El silenci dins del Mercedes negre del Toni era tan dens que gairebé es podia mastegar. Rodaven a escassa velocitat per una de les rondes de circumval·lació de Barcelona, canviaven sovint de carril per intentar avançar més de pressa. Era una hora de molt trànsit, i pràcticament a cada sortida es formava un embús.

Mentre esperaven aturats a la cua del semàfor, el Toni va sintonitzar un canal de notícies a la ràdio. Parlaven de futbol. Van escoltar-ho uns segons i la va apagar. La Lisa no apartava els ulls de la finestreta.

—El que has fet avui no es pot tornar a repetir —va dir el Toni en to aspre—. Ara estàs sota la meva responsabilitat, ho entens? I no permetré que tornis a posar-te en perill d’aquesta manera.

—En perill? Per anar al Tibidabo? Au, va!

La Lisa va deixar anar un riure sarcàstic que va sonar forçat i fora de lloc. El seu pare la va observar de reüll abans de posar de nou el vehicle en marxa.

—Et sembla graciós? Et sembla divertit quedar d’amagat meu amb un tio que no coneixes, quan fa dos dies que vas sortir de l’hospital?

—Parles com si el Marc fos un mafiós o alguna cosa semblant.

—I com saps que no ho és? No saps res d’ell, absolutament res. Només que el dia que va quedar amb la teva mare ella va morir. És una gran carta de recomanació.

—Ell no hi va tenir res a veure. Tu mateix ho vas dir. Allò de la mama va ser un accident, és la conclusió de la policia, oi? Llavors, a què treu cap ara parlar del Marc com si fos un assassí?

—No he dit que sigui un assassí, només que no és de fiar.

—I tu com ho saps?

El Toni va accelerar bruscament alhora que girava el volant cap a l’esquerra per canviar de carril. Darrere seu, algú va pitjar el clàxon.

—Sé una mica més de la vida que tu. Escolta, això ja no és com quan venies a casa a passar el cap de setmana. Ara jo tinc el comandament, d’acord? No pots fer el que et doni la gana, m’has de demanar permís.

—Si t’hagués demanat permís per sortir amb el Marc, me l’hauries donat?

—És clar que no. No sóc un pare antiquat, ni excessivament rígid, però tot té un límit. Aquest noi no és de fiar; punt.

De nou van arribar a una zona de trànsit congestionat, i van haver de frenar. L’individu que els havia tocat la botzina abans els va avançar per la dreta i els va fer un gest obscè a través de la finestreta, però el Toni no se’n va adonar.

—I per què no és de fiar? —va preguntar la Lisa en to burleta—. Perquè ho dius tu?

—Sí, filla, perquè ho dic jo. Ets una noia molt llesta, ja ho sé, però has d’acceptar que no ho saps tot. En alguns aspectes de la vida, l’experiència és important. I jo tinc més experiència que tu per jutjar les persones.

—I tu qui ets per jutjar ningú?

El cotxe del davant es va posar en moviment, però el Toni, distret per la conversa, va trigar uns segons a seguir-lo.

—És molt maco això de caminar per la vida sense jutjar els altres, però saps on condueix? A acabar com la teva mare. Ella sempre confiava en tothom, i al final sempre s’enduia grans decepcions, i ho passava molt malament.

—La decepció més gran de la seva vida se la va endur amb tu.

Era un cop baix, i la Lisa ho sabia; però s’ho havia guanyat a pols. Com s’atrevia a parlar de la seva mare d’aquella manera?

—Potser jo la vaig decebre, no et dic que no —va respondre el Toni amb veu apagada—. Però sempre vaig ser allà per al que va necessitar, fins i tot després del divorci. I ara penso continuar fent-ho. Per això tenim aquesta conversa. Has d’assumir que ara has de respondre davant meu, perquè la mare ja no hi és. A la mare, això, li ho hauries fet?

—Sortir sense dir on anava? No, no ho crec. Li ho hauria explicat.

—I ella t’hauria deixat quedar amb el tal Marc?

—I per què no? Ella quedava amb ell.

—No és el mateix. Tu ets menor d’edat, i molt més jove que ell.

—No és veritat. Vam néixer pràcticament alhora, no te’n recordes? És el fill de l’Anna, l’amiga d’embaràs de la mama. Com a màxim ens devem portar unes quantes setmanes.

—Ja; aquesta és justament una de les coses que no encaixen. He estat intentant localitzar-la, saps? A l’Anna. I no solament jo, també la policia. Volen interrogar el Marc, per les joies de Masriera.

—Si ni tan sols sabien qui era Masriera… Els has dit tu que l’investiguin?

—Jo? Creus que em farien cas? No, va ser més aviat el contrari: es van posar en contacte amb mi per veure si els podia facilitar alguna informació sobre l’Anna o sobre el Marc. Vaig anar al pis de la mare a veure si hi trobava res, i ho vaig trobar. Uns missatges molt estranys al correu. Algú els havia esborrat, però no del tot… Eren a la paperera del programa de mail.

Els mateixos missatges que havia trobat la Lisa. Com es podia haver oblidat d’esborrar-los de la paperera? Havia estat una estúpida…

—Algú els havia imprès, per cert. Tinc la data i l’hora. Va ser durant el funeral de la teva mare.

—Vaig ser jo —va admetre la Lisa amb veu ronca—. Ja t’ho vaig dir, vaig veure el Marc al parc. Volia parlar amb ell, saber què havia vist.

—Ja.

De nou es van quedar en silenci durant una bona estona.

—He estat fent algunes indagacions —va dir el Toni un parell de semàfors més enllà—. Crec que l’Anna ens va enganyar durant tot el temps que la vam tractar. No sembla que hi hagi ningú amb el seu nom i cognoms en aquest país. Vaig encarregar que busquessin els registres dels naixements en les diferents maternitats de Barcelona del mes en què ella hauria hagut de parir. No hi ha res.

—Potser se’n va anar a una altra ciutat abans del part. Potser tenia família fora. El Marc m’ha dit que no viuen aquí a Barcelona. Potser en algun poble…

—La investigació incloïa pràcticament tot Catalunya.

—Potser se’n va anar a una altra comunitat. A un altre país… Jo què sé? A més, per què has encarregat aquesta investigació?, i a qui? S’ha afanyat molt. Massa, oi?

—És gent competent. I els vaig dir que m’urgia.

—Ja. Però per què? No m’has dit per què.

—Tu també els estaves investigant, a la teva manera. No em diguis que no. No és per això pel que has quedat amb el Marc?

—Doncs… sí, suposo. Si més no la primera vegada. Aquest cop va ser ell qui em va trucar.

Això va semblar que interessava el Toni.

—De debò? Què volia?

—Tornar-me el penjoll de Masriera que em va caure al carrer quan em vaig desmaiar. El va recollir ell.

—Però no era seu? De la seva família…

—La seva mare vol que el tingui jo. Almenys, és el que em va dir.

Acabaven d’agafar el desviament que conduïa fins a la urbanització. La carretera era estreta, amb arbres a totes dues bandes.

—Ho veus? Tu tampoc no confies en ell —va observar el Toni.

—És bona persona. De debò.

—T’agrada?

La Lisa va sentir que s’enrojolava. Sort que el seu pare, pendent de la carretera, no se’n podria adonar.

—No ho sé. Potser una mica.

Va notar la tensió a les mans del Toni, que ara agafaven amb més força el volant.

—El meu home també l’està investigant. I no ha trobat res. No sap ni on viu, ni on estudia, si és que estudia… És com si aparegués i desaparegués màgicament. Ha intentat seguir-lo dues vegades, i les dues vegades se li ha escapat.

—Potser el teu home no és tan bo com et penses.

—Sí que ho és, ja m’ha fet altres feines abans. Però el teu Marc és millor. Això em fa pensar que està acostumat a amagar-se, a esborrar les seves empremtes… No sé si m’explico.

—Si fos així, per què s’hauria d’arriscar quedant amb mi?

—Això és el que em neguiteja. I per què et regala una joia que val centenars de milers d’euros?

—No crec que valgui tant, papa.

—Potser no. Posa que siguin uns quants milers. Continua sense tenir sentit.

—No té sentit que a un noi li agradi?

El Toni la va mirar un instant de reüll.

—No volia dir això.

Havien arribat a la tanca del seu jardí. El Toni va treure de la guantera un comandament a distància i va prémer el botó. La tanca va lliscar cap a la dreta sense fer soroll, i el cotxe va enfilar la rampa que conduïa directament al garatge.

—Al calaix de dalt de la cuina, al costat de la nevera, hi ha uns fullets de diverses pizzeries i restaurants asiàtics. Mira a veure què vols i ho demanes per telèfon. Jo he de respondre uns mails.

—Avui no hi ha l’amanida de mango de la Marina?

Ja eren dins del garatge, el Toni va apagar el motor.

—He tallat amb la Marina. Em pensava que t’ho havia dit.

—Doncs no, te’n vas oblidar. Em sap greu…

—Tard o d’hora havia de passar. Millor que hagi estat ara.

—Es va enfadar molt?

El Toni va somriure amb tristesa.

—L’hauries d’haver vist. Em va dir el nom del porc. Suposo que no he estat gaire just amb ella.

—Per què? L’has enganyat amb una altra?

En la penombra del cotxe, el Toni va mirar la seva filla amb incredulitat.

—Aquest és el concepte que tens de mi? Lisa…

—Va ser el que va passar amb la mama, oi?

—Sí. Però d’això en fa molts anys. La gent canvia, encara que no t’ho creguis.

—Llavors, l’has deixat per mi.

—Eh, no vull que te’n culpis. Si la relació hagués funcionat, no hauria trencat amb ella. Però no funcionava. No funcionava des de fa molt temps. En realitat potser no va funcionar mai.

—Ho sento, papa. He estat una egoista. T’ho deus estar passant malament.

—Són moments durs. Per a tu i per a mi. Però ens en sortirem, eh? Tots dos tenim fusta de lluitadors.

—Jo no n’estic segura.

—La tens, creu-me. Més fins i tot que jo. Va, demana una pizza, o el que sigui… Vinc de seguida.

La Lisa va pujar sola a l’ascensor que comunicava el garatge amb el loft. Els llums es van encendre automàticament així que va trepitjar el vestíbul. Com en un hotel…

Se’n va anar a la cuina arrossegant els peus. Va obrir el calaix que li havia dit el seu pare i en va treure uns quants fulletons de restaurants que servien comandes a domicili. Va estar mirant la carta d’un tailandès, i després la d’una pizzeria. El seu pare era més de pizzes que de restaurants exòtics… I a ella, la veritat, no li venia de gust res.

Va agafar el mòbil per marcar el telèfon de la pizzeria. Es va quedar un moment mirant la pantalla amb aire absent. Després va punxar la icona de les trucades recents, i va lliscar el dit fins que va trobar el número del Marc.

Mentre esperava que ell l’agafés, va intentar calmar-se. El cor li bategava massa de pressa. Ni tan sols sabia gaire bé què li diria. A més, el seu pare podia aparèixer en qualsevol moment…

—Lisa?

Sense saber per què, va sentir un gran alleujament en sentir la veu del noi a l’altra banda.

—Marc… El meu pare t’està investigant.

Un breu silenci.

—Jo no he fet res dolent. De debò.

—Ja. El cas és que no ha trobat res, ni la teva adreça, ni…, bé, res. I està nerviós. No vol que et torni a veure.

—Ho entenc.

—Com que ho entens? No m’importa si ho entens o no, el que jo vull són respostes.

—Lisa, ja n’hem parlat. Jo no puc…

—És clar que pots. I ho faràs. Pensa com i quan podem quedar. I aquest cop no em valen les excuses, vull que m’expliquis la veritat. Ja han passat massa coses estranyes. Em mereixo que me les expliquis…, d’acord?

Es va sentir un sospir a l’altra banda de la línia.

—D’acord. Però ara mateix no sé quan et podré veure. Per aquí tampoc no els agrada gaire que quedi amb tu, saps?

—Et refereixes a la teva mare? Si va ser ella qui…

—No, Lisa, no estic parlant de la meva mare. T’ho explicaré tot quan ens veiem. Però abans he de trobar la forma d’escapar-me… Et trucaré quan trobi la manera. Confia en mi, d’acord?

—D’acord. Truca’m aviat. I cuida’t… No estàs en perill, oi?

—No. Però hem d’anar amb compte. Hi ha massa gent que ens observa i que està fent preguntes sobre nosaltres.

—Quina mena de preguntes?

La Lisa va sentir el silenci a l’altra banda de la línia abans de la veu del Marc un altre cop.

—Doncs… no sabria explicar-t’ho —va respondre vacil·lant—. Preguntes… Preguntes que ni tu ni jo podem respondre.