em van avisar d’allò de la mama. Tot d’una vaig tenir la sensació que era en un altre lloc: vaig veure un turó sec i una masia amb un parral. Va durar molt poc. I després, davant d’una foto de la mama amb una amiga, em va tornar a passar. Era com si la foto no fos una foto, sinó una finestra per la qual estigués veient la mama i l’altra dona, vives… També em va passar una mica abans allò del drac. Era amb un noi, a la font de Canaletes. I no sé com, al voltant de la font tot d’una vaig començar a veure gent disfressada, com si fos el rodatge d’una pel·lícula. Tot semblava molt real. Hi havia un quiosc de metall on venien begudes de colors. I era primavera.

—Els tres episodis que has descrit han estat posteriors a la mort de la teva mare. N’havies tingut cap abans?

La Lisa va intentar recordar. Potser algunes vegades, durant un moment, li havia semblat veure alguna cosa que no era allà. Sempre havia tingut molta imaginació: era el que deia tothom.

—Res que es pugui comparar amb això —va respondre—. Almenys, que jo recordi.

La Montse va assentir. Continuava mirant la pantalla de la seva tauleta.

—Aquestes visions que has descrit, anaven acompanyades de sons, d’olors? Això és important.

—Crec que no. No ho sé. A la de la font… potser vaig sentir una olor, de sucre cremat o alguna cosa semblant. Però potser era una olor de la realitat que es va barrejar amb la visió.

—Pot ser. De tota manera, són quatre episodis en menys d’una setmana. I els dos últims, els dos més intensos pel que comentes, molt seguits…

—No m’estic tornant boja.

Els ulls de la Lisa es van trobar amb els de la Montse.

—És clar que no. Relaxa’t, ningú no creu que t’estiguis tornant boja. Es tracta d’entendre el que et passa, i sobretot el perquè. Sempre hi ha un perquè, tot i que de vegades no sigui evident.

—Sempre, des de petita, he tingut molta imaginació.

—No parlem d’això, Lisa. Sempre has tingut molta imaginació, però sempre has sabut diferenciar bé el que és real del que no ho és, oi?

—Sí —la Lisa va fer una pausa—. Però potser, no ho sé, potser la realitat és més complicada del que creiem normalment. Hi ha gent que creu que existeix alguna cosa més, una cosa que no tothom percep.

—Ho sé. Tinc més d’un pacient així. Això sí que és una bogeria, però no és el teu cas. Has sofert un trauma terrible. La mort de la teva mare, així, tan sobtadament. I el fet que et truquessin per reconèixer el cadàver… Hauria estat massa per a qualsevol. Estàs patint del que es diu estrès posttraumàtic. Cada persona el viu d’una manera diferent, i en el teu cas, probablement a causa de les circumstàncies que han envoltat la mort de la Mònica, al costat del drac del parc Güell… Tot això ha degut excitar la teva imaginació, i provoca els deliris.

La Lisa no va fer cap comentari. Tot el que havia dit la Montse sonava força raonable. Ella no podia entendre fins a quin punt havia estat real. I a més, hi havia allò del Marc… A ell les seves visions no l’havien sorprès. Era com si sabés el que li estava passant. Com si ho hagués sabut tot el temps. Però això no li ho havia explicat. No volia ficar el Marc en problemes, almenys no sense abans haver esbrinat qui era en realitat, i què li amagava.

—Aquesta pregunta potser et molesta, però te l’he de fer. Havies consumit alguna droga o substància psicotròpica abans de tenir les visions? Ahir, quan et va passar, estaves amb un noi…

—Creus que havia quedat amb ell per col·locar-me? Estàs sonada.

—Vas beure alcohol? El alcohol pot provocar aquest tipus episodis.

—No vam beure res, no he pres res estrany. A més, de segur que ja ho saps… Em van treure mostres de sang quan vaig arribar, el papa m’ho ha dit.

—Encara no en tenim els resultats. I ansiolítics? Els metges els acostumen a receptar després d’un trauma com el que tu acabes de passar. Que prens res?

—No. No he pres res, ni tan sols una aspirina.

—També pot ser just el contrari —va continuar la Montse, impertorbable—. Si estaves prenent algun tipus de medicació abans de la mort de la teva mare i l’has interromput bruscament, podries estar passant una mena de síndrome d’abstinència.

—No estava prenent res. Normalment tinc una salut de ferro. La mare se’n riu, diu que mai no ha conegut ningú tan sa…, se’n reia, vull dir.

—És difícil acostumar-se a la idea, ho sé —va dir la Montse amb suavitat.

—Com ho saps? —la Lisa s’hi va encarar. Tot d’una no podia seguir suportant tanta professionalitat, tanta eficiència. N’estava farta—. Com pots saber-ho tu? Se t’ha mort la mare, o el pare? No, oi? De segur que segueixen tan encantadors com sempre, amb les seves festes i les seves coses.

—D’acord; enfada’t amb mi, si vols. Treu aquesta frustració que portes dins. No és dolent… És pitjor que no ho exterioritzis.

—I fa falta estudiar psiquiatria per donar aquests consellets? Jo em pensava que la psiquiatria era una ciència, no un curs d’autoajuda.

—Si et sents millor, puc parlar-te dels receptors neuronals de dopamina, dels factors que influeixen en el seu funcionament. Si et convenç més… No la prenguis amb mi, Lisa. Ni amb tu tampoc. Concedeix-te un temps. Et donaré l’alta, i t’aconsello que estiguis uns dies amb el teu pare, sense veure gent nova, que intentis no obsessionar-te amb el que ha passat… Sobre aquell noi amb qui estaves, no m’hi vull posar. Només dir-te una cosa: potser no és un bon moment per començar una relació. Estàs en un període de gran fragilitat emocional. En un moment així, és normal que sentis la necessitat d’aferrar-te a algú, de sentir-te estimada… Però vés amb compte. Les relacions són complicades, sobretot quan serveixen per omplir un buit que mai no desapareixerà.