El passadís de l’hospital feia olor de desinfectant i del peix bullit que estaven servint als pacients per dinar. La Lisa havia vist passar un moment abans el carret amb les safates. A més del peix, cadascuna portava un plat fons amb un puré ataronjat i una poma d’aspecte molt poc apetitós. En algunes safates, en comptes de poma, hi havia un flam.

A l’habitació del Toni no hi van entrar. Per a què? Encara no havia recuperat la consciència.

Un principi d’infart: això va ser el que els metges van dir a la Lisa. Li van assegurar que es posaria bé, però que hauria de canviar d’estil de vida i cuidar-se molt en endavant. Li van preguntar si havia tingut algun episodi anterior de problemes cardíacs. Que ella sabés, no, va ser tot el que la Lisa va poder respondre’ls. Era possible que el Toni hagués tingut algun problema d’aquella mena anteriorment i que no ho hagués explicat ni a ella ni a la seva mare.

Els metges també li van fer moltes preguntes sobre la ferida de l’espatlla. Volien saber amb quina mena d’arma l’havien atacat. L’esquinç suggeria una arma blanca de fulla neta i ben afilada, però l’angle d’atac era estrany. Calia reconstruir exactament com havia estat l’agressió.

A totes aquelles preguntes, la Lisa contestava dient el primer que li venia al cap. Havia improvisat tantes mentides al llarg del matí que li era impossible recordar-les totes. Tard o d’hora cauria en alguna contradicció, n’estava segura. Però això no era el que més la preocupava en aquell moment. El que la preocupava era el seu pare, allà estirat, blanc com el paper i tan vulnerable que feina tenia a reconèixer-lo. Ella era la culpable de tot… i no tenia força per carregar amb allò.

A més, no es trobava bé. A l’inici, enmig del pànic per l’atac que havia tingut el seu pare, va pensar que es devia a la confusió del moment. El cap li feia mal com si li estiguessin clavant agulles al clatell i als polsos, tenia ganes de vomitar i li costava concentrar-se en el que passava al seu voltant.

Es va dir que havia de tranquil·litzar-se, que només així tornaria a la normalitat…

No obstant això, havien passat quatre hores i la sensació de desorientació empitjorava. A estones creia que encara seguia a l’altra banda, enmig de la boira daurada que envoltava la Casa de la Primera Lletra. O intentant arrencar el Toni de les urpes de Seth i els seus guardians. Els veia davant seu, amb tanta claredat com si realment fossin allà. I quan per fi aconseguia tornar a la realitat, era com si tot el que veia al seu voltant estigués descolorit i lleument desdibuixat. Com si no fos del tot autèntic… Què li passava?

Per empitjorar les coses, quan va sortir al passadís mentre els metges examinaven el Toni, va veure arribar la seva àvia Carme. Venia gairebé corrent, amb una lleugeresa sorprenent per a una persona de la seva edat. Era veritat que ella sempre havia aconseguit mantenir-se en forma. Malgrat els cabells blancs (arreglats a la perruqueria, això sí), la seva figura esvelta, envolupada en un abric negre entallat, podria haver passat per la d’una joveneta.

—Filla —va ser el primer que va dir, després d’abraçar-la amb aquella barreja de distància i calidesa que caracteritzava tots els seus gestos—. Com ha estat? La dona que m’ha trucat no m’ha sabut explicar res.

—Doncs… no sé gaire bé com va passar. Ens van atacar. Un carterista… Crec que al papa li han clavat una navalla. Va ser tot tan ràpid que jo ni tan sols me’n vaig adonar.

Era més o menys la mateixa versió que havia explicat als metges i al policia de paisà que l’havia interrogat a primera hora del matí.

—Sento no haver pogut venir abans. Era a l’spa, hi vaig cada dijous amb unes amigues. Sempre apago el telèfon. Quan l’he encès, he vist que tenia un missatge de veu. Normalment mai no els escolto, encara sort que aquesta vegada sí. T’he trucat de seguida, però no me l’has agafat. I després he trucat a l’hospital i m’han dit que encara no l’havien pujat a planta. Que no podien passar la trucada… Com està?

—Diuen que està estable i que ja ha passat el pitjor. Ara l’han de tenir en observació. Encara no s’ha despertat.

La Carme va assentir amb expressió compungida. El Toni no li havia caigut mai bé, però al cap de tants anys de relació, era lògic que el que li passés al seu exgendre no li fos indiferent. A més, qualsevol cosa que li passés al Toni afectava també la seva néta. I la seva néta sí que li importava, malgrat que no sempre trobava la manera de demostrar-li-ho.

—Des de quina hora sou aquí? —va preguntar—. Has menjat?

—No sé quina hora era quan hem arribat. De tota manera, no tinc gana.

La Carme va mirar la seva néta amb la cella arrugada.

—Mira, nena, això és molt difícil per a tu, però si de debò vols ajudar, has de ser raonable. El Toni ja té força problemes. Vols convertir-te en un més? Vols que els metges t’hagin d’atendre també a tu? Algunes persones necessiten ser sempre el centre d’atenció, però sé perfectament que tu no ets així.

—Si ho saps, aquest discurs sobra, àvia —va replicar la Lisa en to cansat.

—Et parlo així perquè sé que ets madura i que quan se’t fan veure les coses, reacciones com s’ha de reaccionar. No pots estar sense menjar, filla. Ni pots quedar-te aquí tot el dia, en un passadís. Això no ajuda en res. Seria el primer que et diria el Toni si pogués parlar.

—No estic tota l’estona al passadís. Ara sóc aquí perquè l’estan examinant els metges. A més, per no menjar un dia no em passarà res. No cal muntar un drama…

—Jo no estic muntant cap drama, Lisa. Només t’estic dient que t’has de cuidar. Has dit que el Toni està adormit, oi? Molt bé, doncs aprofitem ara que està tranquil i véns a menjar amb mi a un restaurant que hi ha aquí al davant. La cafeteria de l’hospital és un desastre, i gens barata, a més. Ho sé bé… M’hi vaig passar aquí moltes hores quan van ingressar l’avi. Quina hora és, les quatre? Una mica tard, però el maître em coneix. Ens atendran.

—Escolta, àvia, t’ho agreixo, però no aniré enlloc, d’acord? No em mouré d’aquí fins que el papa es desperti.

La Carme va sostenir la mirada de la Lisa durant uns segons, fins que es va convèncer que parlava seriosament.

—Molt bé —va sospirar—. Llavors, et portaré alguna cosa. Què vols, un sandvitx? Amb unes patates i una ampolla d’aigua. O potser t’estimes més un batut de xocolata.

—No, l’aigua va bé. I una xocolatina també, si no t’importa.

El somriure de la Carme li va accentuar un instant les arrugues.

—Aquesta és la meva nena. Farcida de maduixa, oi? Com en els vells temps.

—Si en tenen…

El detall de la xocolatina va reconfortar una mica l’anciana, que se’n va anar cap als ascensors amb tanta rapidesa com si hagués de complir una missió de capital importància.

La Lisa va sospirar, alleujada. D’una banda, s’alegrava que la seva àvia fos allà, perquè ella estava acostumada a tractar amb metges i infermeres i sabria com treure’ls informació en cas que fos necessari. Però de l’altra, amb la Carme al seu costat, la Lisa ni tan sols tindria llibertat per intentar posar en ordre les seves idees i reflexionar sobre el que havia passat. A més, es veuria obligada a apilar més mentides sobre les que ja havia dit… I això era una cosa que la repugnava.

La porta de l’habitació del Toni es va obrir en aquell instant, i en van sortir un parell d’infermers amb el carret de les cures.

Al darrere en van sortir els metges. Un era el cardiòleg, i l’altre, un home barbut d’aspecte brutal, que segons semblava era forense i estava especialitzat en ferides provocades per arma blanca.

—Com està? —va preguntar la Lisa, abordant-los.

—El doctor Rosales t’ho explicarà —va fer el cardiòleg consultant el rellotge—. Jo tinc pressa, em queden encara tres pacients en aquesta planta.

Mentre l’altre metge s’allunyava, la Lisa va interrogar amb la mirada el tal Rosales. Sense la bata blanca, el paio segurament hauria tingut més aspecte de llenyataire que de metge. La seva manera de parlar era tan aspra com el seu aspecte.

—Es troba estable dins de la gravetat. L’últim que necessita ara mateix és que el molestin.

—Ningú no el molestarà, no es preocupi.

—Ho deia per tu. Deus tenir una casa, oi? I segons he sentit, al teu pare li sobren els diners. No podeu pagar algú que es quedi a cuidar-lo? Serà millor que tenir una noia inexperta que estigui trucant a les infermeres cada cinc minuts.

—Jo no truco a les infermeres cada cinc minuts, vostè està mal informat. I que jo sàpiga, les normes de l’hospital permeten que un familiar es quedi tot el temps que vulgui amb el pacient. Aquí no molesto ningú, és una habitació individual.

El Rosales va arronsar les espatlles.

—Per mi, fes el que vulguis. No és el meu problema. Ah, el que sí que t’he de dir és que hi ha un altre pacient que ha preguntat per tu. Unes quantes vegades. No sé com s’ha assabentat que ets aquí i insisteix a veure’t.

—A mi? —va preguntar la Lisa, estranyada—. En quina habitació s’està?

—Planta sis, habitació 625. Si pots anar a veure’l, li farà bé. Està molt nerviós.

El metge va girar cua per allunyar-se pel passadís, i va deixar la Lisa allà palplantada i totalment esbalaïda. Fins i tot ella entenia que aquell comportament en un metge no era normal.

—Ei, esperi. No em dirà res més del meu pare? Quan despertarà? Quan podrà anar-se’n a casa?

L’individu es va aturar i va esperar amb cara de fàstic que la Lisa l’agafés.

—Ara mateix està sedat. Trigarà almenys dues hores a despertar-se. I això d’anar-se’n a casa, depèn de com evolucioni. Pel cap baix, estarà ingressat tres o quatre dies en observació. Ha tingut un infart, no pas un refredat. No sé si te n’adones, de la diferència.

—I de la ferida no me’n diu res? És la seva especialitat, oi? Com la té, és greu?

El Rosales la va mirar amb una ombra de somriure a la cara.

—De debò vols que et parli de la ferida? Després de les mentides que has dit a la policia? Una arma blanca…, ja. I jo sóc Batman d’incògnit. No et preocupis, és profunda però és un tall net, no hi ha cap risc d’infecció. I per l’assumpte de la policia, tranquil·la… No penso dir res.

La Lisa el va mirar sense saber què dir mentre l’home s’allunyava en direcció als ascensors del personal. Bé, era d’esperar que un especialista s’adonés que havia mentit sobre la ferida. L’estrany era que no hagués mostrat cap interès per treure-li la veritat… Què es devia imaginar que havia passat? Per què no li havia preguntat res? Segurament era un d’aquells individus que es dedicaven a la medicina com es podrien haver dedicat a vendre assegurances. No li interessaven els pacients ni sentia cap curiositat. Devia estar pensant únicament a sortir de l’hospital com més aviat millor per mirar un partit de futbol o beure’s unes cerveses amb els amics.

També era molt estrany el que li havia dit sobre l’altre pacient. Li hauria d’haver demanat detalls sobre ell: com era?, quina edat tenia?, per què estava ingressat? Li hauria d’haver tret una mica d’informació, però s’havia quedat tan perplexa que ni tan sols havia arribat a pensar-hi.

Habitació 625, havia dit el metge. La Lisa va mirar els ascensors. La seva àvia trigaria almenys un quart d’hora a tornar. I coneixent-la, de segur que havia sortit de l’hospital a buscar la maleïda xocolatina de maduixa en alguna pastisseria d’allà a la vora, la qual cosa volia dir que tenia una mica de temps. Quan la Carme tornés, seria més complicat escapar-se a fer aquella visita. Abans es veuria obligada a respondre un munt de preguntes.

Sense pensar-s’ho més, la Lisa va córrer cap a les escales. Eren al cinquè, només havia de pujar un pis. Un cop més, va buscar els rètols que indicaven la distribució de les habitacions. El passadís que hi havia just damunt del del seu pare allotjava les que anaven del número u al setze. On eren les altres?

El taulell d’informació era buit, així que es va endinsar a l’atzar per l’altre passadís. Allà les portes de les habitacions estaven tancades, i no hi havia visitants xerrant fora. D’una de les cambres va sortir un gemec de dolor. Un gemec tan dèbil i angoixat, que la Lisa es va estremir. Quina mena de pacients hi havia en aquella zona? Va sentir ganes de sortir corrents, però no ho va fer. Dues portes més, i arribaria a la 625. Cada passa que feia augmentava el seu neguit. I si era el Marc qui era allà? I si, d’alguna manera, se les havia enginyat per escapar-se i l’estava buscant?

Va tustar a la porta amb dos tímids copets; ningú no va respondre. Després de repetir la trucada i d’esperar uns segons més, es va decidir a pressionar el pany. La porta va cedir amb suavitat, i la Lisa va entrar a l’habitació. Era gairebé idèntica a la del seu pare, però el llit del pacient estava envoltat de molts més aparells i instruments electrònics. I pel que feia al pacient en qüestió… Tenia tants embenatges que pràcticament era impossible veure-li la cara.

—Marc? —va murmurar la Lisa, amb veu tremolosa—. Marc, ets tu?

Cap resposta. En realitat, la persona que jeia en aquell llit semblava inconscient. La Lisa va donar un cop d’ull als monitors que envoltaven el malalt. Una mascareta connectada a una bombona d’oxigen li cobria la cara. Es va acostar a mirar aquell rostre amb el cor bategant-li a tota velocitat. No, no era ell. No era el Marc… Però aquell rostre li era vagament familiar. On l’havia vist? Va tractar de fer memòria. No era gaire bona reconeixent la gent, en general. De vegades, quan mirava una pel·lícula, confonia un actor amb un altre i es feia un embolic. Però aquella cara… Estava segura que l’havia vist no gaire temps enrere, però on?

Si l’home hagués tingut els ulls oberts, li hauria resultat més fàcil. Els ulls eren el tret en què més es fixava.

Es va quedar una bona estona observant aquell individu desconegut, absorta. Com era possible que hagués preguntat per ella? Semblava en coma. Era impossible que s’hagués assabentat que ella era allà, i més encara que hagués expressat el seu desig de veure-la.

Potser s’havia confós d’habitació…

Estava a punt de comprovar el número de la porta quan tot d’una es va adonar de qui era. L’havia vist al Tibidabo, aquella tarda que va passar amb el Marc. Ell li va dir després que era un espia, un paio de Barcelona Oculta.

De manera que no era un error. L’individu volia veure-la. O ell, o algú relacionat amb ell, però qui?

Just en aquell moment es va obrir la porta i va entrar el Rosales acompanyat d’una auxiliar de clínica amb la cabellera solta i aspecte poc polit.

—Aquest és el pacient que em volia veure? —va preguntar la Lisa—. Si no pot parlar, com… Eh, què fa?

A un gest del metge, l’auxiliar l’havia agafat i la subjectava amb tots dos braços contra l’esquena. La Lisa va forcejar per intentar desarrapar-se’n, però la dona era molt forta.

—Estigues quieta —li va dir amb brusquedat—. Si et mous, serà pitjor…

Tot seguit el que va veure la Lisa va ser el Rosales amb una xeringa a la mà. Un instant després, la tenia clavada al coll. Va sentir un dolor agut, i després, res…, tret del soroll del seu propi cos en xocar contra el terra, seguit d’un silenci absolut i d’una profunda foscor.