El Marc es va treure el mòbil de la butxaca per consultar el rellotge. Passaven deu minuts de dos quarts de cinc, l’hora en què havia quedat amb la Lisa. Ella s’havia entossudit que se citessin allà, davant de les taquilles del parc d’atraccions del Tibidabo. Segons sembla, tenia unes entrades que li havia regalat el seu pare i estaven a punt de caducar. A la Lisa li havia semblat una bona idea aprofitar-les.

Va guardar el mòbil una altra vegada i va mirar cap al passeig que pujava des de l’estació del funicular. No era la manera més barata d’arribar al parc, però els turistes acostumaven a triar-la per les vistes. Potser la Lisa també l’hauria triat. Just en aquell moment en sortien els passatgers que acabaven d’arribar, deu o dotze en total. Era un grup de jubilats japonesos. La Lisa no hi era, entre ells.

Va seguir esperant, cada cop més impacient, amb la vista clavada a terra. Havia estat una equivocació trucar-li; encara no estava preparat per parlar amb ella. Però li tornaria el penjoll. La Danna li ho havia demanat: que la Lisa guardés una de les seves claus, pel que pogués passar.

Havia esperat que la Lisa s’alegrés de la seva trucada. Però a través del telèfon la seva veu, en respondre-li, li havia sonat apagada, distreta. Quan li va dir que volia veure-la, fins i tot li va preguntar per què amb certa brusquedat. L’explicació que li va donar sobre el penjoll no va semblar que la convencés en un primer moment.

—He estat força fumuda els últims dies —va ser la seva resposta—. No sé si és bona idea.

Ell va insistir-hi. S’adonava que els seus arguments sonaven estranys i falsos. Li va dir que havia estat pensant molt en ella, cosa que era veritat. Li va dir que estava amoïnat pel que li havia passat l’altre dia al carrer, que se sentia una mica culpable per haver-se’n anat abans que es despertés. Això també era veritat. Al final, va ser probablement aquella sinceritat la que va convèncer la Lisa i li va fer suggerir la idea d’anar al parc d’atraccions.

Però potser al final havia canviat d’opinió. Va tornar a consultar l’hora: tres quarts de cinc. Per què venia amb tant retard?

Per fi va aparèixer. El Marc va distingir des de lluny la seva cabellera negra i desordenada sobre l’abric entallat de quadres. Va notar que les seves passes havien perdut vigor, que avançava cap a ell amb desgana.

Va pensar a saludar-la fent-li dos petons a les galtes, però no es va atrevir. Ella es va aturar a pocs centímetres d’ell, somrient.

—No és un lloc gaire pràctic per quedar, oi? Em sap greu el retard.

—No et preocupis. Ja tens les entrades, oi?

Van passar els torns d’accés i van caminar una estona en silenci, contemplant les llums de les atraccions sobre la massa negra dels arbres. El dia havia estat força solellós, i ara el cel tenia aquell color blau intens dels capvespres clars de tardor. Feia molt fred… Fins i tot el Marc el notava, malgrat la jaqueta de punt que portava sobre la seva eterna samarreta negra.

—Aquest parc m’agrada més que cap altre dels moderns —va comentar la Lisa—. Més que Port Aventura… Hi has estat, a Port Aventura?

El Marc va fer que no. Ni tan sols sabia gaire bé el que era. Una cosa que quedava més enllà dels límits de la ciutat, i per tant fora de la seva vida… Això, per descomptat, no li ho va dir.

—Aquí les atraccions tenen aquest encant antic que…, no ho sé, per a mi les fa especials. Bé, què prefereixes per començar, la sínia o la muntanya russa?

—Jo… No ho sé, mai no he pujat en cap d’aquests trastos.

—De debò? Bé, de tota manera no ho deia seriosament. Vull dir, tu pots pujar al que vulguis…, jo no puc. Estic prenent una medicació, pel que em va succeir l’altre dia, i és força forta. Avui al matí he tingut vertigen, ho he passat malament, em pensava que vomitaria… No seria gaire bona idea pujar a una muntanya russa.

—Estàs prenent una medecina pel que et va passar l’altre dia? Per què? T’ha vist un metge?

—Un només? Estàs de broma? M’han vist una psiquiatra, un internista i un neuròleg. Fins i tot em van ingressar en un hospital. En un psiquiàtric. El meu pare no fa les coses a mitges.

—Et va ingressar en un psiquiàtric? És boig…

La Lisa va arronsar les espatlles.

—Ell pensa que la boja sóc jo.

Semblava diferent, més distant, malgrat que era ella qui duia la iniciativa de la conversa. Era com si necessités parlar sense parar, com si l’espantés quedar-se en silenci.

—A l’avió sí que hi podria pujar. Aquell d’allà, el veus? Va molt a poc a poc, i les vistes des d’allà dalt són increïbles.

El Marc va mirar en la direcció que li indicava la Lisa i va descobrir l’avió vermell i lluent que es retallava sobre la foscor blava del crepuscle. L’havia vist abans, en fotos. Pel que semblava, era l’atracció més emblemàtica del parc.

—De segur que hi pots pujar?

—No veus que va molt a poc a poc? No hi ha cap problema. Si a tu et ve de gust, és clar.

—Sí, és bona idea.

L’avió es trobava al nivell més alt del parc, així que van haver de buscar unes escales per pujar fins allà. Van passar per davant d’uns cavallets infantils. Estaven girant, però no hi havia cap nen. Era trist.

—No crec que et faci falta cap medecina —va deixar anar el Marc tot d’una—. Què t’han donat, tranquil·litzants? No ho arreglaran… perquè no hi ha res a arreglar, és el que penso.

La Lisa el va mirar de reüll.

—I tu com ho saps? Estudies psiquiatria en el teu temps lliure, o alguna cosa semblant?

—No…, però et conec, i era allà quan et va passar. Sé que no és res greu.

La Lisa es va aturar i s’hi va encarar.

—Com pots saber-ho? No vas veure el que jo vaig veure. O sí que ho vas veure?

—No. No aquell cop…, però m’han passat coses semblants, altres vegades.

—Potser m’ho has encomanat. Saps? Les visions van començar quan vas aparèixer tu. El dia en què va morir la meva mare, al parc Güell.

El Marc va somriure, incòmode.

—No ho deus dir de debò…

Es van mirar en silenci durant uns instants.

—Ningú no diria una cosa així seriosament, Marc. Però tu t’has posat nerviós, com si t’estigués acusant.

—No és això. És que tinc la sensació que no estàs a gust amb mi, que has vingut a contracor. No ho sé, és com si tinguessis alguna cosa contra mi.

—Tinc una cosa contra tu.

El Marc es va quedar uns segons en silenci. No sabia què respondre.

—Jo…, jo no t’he fet res —va dir finalment—. Ni a la teva mare, si és el que penses.

—M’amagues coses. No sóc idiota, i sé que només fas que amagar-me coses.

El Marc es va notar el rubor a les galtes. Solament podia respondre a aquella acusació amb una mentida, i odiava haver de fer-ho.

—Lisa, gairebé no ens coneixem. És veritat que sóc tímid, que em costa parlar de mi mateix, cosa que no significa que vulgui amagar-te res. El que passa és que necessito una mica de temps.

—Jo no t’he demanat en cap moment que em parlis de la teva vida privada, i si ho he fet, em sap greu. No em vull ficar en la teva vida, l’únic que vull és saber què et portaves entre mans amb la meva mare i aquelles joies de Masriera. Necessito saber-ho per quedar-me tranquil·la. Et prometo que no ho explicaré a ningú, ni tan sols al meu pare. I molt menys a la policia.

—No hi ha res a explicar —va murmurar el Marc sense gaire convicció—. T’ho vaig explicar l’altre dia, són joies de la família. La meva mare em va demanar que les hi ensenyés perquè les valorés. Sabia que a ella li faria il·lusió i, d’altra banda…, a la meva mare li queda poc temps, i aquestes joies són valuoses. Vol assegurar-se que no em falti res quan ella no hi sigui.

Estaven pujant les escales que donaven accés al nivell superior del parc, i la Lisa panteixava una mica per l’esforç.

—L’altre dia em vas dir que no t’interessaven els diners. I se suposa que hem quedat perquè em donis aquell penjoll, que val una fortuna. Així, sense més, regalat… La teva mare té una manera molt estranya d’assegurar-te el futur.

—La Mònica no ens va cobrar res per l’anàlisi de les joies. Considera-ho un pagament per la feina que va fer, si ho prefereixes. Per què t’entossudeixes a veure un propòsit fosc en tot el que et dic i en tot el que faig? Jo no sóc el teu enemic, Lisa.

—Ho sé. Tens raó, perdona. Des d’allò de la mare, m’he tornat una mica paranoica, no sóc capaç de pensar d’una manera racional. Suposo que hi estic obsessionada.

El to de la noia havia canviat. Ja no era agressiu, ni falsament animat. Semblava derrotada.

—És normal que estiguis obsessionada —va murmurar el Marc—. El que li va passar a la Mònica va ser terrible. Jo també hi penso contínuament, i en si podria haver fet res per evitar-ho.

—I què podries haver fet? Va ser un accident. Però va passar d’una manera estranya, i la forma en què em vas avisar… No ho sé, suposo que estic feta un embolic. I a sobre tinc visions. Estic espantada, Marc. Què em passa?

—Jo no crec que sigui res dolent, ja t’ho he dit.

—Vull creure’t. Tant de bo et pogués creure.

«I tant de bo jo pogués parlar clar, dir-te que el que vas veure no era cap visió, sinó la realitat, una altra realitat. Tant de bo pogués», va pensar el Marc, angoixat.

I deixant-se portar pel que sentia, la va envoltar amb un braç i la va estrènyer suaument. Almenys, així tenia la sensació que la protegia.

Ella no el va rebutjar. Semblava sorpresa, però no enfadada. Va repenjar el cap en la seva espatlla i van continuar caminant així, abraçats, fins a arribar al punt d’espera de l’atracció de l’avió antic. Una dona del personal de manteniment del parc va passar pel seu costat i els va mirar somrient. Tothom que els veiés així pensaria que estaven enamorats.

No van haver d’esperar-se gaire: eren els únics que hi havia per pujar a l’avió. La porta metàl·lica es va tancar rere ells i es van acomodar l’un a la vora de l’altra als seients del davant.

L’atracció es va posar en marxa amb una successió de xerrics metàl·lics.

El Marc va mirar per la bruta finestreta ovalada. La vista sobre la ciutat era de les que treien la respiració. Allà sota, en la distància, fins i tot els edificis més grans semblaven de joguina, i les fissures entre la realitat humana i la realitat màgica quedaven difuminades completament. Tots dos mons, vistos des d’allà, resultaven indistingibles.

Como hauria hagut de ser. Com hauria hagut de ser sempre…

Però mai no havia estat així, en el fons. Mai, ni tan sols al començament. Els éssers humans no podien conviure amb la vida sorgida de la seva pròpia imaginació, i tampoc no podien suportar les incerteses d’una existència sense temps. No, aquella vida no era per als mortals corrents.

Tampoc per a ell. I no obstant això, hi estava atrapat. Ningú no l’havia deixat triar, la Danna havia triat per ell. Per ell i per la Lisa. No era just, però ja no tenia remei.

—Sabies que aquest avió és una rèplica exacta del primer que va fer la ruta comercial entre Madrid i Barcelona, allà pel 1927? —va preguntar la Lisa—. Fixa-t’hi: els seients, la pintura verda de les parets, les finestretes de fusta… Tot és com en l’original.

—No ho sabia. Ja hi havia avions comercials en aquella època?

—Aquest va ser el primer de la companyia Iberia. El passatger d’honor del primer vol va ser el rei Alfons XIII.

—Com saps totes aquestes coses? —va preguntar el Marc, sorprès.

La Lisa va sospirar teatralment.

—L’àvia acostumava a portar-me aquí quan era petita. És professora d’Història a la universitat. La seva especialitat és la història medieval, en realitat, però bé, en sap molt de totes les èpoques. Pràcticament és una guia ambulant.

—Deu ser fantàstic tenir una àvia així. M’agradaria conèixer-la.

Ho deia de debò. Volia saber com havia estat la vida de la Lisa, la seva infantesa, les persones que l’envoltaven… Volia poder imaginar-se com hauria estat viure aquella vida tan diferent de la seva.

—Potser algun dia te la presento. També em va explicar una altra cosa sobre aquest lloc, sobre el nom. Tibidabo… Saps què significa en llatí?

Aquella resposta sí que la coneixia, perquè en el seu món s’havien conservat alguns fragments de la ciutat romana, i quedava gent que parlava la llengua antiga. Però va suposar que era millor fingir que no ho sabia, perquè si responia afirmativament es veuria obligat a donar massa explicacions.

—Què significa? —va preguntar, somrient.

—Significa «et donaré». Se suposa que el nom ve d’una citació de l’Evangeli de sant Mateu. «Et donaré tot això si t’agenolles i m’adores». Ho diu el diable a Jesús quan intenta temptar-lo. Coneixes la història?

—Em sona. És un nom estrany per a una muntanya. Per què l’hi van posar?

—Ningú no ho sap ben bé. Jo m’imagino que devia ser perquè des d’aquí es veu tota la ciutat i tens la sensació de poder dominar-la, de tenir-la al palmell de la mà. És un lloc temptador… No sé si m’explico.

—Sí. T’entenc. Però una ciutat com aquesta no es pot dominar. Si no vas amb compte, és ella la que t’acaba dominant.

La Lisa va mirar el Marc amb el cap decantat.

—Sembla que la coneixes bé. Però em vas dir que no vivies aquí a Barcelona.

—No. Et vaig dir que no vivia a la mateixa ciutat que tu. És una manera de parlar.

—Ja. Sempre tan misteriós.

L’avió continuava girant amb una malenconiosa lentitud sobre aquell panorama meravellós. De sobte, es van encendre alhora un munt de llums en diversos barris. L’enllumenat urbà devia estar programat per començar a aquella hora… Però des d’allà dalt, va ser com si algú hagués endollat les bombetes d’un arbre de Nadal gegantí.

—Té, el penjoll —va dir el Marc, tot traient de la jaqueta un petit paquet de paper i allargant-lo a la Lisa.

Ella se’l va guardar a la bossa sense desembolicar-lo. El somriure se li havia esborrat del rostre.

—Espero que no em provoqui més visions —va dir, sense rastre d’humor a la veu—. Perquè va ser el penjoll, oi?

El Marc es va alegrar de no haver de mentir-la per una vegada.

—No et preocupis —va dir—. No et provocarà cap visió…, t’ho prometo.