Quan ja s’havia allunyat unes quantes passes del museu, el jove va mirar cap enrere per comprovar si el seguien. En efecte, hi havia l’individu de Barcelona Oculta, que estudiava amb fingida atenció un plànol del parc. Se les havia d’apanyar per allunyar-lo de la Lisa tan ràpidament com fos possible i, després, treure-se’l de sobre. Per fortuna, gràcies a la seva alçada, les seves passes eren molt més llargues que les d’aquell paio, de manera que no li costaria gaire feina deixar-lo enrere quan decidís fer-ho.

De moment s’estimava més mantenir-se al seu abast perquè l’altre pogués seguir-lo. D’aquesta manera l’allunyaria del museu dels autòmats. Sense pensar-s’ho dos cops, el Marc es va dirigir a les escales que conduïen al nivell inferior del parc. Un cop allà, es va dirigir cap on hi havien les atraccions principals d’aquella zona. Va envoltar uns cotxes de xoc per a nens, es va aturar davant una botiga de records i després va entrar als lavabos. El seu perseguidor no es va atrevir a imitar-lo: el devia estar esperant fora. El Marc va obrir l’aixeta i es va esquitxar la cara amb aigua freda. No podia continuar donant voltes indefinidament…, havia de traçar un pla.

Aleshores va recordar que havia vist el rètol de la consigna abans d’entrar als serveis, i se li va acudir que podia enganyar el seu perseguidor. Entraria a la consigna i hi deixaria qualsevol objecte. Això de segur que atrauria la curiositat de l’home de la gorra. Provaria de descobrir què era el havia deixat a la taquilla, potser se les arreglaria per obrir-la. S’hi entretindria durant una bona estona.

En sortir dels serveis es va dirigir un altre cop a la botiga de records. Va comprar unes quantes postals, un bolígraf de quatre colors, una guia del parc i una motxilla infantil amb forma d’escut de cavaller. Allà al taulell, va escriure quatre bajanades a les dues postals i tot seguit les va posar a la motxilla que acabava de comprar, juntament amb la guia.

Repenjat en un arbre just al davant de la porta de la botiga, l’espia no el perdia de vista. El que feia el Marc devia semblar-li summament sospitós. Aquella gent era paranoica per naturalesa; segurament en aquell moment el paio estava exultant, convençut que havia descobert alguna important maniobra secreta.

Des de la botiga el Marc es va dirigir sense perdre ni un segon cap a la consigna. Allà, després de mirar amb aire cautelós al seu voltant, va triar una taquilla (pràcticament totes eren obertes), hi va introduir una moneda i va esperar que la ranura corresponent escopís el tiquet. Un cop fet, va tornar a sortir. Va vagarejar una estona sense rumb fix, fins que va comprovar que l’individu no el seguia. Després, va tornar ràpidament cap a les escales. Havia de pujar com més aviat millor a la basílica.

Va arribar fins al temple panteixant per l’esforç. Li feia mal un costat, potser de fred, o potser per l’esforç que havia fet pujant de dues en dues les escales. Es va aturar un segon per agafar aire mentre observava la façana de la cripta. Li agradava força, tot i l’aire kitsch del fresc semicircular que decorava la part superior, amb aquells sants vestits de colors pastel i el Crist de la túnica vermella al centre d’un rombe groc. Al voltant d’aquella incongruent representació del cel, la pedra de la façana, modelada amb suavitat, s’estenia en una curiosa profusió d’arcs, columnes i relleus que semblaven dotats de vida pròpia. Una vida semblant a la dels arbres, potser: silenciosa i immòbil, i no obstant això estranyament poderosa.

La porta invisible es trobava a una banda, just sota l’escultura de sant Jordi amb el drac als peus. El drac era el senyal, com sempre. El Marc va mirar al seu voltant per assegurar-se que ningú no l’observava abans de repenjar el front contra la pedra en el lloc exacte.

Per una vegada, es va alegrar de sentir aquell dolor, les punxades insuportables a les temples i al llarg de la columna vertebral. No duraria gaire, tard o d’hora acabaria… i seria a l’altra banda, a la ciutat màgica, on cap intrús no podria seguir-lo.

No obstant això, el trànsit va resultar més difícil que altres vegades. El dolor i l’esgotament li van ennuvolar la vista, i va començar el vertigen, que en comptes de durar només uns segons, com era habitual, es va prolongar durant una llarga estona, fins que va perdre la noció del temps. Va tenir por de vomitar allà mateix, sobre la façana de la pedra. Si és que encara era allà, perquè en aquell moment no podia saber-ho. Però al final la sensació de nàusea es va anar debilitant, i la vista se li va aclarir bruscament i li revelà un cel fosc i sense reflexos de l’enllumenat urbà, un cel esquitxat d’innombrables estrelles que brillaven com insectes de plata atrapats en un vidre pur i immens.

Allà el silenci era diferent. Semblava teixit de respiracions contingudes. El Marc va mirar la façana de la cripta, que ja no era només de pedra. Gairebé al mateix instant, un dels monstres dels capitells es va desprendre i va volar amb les seves ales membranoses fins a aterrar-li suaument sobre l’espatlla.

Tenia plomes d’un color verd brillant al coll, i escates negres que li recobrien el cap al voltant del bec i dels ulls, que resplendien com topazis grocs.

—Seth ha ordenat que et portem davant seu —va grallar sense mirar-lo—. Està furiós… Què li has fet, Marc? Ha posat en estat d’alerta els guardians de totes les portes.

—No li he fet res, Ibus. Les portes estan per travessar-les.

—No en moments com aquest, amb el que li ha passat a la teva mare.

El Marc va sentir un pessigolleig de por a la boca de l’estómac.

—Què li ha passat? No es deu haver…, no es deu haver…

—Mort? No ho sabem, però és possible. Ningú no ha estat capaç de trobar la Casa de la Primera Lletra. S’han esborrat els camins. Però potser tu ho aconsegueixes, ella et podria ajudar. Si és que encara és viva.

—Llavors, aniré ara mateix a veure-la. O si més no, ho intentaré. No és el que volen tots?

—No —va respondre el monstre, alarmat—. Primerament anirem a veure Seth; és el que ell ha ordenat.

—Ell no és ningú per ordenar-me res. No és el successor.

—I qui ho és? Tu, per descomptat, no… Potser no és qui per ordenar-te res, però és el cap de tots els guardians, i a mi sí que em pot donar ordres. Jo no penso desobeir-lo, així que tu tries: de grat o per força.

—Som-hi —va sospirar el Marc—. Estic massa cansat per barallar-me amb algú com tu.

El monstre va volar al terra i va aterrar als peus del Marc. Immediatament va començar a créixer. La seva espina dorsal encara era de pedra, i contrastava d’una manera estranya amb les llargues plomes verdes i negres que li cobrien el cos. Quan va arribar a la mida d’un cavall, va abaixar el cap i va arquejar el llom.

—Puja —va dir—. Com menys el fem esperar, millor.

Van sobrevolar en silenci els carrers i les places de la ciutat morta. En mirar cap avall, el Marc només veia una broma grisa de la qual emergien aquí i allà cúpules i campanars, arbres, teulades aïllades o en grups…, de vegades fins i tot una illa de cases.

Va distingir el frontó triangular d’un temple romà dedicat a Júpiter. El relleu del déu, al centre de la composició, estava pintat en colors tan vius com els de la façana de la cripta del Sagrat Cor. Una mica més enllà, va veure les torres foradades de la Sagrada Família. Ara ja no era de nit; la llum havia adquirit aquell to indefinit de les albes de primavera, entre daurat i malva.

Seth els esperava envoltat de la seva escorta a les grades del vell amfiteatre. El monstre va baixar amb delicadesa fins que es va posar davant seu i, quan el Marc va desmuntar, va començar a encongir-se. Seth el va acomiadar amb un gest. El suau pèl gris del seu rostre de llop brillava a la llum d’una lluna. De nou semblava de nit, però aquelles sensacions només eren reflexos del seu estat d’ànim, com bé sabia el Marc.

—Mentre la teva mare agonitza, tu et dediques a trencar les lleis i a posar-nos a tots en perill —va dir el cap dels guardians—. Camines per una línia fina entre dos precipicis.

—Tinc permís de la meva mare per creuar els portals quan em doni la gana.

—Això és poc assenyat, fins i tot la Danna ho sap. No posis excuses, fill de mortal. Les coses aquí estan canviant molt de pressa, i això és dolorós per a tots. Saps bé que no ens agraden els canvis.

—La meva mare no és morta. Si ho estigués, ho sabria.

—No t’he fet venir per parlar d’això —va replicar Seth amb sorruderia—. Qui és aquella jove amb qui t’has vist a l’altra banda? Per què has desafiat la meva autoritat i has anat a veure-la?

—Jo… Com ho saps tu, això… d’aquesta noia? Els teus espies no han tingut temps d’explicar-t’ho.

—Els meus espies són millors del que ells mateixos es podrien imaginar. La seva estupidesa és la seva millor arma. Tu no pots comprendre com pensen, Marc… El millor és que, a la seva manera, són força eficaços.

—El millor per a tu. Si la meva mare estigués bé, no ho permetria. Això sí que és trencar les lleis antigues i posar en perill les fronteres.

Seth va arronsar les espatlles, tot desplegant un somriure d’indiferència en la seva cara de llop.

—Ella mai no tornarà. Ens ha deixat, i és el millor. Els seus excessos l’han conduït al ràpid deteriorament que l’ha mort. No mereix la meva compassió.

—Com si tu fossis capaç d’aquest sentiment —va murmurar el Marc.

L’altre el va sentir, però no va semblar que l’observació el molestés.

—Digue’m qui és la noia i per què l’has anat a veure. Ho esbrinaré de totes maneres… I la teva col·laboració no quedarà sense recompensa.

—És només una amiga, Seth —va dir el Marc mirant el llop als ulls—. Saps que no sóc un de vosaltres, i ara que perdré la Danna, sento que no pertanyo a aquest lloc. Els mortals…, no ignores que som capaços de sentiments molt profunds.

—L’amor, sí —va dir Seth amb sorna—. Tot un monument a l’absurd: posar la teva energia en alguna cosa que no es pot retenir. Arriscar-ho tot per una emoció tan efímera com la vida d’una arna.

—No tan efímera.

Seth va mirar el noi amb curiositat.

—No em diràs que, enmig de la commoció que ens està sacsejant, t’has escapat a l’altra banda perquè estimes aquella noia.

—No sé si l’estimo o no. És d’hora per dir-ho encara. Gairebé no la conec; però m’agrada.

Una riallada del llop va fer que s’interrompés.

—Típic dels mortals. La vostra capacitat per fer disbarats mai no deixa de sorprendre’m. De debò que n’estàs enamorat?

—Ja t’he dit que no ho sé —va replicar el Marc, molest—. De tota manera, és la meva vida.

Li resultava dolorós parlar a Seth del que sentia per la Lisa, però al mateix temps s’adonava que estava funcionant. Seth no era ingenu, al contrari: en la seva mirada astuta i penetrant s’hi ocultava l’experiència de segles. L’única manera d’enganyar-lo era parlant-li de coses que ell no podia comprendre: i l’amor era una d’aquestes coses.

Cap altra excusa no hauria enganyat Seth, però aquella sí. Per dues bones raons: en primer lloc, perquè confirmava la pobra opinió del vell llop sobre les motivacions dels mortals. I en segon lloc, perquè no era només una excusa, sinó la veritat. Seth sabia llegir les mirades, i havia percebut que el Marc no el mentia.

S’estava enamorant d’una humana, què tenia d’estrany? Era un d’ells, i el seu esperit queia en les mateixes trampes estúpides que el dels seus congèneres.

El llop se l’havia cregut. Això significava que no indagaria més… i que no descobriria, almenys de moment, la relació entre la Mònica i la Lisa.

Seth va somriure amb desdeny.

—Quan tot això passi, potser tindràs l’ocasió de triar abans de la separació definitiva de totes dues ciutats. Si tries la decadència i la mort, potser et deixaré marxar. Però serà quan jo ho digui i amb les meves condicions. Mentrestant, no tornis a creuar una d’aquelles portes. Per culpa teva ja ha mort una humana… No deus voler que n’hagi de morir una altra, oi?