La Lisa es trobava millor, se li notava a la cara. Després de baixar de l’avió van passejar una estona sense rumb fix, gairebé sense bescanviar cap paraula. Van comprar cotó fluix de sucre tenyit de rosa en una paradeta. El Marc aguantava el pal de fusta, raspós i fi, mentre la Lisa arrencava de tant en tant un embull de fils enganxifosos per portar-se’l a la boca.

—Que no el tastes? —li va preguntar ella amb la boca plena—. Està boníssim.

El Marc estava a punt de decidir-se a tastar-lo quan el va veure.

Era un paio desnerit, amb una jupa de cuir i una gastada gorra de tall militar que li quedava massa gran. No era la primera vegada que es trobava amb aquells ulls foscos i mesquins, els recordava bé. La seva vivacitat contrastava amb la manca d’energia de la resta del rostre, excessivament prim i molt morè.

Era un dels paios de Barcelona Oculta. Gàrgola l’hi havia mostrat una vegada, mentre muntava guàrdia davant la porta màgica del parc de la Ciutadella. Ells sempre campaven prop de les portes, s’acostaven perillosament als límits de la ciutat humana. No sabien res, i el poc que sabien ho interpretaven d’una manera absurda i desbaratada. Precisament per això resultaven tan perillosos.

Gàrgola tenia una teoria sobre ells. Deia que Seth els utilitzava perquè fossin els seus espies a la ciutat dels mortals. Ni ell ni les altres criatures mai no podrien travessar les portes, però sembla que havien trobat la manera d’influir en el que passava a l’altra banda. Manipulaven aquells infeliços amb efectes dissenyats per enganyar-los, confonent-los els sentits. Ells creien sentir una presència, escoltaven la seva veu, que aviat els començava a donar ordres. I obeïen…

Però potser Gàrgola s’equivocava.

De tota manera, era estrany que aquell paio fos allà. Què feia un home tot sol, d’uns cinquanta anys, un fred dimarts a la tarda en un parc d’atraccions? L’entrada del parc era força cara, així que devia tenir una bona raó per haver-la pagat. Per la seva forma de caminar, lenta i erràtica, no semblava que treballés allà.

El vigilava a ell. Potser Seth li ho havia encarregat. Sí, havia de ser això. Feia una bona estona que els seguia, i quan es van aturar a comprar el cotó fluix de sucre no els va avançar.

L’estaven espiant…

I ell, sense adonar-se’n, els havia conduït fins a la Lisa.

L’últim que desitjava era que Seth s’assabentés que la continuava veient. De moment no sospitava res. Es pensava que, en matar la Mònica, havia eliminat l’única aliada perillosa del Marc a l’exterior. I ara, per la seva estúpida falta de previsió, no trigaria a deduir que la filla també era important. Creuria que la Lisa l’estava ajudant, que era la seva còmplice. L’excusa de les joies que li havia donat l’últim cop no era suficient per explicar que passés tota una tarda amb ella al Tibidabo.

L’estava posant en perill…

És clar que potser s’estava precipitant. Aquell paio no necessàriament havia de descobrir la identitat de la Lisa ni el seu parentiu amb la Mònica. Si actuava acuradament, no establiria la relació. L’únic que podria dir a Seth era que havia quedat amb una noia de la ciutat humana per divertir-se en un parc d’atraccions.

Tot i així, provaria de despistar-lo abans de sortir del parc. Sobretot, havia d’apanyar-se-les perquè el seguís a ell, i no a la Lisa. Ja veuria com se les arreglaria.

—Eh, Terra trucant al Marc —va dir la Lisa—. En quin planeta ets ara mateix?

El Marc la va mirar amb un somriure culpable.

—Em sap greu, m’havia distret. Però sóc aquí a la Terra, amb tu… T’ho prometo.

—Ja. De tota manera, pots deixar de sostenir aquest pal com si fos una vareta màgica. Ja no en queda res aprofitable.

Era veritat. La Lisa s’havia acabat les últimes restes del cotó fluix de sucre. El Marc va retrocedir unes passes per llançar el pal a una paperera, i va aprofitar per mirar un altre cop l’individu que els seguia. S’havia assegut en un banc i es lligava els cordons d’una sabata. O més bé fingia que se’ls lligava… Com a espia no era gaire bo, la veritat.

—Pugem a aquell tren? —va suggerir la Lisa, assenyalant una rèplica d’un vell tren de vapor que acabava d’aturar-se per recollir passatgers—. Recorre tot el parc. És tranquil i bonic.

—D’acord. Si vols…

Van pujar a un vagó que estava totalment buit, però un parell de minuts després va arribar el grup de japonesos jubilats que el Marc havia vist baixar del funicular. Una guia també japonesa, guapa i jove, els explicava alguna cosa, i ells miraven molt interessats cap a un conjunt d’arbres que en aquell moment els ocultava les vistes de la ciutat. L’individu de Barcelona Oculta va pujar al vagó del darrere. El tren estava a punt d’arrencar. Els seients vibraven sota ells.

—Escolta, això serà molt sorollós, amb tanta gent —va dir el Marc, girant-se cap a la Lisa amb decisió—. I la veritat és que l’avió m’ha deixat una mica marejat. Baixem?

Ella va assentir, sorpresa.

—D’acord. Però ha de ser ja, està a punt de posar-se en marxa…

Van baixar just a temps, perquè un instant després el tren va arrencar. El seu maldestre espia no va reaccionar prou de pressa. Ara hauria de passar mitja hora donant voltes en aquell tren que semblava de joguina. El Marc va esbufegar alleujat.

—Per què hem fet això? —va preguntar la Lisa, sense deixar de mirar el tren, que s’allunyava—. Ha estat pels japonesos? No siguis racista…

—No, és clar que no. Em venia de gust fer una cosa diferent, això és tot. Tu coneixes aquest indret millor que jo, què se t’acut?

—La sala dels miralls. I el museu dels autòmats. És una mica inquietant, però a mi m’agrada… Són al nivell de sota.

Van anar primer al museu dels autòmats. Allà van coincidir amb un avi que ensenyava al seu nét un trineu mecànic. Era el primer nen que es creuaven pràcticament des que havien entrat al parc. I semblava que s’ho estava passant bé…

Atrets per les preguntes del nen, es van acostar tots dos a mirar el trineu. Lliscava lentament sobre una maqueta enorme que representava un paisatge nevat. Al trineu no hi mancava cap detall: tenia una cabina de fusta pintada de blau clar, i quatre parelles de gossos en miniatura tiraven d’ell. A la vora del conductor hi anava assegut un altre gos, d’una raça diferent dels que tiraven. Portava un petit barril de fusta enganxat al seu collar de cuir.

Es van quedar una bona estona observant el trineu, fins que aquest es va ficar en un túnel que passava per sota d’una muntanya. Aleshores, la Lisa va assenyalar una altra maqueta encara més gran.

—És una rèplica en miniatura del parc —va explicar—. Hi ha totes les atraccions: l’avió, els cavallets, la sínia, la muntanya russa…

Es van acostar a veure-la. Era espectacular, amb totes les atraccions girant i movent-se alhora, mentre petits turistes de joguina observaven immòbils o feien fotografies.

—M’encanta —va dir la noia—. És com una joguina antiquada i gegant. M’encanta aquest aspecte polsós, sembla que et trasllada a una altra època.

—Però no és el que jo entenc per un autòmat. Un autòmat no és una mena de nino mecànic que es mou i repeteix un cop i un altre els mateixos gestos?

—Sí. I aquí n’hi ha uns quants, alguns molt antics… Ja veuràs, són increïbles.

Ho eren, i alhora resultaven estranyament sinistres, o almenys això li va semblar al Marc. Hi havia una orquestra completa de jazz que tocava sola i un pallasso amb uns micos de circ que ballaven embogidament. Hi havia un poètic Pierrot que escrivia interminablement una carta a la llum de la lluna. I un bust de dona que movia les espatlles d’una manera extravagant, mentre mirava l’espectador amb una cara molt pintada i ridícula.

—Li diuen «La Monyos» —va explicar la Lisa—. És la més coneguda de tota la col·lecció. Què et sembla?

—No ho sé. Quasi em fa por.

La Lisa va riure, perquè no podia comprendre que la sensació de la qual parlava el Marc era molt real. Malgrat els seus dots naturals per percebre «l’altra banda», ella no havia notat res, però el Marc sí. Aquells ninots no eren vius encara, però cadascun d’ells havia començat a esquinçar la realitat, a obrir-hi una escletxa. Una escletxa que creixia amb cada gir, amb cada moviment… Quan les clivelles es fessin prou amples, passarien a l’altra banda, i s’incorporarien a l’exèrcit de criatures nascudes dels somnis humans (o dels seus malsons) que pul·lulaven per l’altra ciutat. Cobrarien una mena d’existència incompleta, i tot i que una part d’ells seguiria atrapada al museu dels autòmats, una altra se n’alliberaria.

No li agradava la idea. No li agradava gens.

El Marc va mirar de reüll la Lisa i es va adonar que tenia els llavis serrats. S’havia posat molt pàl·lida.

Al capdavall, potser ella també se n’havia adonat…

—Què et passa, que et trobes malament? —li va preguntar.

Ella estava mirant cap a la porta que comunicava aquella sala amb l’anterior.

—No. Mira qui ve per allà… És el meu pare.

Tenia raó. En girar-se, la mirada del Marc es va trobar amb la del Toni, que venia al seu encontre.

—Què hi fas, aquí? Es pot saber què dimonis està passant? —va dir, acostant-se—. No vull que tornis a veure la meva filla, entesos? Lisa…

—Papa, jo el vaig citar. Què hi ha de dolent?

El Toni va mirar la seva filla. Es notava que estava furiós, que tenia feina per dominar la seva ira.

—No t’adones que pot ser un lladre, o un traficant? T’he de recordar el que li va passar a la mare?

—Però… va ser un accident. La policia ho va dir. No en pots culpar el Marc.

—Puc fer el que em doni la gana. Qui ets, eh? Qui ets en realitat? —va preguntar el Toni encarant-se al noi—. Els mossos estan descol·locats amb tu, ni tan sols ells saben de què vas. Tinc les meves fonts, i sé que estan perduts. Però no et confiïs, no et convé. Si segueixes insistint a molestar la meva filla, posaré en marxa tots els meus recursos per descobrir què amagues.

—Jo… no amago res. Només ens estàvem divertint una estona.

El mateix Marc es va estranyar en notar el tremolor de la seva veu, la inseguretat que transmetia. L’atac del Toni era completament injust, però no trobava les paraules per defensar-se. Se sentia paralitzat, incapaç de reaccionar.

—Com ens has trobat? —va preguntar la Lisa.

—Pel teu mòbil. Té geolocalitzador, no ho sabies?

—I el fas servir per espiar-me? No pots fer-ho, papa. La mama s’hauria posat furiosa si ho hagués sabut. No pots ficar-te en la meva vida d’aquesta manera.

—Puc i he de fer-ho. Acabes de sortir d’un hospital psiquiàtric, per si no te’n recordes.

La Lisa va deixar anar una riallada aspra.

—Si us plau…, no hi vaig ser ni vint-i-quatre hores. I ni tan sols hi hauria d’haver posat els peus. Ets tu qui està paranoic, no jo.

—Tant m’és el que pensis. Ets menor d’edat, i ara estàs a càrrec meu.

—Papa…, tu mai no m’has parlat així.

Tant la Lisa com el Toni semblaven haver-se oblidat de la presència del Marc. Potser era el millor. Acabava de veure el paio de Barcelona Oculta al llindar del museu dels autòmats. Els observava.

Només faltava que sentís aquella discussió. Això el faria relacionar la Lisa amb la Mònica.

Per evitar-ho, el millor que podia fer era tocar el dos. El Toni havia començat a justificar-se, a intentar enraonar amb la seva filla. Sense acomiadar-se, el Marc va girar cua i va caminar amb tota la serenitat que va poder reunir fins a la sortida.

Es va creuar amb el seu espia a la porta i el va saludar. L’altre el va mirar bocabadat…

El Marc no tenia temps per quedar-se a gaudir de la seva confusió. Havia d’allunyar-se de la Lisa com més aviat millor.