En somnis, la Lisa es va veure caminant cap a un helicòpter que semblava a punt d’enlairar-se. Les pales de l’hèlix batien l’aire, li enviaven càlides ràfegues que li enredaven els cabells i li agitaven les amples mànigues de la jaqueta. Avançava amb els ulls mig closos, per protegir-los del vent. El terra li vibrava sota els peus, vibrava com si una màquina perforadora l’estigués foradant, o com si estigués a punt de produir-se un terratrèmol…

Es va despertar sobresaltada i va sentir la vibració del seu telèfon a la tauleta de nit. Qui la podia estar trucant a aquelles hores? Devia fer una bona estona que hi insistia, la qual cosa explicava el somni de l’helicòpter. Es va quedar mirant la llum de la pantalla amb expressió perplexa, massa endormiscada encara per decidir si acceptar o no la trucada entrant. El nom del Marc resplendia a la part superior com un crit silenciós. Això la va fer reaccionar: amb un gest precipitat i matusser, la Lisa va lliscar la pestanya de «despenjar» i es va posar l’aparell a l’orella.

—Marc? Què passa?

—Em segueix la policia.

La Lisa va notar-se el martelleig de la sang als polsos i als canells, mentre que el cor se li desbocava fins a tallar-li la respiració.

—Marc, has sortit de casa?

—He hagut de fer-ho. Escolta, no puc parlar gaire. M’he amagat en un portal, espero haver-los despistat, però m’han vist. Han arribat just quan estava intentant reanimar el paio. Deuen haver quedat les meves empremtes pertot arreu.

—Espera. Més a poc a poc. A qui estaves intentant reanimar?

—Segons sembla, es diu Samuel. Samuel no sé què, no he sentit el cognom. És aquell paio de Barcelona Oculta. L’han deixat mig mort. Una ambulància l’ha traslladat a l’hospital.

—I on ets? Des d’on em truques?

A l’altra banda de la línia, el Marc va trigar un moment a respondre.

—Ara mateix no sé on sóc. He corregut molt, no sé ni per on m’he ficat. Molt lluny del centre, crec.

—I què dimonis hi fas, allà? No entenc res del que passa —es va queixar la Lisa, cada cop més angoixada—. Marc, no et puc ajudar si no m’ho expliques tot des del començament…

—Està bé; a veure com t’ho explico. Ja sé que em vas dir que no sortís de la casa, però he hagut de fer-ho. M’ha arribat… una mena d’avís. Passava alguna cosa en una de les portes del Drac. Havia d’anar-hi a veure el que era. He trigat molt a arribar-hi, la porta és en un sepulcre buit del cementiri de Montjuïc. I quan per fi hi he arribat, he vist l’embalum. Al començament m’he pensat que era mort. Quan he comprovat que encara respirava, he pensat a trucar a una ambulància, però no he tingut temps de fer-ho. Ni tan sols he arribat a treure el telèfon i ja eren allà. No solament ells, la policia també. M’han agafat desprevingut. Algú m’ha enfocat amb una llanterna directament a la cara. M’han enlluernat. M’han dit que no em mogués, que alcés les mans i que les posés rere el clatell, ja ho saps, com a les pel·lícules…

—I què has fet?

—He sortit corrents. I algú m’ha disparat. Dues vegades. Per sort no tenien gaire bona punteria, i entre els arbres…

—Potser només han estat uns trets d’advertiment.

—Sí. Podria ser. No m’he quedat per esbrinar-ho, com et pots imaginar.

—Ara on ets?

—No ho sé ben bé, ja t’ho he dit. Però em sembla que els he despistat. Què faig, Lisa? L’han mort, o gairebé… És un missatge.

—Però qui? Qui ho ha fet?

La Lisa podia sentir la respiració ràpida i panteixant del Marc a l’altra banda.

—Ells, Seth i els altres. Aquest paio ens va seguir a l’altra banda. L’han tornat per deixar-me un missatge, no ho veus?

—Un missatge per a què? Què volen que facis?

El Marc va emetre un gemec involuntari abans de respondre.

—Estàs ferit? —va preguntar la Lisa, alarmada—. M’estàs espantant…

—No, només tinc unes esgarrinxades de córrer entre els esbarzers, i m’he torçat un turmell en saltar des de dalt del mur del cementiri. No crec que sigui res seriós. El que passa és que no sé què fer. Em preguntaves què vol Seth. Suposo que vol que torni. Però, si torno, és possible que no em deixin tornar a sortir de la ciutat. I si tanquen les portes…

—No hi vagis. No pots anar-hi, seria posar-te a les seves mans. Aquí almenys no et poden seguir. Estàs fora de perill.

—No t’ho pensis. Tenen aquella gent de Barcelona Oculta.

—Han deixat mig mort un d’ells, no crec que sigui la millor manera d’aconseguir la seva col·laboració.

—T’equivoques. La por és una bona manera d’obligar la gent a fer coses que no vol fer.

La Lisa intentava pensar amb rapidesa. No se li acudia cap forma d’ajudar el Marc, perquè amb prou feines sabia res sobre l’enemic al qual s’enfrontaven. L’únic que tenia clar era que el Marc no havia de travessar les portes. S’havia de quedar en aquella banda de la ciutat i mantenir-se a estalvi.

—Torna al meu pis, de pressa —va dir—. Allà no et trobaran. Torna-hi i espera’m allà; em vesteixo ara mateix i agafo un taxi per arribar tan aviat com pugui.

—No tinc la clau, Lisa. Si tu no m’obres…

—Hi arribaré de seguida, potser fins i tot abans que tu. Si vols, et puc passar a buscar. Digue’m un lloc.

—No. Caminaré una estona més i, quan arribi al centre, agafaré un altre taxi jo també. És més segur.

—D’acord. Ens veiem al pis, llavors…

—Sí. Cuida’t.

La Lisa va continuar escoltant una estona més, per si el Marc encara no havia penjat. Però ell ja no era a l’altra banda, la comunicació s’havia interromput.

Va llançar el mòbil sobre el llit regirat i va temptejar el terra amb els peus nus a la recerca de les sabatilles. No li agradava haver d’escapar-se de casa enmig de la nit. El seu pare sentiria el taxi i es llevaria per veure què passava. Tenia el son molt lleuger. No aconseguiria sortir de casa sense que ell se n’assabentés.

De tota manera havia de provar-ho, així que, quan va trucar a Ràdio Taxi, va demanar que l’esperessin a l’entrada de la urbanització. Després va anar a la cambra de bany a rentar-se la cara, però va pensar que l’aixeta podia despertar el Toni i la va tancar abans que l’aigua arribés a escalfar-se. Va tornar a la seva habitació i es va vestir a les fosques, perquè el loft estava dissenyat de tal manera que qualsevol llum encès a casa es podia veure pràcticament des de tots els racons.

Molt pràctic, sobretot si qui ho va dissenyar no hi havia de viure.

Va decidir esperar a ser fora per posar-se les sabates. Va obrir amb molt de compte la porta principal i, després d’un moment de dubte, va decidir deixar-la oberta, per no fer soroll en tancar-la. Es va posar les sabates sobre l’estoreta, repenjant-se a la paret per no perdre l’equilibri. Després va caminar cap a la sortida de la urbanització. El vigilant de l’entrada es faria preguntes, però amb una mica de sort mantindria la boca tancada. Aquell individu l’únic que volia era no ficar-se en problemes. Potser, si li donava una explicació més o menys creïble, s’ho empassaria.

Les seves passes sonaven massa estridents sobre la graveta enmig del silenci de la nit. La lluna era un reflex opalescent que es filtrava a través d’un núvol enmig de la negror del cel. La Lisa va passar per davant del jardí d’una casa que tenia els llums encesos. Un gos va començar a bordar frenèticament.

Només li faltava això. Sort que era a l’altra banda de les tanques…

El vigilant, endormiscat a la garita, capcinejava davant d’un petit televisor encès. La Lisa es va armar de valor abans de tustar al vidre de la finestreta. Podria haver passat sense avisar-lo, però si el tio es despertava abans que arribés el taxi voldria saber per què havia sortit sense donar-li explicacions.

—Sóc la filla del Toni, el del número 7, no sé si es recorda de mi —va dir mentre l’home la mirava ensopit—. He de sortir, acaben d’ingressar la meva àvia i hi he d’anar.

L’individu va agafar de mala gana el bloc de notes on apuntava les entrades i sortides i va anotar alguna cosa en un requadre.

—D’acord —va dir—. Vénen a buscar-la?

—Sí, he trucat a un taxi. Esperaré fora, per anar més de pressa.

No va haver d’esperar-se gaire, per sort. Aviat, els fars groguencs d’un cotxe van travessar la boirina humida de la matinada. El conductor era un home gran que la va mirar amb expressió reprovadora mentre pujava al vehicle. Quan li va dir l’adreça a la qual l’havia de portar, l’home va espetegar la llengua i va murmurar alguna cosa inintel·ligible.

Per fortuna, no va tornar a adreçar-li la paraula en tot el trajecte. Escoltava una emissora de ràdio de música llatina. Els ritmes ballables de les cançons no encaixaven gaire bé amb les lletres cursis i llagrimoses que les acompanyaven. La Lisa va intentar concentrar-se i no escoltar, perquè la falsa emoció d’aquelles veus la treia de polleguera.

Quan van arribar al centre eren les quatre de la matinada tocades. Els carrers estaven gairebé deserts. De tant en tant es creuaven amb un camió d’escombraries o amb alguna colla de joves que probablement tornava d’alguna celebració. Tot i que era quasi impossible imaginar que un dimecres de novembre, a aquelles hores, hi hagués alguna cosa a celebrar.

Quan van arribar a la destinació, el taxista va treure una calculadora per sumar a l’import que marcava el taxímetre el suplement de la tarifa nocturna. A la Lisa li va semblar exagerat el preu de la carrera, però no tenia temps per protestar. Va sortir corrents cap al portal de la casa i va ficar la clau al pany, però llavors es va adonar que algú l’havia forçat.

La porta estava oberta…

Un mal pressentiment va fer que es llancés a tota velocitat per les escales. Els llums s’anaven encenent automàticament en arribar a cada pis, banyant-ho tot en una llum excessiva. No semblava un bloc d’apartaments, semblava un hotel…

La porta d’entrada del seu pis es trobava entreoberta. Fins i tot abans d’entrar-hi, la Lisa es va adonar que havia passat una cosa horrible.

Els mobles estaven bolcats, les làmpades trencades. La Lisa va avançar amb aprensió pel passadís, ple de vidres. Potser encara era dins, fos qui fos que hagués fet allò…

Però no. El silenci era massa profund. Podia haver-hi algú amagat, però per algun motiu la Lisa estava segura que no era així. Qui havia destrossat la casa se n’havia anat.

En entrar a la sala, la noia no va poder contenir un crit. El mirall art nouveau, el preciós rellotge que guarnia el relleix de la llar de foc…, tots dos objectes eren a terra, destrossats. La tapisseria de les butaques l’havien esquinçat a propòsit i el farcit estava escampat pertot arreu, com les vísceres d’un animal sacrificat. Qui ho havia fet? Qui podia tenir motius per voler destruir l’harmonia que el Toni havia construït tan pacientment durant anys? Qui podia odiar-los tant?

Tot i que potser no els odiaven a ells, sinó que odiaven el Marc. El buscaven a ell, i d’alguna manera havien aconseguit assabentar-se que s’amagava allà.

La Lisa va notar que se li formava un nus a la gola. L’havien seguit, no hi havia cap altra explicació. Havien seguit el Marc fins a la casa i després l’havien assaltat, la qual cosa significava que el tenien ells. Se l’havien emportat… A l’altra banda?

Amb dits tremolosos, la Lisa va treure el mòbil i va buscar a l’agenda el número del noi. El cor li bategava a mil per hora mentre esperava que algú despengés.

—Marc, si us plau. Marc, respon…

Aleshores va sentir un dèbil cascavelleig que procedia del dormitori. Es va llançar a tota velocitat cap a aquella direcció, ensopegant amb els mobles que eren per terra.

—Marc!

Va dubtar un moment abans d’empènyer la porta. Per fi, es va atrevir a entrar.

El Marc no era allà, però sí el seu mòbil. La pantalla parpellejava enmig d’un garbuix de llençols tirats per terra.

I a poca distància resplendia un altre objecte, un que la Lisa no recordava haver vist mai.

Es va agenollar al seu costat per examinar-lo. Era un altre penjoll modernista, també de Masriera, probablement. Una mena de nimfa amb llargs cabells d’or i ales de cristall emplomat. Quan va intentar agafar-la, es va cremar. El metall era com un foc viu, va haver de deixar-lo anar…

Però l’objecte, en comptes d’estavellar-se contra el terra, va fer un moviment estrany en l’aire i va ascendir uns centímetres, tot quedant-se a l’altura dels ulls de la Lisa, immòbil davant seu. I després, silenciosament, va sortir flotant per la porta.

La Lisa el va seguir pel passadís, fascinada. Brillava com una estrella en la penombra. I volava. Aquella nimfa de cristall volava. Semblava que sabia exactament on es dirigia.

Volia guiar la Lisa, era clar… Volia portar-la fins al Marc.