La catedral era una mola negra contra el cel ennuvolat que reflectia el fulgor ataronjat dels fanals propers. El Marc va caminar cap allà arrossegant els peus i sense desenganxar la vista del terra. No tenia ganes de tornar.

Li passava sempre. Cada cop que s’endinsava en la ciutat humana, sentia la temptació de quedar-s’hi i oblidar l’altra banda. Només una nit, dues potser. Passejar i sentir els riures de la gent que sortia dels bars, aquell riure fresc que mai no es repetiria, que ningú no recordaria l’endemà… En el seu món, els riures eren ecos d’altres riures passats, fòssils d’emocions tan velles que havien perdut tot el seu significat.

A més, hi havia la Lisa. Encara no havia obert els ulls quan l’havia deixat en braços del seu pare. L’home amb prou feines li havia prestat atenció: estava massa preocupat per la seva filla per fixar-se en el desconegut que li havia trucat al mòbil. Li havia donat les gràcies cortesament, sense mirar-lo. No sabia qui era el Marc. Potser mai no arribaria a saber-ho.

Li hauria agradat quedar-se amb ells una estona més. Es podia imaginar com es devia sentir la Lisa en aquells moments: a ell, les primeres vegades el trànsit l’havia deixat terriblement desorientat, i això que sabia a què s’enfrontava. Ella, en canvi, ho ignorava tot. Devia ser embogidora aquella sensació de trobar-se de sobte en una realitat que no entens, que t’espanta…

Però ella era forta. S’havia refet amb una rapidesa sorprenent, i tot i que el seu cos s’havia debilitat per l’experiència, el seu esperit amb prou feines havia tingut cap commoció. Se li notava en els ulls.

Al capdavall, tenia força lògica. La Lisa era única. Ni tan sols necessitava una clau per travessar les portes. Ho feia sense esforç, sense adonar-se’n.

De tota manera, li havia agafat la clau, per si de cas. Allò no havia de tornar a passar, almenys mentre la Lisa no estigués preparada. Aquella nit, ell havia impedit que el trànsit fos complet, però… i si tornava a passar-li quan ell no fos a prop? I si passava a l’altra banda i després no era capaç de trobar la sortida? I si la guàrdia de Seth la localitzava abans que pogués tornar? Havia d’impedir que passés, però no sabia com.

Ho preguntaria a la Danna… Potser ella podria donar-li’n alguna clau, si encara li quedaven forces.

Sota una de les gàrgoles properes a la porta de Sant Iu, hi havia l’entrada. Per a ell no era tan fàcil com per a la Lisa travessar els portals. Era conscient del que l’esperava quan repengés el front sobre el mur de pedra: el mal de cap, el pes asfixiant al pit, a la boca de l’estómac… Per uns instants tindria la sensació que s’estava morint. Gairebé arribaria a desitjar-ho.

No l’espantava el sofriment, feia temps que s’hi havia acostumat. Si va endarrerir uns minuts el ritual no va ser per por del dolor, sinó per una altra classe de por: el temor que aquella fos l’última vegada. Era una travessia difícil, i sempre cabia la possibilitat que alguna cosa sortís malament. Si les portes es tancaven, si passava alguna cosa que segellés la frontera entre tots dos mons, no podria tornar-hi. No podria complir la seva missió…

No veuria mai més la Lisa.

Potser era el millor. Ja li havia explicat massa mentides. O millor dit, mitges veritats, que són encara més enganyoses. Li repugnava haver de seguir amb aquell joc, encara que fos per protegir-la.

Tant de bo la Danna hagués triat algú altre per a aquella tasca. Per què havia de ser ell?

No obstant això, i malgrat que era dur haver d’amagar-li tantes coses, la volia tornar a veure. Quan mirava la Lisa, veia en els seus ulls puresa i llibertat, una aura salvatge que a ell li hauria agradat capturar. No per prendre-la-hi…, només per retenir-la un instant i després tornar-la-hi. Era com quan de petit jugava a caçar papallones. No volia punxar la papallona en un suro amb agulles; el que volia era la seva bellesa, el seu vol. Així que el que feia era atrapar-la un instant sota la xarxa i de seguida, abans que l’insecte arribés a adonar-se’n, alliberar-lo.

Però la Lisa no era un insecte: era una persona. I les persones fan preguntes. Si s’atrevia a retenir-la un moment entre els braços i mirar-la als ulls sense més, ella voldria saber per què. I què li diria? Ni ell mateix sabia la resposta.

A més, mirar-la només li faria mal, perquè la distància hi seria després, infranquejable. Pertanyien a mons diferents, i així havia de seguir sent.

Almenys, mentre la Danna fos viva. Li ho devia.

El Marc va respirar fondo i se’n va anar cap a la paret. Ni tan sols va mirar al seu voltant per si hi havia algú a prop que pogués espiar els seus moviments. Tant li era; veiessin el que veiessin, pensarien que s’havien equivocat, que es tractava d’un efecte òptic, d’una al·lucinació.

Va repenjar el front a la pedra i va alçar els ulls cap a la gàrgola. Mentre murmurava les fórmules, el dolor va anar obrint-se pas dins seu, tallant com el fil d’un ganivet. Sempre creia que no podria suportar-ho. Però al final passava.

Amb la vista tèrbola encara pel sofriment, va mirar al seu voltant. La catedral seguia allà, tot i que li mancava el cimbori i bona part de les torres. El Marc sabia que, si l’encerclava, tampoc no trobaria la historiada façana del segle XIX: havia tornat a la seva ciutat…, la ciutat dels dies circulars i les obres eternament incompletes.

Potser ja s’estava fent de dia. L’empedrat reflectia els tints violetes del cel. Arraulida sota la porta de Sant Iu, dormisquejava la vella de sempre. Feia més anys dels que ningú no podia recordar que era allà, presonera en aquell fragment de l’espai i del temps. I malgrat això, per a ella, cada despertar era nou. A la nit, el son li esborrava els records del dia acabat de viure, i permetia que aquest mateix dia es repetís una vegada i una altra com si fos el primer.

Això era l’eternitat per a aquella pobra dona: un destí molt pitjor que la mort…, la prolongació infinita d’un dia gris, sense res que el fes especial. Què hauria fet per merèixer aquell càstig? Un cop Hilde li havia explicat que la vella es pensava que era una bruixa i que una nit es va atrevir a fer servir una Porta del Drac per escapar-se de la gernació que intentava arrossegar-la a la foguera… Potser només era una llegenda.

Per al Marc, per fortuna, l’existència no era tan difícil. Pertanyia a la privilegiada casta dels eterns vertaders i es podia moure amb llibertat d’un bucle a l’altre, d’un tros del passat a un altre, sense que ningú ni res no li ho impedís.

Després d’envoltar bona part de l’edifici, el noi va baixar pel carrer del Bisbe en direcció al dels Capellans, que el conduiria fins a la plaça dels Peixos. Era el mateix indret on havia estat a la tarda amb la Lisa… i alhora no ho era. Caminava per una altra Barcelona, diferent, feta de retalls de vides i històries perdudes. D’això vivien ells: de ruïnes, de restes…, de tot el que l’oblit arrabassava a les experiències humanes.

Va sentir un soroll a la seva dreta i va retrocedir un parell de passes per abocar-se a un carreró empedrat que acabava de deixar enrere. Per un moment, va confondre la poderosa silueta que venia al seu encontre amb la de Gàrgola: els seus braços i les seves cames eren igual de musculosos, però en el contorn del seu cap hi mancava aquella rigidesa de rèptil que tenia el del seu amic, i la resplendor freda de les escates.

Quan va sortir de les ombres, el Marc va reconèixer els trets ferotges de Berald.

Era estrany, Berald; més estrany fins i tot que el seu teromorfo pare, Seth Musell de Llop. Potser la raresa residia en l’aspecte plenament humà de les seves faccions, combinat amb l’animalitat de la seva mirada i cadascun dels seus gestos.

Quan va veure el Marc, el fill de Seth es va plantar enmig del carreró amb les cames obertes i els braços plegats sobre el pit, desafiant-lo en silenci. No era allà per casualitat…, hi havia anat a esperar-lo.

—Torna a fer-ho i et tancaré al cercle temporal més petit que et puguis imaginar —va grunyir, aferrant-lo amb força per un braç—. Fill del Drac, has tornat a trencar les nostres lleis.

—Els vostres capricis no són lleis —va replicar el Marc, alliberant-se de la garra que l’immobilitzava—. Els imposeu per la força. Excepte a mi… No ets ningú per dir-me què he de fer i què no he de fer, ni on he d’anar. No sóc un dels teus soldats, fill d’un llop.

Berald el va contemplar des de dalt. Era més alt que el Marc, i molt més robust. El seu coll gros recordava el bescoll d’un toro a punt d’envestir, i els seus ulls semblaven dues clivelles a la paret d’una caverna, a través de les quals es filtrava la freda llum de l’hivern.

—Les coses estan canviant molt de pressa, príncep. La teva mare s’acosta hora a hora a la pau de la negror eterna. La seva debilitat ens ha fet dèbils a tots, però ja no durarà gaire temps. Estem llestos per assumir la seva càrrega i fer el que ella no es va atrevir a fer. És un moment crític.

—Per això perds el temps seguint-me a mi? De segur que podries estar fent alguna cosa molt més útil.

—És un moment crític —va repetir Berald, com si no hagués sentit les últimes paraules del Marc—. No ens podem permetre cap bestiesa, cap error… Però tu insisteixes a cometre’ls tots, l’un rere l’altre. Com si intentessis atreure la seva atenció, posar-nos en evidència… Sembla que siguis de la banda dels nostres enemics.

—Perdona, però no vaig ser jo qui va deixar un cadàver abandonat en un parc, al costat d’una de les nostres portes.

—I quines opcions teníem? Estava a punt de creuar. Per culpa teva… Tu intentaves guiar-la cap a nosaltres.

—No és veritat. Ella va intentar travessar pel seu compte. Era completament inofensiva, no necessitàveu matar-la.

Berald va riure d’una manera cruel.

—Mai no són inofensius. Tenen ànimes fortes, sorprenentment resistents en comparació amb els seus cossos.

El Marc va arronsar les espatlles i va intentar seguir el seu camí, però Berald va tornar a interposar-se, tot i que no va arribar a tocar-lo.

El Marc el va desafiar amb la mirada.

—Tu no els coneixes. No saps res sobre ells.

—I tu sí? —Berald va deixar anar una riallada—. Fill del Drac, quants anys has viscut? Divuit? Vint? Jo he viscut més de deu vegades la teva vida. Saps quant temps he passat espiant les seves anades i vingudes des de les portes?

—Això no significa que els coneguis. No saps el que senten, el que desitgen. No són tan perillosos, Berald… No tots ho són.

—Potser; no m’importa, per a mi no hi ha diferències. No en vull cap tafanejant a la nostra ciutat. Creus que no hem vist la teva petita Lisa? No sé què intentes fer amb ella, ni tampoc no entenc què intentaves aconseguir de la seva mare. Però t’ho adverteixo…, si torna a travessar a aquesta banda, si apareix un altre cop aquí, la matarem com vam fer amb l’altra.

El Marc es va estremir.

—No l’heu de matar. No sap res. La necessito per aconseguir objectes de poder amb els quals fer claus. Té joies antigues, carregades d’història i de símbols. Abans eren de la seva mare. L’únic que faig és comprar-les-hi… sense aquesta mena de coses no puc fer la meva feina.

Berald va empènyer el Marc contra una de les parets del carreró i el va subjectar amb tots dos braços perquè no es pogués moure.

—La teva feina ja no és necessària, príncep. Ni les teves estranyes habilitats tampoc. No necessitem claus perquè tampoc no necessitem portes. Les eliminarem, Marc: d’una en una.

—És un disbarat. No podeu destruir un treball de segles.

—Destruir? Són ells els que ens han estat destruint a nosaltres. Has vist les seves màquines, aquells monstres de metall groc que ho ensorren tot al seu pas? S’ha acabat, príncep. Si la nissaga triada no té el coratge per frenar-los, és el moment que us n’aparteu i ens deixeu actuar a nosaltres.

Amb una empenta violenta, el Marc va aconseguir desequilibrar un instant el seu adversari, circumstància que va aprofitar per deslliurar-se de les seves garres, que semblaven de ferro.

—La Danna no és morta —va dir, enfrontant la calidesa ambre dels seus ulls a les cissures de gel des de les quals el mirava Berald—. La meva mare no és morta encara. Així doncs, no t’atreveixis a donar-me lliçons, fill de Musell de Llop. Pots tenir un exèrcit de monstres disposats a seguir-te, pots utilitzar-los si et ve de gust per destruir les portes, per destruir-ho tot… I després què? Sabeu destruir, però no crear. I sense el poder de crear, no sou res, no sou ningú… enlloc, ni aquí ni allà.