Era un matí com qualsevol altre de novembre. Davant de la Casa Amatller passava de tant en tant un vianant encongit de fred de camí a la parada d’autobús, i els cotxes lliscaven com ombres descolorides per davant de la façana. La Lisa i el Toni es van aturar a la vorera del davant sense saber gaire bé què fer. Havien deixat el cotxe en un pàrquing d’allà a la vora.

Va començar de seguida, tot i que el Toni a l’inici no se’n va adonar. La façana, amb els seus innombrables medallons daurats i els delicats guarniments de vidre i ceràmica, era un text xifrat. No obstant això, la Lisa el podia llegir com si estigués escrit en el seu propi idioma. I és que, d’alguna manera que amb prou feines podia comprendre, aquell llenguatge de símbols i formes geomètriques era també el seu idioma. Formava part d’ella, el portava a dins.

La lectura de la façana començava a la A gegant del balcó, que destacava com una capitular d’or en un còdex antic. Des de la A, la Lisa va anar recorrent en ziga-zaga les decoracions que cobrien l’edifici. I a mesura que progressava, la casa anava canviant davant els seus ulls, juntament amb tot el que l’envoltava. Molt aviat van deixar de ser visibles les voreres i la cinta d’asfalt de la calçada. Tot havia estat substituït per un blau profund i engalanat d’estrelles d’or.

Sense por, la Lisa es va endinsar en aquell cel pintat. Les seves passes traçaven el camí. Rere seu, el seu pare mirava cap amunt amb els ulls desencaixats. La Lisa va trigar uns minuts a adonar-se que avançaven sobre la façana de la Casa Amatller, que ara s’estenia sota els seus peus com un estrany tauler horitzontal.

Una saviesa antiga, tan antiga com la mateixa ciutat, la impulsava a seguir endavant. En trepitjar un dels medallons daurats del tauler, tota la façana es va enfonsar, i es va transformar en una escala que davallava a una profunditat vertiginosa. Van començar a baixar, la Lisa al davant i el Toni al seu darrere, tot cridant-la. Malgrat l’escassa distància que els separava, la Lisa gairebé no sentia els crits del seu pare. Només sabia que no hi havia de parar atenció, que si s’aturava o intentava girar-se per oferir-li alguna explicació sobre allò, tot el que hi havia al seu voltant es dissoldria com si formés part d’un somni. Sentia que estava travessant un pont molt fràgil entre dos mons, i que en qualsevol moment, si no anava amb compte, el pont es trencaria, i els llançaria a tots dos a un buit pitjor que la mort.

No s’hi podia arriscar. Encara que captava el to aterrit del seu pare, havia de continuar. A la mà notava el contacte càlid i reconfortant d’Iris, que li recordava que el Marc era a l’altra banda, potser en perill, esperant-la.

L’escala per la qual davallaven no semblava tenir fi. De vegades, en mirar cap avall, la Lisa no tenia gaire clar si els graons baixaven o pujaven. Van arribar a un tram en què la baixada era tan fatigosa com si estiguessin pujant. Les parets de l’escala semblaven una prolongació de la façana de la Casa Amatller, amb delicades rajoles i àmplies finestres gòtiques que s’obrien en una negror infinita.

En algun moment els murs van desaparèixer i es van trobar baixant a través d’un bosc. La Lisa va captar una aroma de magnòlies, i va sentir una brisa fresca que li acariciava el rostre.

Al darrere seu, el Toni havia callat, però sentia les seves passes molt a prop.

Gairebé feia calor. Un brunzit d’insectes amagats a les branques dels arbres omplia l’aire. Les escales eren ara de pedra rosegada pel temps i la humitat, i continuaven baixant. La selva que els envoltava es tornava cada cop més fosca. Tot d’una, la Lisa va arribar a l’últim esglaó. Més enllà només hi havia terra tova i arrels.

En trepitjar la terra, aquesta es va tornar dura i gris, com lava petrificada. I una vegada més, tot va canviar. La façana de la Casa Amatller es tornava a alçar en la seva posició original, just al darrere de la Lisa i el Toni. Només que ara semblava més alta… i l’envoltava una boira espessa.

La Lisa va comprendre, gràcies a aquella saviesa antiga que de cop guiava els seus pensaments, que aquella boira no era només boira: era el no-res. Més enllà de la Casa de la Primera Lletra s’estenia un buit infinit.

—Lisa, això és de bojos —va dir el Toni, mirant angoixat cap a la densa broma—. Hem de tornar.

—No. No podem tornar encara. No te n’adones, papa? El que acabem de fer… Ningú més, ni en aquesta banda ni en l’altra, no podria fer-ho.

—No sé de què em parles, no entenc res. Tot això és un malson, oi? Només és un malson.

—Pensa el que vulguis. Però no podem girar cura, ara no. Totes les respostes són aquí.

—Respostes? Quines respostes?

La Lisa va agafar el seu pare de la mà.

—Per què va morir la mama. I sobretot, qui sóc jo. Tot això que ha passat és per mi, papa. Tot és per mi… Només que fins ara no ho sabia.

—Filla, anem-nos-en, si us plau. Això no pot ser real. Lisa…

—És real. Tot i que no és la realitat a la qual estem acostumats, sinó una altra de diferent.

—És l’infern.

La Lisa va somriure.

—No. No és l’infern. Ni el cel. És el que nosaltres hem creat. Però està malalt. És un món malalt.

La Lisa va avançar cap a la fosca entrada de la Casa Amatller. Dins, tot estava sumit en una penombra esquitxada de resplendors tremoloses. Espelmes. Espelmes alineades a terra tot formant un camí serpentejant. Només l’havien de seguir per arribar fins al cor de la casa.

A mesura que avançaven, el terra i el sostre van desaparèixer. Únicament van quedar les flames tremoloses assenyalant el camí en la negror. Un camí que portava fins a una tomba de marbre blanc amb una estàtua jacent a sobre. L’escultura representava una dona amb els cabells solts sobre les espatlles i una llarga túnica de pedra. La Lisa s’hi va inclinar i hi va reconèixer els trets de l’amiga de la seva mare que havia vist en aquella fotografia. La Danna.

—Qui és aquesta dona? —va preguntar el Toni—. S’assembla a tu.

Només aleshores va comprendre la Lisa que coneixia la resposta a aquella pregunta, que la sabia des de feia molt temps. Una cosa en el seu interior s’havia negat a reconèixer-ho, però ara, davant l’escultura de marbre de la Danna, aquella resistència havia desaparegut de cop i aflorava només la veritat.

—És la meva mare, papa —va murmurar a mitja veu—. La meva mare biològica.

Va haver de dir-ho en veu alta per captar tot el significat d’aquelles paraules. Des de la primera vegada que el Marc li havia parlat de la Danna, ella havia intuït la veritat. El mateix Marc havia intentat fer-li-ho entendre de mil maneres diferents, però mai no s’havia atrevit a dir-li-ho directament.

De sobte tot estava clar. Totes dues dones embarassades alhora. L’amiga que, així que va donar a llum, desapareixia misteriosament. I després, quan es veia pròxima a la mort, enviava el seu fill adoptiu a buscar l’altra, la filla vertadera.

Per què ho hauria fet?

La Lisa va mirar hipnotitzada el perfil ferm i alhora delicat de la Danna. Per què havia lliurat la seva filla a canvi del fill d’una altra dona? Per què havia ordit un pla tan complicat, utilitzant tantes persones, destrossant tantes vides?

Ho hauria de preguntar al Marc. Ell ho devia saber.

Però per fer-ho, primer necessitava trobar-lo. I si volia trobar-lo, abans havia de trobar la manera de lluitar contra aquella broma que aïllava la Casa de la Primera Lletra. Podia fer-ho. Acabava de comprovar l’extensió dels seus poders. Aquests li havien permès teixir l’escala entre la ciutat humana i la ciutat oculta. Un pont a través de la memòria, l’espai i el temps.

Si havia estat capaç d’arribar fins allà, no es podia rendir ara. Havia de reconstruir el teixit d’aquella altra ciutat, desfeta des de la mort de la Danna.

Ella n’era l’hereva. I per tant, l’única que podia fer-ho.

Guiada per una força interior que la inundava d’una incomprensible serenor, la Lisa va allargar la mà fins a tocar els dits de marbre de l’estàtua. Una escalfor agradable li va envair el pit, i va sentir una veu en el seu interior.

—Busca dins teu. El que trobis dins, creixerà fora.

Va tancar els ulls. Va sentir de nou la veu del seu pare, urgent, cada cop més embogida i angoixada. No obstant això, no podia prestar-li atenció, perquè necessitava escoltar la remor gairebé imperceptible que sonava més enllà de la casa, com una música llunyana.

S’havia de deixar conduir per aquella remor…

A la mà, Iris li cremava ara com un carbó encès. Va obrir el puny i la va deixar escapar. La petita criatura va voleiar al voltant de la Danna i després va tornar a la Lisa, tot posant-se-li a l’espatlla.

—Tinc por —va dir—. Ens hem perdut.

—No, no et preocupis. Crec que sé com arribar fins al Marc.

—Coneixes el camí?

La Lisa va fer un gest negatiu amb el cap.

—El camí no existeix —va murmurar—. L’hem d’inventar. Som-hi, papa. No et passarà res, t’ho prometo. Jo et protegiré.

Van sortir de la casa i, sense pensar-s’ho dues vegades, la Lisa va començar a caminar cap a la boira. Va ser en endinsar-s’hi quan la noia es va adonar que aquell no-res estava fet de colors, crits, paraules i música. No era un buit, sinó un caos de sensacions i records que l’assaltaven tots alhora, amenaçant d’embogir-la. Va notar que la mà del seu pare s’havia desprès de la seva i el va buscar al seu voltant amb la mirada. El Toni s’havia tapat les orelles i cridava com un salvatge, com si hagués perdut l’enteniment.

Ell també ho estava sentint…

Va recordar la veu que havia sentit en tocar els dits de marbre de la Danna. Havia de buscar el camí dins d’ella mateixa, havia de trobar algun significat enmig d’aquell caos, un pensament que li servís de brúixola i li permetés avançar sense perdre’s.

Va pensar en el Marc, en el que havia sentit al seu costat aquella tarda d’hivern, al Tibidabo. I va saber que aquest era el pensament que li faria trobar el rumb. Volia tornar a veure el Marc. Necessitava trobar-lo.

De la boira va començar a desprendre’s una pluja fina de lletres d’or. Quan les lletres entraven en contacte amb el terra, creaven pedres, asfalt, voreres i edificis. Al començament només eren ombres que a poc a poc, al contacte de noves lletres d’or, anaven adquirint solidesa. I com més plovia, més tènue es tornava la broma… fins que es va dispersar per complet.

El Toni, per fi, havia callat, però la seva mirada era la d’un boig. La Lisa el va observar amb una fiblada de dolor. Per què s’havia entossudit a arrossegar-lo fins allà? Si ella hagués sabut el que sabia ara…

Els ulls del Toni estaven fixos en un grup de criatures que dansaven a la llum de la lluna. La Lisa també es va quedar contemplant-los, fascinada. Eren en una plaça d’aspecte medieval, amb cases blanques i una església mig derruïda entorn d’una àmplia superfície empedrada, on se celebrava la festa. Els monstres ballaven lentament, com si existissin en un temps diferent del dels mortals.

Hi havia homes amb cap de llop i llops amb cap d’homes, serpents d’or amb ulls de noia i bèsties irrecognoscibles barreja d’uns quants animals alhora. Hi havia una anciana coberta de plomes de paó i un diable de potes vermelles i rostre tan bell com el d’un àngel. Però si alguna cosa tenien en comú tots aquells éssers era la humanitat de les seves veus i els seus riures. Ningú, en veure’ls, no dubtaria dels seus estrets vincles amb els mortals. Al capdavall, ells els havien creat…

Llavors es va fixar en el pesant llop gris que es dirigia al seu encontre.

Malgrat la distància, la Lisa va captar l’odi de la seva mirada, un odi que en el fons només era por.

—Agafeu-los —li va sentir dir.

Els dansaires es van dispersar instantàniament i es van girar a mirar-los. A les urpes d’alguns hi havia pals, espases. Els volien atrapar.

—Te n’has d’anar, Lisa —li va dir Iris a l’orella—. A tu no podran fer-te mal, però a ell sí.

—I el Marc? —es va sentir preguntar la Lisa, aterrida—. L’he de trobar. He vingut a buscar-lo.

—Jo el buscaré. Sempre pots tornar, ara ja saps com fer-ho. Lisa…

Els tenia a sobre. Els monstres els havien envoltat pertot arreu. Estaven espantats, i volien respostes. Respostes que ella no podia donar-los… Encara.

La Lisa va tenir una idea.

—Té —va dir, donant a Iris el mòbil del Marc—. El pots sostenir? Si us plau, vola a buscar-lo.

En aquell instant, un crit esqueixat del Toni va atreure la seva atenció. Seth havia plantat una de les garres sobre el braç del seu pare. La Lisa va haver d’empènyer el monstre amb totes les seves forces per deslliurar el Toni. Quan finalment ho va aconseguir, va estirar d’ell i va pensar en l’escala per la qual havien arribat fins allà des de l’altra banda.

Un vent fred va agitar els cabells i el suau pèl gris del rostre de Seth. I després aquell vent va començar a arrencar lletres d’or i escames de totes aquelles criatures estranyes. Lletres que s’anaven fonent les unes amb les altres per compondre una espessa boira daurada en què la plaça i els edificis s’anaven ensorrant…

Més tard, mentre els traslladaven en una ambulància des de la vorera de la Casa Amatller fins a l’hospital més proper, la Lisa va intentar reconstruir el que havia succeït a partir d’aquell instant. Ella i el Toni havien corregut a través de la boira, tot ensopegant, caient de vegades. En algun moment, la Lisa s’havia adonat que el Toni estava ferit. Un esquinç a l’altura de l’espatlla li havia amarat la camisa de sang. Van continuar avançant enmig de la broma d’or fins que va aconseguir asserenar-se prou per imaginar les escales que havien de conduir-los de tornada al seu món. Aquesta vegada els va tocar pujar. Quants graons? Centenars, milers. Van pujar i pujar fins que van caure esgotats, fins que van perdre la noció del temps.

El següent que va saber va ser que un parell d’individus amb petos fluorescents l’estaven posant sobre una llitera.

—I el meu pare? —va aconseguir preguntar—. Està bé?

Un dels homes li va agafar la mà, com si volgués reconfortar-la.

—No. Bé no —va dir—. Però no et preocupis, es recuperarà.